LA
HISTÒRIA ÉS PER GAUDIR-LA, AMB UNA RECREACIÓ DEL GREENWICH
VILLAGE PLE D'ENCANT I UNES BONES INTERPRETACIONS MUSICALS.
Escrit
per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.
LA
PEL·LÍCULA NO TRENCA AMB RES, PERÒ ÉS UNA OBRA INTEL·LIGENT QUE
ES PREGUNTA QUE VA SIGNIFICAR SER JOVE ALS ANYS SEIXANTA.
Escrit
per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.
LA
IDEA DE TOTAL DESCONEGUT S'AMPLIA AL TERRENY AFECTIU, EN EL QUE ELL
LLUITA ENTRE ALLÒ QUE VOLEN D'ELL I ALLÒ QUE ELL ESTÀ DISPOSAT A
DONAR (COM SI SABÉS CEDIR, SUBORDINAR-SE).
Escrit
per Alexander Zárate per Dirigido, març de 2025.
LIKE a ROLLING STONE
Bob
Dylan, va escriure la lletra d'aquesta cançó a 1965. D'on surt el títol d'aquest film.
El
1998, Dylan va interpretar aquesta cançó amb els Rolling Stone.
https://open.spotify.com/track/7JPQnsEfbXDNf1fo4djmZF?si=28UVVEkpQn-vu_PwapUcxQGuió, basat en el llibre “Dylan Goes Electric”, 2015.
E.U.A,
2024.
Duració,
141 minuts.
SINOPSI
Ambientada
en la influent escena musical de Nova York de començament dels anys
seixanta, explica la història del ràpid ascens del músic de
Minnesota Bob Dylan, un cantant de folk de dinou anys, des de les
sales de concert, fins a arribar a allò més alt a les llistes
d'èxits. Les cançons i la música de Dylan, de nom Robert Allen
Zimmerman,- el nom original del cantautor- es van convertir en un
fenomen mundial que va culminar el 1965, amb la seva transgressora
actuació de rock elèctric en el Newport Folk Festival.
Filmaffinity.
DEL
TÍTOL al PERSONATGE de BOB DYLAN, segons LAURA PÉREZ...
(...)
a mesura que el retrat de Dylan es va enfosquint, el personatge es fa
també opac, deixant-nos veure només una capa externa a base de
poses i enfades que, ens fa pensar amb ell com un complet desconegut
i un perfecte impertinent.
Escrit
per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.
 |
| El director, James Mangold |
Segueix
el patró d'un biopic tradicional en dos actes. El primer situat
entre 1961 i 1964, ens parla de la pujada vertiginosa cap a la fama
d'un noi de vint anys. També ens mostra les seves crisis amoroses,
la relació que manté amb Sylvie- alter ego de Suzie Rotolo, la noia
de la portada de l'àlbum, “The Freewheelin”- i Joan Baez, la
intèrpret a la que cedeix algunes cançons a la que estima i en la
busca consol. La primera part acaba quan Dylan canta “The TimesThey
Are Changing en el festival de Newport de 1964. La segona part ens
mostra un jove en crisi marcada per la decepció personal,
obsessionat pel so elèctric que, comença a escriure, “Like A
Rolling Stone i prepara el disc, “Highway 61 Revisited”. És el
moment que Dylan vol deixar el món on s'ha format, vol emancipar-se
dels seus pares adoptius_ Guthrie i Seeger- per seguir uns altres
camins, perquè entén que alguna cosa ha canviat profundament a
“Amèrica” i ja no pot creure en cap utopia. Mangold ens parla
del naixement del so elèctric associat al naixement de la
contracultura i del nihilisme que sorgeix després de la mort d'en
Kennedy. És el temps que Dylan posa en crisi el seu passat, els seus
amors i traeix a quasi tothom que, ha confiat en ell.
Escrit
per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.
NÚRIA opina
M'ha
agradat veure aquesta pel·lícula d'un moment de la meva vida on era
una adolescent inquieta que, començava a descobrir el món. La
música impregnava tots els moments de la nostra vida: per plorar,
per riure i per reivindicar les causes justes al món. Bob Dylan i
Joan Baez van arribar molt aviat a formar part de les nostres vides i
les seves cançons ens acompanyaven a tots els viatges, els interiors
escoltant-les i els exteriors, cantant-les.
Puc
dir que no he anat a veure aquest film per nostàlgia, la nostàlgia
no m'interessa, ja que, he pogut comprovar que la vida és
essencialment canvi, en el camí del temps i per a mi, l'adolescència
va ser una època de patiment profund i complicat que, per res del
món voldria tornar a passar.
Això
sí, com a passeig pel record i la música, ha sigut fantàstic i
l'he gaudit. Malgrat el mite ensorrat del personatge... potser era
això.
Està
bé com a passeig per la història de la música de l'època i per
conèixer els inicis d'una icona d'aquesta.
MARTINA opina
Crec
que la proposta val la pena, ja que et transporta mitjançant un
viatge del folk fins al rock més experimental, explicant una part
força concreta i íntima de la vida d’aquest artista. Reconstruint
la icona que va significar, aportant una mirada ampla del context en
què s'ubica. Mostrant a més les ombres del moment d'eufòria de la
indústria milionària de la música, de quan allò col·lectiu era
essencial, del que també representa estar al lloc i al moment
adequat.
Retrata
igualment la lluita per la identitat pròpia, la dels gèneres
musicals definits o la de les tensions entre generacions. També la
de cada artista, quan procura definir el seu trajecte propi, amb
independència del que es vulgui del personatge que hagi pogut
significar. Reivindica la cançó protesta, la plasticitat de
l'audiència quan es deixa sorprendre.
Digueu-me
simple, però trobo encert en el títol triat, fent bandera de la
necessitat d’aquest film, ja que personalment m’ha descobert una
part de la trajectòria d’aquest caràcter, desconeguda. Entrant a
fons en una etapa d’un músic profund, un mestre amb el qui molts
hem tingut moments de descoberta del plaer d’acompanyar-nos amb les
seves fantàstiques melodies, peces que evolucionen inspirades amb
diverses situacions vitals que, el van construint.
Tota la informació:
