dimarts, 14 d’octubre del 2025

MASPALOMAS. Directors, Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga.

CONSCIENTS DELS CONTRASTS QUE COMPONEN AQUEST VIATGE DE L'HEROI A LA RECERCA DEL SEU PERDÓ, ELS RESPONSABLES DE “LOREAK” (2014) I “LA TRINCHERA INFINITA” (2019), DEMOSTREN UN GUST EXQUISIT QUAN, FINS I TOT, EN ELS MOMENTS MÉS EXPLÍCITS, CADA DETALL FORMA PART DE LA SEVA CUIDADA NARRATIVA.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
ESPERO QUE S'EMOCIONIN I QUE SERVEIXI PER PARLAR A LA FI, D'UNA PERSONA GRAN, HOMOSEXUAL. ÚLTIMAMENT SEMBLA QUE SER VELL SIGUI UNA MALALTIA. QUE ES PARLI DE SEXE ENTRE GENT GRAN, ÉS INTERESSANT.
Paraules de l'actor protagonista, José Ramón Soroiz, transcrites per Fotogrames, octubre de 2025.
EL COMENÇAMENT ESTAVA AIXÍ EN EL GUIÓ I ERA ALLÒ QUE A MI MÉS M'AGRADAVA. TÉ UNA COSA QUE A MI M'AGRADA MOLT COM ESPECTADOR EN UNA PEL·LÍCULA, EL DESCOBRIMENT D'UN MÓN. ÉS UNA DE LES COSES MÉS BONIQUES QUE ET POT DONAR EL CINEMA.
Paraules d'Aitor Arregi dites en una entrevista 4/08/25 i transcrites per Fernando Bernal, per a Caimán CdC, octubre de 2025.


Guió: Jose Mari Goenaga.
España, 2025
Duració, 115 minuts.

SINOPSI
Després de molts anys d'estar amb la mateixa parella, Vicente trenca amb la seva parella. A partir d'aquí, descobreix un món que li agradava molt a Maspalomas, prenent el sol i buscant plaer. Un accident l'obliga a tornar a Donostia i portar una vida plena de limitacions, entre elles, la impossibilitat d'acceptar i explicitar la seva homosexualitat.
Malgrat tot es recuperarà i podrà esdevenir un nou canvi a la seva vida.
Versió pròpia.
Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi

MORIARTI, un VALOR AFEGIT

Abans de rebel·lar-se internacionalment amb l'acollida de Loreak (2014) en el Festival de San Sebastián, la productora Moriarti havia presentat la seva òpera prima, “En 80 dias”. Aquest film dirigit per Jose Mari Goenaga i Jon Garaño, a part de fixar en l'àmbit formal les coordenades del seu cine, marcades per un to intimista, el col·lectiu va plantejar algunes constants sobre les quals després tornaria a reincidir, com la qüestió de la identitat i de les màscares que s'utilitzen com a forma d'encallar els sentiments i refrenar les pulsions davant d'un mateix, com a ser individual, i també davant la societat que es converteix en una amenaça.
Escrit per Fernando Bernal, en el seu article del film per Caimán CdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

No em feia massa gràcia veure aquesta pel·lícula, però no per la seva qualitat, sabia que estava bé, sinó més aviat per la temàtica que em feia mandra.
Agraeixo a la Martina que la proposes perquè el film vaga la pena i fa una reflexió en profunditat i si es vol en superfície, sobre moltes qüestions vitals importants.
La primera de totes que sorprèn per la dignitat que ho aborda, és la de la vellesa i sexe, doncs els prejudicis són tan grans en aquest aspecte, que gairebé ningú s'atreveix a manifestar-se, per por dels judicis. El sexe a la vellesa, és un sexe brut, en l'imaginari social és una mica així, encara que s'admet el sexe amb la parella convencional, tot i que no se'n parla o es considera de mal gust parlar-ne. Jo, com a vella formo part d'aquest imaginari i d'aquests prejudicis, per això m'està molt bé veure altres concepcions i maneres de pensar que són crítiques en aquest aspecte i et fan donar una nova mirada sobre aquest tema.
El curiós que m'ha passat és que mostra un sexe molt explícit en pantalla que està fet d'una manera tan autèntica i curosa en la manera de filmar-ho que, és absolutament respectuós amb l'espectadora i no molesta gens.
La vellesa pot estar o no carregada de limitacions. Limitacions que moltes vegades ens imposem nosaltres mateixes, provocades per la por, una por indescriptible i paralitzant que, impedeix a les persones a ser i mostrar allò que són, llavors passem a ser res de res i mostrar-se segons creiem que els altres volen que siguem. Això ens porta moltes vegades i sobretot davant de situacions de vulnerabilitat a confondre'ns i malauradament, no sabem qui som.
Una bonica i lluminosa història sobre la vellesa, la vida i el canvi constant en el qual estem sotmesos al llarg de la vida i que cal entomar per anar creixent.
L'edat no frena el creixement, som nosaltres qui posem el fre.
La recomano a tothom, li agradi o no el sexe com a principal motivació de vida!

MARTINA opina

Per aquesta setmana confesso que vaig suggerir aquesta proposta perquè en una entrevista radiofònica a Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi, em van tornar a interessar com a duet creatiu. Del que a més n'hem vist algunes coses, que ens han agradat, prèviament. Però sense saber de què anava aquesta producció, per tant, puc dir que l'he vista lliure de ser. Pel que vaig poder gaudir del trajecte amb puritat, sense cap perjudici o mandra davant de la profunditat de la temàtica que aborda, cosa que em sembla que per la Núria no va ser així. Ja que d'entrada, diria, que no li plantejava sensacions.
Senzillament, tinc a dir-ne que el viatge és molt pautat, primer el frenesí et col·loca, més tard ja estàs tant dins de la història que el personatge et permet anar penetrant en totes les angúnies de l'esforç pel que està passant.
Crec que és una mirada oberta, reivindicativa i sobretot una invitació a permetre's qüestionar les violències. Cada una des del destinatari del dolor, una mostra de la dificultat humana d'alimentar la nostra identitat. 

FORMAT de 35 mm en cel·luloide, PERQUÈ?
Des de la nostra primera pel·lícula “En 80 dias” no havíem tornat a filmar en 35 mm.
Aquest format dona una textura i colors molt evocadors en les escenes de Canàries. Després, en la residència, és un aliat per apaivagar la llum trista del lloc. Volíem una mena de viatge on, a poc a poc, tot es torna més lluminós.
Laura Pérez, conversa amb els autors per Fotogrames, octubre de 2025.
PELS QUE CREUEN QUE MAI ÉS MASSA TARD PER PERDONAR-SE
El millor: la cura i veritat que, José Ramón Soroiz descriu totes les etapes del protagonista.
El pitjor: qui es pensi que tot això no va amb ell.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
Entrevista amb els directors: 





Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 13 d’octubre del 2025

SMALL THINGS LIKE THESE. Director, Tim Mielants.

ÉS UNA PEL·LÍCULA BELLÍSSIMA I COMMOVEDORA EN EL CONTRAST ENTRE LA CONTENCIÓ DE LES EMOCIONS I LA SEVA EXPRESSIVITAT FORMAL.
Escrit per Desirée de Fez per a Fotogramas, setembre de 2025.
TAMBÉ PARLA DE COM GUARDANT SILENCI, ETS TAMBÉ CÒMPLICE.
Fotogrames, setembre de 2025.
DESENVOLUPA UN RELAT DE GRAN IMPORTÀNCIA MORAL EN EL QUAL LA POSADA EN ESCENA ES TORNA CADA VEGADA MÉS DENSA, INQUIETANT I TORTUOSA, COM LA MATEIXA EXISTÈNCIA DEL PROTAGONISTA.
Escrit en la crítica de Fernando Bernal per a Caimán CdC, setembre de 2025.

Guió, Enda Walsh de la novel·la “Cosas pequeñas como esas” de Claire Keegan.

Irlanda, Bèlgica, 2024.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI

A 1985, en vigílies de Nadal, en un petit poble irlandès, en el comtat de Wexford, Irlanda, Bill Furlong treballa com a comerciant del carbó, per mantenir a la seva família, amb cinc filles. Un matí molt aviat, mentre fa el repartiment de carbó pel convent local, fa un descobriment que l'obliga a enfrontar-se amb el seu passat i amb el silenci d'un poble controlat per l'Església catòlica. Basat en la novel·la homònima de Claire Keegan.
Filmaffinity.
El director, Tim Mielants i l'actor i productor, Cillian Murphy.

UNA REALITAT; CONVERTIDA EN FICCIÓ

Cillian Murphy es reuneix amb el belga Tim Mielants, un dels directors de Peaky Blinders, per recuperar l'horror de les Rentadores de la Magdalena a Irlanda: suposats asils administrats per institucions catòliques des de la dècada de 1820 fins a 1996, amb l'aparent objectiu de recollir a les anomenades “joves caigudes”. Des de treballadores sexuals a mares solteres, milers de dones allunyades de la moralitat cristiana de l'època van acabar forçades a treballar per expiar els seus pecats, sotmeses a càstigs físics i psicològics. Avui en dia, però, l'Església catòlica encara no s'ha responsabilitzat dels fets condemnats tant pel Govern Irlandès com per l'ONU.
Publicat per Fotogrames, setembre de 2025.

GUIÓ, NOVEL·LA, REALITAT...
Adaptació d'una novel·la de la irlandesa Claire Keegan, autora del relat amb què es basava “The Quiet Girl (2022). La pel·lícula és protagonitzada per Cillian
Murphi, com sempre molt creïble en la seva contenció, produeix al costat de Matt Damon Ben Affleck.
Escrit en la crítica de Fernando Bernal per a Caimán CdC, setembre de 2025.

NÚRIA opina

Fosca, molt fosca, la història que explica aquest film, inspirat en fets reals.
Passa a la Irlanda catòlica i la protagonista principal és l'Església catòlica, concretament, unes monges, manipulant i traient profit material d'una situació que hauria d'inspirar pietat i compassió per unes nenes que són víctimes d'una societat i d'un poder vergonyós i indigne de la seva innocència.
És una pel·lícula que busca la bellesa a través de les petites coses, dels petits gests, d'una narració on pràcticament ningú parla, però on la tensió es fa evident en els moments que cal, mostrant com la compassió és un sentiment molt falsament aplaudit per l'església i poc practicat...
El protagonista la practica, carregada de tendresa, amb una noia on la violència i la injustícia a la qual es veu sotmesa, clamen pietat a crits. En silenci el protagonista, pren partit i es rebel·la contra una situació injusta i insostenible, malgrat les amenaces que li cauen per l'acte. Amb aquest gest, fa una denúncia pública
El film se sotmet estèticament a la narrativa, navegant per un món carregat de foscors i de silencis significatius que esclataran amb un crit en públic silenciós que, alliberarà èticament i moralment, al seu protagonista, de la pressió que la societat exerceix sobre ell, perquè no es faci responsable del seu descobriment i giri full, per tal de, suposadament, protegir als seus.
Bellesa discreta i continguda, al servei d'una narració que és allò que necessita.
Bellesa al servei de la veritat.

MARTINA, opina

Situada a Wexford en 1985, aquesta història capaç de parlar de la necessitat de recuperar el passat, crec que ho fa sense retreure al present la seva fatigada trajectòria. Presenta una imatge d'una societat que amagava la corrupció del poder de l'Església catòlica, repartint justícia sense que se li hagués delegat aquesta potestat, actuant com a comandament que podia esclavitzar amb impunitat.
Cillian Murphy, com a actor principal, ho broda amb un personatge que treballa tot el que pot, sostenint un context, al capdavant d'una família amb cinc filles. Comprovant que les casualitats et poden redimir i també transferir a una altra etapa vital.
Crec que mostra moltes coses, amb una trama inqüestionable de suspens, sense angoixa i molta claredat en on vol fer-te arribar.
Pel meu gust val molt la pena.

Fitxa completa i crítiques: 

Informació sobre les "Lavanderias de la Magdalena: 






Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 6 d’octubre del 2025

EL CAUTIVO. Director, Alejandro Amenábar.

ALEJANDRO AMENÁBAR (SANTIAGO DE XILÈ, 1972), SEMPRE LI HA INQUIETAT EL VINCLE ENTRE QUI EXPLICA UNA HISTÒRIA I QUI L'ESCOLTA.
AQUESTA VEGADA, PERÒ, HA PORTAT AQUESTA OBSESSIÓ MÉS LLUNY QUE MAI, ESBRINANT EN UN DELS MILLORS NARRADORS D'HISTÒRIES DE TOTS ELS TEMPS, MIGUEL DE CERVANTES.
TOT EL SEU INTERÈS HA CRISTAL·LITZAT EN UN GUIÓ QUE RETRATA LA RELACIÓ ENTRE EL MÓN CRISTIÀ I MUSULMÀ EN EL S.XV I PROPOSA UN RELAT INNOVADOR SOBRE L'HOMOSEXUALITAT, PLAUSIBLE.
Escrit per Laura Pérez, en la seva crònica per Fotogrames, setembre de 2025.

Guió, Alejandro Amenábar, sobre la biografia de Miguel de Cervantes, versió pròpia de la història, en concret.

España, Itàlia, 2025
Duració134 minuts.

SINOPSI

Any 1575. El jove soldat Miguel de Cervantes és capturat a alta mar per uns corsaris àrabs i portat a Alger com a ostatge. Conscient que, si la seva família no paga el rescat, té poques possibilitats de sobreviure, es dedica a cultivar la seva passió per explicar històries. Els seus relats fascinen als seus companys de captiveri i a Hassan, el temut Bajà d'Alger. Mentre tan i a través dels seus relats estableix una especial relació amb el Bajà. Miguel, vista la creixent conflictivitat de relacions entre els companys, tramarà una fuga.
Filmaffinity
Amenábar i Julio Peña

AMENÁBAR i la PEL·LÍCULA

S'amarat del “Quijote” i, sobretot, de qui era aquest home que va escriure la novel·la més cèlebre, mai escrita. M'intriga com va sobreviure captiu a l'Alger i eludit la pena de mort quatre vegades, després de ser detingut, perquè es volia escapar. Vaig trobar alguna cosa que el connectava amb mi i amb el meu desig d'explicar històries que sempre m'ha agradat des de petit, per això faig pel·lícules.
Amenàbar transcrit per Laura Pérez, en la seva crònica per Fotogrames, setembre de 2025.

NÚRIA opina
No ha estat una pel·lícula que m'hagi arribat en cap aspecte.
L'aspecte més rellevant que podria remarcar, és que m'he assabentat d'unes formes de procedir amb els presoners de guerra que menys sofisticades que les d'ara, no deixen de ser humanament, força depriments. Fins i tot en alguns aspectes les considero amb més possibilitats de moviment per part del captiu que no les d'ara que, vivim en societats democràtiques i suposadament lliures, i carregades de possibilitats d'informació, i d'ells, no en sabem mai res.
La història en si i allò que explica és interessant, Cervantes, és un dels nostres genis literaris i veure una història que el treu a la llum i el fa visible a través del cinema sempre està bé, tot i que aquesta, no és un biopic.
Malgrat que a mi no m'ha dit res, conec persones que la defensen i els ha agradat força.
Llegiu l'opinió de la Martina que, aporta molts més elements positius que la meva.
Doncs endavant, pels arguments de les persones que, els ha agradat!

MARTINA opina
Aquesta pel·lícula per mi enganxa per la seva magnitud, també per com esprem un moment i construeix un personatge. A més representa un mite entorn del talent i explica un moment en què la sexualitat demanava a crits la transgressió.
Crec, mostra una llum submergida, per fer-la una història capaç d'ensenyar, acceptant que les situacions existeixen en un context.
Entenc que reprodueix la convivència entre el món àrab, amb el cristià, exposant el poder emancipador del llenguatge. Evidenciant l'ànsia de llibertat humana. Diria que és un entreteniment, com definició, que ens ajuda a muntar consciència d'un altre moment, potser és això i prou. 

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

Entrevistes amb Amenábar:







Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 23 de setembre del 2025

ROMERIA. Directora, Carla Simón

FER UNA PEL·LÍCULA ÉS UN MOMENT COMUNICATIU: EXPLICO COSES QUE M'HAN PASSAT, PERÒ ÉS IMPORTANT QUE LI INTERESSIN A ALGÚ MÉS.
AQUESTA PEL·LÍCULA TÉ A VEURE AMB UN RETRAT GENERACIONAL QUE NO ÉS EL MEU, I PER AIXÒ TÉ TANT DE COMPONENT DE FICCIÓ.
EL PROCÉS HA ESTAT PODER TROBAR LA MESURA JUSTA I PODER NARRAR AMB UN COMPONENT POÈTIC PER CONSTRUIR UNES IMATGES QUE NO EXISTEIXEN. EL CINEMA ÉS PER AIXÒ I HA ESTAT QUELCOM MOLT BONIC PER MI.
Publicat per Caimán CdC en una entrevista realitzada per videotrucada i transcrita per Nacho Alvarez. Realització, Jara Yañez i Carlos Heredero.
RATIFICA EL CREIXEMENT D'UNA DIRECTORA QUE ENCARA EL FUTUR SENSE DEIXAR DE MIRAR EL PASSAT I QUE SAP CONNECTAR AMB LES PRINCIPALS CORRENTS ESTÈTIQUES I AFECTIVES DEL CINEMA CONTEMPORANI.
Escrit per Manu Yañez en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2025.

Guió, Carla Simó

España, Alemanya, 2025
Duració, 114 minuts.

SINOPSI

Marina, amb divuit anys i adoptada des de molt petita, fa un viatge a Vigo per conèixer la família del seu pare. Tot és nou per ella. Vol estudiar cinema i amb l'excusa d'un document que necessita per demanar una beca, va coneixent l'entorn on va néixer i créixer el seu pare i on aquest, va viure la història d'amor amb la seva mare.
La directora, Carla Simón

TRAJECTORIA DE LA DIRECTORA
“Romeria”, és el tancament d'una trilogia autobiogràfica que va començar amb “Estiu 1993”, va continuar amb “Alcarràs” i ara al mateix temps que reivindica la generació dels seus pares, obre les portes a un nou univers que, continua sent personal i únic.
Escrit per Roger Salvans, en la seva entrevista per Fotogrames, setembre de 2025.

LA DIRECTORA DIU: EL CINEMA M'HA DONAT LA POSSIBILITAT D'INVENTAR UN RELAT PROPI I PODER VIURE EN PAU AMB LA MEVA HISTÒRIA.
De l'entrevista amb la directora, publicada a la fitxa del Verdi, de Romeria.

NÚRIA opina

Primer visionat
Aquest és un film que per la seva depuració i fina elaboració es mereix un segon visionat, ara mateix, sense deixar que el substrat del temps propi, de cada espectadora, es dipositi en el record.
De moment, vull explicar que, el fet d'arribar correcuita al cinema, per no arribar tard, em va impedir, submergir-me en la història amb tranquil·litat i d'una forma atentíssima. Ho explico, perquè ben segur que se m'han escapat coses, importants o no, ja que, en una pel·lícula tot és important.
És una història molt bella on una jove, amb una excusa burocràtica, va construint el relat de la seva història, passejant pel lloc de naixement del seu pare, d'història d'amor i addicció dels seus pares i de la seva gestació. Això ho fa entrant en la comprensió d'un entorn viscut, les seves olors, colors, sons, variacions, del relat dels parents del seu pare, d'un curt diari de la seva mare i de la seva imaginació per anar brodant un relat que com Penèlope, farà i desfarà per poder construir el seu propi, en el moment que descobreix que no existeix un relat únic i veritable i que ella ha de construir el seu.
Aquesta cineasta té una humilitat i saviesa femenina que costa d'encaixar en els temps que vivim, es va superant en cada pel·lícula, no perquè sigui millor que l'anterior, sinó per la seva recerca narrativa de com fer-ho diferent i potser, millor o no.
Bella metàfora que, al món s'ha vingut per gaudir, compartir i aprendre amb els altres, sense ressentiments, sigui quina sigui la nostra història.

MARTINA opina

Vaig poder estar a la preestrena d'aquesta peça d'art a la Filmoteca, la sala plena a petar, en un dia molt trist que hauria mort una amistat estimada. Va anar bé culminar i iniciar un dol amb aquest altre viatge real. Realment, sap ajudar a sentir-te menys sola.
Crec que aquesta artista t'omple l'ànima per la seva particular forma d'indagar pels camins dels altres, sense jutjar, comprenent, mostrant com cadascú assumeix a la seva manera que existeix un dret a buscar explicacions i raons. Amb imatges que estiren tota la bellesa dels paisatges, de les situacions amargues i de les persones que formen part d'una xarxa invisible que de vegades ens sustenta.
Només tinc bones paraules, la veritat, així que em limitaré a comentar que un cop més agraeixo que existeixen registres propis com aquest, d'una generació que a més comparteixo i sento molt d'ara, preciosa llum poètica pròpia que m'ajuda a ubicar moltes coses.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a :
Fitxa del Verdi:
Entrevista amb la directora a "DIES de CINE", TVE2:
Carlos Francino, entrevista a "La ventana" a Carla Simón:









Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 25 de juny del 2025

SIRÂT. Director Oliver Laxe.

M'INTERESSA VEURE EN EL ÉSSER HUMÀ EL GEST DE MIRAR UN CEL HABITAT DE MITES, DE VEURE ALGUNA COSA QUE ET TRANSCENDEIX I ET SUPERA.
Paraules l'Oliver Laxe, escrit per Jara Yañez, per Caimán CdC, juny de 2025.
COM LARS VON TRIER A MALENCONIA (2011), CELEBRA LA LLUM QUE EMANA D'AQUELLS, QUE JA, NO TENEN RES A PERDRE.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica a Fotogrames, juny 2025.
LA MORT NO ÉS UN FI EN ELLA MATEIXA, SINÓ UN MITJÀ PER SENTIR LA VIDA AMB MÉS FORÇA.
Paraules d'Oliver Laxe, citades per Jara Yañez en l'Editorial per Caimán CdC, juny de 2025.

Guió, Oliver Laxe i Santiago Fillol
España, 2025
Duració,
Premis, Premi Jurat, Cannes 2025.

EL TITOL

Sirât, és el pont que segons l'islam creua l'abisme dels inferns per connectar amb el paradís i que, tothom ha de creuar, en morir, amb el risc de caure-hi.
Troba una profunda connexió amb la cultura rave. La dansa com amb forma de trànsit, es converteix en un mecanisme alliberador davant d'allò sempre imprevisible, desconcertant, enigmàtic i fins i tot misteriós i dolorós, del món. Una idea d'evasió que condueix, tanmateix, a la de viatge (sensorial i físic) i a la recerca, el pelegrinatge i el retrobament amb l'altre com a l'alternativa de refugi possibles.
Escrit per Jara Yañez, en la seva Editorial de juny de 2025, per Caimán CdC.

SINOPSI
Lluís, fa temps que no sap res de la seva filla Mar, l'última notícia que va tenir d'ella és que anava a un rave al Marroc. Decideix anar-la a buscar amb el seu fill de dotze anys, pel sud del Marroc en alguna rave perduda pel desert. Seguint aquest possible rastre, inicia un viatge que canviarà la seva vida.
Sergi López i Oliver Laxe

EL DIRECTOR, DIU

Som molts els que assistim horroritzats a una certa falta de coherència en els valors i no hi ha societat més neurotitzada que és la occidental.
Molt mirem cap a fora i desertem d'alguna manera, ja que no ens sentim identificats amb aquest retruc de timbals de guerra que sentim ara.
Recollit per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC, juny de 2025.
Crec que és més poètica que res, per molt que connecti amb aquests temps. Hi ha una consciència que això s'acaba i al mateix temps, un desig que s'acabi aviat. Que tot canviï i que passem a una altra cosa.
Transcrit per Ricardo Rosado a una entrevista al director. Fotogrames, juny de 2025.

NÚRIA, opina

Aquesta és una pel·lícula que sortosament veurà molta gent i que tindrà els seus fans i els seus detractors. Provocarà la sortida de moltes paraules de moltes categories i segurament amb la possibilitat de fer un catàleg de possibles adjectius en positiu, negatiu i neutre... allò que és menys possible, és que deixi indiferent.
En aquest cas, jo soc de les que el film m'ha agradat molt, la recomano sincerament, vaga la pena viure aquesta experiència, que és una aventura en tots els sentits. Recomano, per sobre de tot anar-la a veure el cinema, ja que l'efecte, mai serà al mateix, vist al sofà de casa amb la dinàmica familiar corresponent, posada i irrompent, l'atmosfera. Cal veure-la en la comunió i el silenci de la sala gran, plena de gent, vivint la mateixa experiència que tu i resistint-se o no, a experimentar determinades emocions i sentiments.
És molt difícil amb un film tan mirat i analitzat des de diferents llocs dir alguna cosa original, diferent o nova: la llum de la història està en el fet que, la resistència i d'insubmissió és l'únic camí possible al malson masclista i egocèntric que, estem patim en aquests moments al món.
És d'aquells films que, al marge d'agradar-te o desagradar-te, cal deixar-lo i no emetre judicis, ni crítiques precipitades. Vol el seu temps, per poder-la pair.
Gràcies a Oliver Laxe i a tot l'equip que, des de diferents llocs han fet possible aquesta pel·lícula.

MARTINA opina

Aquesta peça al meu entendre és penetrant, frenètica i rabiosa. Crec que senzillament et submergeix a un mal viatge. Jo francament en molts moments volia sortir-ne, decidida a prendre perspectiva. Però el seu ritme visceral, els fets inquietants i l’elevada especulació creixent, que encara pot anar a pitjor, s’ha apoderat de mi en tot moment.
La música és molt present i com diuen en vàries situacions, no s’escolta aquí es balla. Els personatges, veraços i reals, t’ensenyen que malgrat no haver-hi temps per mostrar-ho tot a l'audiència, tenen molt més, molta trajectòria. Els paisatges construeixen l'escenografia majestuosa, on passen tots i cadascun dels fets brutals, il·lustra aquest relat amb una bellesa mesquina i salvatge.
La narrativa d’aquest artista és molt particular, confesso que m’angoixa, però al mateix temps em convida a pensar en les moltes metàfores que de forma lligada i envoltant-te et va plantejant.
Per qui no el coneix, al director, crec que vaga la pena descobrir-lo amb aquesta obra i en una sala de cinema. El seu llenguatge sensorial necessita una gran pantalla, un equip de so com cal i predisposició a enfondir. Les seves històries diria que, parlen d'una societat cafre.

Una entrevista molt interessant dmb Oliver Laxe a Carne Cruda:
La música de Sirât, de Kangding Ray:

UN VIATGE A TRAVÉS DEL SO
Vaig buscar un músic que pogués dialogar amb la part més rabiosa del techno, més mental, però sempre amb una capa molt psicodèlica, profunda i espiritual.
Volia que tant les imatges com la música es desmaterialitzessin i que arribéssim a unes notes més pures i depurades.
Els altaveus són com boques que a través de l'electricitat fa que emanin missatges.
Recollit per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC, juny de 2025.
Necessitava un músic que dialogués amb la ràbia de la meva joventut, llimada amb els anys, i que fos capaç de convertir-la amb alguna cosa més esotèrica i ambiental a mesura que avança la trama. Fou llavors quan vaig conèixer a David (Kangding Ray), amb qui he arribat el zenit de la meva creació. Ha sigut una eina que m'ha permès arribar més lluny que mai com a cineasta.
Paraules del director, transcrites per Ricardo Rosado en la seva entrevista. Fotogrames, juny de 2025.


















Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 7 de juny del 2025

ELS MALEÏTS. THE DAMNED. Director, Roberto Minervini.

SERVEIX AL DIRECTOR PER CONTINUAR RETRATANT, EN VEU BAIXA, LES DIVISIONS I FERIDES D'UN PAÍS QUE NO ÉS EL SEU, PERÒ QUE CONEIX COM POCS.
AQUEST ENFOCAMENT DELIBERADAMENT ANTIÈPIC ENLLAÇA AMB LA REVISIÓ DE LA MITOLOGIA FUNDACIONAL DELS ESTATS UNITS, POSADA PER KELLY REICHARDT A “MEEK'S CUTOFF” I “FIRST COW”.
Escrit per la crítica de l'ARA, per Gerard Casau, 27 de maig de 2025.

Director, Roberto Minervini.

EUA, Itàlia, Bèlgica
Duració, 88 minuts.
Premi al millor Director, a un Certain Regard, Cannes 2025.

SINOPSI

Hivern de 1862. En plena guerra de Secessió, l'exèrcit estatunidenc envia una companyia de soldats als territoris de l'oest. Però, a mesura que avança la seva missió es descompon, i també el seu compromís i les seves motivacions.
Minervini, en la línia d'altres autors americans, mira el passat estatunidencs per abordar una de les seves fites fundacionals en un terreny fantasmagòric.
Tret de la ressenya de D'A (del 27 de març al 6 d'abril, de 2025).

El director, Roberto Minervini.
DEL DIRECTOR
El seu cinema busca sempre els angles menys visibles de la societat, amb relats que dilueixen les fronteres entre ficció i documental.
S'estrena el 2007 amb “The Passage”, primera entrega d'una trilogia sobre les comunitats del sud D'EUA que es tanca amb “Stop the Pouding Heart” (D'A, 2014),
guanyadora d'un David di Donatello, entre d'altres.
Ha obtingut diversos premis internacionals, el darrer un Certain Regard, Cannes (2025).
Els Maleïts, és el primer film de ficció de Minervini.
A part de dirigir també és productor d'altres noms de cinema d'autor, com Payal Kapadia o Lisandro Alonso.
Tret de la ressenya de D'A (del 27 de març al 6 d'abril, de 2025).

NÚRIA opina
Aquest film ha sigut una proposta de la Martina, per qüestions personals.
No la tenia a la llista, ja que en aquests moments la cartellera està farcida de coses bones i interessants, i d'aquesta, no en sabia res.
Les propostes de la Martina, sempre van a missa, ja que, sempre hi ha una raó per la qual ella em suggereix alguna pel·lícula.
Cert, però que, em feia una certa mandra i aquesta va ser l'actitud d'entrada en seure a la butaca del cinema per veure el film: Guerra, homes, soldats, jerarquies, testosterona i egos... ui uix!
Però no, a poc a poc vaig anar entrant en un relat que, acaba sent clarament antibel·licista i sobretot intimista, d'uns homes que acaben qüestionant, cadascú des del seu lloc, el seu paper en aquella guerra i que acaben descobrint que, potser això, no va amb ells.
Un bon qüestionament des de la masculinitat, on molts homes han hagut de fer la guerra, sense saber que ni la volien fer, ni veien cap sentit a allò que estaven fent.
Molt bonica i contemplativa, de comunió amb la natura.

MARTINA opina.
Comença la pel·lícula i inevitablement em passa pel cap qüestionar si estic en condicions de gaudir d'un relat més d'homes, explicat per homes, aparentment se submergirà en una guerra civil americana protagonitzada per també per homes. Em sap greu comentar-ho, però sincerament així va ser, breument al principi. Serpentejant el que la ment emet i el que voldries que fos quan has triat passar l'estona amb una proposta que tens ganes i intenció de gaudir.
Fins que, tot seguit, un ritme silenciós amb molta melodia, un caminar entre paisatges on la bellesa s'explica sola, també una mirada històrica pròpiament pacifista, em van conquerir.
Crec que és una obra que posa en pantalla l'amor per viure, fent conèixer persones que es mostren interessades per les altres, ensenyant diferents tipus de vides que conflueixen. Que tot i el context obtenen ensenyances, mostrant que algunes guerres eren la única forma de tenir feina de persones que sense canvis de paradigma estaven encallades, per un sistema macabre dels que extorsionen exempts de cotització.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Informació sobre l'esdeveniment de la Guerra de Secessió, 1861-1865, al EUA:






Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 3 de juny del 2025

UNA QUINTA PORTUGUESA. Directora, Avelina Prat

CARTOGRAFIES, SUPLANTACIONS, RELATS I FANTASMES PER AJUDAR-NOS A NEGOCIAR AMB LES PÈRDUES, AMB L'ABSÈNCIA, AMB LA MEMÒRIA I EL DOLOR. PER RECONSTRUIR LA NOSTRA IDENTITAT EN MIRAR-NOS EN EL MISTERI SEMPRE ENRIQUIDOR DE L'ALTERITAT.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Cartografía, suplantaciones, relatos y fantasmas”, per Caimán CdC, maig 2025.
PARAR-SE A CONTEMPLAR I ESCOLTAR I A INTERCANVIAR HISTÒRIES ÉS LA REVOLUCIÓ ACTUAL. I JO, ESTIC MOLT CONTENTA DE CONTINUAR FORMANT PART DELS REVOLUCIONARIS DEL CINEMA.
Paraules de Maria de Medeiros- que en el film fa d'Amalia- transcrites per Juan Silvestre, en l'entrevista a l'actriu al Festival de Màlaga, a Fotogrames, maig de 2025.

Directora i guionista, Avelina Prat

España i Portugal, 2025.
Duració, 114 minuts.
SINOPSI
La desaparició de la seva dona, deixa a Fernando, un tranquil professor de geografia, completament enfonsat. Sense rumb, suplanta la identitat d'un altre home com a jardiner a una quinta portuguesa, on estableix una inesperada amistat amb la mestressa, endinsant-se en una nova vida que no li pertany.
Filmaffinity
DE QUÈ va aquest FILM segons Juan Silvestre
La directora compon un contemplatiu i preciosista relat rodat entre Barcelona i Ponte de Lima, Portugal, que juga amb les identitats per resignificar el valor de la família desafiant el sentit més tradicional i apostant per una premissa: la veritable llar, no sempre està on un ha nascut.
Escrit per la revista Fotogrames, maig de 2025.
DE QUÈ tracta el FILM, segons Carlos F. Heredero
“Quan dibuixes el món tot s'endreça”, diu Fernando (Manolo Solo) als seus alumnes universitàries al començament del relat. És un professor de geografia que creu que el món ha de tenir un ordre i que la cartografia(la que, presideix la seva vida, que sempre guarneix les seves parets: tant quan viu a Barcelona, com quan s'instal·la a la quinta del nom a la pel·lícula)dona sentit a les coses i a l'existència, als països i a les fronteres. De mapes, fronteres, orígens i països tracta, en efecte, el viatge fílmic que l'Avelina Prat proposa als seus personatges: un itinerari que els condueix des del desconcert i la desestabilització (el gran mapa que es despenja de la paret de casa seva), fins al retrobament amb ell mateix i la troballa d'una llar diferent per mitjà dels viatges que, travessen fronteres, de suplantacions, desaparicions, fugides i retorns, de diàlegs interculturals i mestissatges vitals.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Cartografía, suplantaciones i relatos y fantasmas”, per Caimán CdC, maig 2025.

La directora Avelina Prat al mig. A la dreta Manolo Solo i a l'esquera Maria de Madeiros.

D'ON SURT LA INSPIRACIÓ PER AQUESTA HISTÒRIA

Vaig llegir en un diari la notícia d'un senyor que declarava que estava viu. Era la història d'un home que un dia ho va deixar tot, sense donar senyals de vida, i se'n va anar a Veneçuela. Vint anys després, una filla seva, per cobrar una herència, el va declarar mort, una cosa que la llei espanyola permet, quan han passat un nombre determinat anys. Aquest home temps després volia tornar a España i li van dir que, com volia tornar si era mort.
Paraules de la directora transcrites per Enric Albero, en una entrevista a aquesta, el 27 de març de 2025 i publicada a Caimán CdC, maig de 2025.

NÚRIA, opina

Per aquesta pel·lícula, només tinc elogis...
Al meu entendre és la pel·lícula perfecta per sortir del cinema satisfeta d'haver vist un film intel·ligent, sensible, amb un bon guió que et manté atenta i pendent d'allò que està passant a la pantalla, a un ritme tranquil i assimilador i amb un rerefons de reflexió filosòfica actual i amb una mirada lluminosa sobre les qualitats humanes.
En uns temps que, estan passant esdeveniments històrics des de les esferes de poder que, només et remeten a la desconfiança i la foscor.
Una bona pel·lícula per anar-la a veure en un escenari ideal, com és el cinema.

MARTINA opina.
Aquesta peça d'Avelina Prat novament et condueix per una profunda experiència d'un adult que li han partit el cor, transitant per la buidor i enfonsat en una desesperada recerca de raons. Aparentment només camina més enllà. Tot sense drama, amb molta llum i sobretot amb un elegant sentit de l'humor.
N'he gaudit a totes les instàncies: dels personatges, localitzacions i relacions causades. De fet, crec que ja no pel que s'explica, com per la inèrcia sintètica, la força amb la qual la narrativa dansa. Sortejant les situacions, per fer lluir la màgia, del que viu una persona que s'adapta al canvi. Fent brillant la capacitat enorme de les persones per adaptar-se, donat molta alegria a les segones oportunitats. Enfocant a l'evolució de la situació sense rancor, sols amb la il·lusió frenètica pel canvi, quan un creu que ho hauria perdut tot.
Personalment, només em surten pensaments amables i paraules afalagadores. D'aquesta artista n'havíem gaudit anteriorment i es reafirma com una comptadora d'històries prodigiosa.
De les que de les misèries en sap fer fum.

Fitxa completa i altres informacions:

QÜESTIONS DE RODATGE

A mi m'agrada pensar abans cada seqüència i tenir clar més o menys com muntarem. És cert que hi ha molts pla/contraplà, ja que, en els diàlegs llargs és bonic escollir els millors moments o aturar-se en un moment d'escolta. La idea, però es fer pocs planons de cada seqüència i que cada plano cobreixi un tros d'acció bastant ampli.
Paraules de la directora transcrites per Enric Albero, en una entrevista a aquesta, el 27 de març de 2025 i publicada a Caimán CdC, maig de 2025.





Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Comentaris (Atom)