divendres, 5 de desembre del 2025

FLORES para ANTONIO. Directores, Elena Molina i Isaki Lacuesta.

PASSA POQUES VEGADES QUE LA DELICADESA DEL QUE ES NARRA, S'HARMONITZI AMB LA BELLESA DE LA MANERA DE MOSTRAR-HO.
UNA HONESTEDAT QUE VA MÉS ENLLÀ DE DISTÀNCIES O EMOCIONS I QUE TÉ A VEURE EN QUÈ MOSTRAR I COM FER-HO. ÉS BONIC QUE, UNA PEL·LÍCULA AMB UN DESIG TAN FORT DE NO INTERVENIR AMB LA HISTÒRIA DEL PERSONATGE PRINCIPAL, ES PUGUI PERCEBRE AMB TANTA INTENSITAT EMOCIONAL, LA PERSONALITAT DELS DOS CINEASTES QUE L'HAN CONDUÏDA.
UNA PETITA PEL·LÍCULA QUE TAMBÉ ÉS EN ESSÈNCIA, UN PAS DE GEGANT EN AIXÒ DE TROBAR UNA CERTA HONESTEDAT A L'HORA DE CONSTRUIR UNA MIRADA CINEMATOGRÀFICA.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
FLORES PARA ANTONIO ABANS DE SER UNA PEL·LÍCULA VA SER UNA NECESSITAT. LA NECESSITAT DE L'ALBA D'APROPAR-SE AL SEU PARE, DESPRÉS DE MOLT ANYS HAVER-LO PERDUT. I TAMBÉ UN GEST, EL D'ATREVIR-SE PER FI A CANTAR-LI.
Paraules de la directora o el director, transcrites en la fitxa informativa dels cinemes Verdi.

Guió: Elena Molina e Isaki Lacuesta
Intervenen: Alba Flores, Lolita, Rosario Flores, Ana Vila.
Duració: 81 minuts.
España, 2025.

SINOPSI, RESUM, TEMA, CONTINGUT...

Alba Flores guardava un secret que havia durat trenta anys. La mort del seu pare havia congelat el seu desig de cantar, al mateix temps que un mar de preguntes inundava els seus silencis. La família, va evitar parlar del que havia passat amb el desig d'esperar-la. Ella, no preguntava res per respecte al dolor dels altres. És ara quan l'actriu s'ha acostat a la memòria dels seus éssers més propers, per fer les paus amb aquesta part de la seva infantesa que romania amagada.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

Els directors, Isaki Lacuesta i Elena Molina
DIRECTOR I DIRECTORA
Isaki Lacuesta en “Segundo premio” (2024), ja havia demostrat la seva habilitat per aprofundir en una biografia des de les enèrgiques coordenades de l'originalitat. És de la mà d'Elena Molina autora d'un imprescindible documental (Yungay 7020), amb Raquel Calvo, 2021) i que codirigeix el projecte que introdueix un element definitori per l'esperit de “Flores para Antonio”, l'honestedat.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

NÚRIA opina

Aquesta ha sigut una projecció important per mi, per moltes coses.
Soc una gran admiradora d'Isaki Lacuesta i esperava aquest documental amb moltes ganes. A banda que la família Flores sempre m'ha produït molta curiositat, i encara ara me la produeix: una mare tan potent que mentre hi va ser, fou el centre d'atenció a la família i a l'Estat. Unes filles també molt potents, però amb una gran pressió mediàtica des de sempre, per l'imaginari que va generar la seva mare. Un pare sòlidament present i també un gran artista, sempre a l'ombra serenament. Un fill, mort a conseqüència de la droga (tema tabú en aquell moment a moltes famílies que van patir les conseqüències d'aquesta).
També considero un regal tenir la fortuna de poder escoltar als creadors d'un film, explicant-se. Això ha passat, i he pogut veure a Isaki Lacuesta i a L'Elena Molina, presentant el seu film i oferint-se que les espectadores els poguéssim preguntar; en aquest cas, un valor afegit i un privilegi inqüestionable.
Un documental com aquest a quatre mans i considerant els tempos i el dolor que Alba va abocant i evocant en el transcurs de la filmació, implica molta sensibilitat, molta escolta i molt de treball de recerca. Triar i seleccionar de material utilitzable que es mostra i que no, en el treball acabat, és una difícil tasca de molta responsabilitat. Queda clar en la visualització del film, ja que, la qualitat i l'art d'un film com aquest no s'improvisen. Quan les directores es posen en mans de les espectadores, perquè se'ls pugui preguntar amb la humilitat i senzillesa de la qual ells han fet gala, l'espectadora acaba el viatge del seu gaudi del film, amb satisfacció.
He gaudit molt d'un documental que està fet des de la sinceritat i la veritat i acaba sent una petita joia. Crec que vaga la pena veure'l en pantalla gran.
Gràcies, gent que l'heu fet possible!
MARTINA, opina
En aquest film preciós crec que s'explica tot amb l'entorn, mitjançant una narrativa que flueix entre converses que succeeixen portades sense voler anar enlloc concret, només generant espais on confirmar que un personatge molt complet tenia moltes cares.
Denota que hi ha molta emoció en tot l'acompanyament, se t'encomana, a la sala hi havia un plorar col·lectiu emocionant. El relat es desenvolupa com una mesura cosmètica, mostrant la voluntat massiva de parlar bé de qui no hi és. Permet al mateix temps entendre un entorn musical concret, on de la mà d'una indústria lucrativa, la societat acceptava l'originalitat de cada gènere i proposta.
La sensibilitat com se n'enfoca la mirada diria que permet conèixer també les que es van quedar, l'entorn proper d'un geni que tenia anhel de carisma, torturat per la inquietud del seu personatge. Ajuda a entendre el que significa acceptar que la vida dels altres no et pertany. Per tot, només puc agrair que la família ensenyi el seu camí de reconciliació, crec que la mort dels éssers estimats implica un procés en el qual convé obrir-se en canal, el seu diria que denota molta generositat.

Totes les informacions a: 

DOCUMENTALS i DOCUMENTAL...

Les imatges semblen preguntar-se com s'arriba a aquesta suposada naturalitat en un gènere tan maltractat com aquest, com es fa un documental de llàgrima fàcil sense morir en l'intent. El drama queda atenuat per unes fotografies animades des de l'humor i per unes gravacions íntimes dominades per la innocència de la nena.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.







Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 23 de novembre del 2025

LOS DOMINGOS. Directora, Alauda Ruiz de Azúa

RUÍZ DE AZÚA UTILITZA ELS DIFERENTS PUNTS DE VISTA PER GENERAR UN ESPAI D'INTERROGANTS CONSTANTS AL VOLTANT D'ALGUNA COSA TAN INTANGIBLE COM L'ESPIRITUALITAT, CONTRIBUINT QUE L'ESPECTADOR PARTICIPI D'UNA FORMA MOLT ACTIVA EN EL PROCÉS REFLEXIU QUE CONSTRUEIX EL FILM.
“LOS DOMINGOS ÉS COM UN ACTE DE FE, NO SAPS COM SORTIRÀS DE LA PROJECCIÓ SI FASCINADA O DISGUSTADA. CINEMA DEL GRAN.
Escrit per Beatriz Martínez a la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
UNA PEL·LÍCULA QUE LI HA PORTAT A L'AUTORA ANYS FER-LA I QUE ASPIRA A QUELCOM FORÇA INSÒLIT EN ELS NOSTRES DIES EN EL CINEMA D'AUTORA, A PRACTICAR EL RIGOR ARTÍSTIC I TRACTAR A L'AUDIÈNCIA COM A ADULTS.
Paraules escrites per Diego Salgado, en la seva crítica per Dirigido por... novembre de 2025.

Guió, Alauda Ruíz de Azúa
España, França, 2025.
Premis: La Concha de Oro, al Festival de Sant Sebastían 2025. Premi FIPRESCI, premi atorgat per la crítica internacional, acreditada al certamen.
Duració: 117 minuts.

SINOPSI

Ainara una noia de disset anys basca, ha descobert la seva vocació religiosa i vol entrar en un convent de clausura. Aquest fet provocarà una commoció familiar que, cadascú entoma a la seva manera.
Versió pròpia.
La directora.

D'ON HA SORTIT AQUESTA HISTÒRIA en la vida de la directora

Pregunta: D'on ve el teu interès per un assumpte poc present en la societat contemporània, com és el de la vocació religiosa?
Resposta: És una història que m'acompanya des de fa molt de temps, quan als divuit o dinou anys, quan una noia molt propera a mi, va ingressar en un orde religiós. Em va cridar molt l'atenció que algú prengués una decisió tan radical que jo vaig viure com una renúncia a la vida. La vaig tenir durant anys a la meva llibreta de notes i després de rodar “Cinco lobitos” els productors em van preguntar si tenia algun projecte. Els vaig dir que els semblaria una bogeria, però... els hi vaig explicar.
Paraules transcrites per L.Pérez en la seva entrevista a la directora a Fotogrames, octubre de 2025.
UN PUNT DE PARTIDA de la DIRECTORA
Sorgeix de la voluntat de comprendre una realitat fascinant com la vocació religiosa des de la meva perspectiva laica.
Allò que m'interessava era preguntar-me quan de genuí i autèntic podia ser una vocació, tenint en compte la vulnerabilitat familiar i adolescent d'Ainara.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

Magnífica pel·lícula que després d'haver posat tantes expectatives en ella, en sortir del cinema, vaig pensar que no n'hi havia per a tant... Però quan més la recordo i penso, més m'agrada i més conseqüent en ella mateixa la trobo.
La posada en escena està molt bé i en ella se'ns fa evident la qualitat de pensament i treball que hi ha darrere d'aquesta.
Amb allò que m'ha quedat una mica curta la pel·lícula és amb la definició dels personatges. Fins i tot he pensat que aquesta diferència de definició, que fa d'alguns com- la mateixa protagonista Ainara i el pare d'aquesta- poc indefinits, està feta intencionadament. Podria ser una manera d'explicar aquesta indefinició com la manera de definir-los, els defineix només en certs aspectes de la seva vida. Aquest fet pot ser una manera de centrar l'atenció en contrast amb una tieta que sembla tenir molt clares les seves opinions i judicis sobre allò que li està passant a la seva neboda, però poc, en la seva vida personal d'enguany.
He entrat poc en la proposta temàtica del film, de la vocació de l'Ainara, i molt més en la complexitat de les relacions familiars i la seva manera individual, d'abordar-les amb més o menys implicació. La decisió de l'Ainara de fer-se monja de clausura, ocasiona un catacrac familiar que sura cap a la superfície moltes coses enterrades, tan individuals, com familiarment. Penso que el film va d'això, i així mateix ho ha manifestat la directora.
De tota manera, el film és tant complex i ric amb l'obertura d'espais de sorpresa per l'espectadora que, cada vegada que llences la mirada cerebral cap a qualsevol aspecte d'aquesta, comencen a sortir noves coses. Com per exemple el tema de l'espiritualitat en la nostra societat, i com aquesta la rebutja, però al mateix temps la necessita, i moltes vegades la col·loca en llocs que no toca, fent-nos un garbuix personal i social.
Al final de la història, m'ha semblat molt interessant el què m'ha succeït, el meu posicionament emocional involuntari al costat d'Ainara, considerant a la tieta com a excessivament rígida i tancada. Un personatge que m'ha resultat força antipàtic, per la seva manca d'empatia amb la seva neboda. I és en aquest punt i parlant d'aquest amb altres persones, penso que és una de les grans qualitats del film, que no et deixa indiferent.
Els adolescents i no adolescents a vegades prenem decisions equivocades o no, però són les nostres decisions i s'han de respectar, més que res, perquè ningú és ningú per evitar-les per nosaltres. La família serveix per si t'equivoques estar al teu costat, sense retret.
Com a bona pel·lícula que és, està molt bé anar-la a veure i sobretot deixar que la pel·lícula et digui i et xopi, sense prejudicis, perquè això pugui passar.

MARTINA, opina

Potser d’entrada em surt comentar que crec que la fórmula que utilitza aquesta cineasta per crear relats únics és molt essencial i sobretot basca. Component mitjançant personatges complets que va esmicolant, mostrant-nos realitats farcides, desgranant sigil·losament tots els elements que et poden facilitar la comprensió de cada frustració.
Amb aquesta proposta entra a fons al tema que aflora al debat social actual, il·lustra quin lloc pot ocupar la fe en una família actual, aterrant la càrrega històrica del paper de la religió. Implicant tot l'embolcall que l’acompanya en un entorn artificial que et fa sentir proper, amb una ficció inclusiva que t’invita plenament a considerar precisament el que implica cada postura, convivint per una estona amb totes les pors doloroses de cada dubte.
Tinc també a dir, com a element de fons, que anar als cinemes Verdi els dimarts és fabulós. La sala està plena a vessar, la gent, relaxadament deixa aflorar sentiments en el silenci, algunes persones no contingudes comenten baixet com si fossin al sofà de casa seva. Val a dir que personalment gaudeixo d’aquesta atmosfera compartida que es crea, agraeixo que es promoguin iniciatives que possibilitin que aquest sigui un espai més on conviure.

Informació completa i crítiques a:
Entrevista a la Ser de la directora: 
Entrevista a RTE a la directora: 
EL PERQUÈ DEL FINAL
Encara que pugui resultar un pla dolorós, per mi també hi havia esperança amb aquells que es queden per barallar-se amb la vida, un context sense certeses.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

LA MÚSICA
Al començament pensava que havia de separar dos mons que em semblaven molt dispersos, però em vaig assabentar que hi havia aspectes que es comunicaven emocional, existencialment. La música és molt poderosa per això. Sempre he estat molt pudorosa en la utilització de la música, però en aquesta ocasió m'he permès afegir una capa més.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.
Estic molt orgullosa de la música. És un aspecte pel qual soc molt pudorosa, ja que, no m'agrada empènyer a l'espectador, no m'agrada que la melodia cridi per dir-li allò que ha de sentir. La música és molt poderosa i veig pel·lícules on això em repela. Penso, no m'empenyis, ja hi aniré sola, si vull. Un cor de nens tenia aquest aspecte espiritual que buscava, encara que això em va implicar un seguit de complicacions de producció importants. Vaga la pena.
Transcrit per L. Pérez per Fotogrames, en una entrevista amb la directora, octubre de 2025.















Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 16 de novembre del 2025

SIEMPRE ES INVIERNO. Director, David Trueba.

EL RELAT ES VA TRANSFORMANT PER CONVERTIR-SE EN UNA INESPERADA HISTÒRIA DE SEDUCCIÓ INTERGENERACIONAL, PER MITJÀ DE LA QUAL ES TRENQUEN ELS TABÚS “EDATISTES”.
Escrit per Beatriz Matínez a Fotogrames, novembre de 2025.
EL PAS DEL TEMPS (LA SEVA FUGACITAT) ÉS EL GRAN PROTAGONISTA DE L'ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE DAVID TRUEBA, EL DEVANIR IMPARABLE EN EL QUE NINGÚ POT ESCAPAR I LA FORMA QUE ES PREN CONSCIÈNCIA D'AQUEST PROCÉS.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
AQUEST FILM ES POT EMMARCAR EN EL CINE DEL PRESENT SENSE GRANDILOQÜÈNCIES, HONEST, QUE TROBA LA SEVA RAÓ DE SER EN LA SENZILLESA DEL QUOTIDIÀ COM A MECANISME PER ENTENDRE LA NATURALESA HUMANA.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Guió, David Trueba, basat en la seva novel·la Blitz.
España, 2025.
Duració, 100 minuts.
.

SINOPSI

Miguel, arquitecte paisatgista va amb la seva parella a fer la presentació d'un projecte a Bèlgica. Allà li succeiran un seguit d'esdeveniments inesperats per ell que canviaran la seva forma de comprendre la seva vida sentimental i professional.
Versió pròpia.
El director i escriptor, David Trueba

ADAPTACIÓ AL CINEMA D'UNA NOVEL·LA DEL DIRECTOR, BLITZ

La veritable troballa de la cinta és la seva condició d'obra cinematogràfica: Trueba adapta la seva novel·la Blitz i troba en el distanciament que atorga el cinema el gest formal que permet a l'espectador alliberar-se de la mirada avergonyida del protagonista sobre les seves pròpies accions i convertir-les així amb una acció contra els prejudicis, molt bonica.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Aquesta coproducció hispana-belga adapta la novel·la Blitz (Anagrama, 2015), escrita pel mateix realitzador del film, explora la pèrdua i el buit després d'un trencament sentimental i la possibilitat de tornar a començar, captant una instantània d'amor perdut sota el filtre del sentit de l'humor i poca traça intel·lectual i emocional que a vegades recorda a Woody Allen.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025.

NÚRIA opina

No tenim massa oportunitats d'anar al cinema per veure una pel·lícula tan apetitosa com aquesta, crec que les hem d'aprofitar.
La definició que jo li donaria a films com aquest, pel·lícules de bombó, et fan passar una bona estona i si et ve de gust, pots aprofundir més sobre altres aspectes aparentment no evidents. Aquesta pel·lícula s'ajusta a la definició.
Ens podem preguntar, posem per cas- per què trobem normal que un home vell – considerat a partir dels 80- pugui lligar amb una dona jove i no tan normal o sospitós d'alguna cosa que, una dona vella- considerada a partir de 50 anys- pugui lligar amb un home jove i guapo?
Doncs sí, el nostre amic Trueba, ho porta a la pantalla amb la seva història i amb delicades escenes de sexe digne i veritable.
No, només va d'això la història, sinó que podem anar traient altres registres interessants i molt actuals: el pas del temps, el trencament, la solitud, les expectatives professionals frustrades, el dol, la vida com a experiència... i ben segur que, moltes de vosaltres en veu moltes altres.
Ho he passat molt bé amb aquesta pel·lícula, que en cap moment m'ha fet patir i en algun moment, m'ha fet riure.
Molt bona opció de film per qui creu que al cinema si pot anar a veure diferents coses, en diferents moments i amb diferents pretensions i qualitats.

MARTINA opina

Crec que com a proposta lúdica és rodona: explica una història diferent, aparentment aèria però del tot provocadora, que passa posant un somriure a l'audiència de principi a final. La construcció de cada personatge que evoluciona, desapareix o s’infiltra de nou, en el curs del relat, crec que ho és quasi tot. Delibera amb un repartiment capaç de crear l'espai escènic, omplint amb una presència onírica tota l’atmosfera, farcint d’intimitat les diferents escaramusses.
Diria a més que no es perd en la fantasia, flueix lleugera pel curs d’un món ple de tòpics, etiquetes deliberadament marcades, retratant situacions amargues, posant el focus en persones perdudes i en comportaments que no són perfectes.
Per mi la millor part és que semblant una aposta de cinema versemblant i aterrada, obre moltes portes, es fica en molts espais de fantasia i sobretot juga a tergiversar els estàndards amb elegància, senzillesa i subtilesa. Vull dir que sembla que no passi res, però aplega bastant.

Fitxa completa, filmografia i d'altres informacions: 
Entrevista a "Dies de cine" amb David Trueba, feminista de veritat i no de cartró pedra i perquè toca. Aquesta no us la podeu perdre!:
Entrevista amb el director i alguns dels actors i actrius protagonista, en el marc de tancament de la Seminci:

UNA OPINIÓ SOBRE EL PERSONATGE D'OLGA QUE LA NÚRIA COMPARTEIX

Olga és una dona que no té gens d'interès a tenir una història amorosa. Fins i tot, fa la sensació que ha tancat aquesta porta i busca en realitat altres coses que li resulten més interessants, com la companyia, la conversa o el refugi.
Diu l'actriu, el meu personatge no té cap intenció de salvar a Miguel, de la mateixa manera que Miguel no salva a Olga. Hi ha entre ells un intercanvi d'escalfor. És un moment de tendresa que apareix en la vida d'aquesta dona i ella decideix no perdre's. Un parèntesi que se'ls ofereix ambdós i cadascú experimenta de forma diferent.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025
Altres films del director en aquest bolg:


Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 9 de novembre del 2025

LOS TIGRES. Director Alberto Rodríguez.

UN TENS THRILLER QUE A MÉS A MÉS D'ENSENYAR-NOS QUE, EL BUSSEIG NO TÉ RES A VEURE AMB LA TASCA DELS BUSOS INDUSTRIALS, EXPLORA LA COMPLEX RELACIÓ ENTRE DOS GERMANS QUE INTENTEN VIURE AL DIA MALGRAT EL PES DEL PASSAT COMPARTIT. ELL ENS EXPLICA EL FILM AMB IMATGES.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.
“LOS TIGRES” ÉS UNA PEL·LÍCULA SUBTIL, SINTÈTICA I COM TOT EL CINEMA D'ALBERTO RODRÍGUEZ CLARAMENT POLÍTICA.
Escrit per Enric Albero a Caimán CdC, novembre de 2025
“UN DIA ERES FELIZ Y A LOS TRES SEGUNDOS ESTÁS MUERTO”, DIU ANTONIO, UN BUS QUE CADA DIA ES JUGA LA VIDA PER UN SOU PRECARI ARRANJANT VAIXELLS PETROLIERS A UNES PROFUNDITATS INHUMANES. AQUESTA MIRADA CAP A LA PRECARIETAT DE QUI FA EL QUE FA, PERQUÈ NO LI QUEDA ALTRE REMEI, ÉS UNA COSA QUE EL SEVILLÀ MAI HA DEIXAT DE TENIR EN COMPTE.
NO HI HA ACCIÓ EN AQUEST THRILLER, NOMÉS RISC I MALES DECISIONS.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2025.

Director, Alberto Rodríguez

Guió, Rafael Cobos i Alberto Rodríguez
España,2025
Duració, 109 minuts

SINOPSI

Antonio (Antonio de la Torre) i Estrella (Bárbara Lennie), són dos busos professionals germans que, treballen en el parc marítim industrial el port de Huelva, fent reparacions submarines. La seva obligada vida lligada al mar cada dia es va fent més feixuga per cadascun d'ells i per diferents motius.
Versió pròpia.
El director Alberto Rodríguez

NÚRIA opina

Puc dir que em sembla que aquesta és la millor, més depurada i més difícil pel·lícula d'Alberto Rodríguez. La que més et transporta, a un espai, temps, so, on les peculiaritats i qualitats del cine es manifesten per mostrar-te mons- que altrament no podries ni albirar- ignots i no fàcilment assequibles per la immensa majoria de la gent.
L'altre aspecte que el director treballa magistralment en les immersions i no tan fora d'elles, és el prefecte assemblatge entre imatge, so, temps, fins al punt que tens la sensació que ets tu qui pateix l'experiència d'immersió, empatitzant totalment amb l'Antonio i experimentant la sensació claustrofòbica d'estar sota l'aigua, en un entorn industrial i de la possibilitat de quedar-te sense prou aire per respirar.
Una pel·lícula on el so és molt important i els diàlegs són molt sintètics, però significatius.
Allò que no m'ha agradat tant i fins i tot m'ha cansat un xic és la història que hi ha darrere de les immersions. Tot i que cal dir que, les interpretacions d'Antonio de la Torre i Bárbara Lennie, els dos protagonistes que fan de germans són exemplars. Són les seves encertades actuacions que, donen un volum als personatges de la història que, al meu entendre li falta una mica de grapa.
Una bona pel·lícula per analitzar al detall el llenguatge cinematogràfic.
Per amants de submergir-se en el món del busseig professional i les relacions de família en aquest.

MARTINA opina
Pensava després de la sessió d'aquesta setmana, que el que més em fascina del cinema, és que et procura l'oportunitat d'estar submergida en mons als quals difícilment podries transitar. Aquesta pel·lícula justament crec que brilla per això, et sembla que ets part d'allò per una estona, explicant-nos una història que camina per si sola.
Diria que l'obra té la virtut que et fiques dins, navegues i fins i tot sents l'impuls que promou determinades vides. Tot subjecte a lectures de decisions que no són lleugeres, situacions que succeeixen en entorns amb estructures que pengen d'un fil, vides que fluctuen avesades a adreçar-se. Tot, amb un espai sonor immersiu, molt intens.
Pel meu gust és una petita joia que et transporta a través d'una realitat concreta a la vida dels testimonis que depenen del mar, persones que professionalment es desenvolupen en un entorn on la vida humana només n'és un element secundari.

Filmografia del director: 
Informació completa del film: 

UN TREBALL COMPLEX I MOLT ESPECIALITZAT

L'espaiós espai de la Ciudad de la Luz, va permetre recrear les complexes seqüències subaquàtiques d'aquest film en el qual va participar un equip de 144 professionals, entre ells una selecció de bussos i molts altres, assessors i càmeres...
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.

LOCALITZACIONS del RODATGE

“Va ser un rodatge infernal”, sentència Alberto Rodríguez. Vàrem rodar seqüències en piscina (Alacant), però també vam anar a Algesires- on vàrem passar sis o set dies reals al mar-, vàrem filmar a Huelva i vàrem acabar a Ciudad Real i Albacete, on neix el Guadiana, sota un bosc submergit. Ha sigut una veritable aventura.
(...)Me'n vaig penedir quan vaig descobrir les veritables dificultats del rodatge, però ja era massa tard.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva entrevista al director, per Fotogrames, novembre de 2025.
La fitxa del Verdi: 
Petita entrevista amb Alberto Rodríguez: 







Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 4 de novembre del 2025

UN SIMPLE ACCIDENTE. Director Jafar Panahi.

MAI SITUO LA CULPA EN L'INDIVIDU, SINÓ EN LES SUPRAESTRUCTURES GOVERNAMENTALS QUE DEFINEIXEN LA SEVA VIDA.
A LA PRESÓ VAIG CONÈIXER LA REALITAT DE LA GENT REPRESALIADA. PER ALGUNES D'AQUESTES PERSONES, L'ÚNICA MANERA DE REVELAR-SE EN UN CONTEXT DE REPRESSIÓ ÉS PER MITJÀ DE LA VIOLÈNCIA. PERÒ TAMBÉ HI HA GENT QUE MIRA MÉS ENLLÀ DEL PRESENT IMMEDIAT I AQUESTES PERSONES, ADVERTEIXEN QUE SI CONTINUEM FICATS EN EL CERCLE DE LA VIOLÈNCIA, ACABAREM REPRODUINT EL SISTEMA ACTUAL I NO HI HAURÀ UN FUTUR POSSIBLE PER CAP PERSONA.
Paraules del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025 des de Cannes.
ÉS UN FILM QUE DEIXA CLAR DES DEL PRIMER MOMENT QUE, LES VÍCTIMES DEL MAL NO PODEN OBLIDAR. LA QÜESTIÓ ESSENCIAL ÉS SI POT HAVER-HI PERDÓ.
LA PEL·LÍCULA DE PANAHI PLANTEJA UN DEBAT PROFUND SOBRE ELS LÍMITS DE LA COMPASSIÓ.
PANAHI, PERÒ, COM ELS PERSONATGES DEL SEU FILM, PREFEREIX ACTUAR AMB ELEGÀNCIA I DIR-NOS QUE JA UN OBLIT POSSIBLE, QUE POTSER POT HAVER-HI PERDÓ, PERÒ QUE EL MAL MAI ÉS BANAL.
Escrit per Àngel Quintana per Caimán CdC, octubre de 2025.

Guió, Jafar Panahi

Iran, 2025.
Premis, Palma d'Or a la millor pel·lícula, Festival de Cannes 2025.
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

Un accident fortuït provocarà un seguit de casualitats que portaran el mecànic iranià Vahid a començar a esbrinar i comprovar, si un personatge que enguany s'ha creuat a la seva vida i l'ha portat al passat, és qui es pensa que és.
Versió nostra.
El director Jafar Panahi

UNA TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA LLIGADA A LA CRÍTICA POLÍTICA

Amb el film “El circulo” (2000) el seu tercer llargmetratge, el cineasta decideix filmar allò que no s'hi hauria.
Ja ha passat una dècada d'ençà que es va inaugurar el cicle de realitzacions del director pres. El 2011 s'estrena la seva primera pel·lícula rodada durant la seva primera condemna de 2010, “Això no és una pel·lícula”. No va passar més de cent dies tancat a casa seva, però allà es va gestar el desig de fer una pel·lícula que deia que no ho era, però ho era de cap a peus. D'aquí en endavant filma amb un límit a la seva consciència, però sense por. Va tornar a estar pres uns anys més tard, així i tot, mai va deixar de tenir empenta i rodar pel·lícules incòmodes com “tres cares” (2018) o “Los osos no existen” (2022), en la ficció explica que, podria fer un pas i marxar, tanmateix marxar significaria no poder tornar al seu país. El Panahi de la ficció, no passa a l'altre costat, no obstant això el Panahi cineasta desobeeix amb les seves pel·lícules, perquè filma sense mesurar del tot les conseqüències, en el límit.
Escrit per Roger Koza per Caimán CdC, octubre de 2025.

HISTÒRIA del DIRECTOR

Després d'haver estat arrestat moltes vegades i després d'haver protagonitzat una vaga de fam a la presó, Jafar Panahi, continua decidit a denunciar les injustícies patides pel poble iranià en mans del govern de la República Islàmica.
Panahi que és un artista incorruptible, continua vivint a Teheran, manifesta la seva intenció de continuar pel·lícules, malgrat la persecució política a la qual està sotmès.
Escrit per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025

EL DIRECTOR DIU

Soc un cineasta social i per crear m'inspiro amb allò que veig al meu voltant.
A la pel·lícula he inclòs coses que em van explicar a la presó, alguns reclusos que afrontaven penes de 10 i 15 anys. Però també qüestions personals, com el terror que pots experimentar quan sents un soroll que et recorda als sorolls de la vida a la presó.
A l'Iran quan algú és interrogat a la presó, t'embenen els ulls i només et deixen veure prou per signar la teva confessió. És per mitjà de l'oïda que construeixes la imatge del teu interrogador que, sempre està darrere teu.
Paraules del director, transcrites per Manu Yáñez per Fotogrames, octubre de 2025 des de Cannes.

NÚRIA opina.

És el film més intel·ligent i compromès que he vist darrerament.
Veure aquest film, et reconcilia amb la humanitat, malgrat que pel tema polític de fons, és un film de terror i a més a més, encara que ficcionat, és real.
El que ens demostra Jafar Panahi és que amb pocs recursos, com és els que té ell, es pot construir una bona història utilitzant el llenguatge cinematogràfic i fer-te plorar molt, riure una mica i qüestionar-te aspectes de com som o no humans.
No te la pots perdre, encara que cap a la meitat perd una mica el ritme.

MARTINA opina

Jafar Panahi, la Núria em recorda que és un cineasta a qui han empresonat dues vegades per fer el que fa, evolucionant com a artista en cada condemna i dialogant mitjançant el seu art amb les restriccions imposades.
Crec que aquest Triller, moral i trepidant, sosté la incògnita del que t'explica amb una màgia que et deixa sense alè. De fet, confesso que vaig acabar la sessió exhausta, no obstant amb els dies he pogut llegir el missatge polític contundent i fosc que conté en el seu fons.
Crec que el tema sobre el que dialoga, el que per mi és el circuit de l'odi, està abordat des d'una òptica directa i molt lúcida. Amb una mirada sofisticada i la que t'obliga a qüestionar el teu propi ordre moral.
Molt recomanable.

Totes les informacions completes, a :
Algunes entrevistes a Jafar Panahi: 





Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 20 d’octubre del 2025

ONE BATTLE AFTER ANOTHER. Director, Paul Thomas Anderson.

LA PROPOSTA PREN LA FORMA DE MUSCULÓS THRILLER SATÍRIC I DISTÒPIC QUE, INEVITABLEMENT, PROJECTA UNA TRANSPARENT I ATERRIDORA METÀFORA SOBRE EL PAÍS DE DONALD TRUMP, EN EL QUE APAREIX CONJURAT- EN LA SEVA FORMA MÉS DESHUMANITZADA- TOTES LES SINISTRES FANTASIES ENGENDRADES PER LES MÉS DELIRANTS TEORIES MESSIÀNIQUES O ELITISTES, FILLES PUTATIVES DELS VELLS SOMNIS FUNDACIONALS D'UN PAÍS CONSTRUÏT SOBRE EL GENOCIDI DE LES TRIBUS NATIVES ORIGINÀRIES.
Paraules de Carlos F.Heredero, en “Luminosa distopía satírica”, per CaimánCdC, octubre de 2025.
LES REFERÈNCIES SÓN INFINITES, LES CONNEXIONS AMB L'ACTUALITAT ENCARA MÉS I LA SEVA ESPECTACULARITAT VISUAL PROMETEN CONVERTIR-LA EN UN CLÀSSIC D'AQUESTS TEMPS ESTRANYS, DES DE JA.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica a Fotogrames, octubre 2025.

Guió, Paul Thomas Anderson, inspirat en la novel·la de Thomas Pynchon, Vineland.

EUA, 2025.
Duració, 161 minuts.
SINOPSI
Un exrevolucionari retirat, del grup French 75, es veu obligat ha tornar a l'acció, setze anys després, per tal de recuperar a la seva filla. Haurà d'encarar-se amb vells enemics en un moment molt tens políticament, carregat de racisme i violència militar. És una versió particular de la novel·la de Thomas Pynchon de 1990, sobre els moviments radicals dels anys setanta.
Diferents fonts.
Paul Thomas Anderson, el director.

TRAJECTÒRIA TEMÀTICA del DIRECTOR

De tornada al substrat més fosc i sinistre d'algunes utopies ancorades en certs mites fundacionals arrelats en la història i cultura nord-americanes, Paul Thomas Anderson es retroba amb “Una batalla tras otra”, amb els fantasmes més pertorbadors que estaven subjacents sota les imatges de Pozos de ambición (2007), The Master (2012), Puro vicio (2014). En aquells títols palpitava en l'interior- o per sota de les respectives històries- la monstruositat inherent dels deliris d'avarícia, als desvaris assassins o la rebotiga més fosca de la fantasia idealista i ara ens trobem amb les devastadores conseqüències simultànies dels deliris supremacistes i del vells somnis utòpics.
Paraules de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

Segons molts, la pel·lícula de l'any, segons d'altres l'astracanada d'un director consentit per Hollywood. Segons la meva opinió, potser una analogia del que està succeint en aquests moments als EUA que cal mirar i observar amb ull crític, per no deixar-se entabanar per una indústria que abans que res, intenta vendre's assimilant tot l'assimilable socialment i potser, intenta minimitzar i fer-nos despreocupar, sobre uns els danys col·laterals d'una situació mundial molt preocupant i no gens banal, encara que l'humor i la ironia ens facin alliberar una preocupació que, si no surt, pot ser molt castrant- perdoneu per la metàfora masclista-.
A mi, el film no m'ha desagradat, tot i que he trobat que el metratge era una mica excessiu, potser li sobrava mitja hora.
El cas és que a mesura que ha anat passant el temps, el film se m'ha fet més antipàtic i sospitós de no sé què.
És una farsa de bons i dolents?
Què intenta explicar-me?
Quin missatge hi ha darrere d'aquest humor sarcàstic?
Per què el nostre heroi, antiheroi acaba sent un tou que només està pendent de protegir la seva filla i entrar en estadis de benestar produït per les drogues que li han dinamitat la memòria i la voluntat i l'han convertit en una pelleringa humana.
Per què aquesta astracanada sospitosa, sobre un país, com el que retrata ha sigut possible gràcies a una indústria poderosa que sinó estàs en el poder, no obtens diners per la producció?
Massa preguntes que a mesura que passen els dies va augmentant la llista i que, no sé si tinc massa ganes d'aprofundir i anar contestant, em quedo amb la bona opinió sobre el film que ha escrit el meu crític preferit Carlos F. Heredero, des de Caimán Cdc.
Feu allò que us agradi fer, anar-la a veure estarà bé per estar al dia i tenir una opinió sobre un film que tindrà recorregut i polèmica. Però si aquests aspectes us semblen intranscendents i sense sentit, podeu passar d'ella, hi ha altres ofertes a la cartellera que, també mereixen atenció i no tindran la sort de fer tanta recaptació de taquilla.

MARTINA opina

Una proposta abundant, que suggereix i correspon. Feta amb molts mitjans, amb un repartiment de luxe i tota la fantasia necessària per vestir una bona història.
A més la definiria com una peça amb estridències, acidesa i seguint l'estil marcat d'un director que utilitza un llenguatge propi i reivindicatiu.
Crec, però que dura massa, per mi, no t'arrossega tant per mantenir-te durant les tres hores de la seva durada.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

RELACIONS entre el “Vineland” de Thomas Pynchon i “Una batalla tras otra”...
Paul Thomas Anderson torna a endinsar-se en la titànica tasca d'adaptar, o inspirar-se (millor dit per parlar d'aquesta pel·lícula) en la literatura de Thomas Pynchon. Aquesta vegada escull la matriu de la seva obra “Vineland”, publicada en 1990 i part de l'anomenada trilogia californiana, junt amb “La subasta del lote 49(1965) i “Vicio propio”(2009), aquesta última objecte d'adaptació per part del director.
En “Una batalla tras otra” Anderson es queda amb l'esquelet argumental del text (el pare protector que busca a la seva filla, l'absència d'una mare ex-revolucionària i assetjament d'un malvat supremacista) per construir un thriller que avança sense treva. El cineasta extreu un relat d'una immensa claredat en oposició a l'estil de Pynchon, on la seva força emana de la divagació i l'extensió desmesurada de l'acció, amb una tendència a negar al lector la continuïtat de les trames o els esperats punts d'inflexió dramàtica.
(...)Malgrat aquesta manifesta separació tonal del material de Pynchon, Anderson recorre a certes imatges del paisatge californià que apareixen una vegada i una altra en la pel·lícula i que són el cor de “Vineland”, filamades en la regió del nord de Humboldt County, lloc on l'autor es va inspirar per la novel·la.
(...) Cal preguntar-se si el vitalista gest final no és una caiguda inevitable- i no per això menys autoconscient- en la suggerent narrativa dels somnis i l'anhel de canvi, convertint a la jove en un mirall latent que espera per reflectir els seus mites nacionals adquirits que esclatarien en un futur en la seva revolució generacional que perpetuaria els hàbits d'un país condemnat a reimaginar-se (des del cine i des de la política) amb un ull sempre orientat cap al passat.
Escrit per Nacho Alvarez en el seu artícle, “Imágenes para un país en eterna retrospectiva”, a Caimán CdC, octubre de 2025.
INTERESSANT CONCLUSIÓ de Carlos F. Heredero
(...) es converteix en un exercici virtuós no només de narrativa, sinó també- i sobretot- de posada en escena, la seva inventiva es manté viva i efervescent durant tot el metratge per convertir cada acció en una ressonant imatge cinematògraf ica amb espessor i densitat, expressiva i poderosa, amb enorme capacitat d'arrossegament i reflexió, a la vegada que treu esperança d'allò més atroç i llum de les tenebres més fosques.
D'aquesta matèria incandescent està feta, en definitiva, la virulenta metàfora distòpica que ens proposa aquesta immersió en el que és més tenebrós de la nació nord-americana per parlar-nos a l'uníson, del deteriorament de la innocència primigènia quan el transcurs del temps històric deixa al descobert els desfetes engendrades per la fantasia idealista i com l'ofuscació moral i la paranoia criminal que acompanya a certa versió del “somni americà” pot acabar per devorar els agafadors morals de les velles mitologies sobre les quals s'ha construït el país quan els deliris més perduts pretenen imposar-se a la realitat.
Una diatriba sofrada i ardent que, sota el seu fosc paisatge palpita, malgrat tot, un alè de tendresa i una esperança de futur. Cine amb majúscules.
Paraules de Carlos F.Heredero, en Luminosa distopía satírica, per CaimánCdC, octubre de 2025.












Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 14 d’octubre del 2025

MASPALOMAS. Directors, Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga.

CONSCIENTS DELS CONTRASTS QUE COMPONEN AQUEST VIATGE DE L'HEROI A LA RECERCA DEL SEU PERDÓ, ELS RESPONSABLES DE “LOREAK” (2014) I “LA TRINCHERA INFINITA” (2019), DEMOSTREN UN GUST EXQUISIT QUAN, FINS I TOT, EN ELS MOMENTS MÉS EXPLÍCITS, CADA DETALL FORMA PART DE LA SEVA CUIDADA NARRATIVA.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
ESPERO QUE S'EMOCIONIN I QUE SERVEIXI PER PARLAR A LA FI, D'UNA PERSONA GRAN, HOMOSEXUAL. ÚLTIMAMENT SEMBLA QUE SER VELL SIGUI UNA MALALTIA. QUE ES PARLI DE SEXE ENTRE GENT GRAN, ÉS INTERESSANT.
Paraules de l'actor protagonista, José Ramón Soroiz, transcrites per Fotogrames, octubre de 2025.
EL COMENÇAMENT ESTAVA AIXÍ EN EL GUIÓ I ERA ALLÒ QUE A MI MÉS M'AGRADAVA. TÉ UNA COSA QUE A MI M'AGRADA MOLT COM ESPECTADOR EN UNA PEL·LÍCULA, EL DESCOBRIMENT D'UN MÓN. ÉS UNA DE LES COSES MÉS BONIQUES QUE ET POT DONAR EL CINEMA.
Paraules d'Aitor Arregi dites en una entrevista 4/08/25 i transcrites per Fernando Bernal, per a Caimán CdC, octubre de 2025.


Guió: Jose Mari Goenaga.
España, 2025
Duració, 115 minuts.

SINOPSI
Després de molts anys d'estar amb la mateixa parella, Vicente trenca amb la seva parella. A partir d'aquí, descobreix un món que li agradava molt a Maspalomas, prenent el sol i buscant plaer. Un accident l'obliga a tornar a Donostia i portar una vida plena de limitacions, entre elles, la impossibilitat d'acceptar i explicitar la seva homosexualitat.
Malgrat tot es recuperarà i podrà esdevenir un nou canvi a la seva vida.
Versió pròpia.
Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi

MORIARTI, un VALOR AFEGIT

Abans de rebel·lar-se internacionalment amb l'acollida de Loreak (2014) en el Festival de San Sebastián, la productora Moriarti havia presentat la seva òpera prima, “En 80 dias”. Aquest film dirigit per Jose Mari Goenaga i Jon Garaño, a part de fixar en l'àmbit formal les coordenades del seu cine, marcades per un to intimista, el col·lectiu va plantejar algunes constants sobre les quals després tornaria a reincidir, com la qüestió de la identitat i de les màscares que s'utilitzen com a forma d'encallar els sentiments i refrenar les pulsions davant d'un mateix, com a ser individual, i també davant la societat que es converteix en una amenaça.
Escrit per Fernando Bernal, en el seu article del film per Caimán CdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

No em feia massa gràcia veure aquesta pel·lícula, però no per la seva qualitat, sabia que estava bé, sinó més aviat per la temàtica que em feia mandra.
Agraeixo a la Martina que la proposes perquè el film vaga la pena i fa una reflexió en profunditat i si es vol en superfície, sobre moltes qüestions vitals importants.
La primera de totes que sorprèn per la dignitat que ho aborda, és la de la vellesa i sexe, doncs els prejudicis són tan grans en aquest aspecte, que gairebé ningú s'atreveix a manifestar-se, per por dels judicis. El sexe a la vellesa, és un sexe brut, en l'imaginari social és una mica així, encara que s'admet el sexe amb la parella convencional, tot i que no se'n parla o es considera de mal gust parlar-ne. Jo, com a vella formo part d'aquest imaginari i d'aquests prejudicis, per això m'està molt bé veure altres concepcions i maneres de pensar que són crítiques en aquest aspecte i et fan donar una nova mirada sobre aquest tema.
El curiós que m'ha passat és que mostra un sexe molt explícit en pantalla que està fet d'una manera tan autèntica i curosa en la manera de filmar-ho que, és absolutament respectuós amb l'espectadora i no molesta gens.
La vellesa pot estar o no carregada de limitacions. Limitacions que moltes vegades ens imposem nosaltres mateixes, provocades per la por, una por indescriptible i paralitzant que, impedeix a les persones a ser i mostrar allò que són, llavors passem a ser res de res i mostrar-se segons creiem que els altres volen que siguem. Això ens porta moltes vegades i sobretot davant de situacions de vulnerabilitat a confondre'ns i malauradament, no sabem qui som.
Una bonica i lluminosa història sobre la vellesa, la vida i el canvi constant en el qual estem sotmesos al llarg de la vida i que cal entomar per anar creixent.
L'edat no frena el creixement, som nosaltres qui posem el fre.
La recomano a tothom, li agradi o no el sexe com a principal motivació de vida!

MARTINA opina

Per aquesta setmana confesso que vaig suggerir aquesta proposta perquè en una entrevista radiofònica a Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi, em van tornar a interessar com a duet creatiu. Del que a més n'hem vist algunes coses, que ens han agradat, prèviament. Però sense saber de què anava aquesta producció, per tant, puc dir que l'he vista lliure de ser. Pel que vaig poder gaudir del trajecte amb puritat, sense cap perjudici o mandra davant de la profunditat de la temàtica que aborda, cosa que em sembla que per la Núria no va ser així. Ja que d'entrada, diria, que no li plantejava sensacions.
Senzillament, tinc a dir-ne que el viatge és molt pautat, primer el frenesí et col·loca, més tard ja estàs tant dins de la història que el personatge et permet anar penetrant en totes les angúnies de l'esforç pel que està passant.
Crec que és una mirada oberta, reivindicativa i sobretot una invitació a permetre's qüestionar les violències. Cada una des del destinatari del dolor, una mostra de la dificultat humana d'alimentar la nostra identitat. 

FORMAT de 35 mm en cel·luloide, PERQUÈ?
Des de la nostra primera pel·lícula “En 80 dias” no havíem tornat a filmar en 35 mm.
Aquest format dona una textura i colors molt evocadors en les escenes de Canàries. Després, en la residència, és un aliat per apaivagar la llum trista del lloc. Volíem una mena de viatge on, a poc a poc, tot es torna més lluminós.
Laura Pérez, conversa amb els autors per Fotogrames, octubre de 2025.
PELS QUE CREUEN QUE MAI ÉS MASSA TARD PER PERDONAR-SE
El millor: la cura i veritat que, José Ramón Soroiz descriu totes les etapes del protagonista.
El pitjor: qui es pensi que tot això no va amb ell.
Escrit per Ricardo Rosado en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
Entrevista amb els directors: 





Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Comentaris (Atom)