DESPRÉS DE AS BESTAS (2022), SEMBLAVA DIFÍCIL IMAGINAR QUE PEÑA I SOROGOYEN POGUESSIN TORNAR A PUJAR EL SEU SOSTRE NARRATIU, TAN AVIAT. MALGRAT TOT, EL SER QUERIDO ASSOLEIX UN NOU CIM AMB UNA PEL·LÍCULA QUE CONVERTEIX EL DOLOR FAMILIAR, LA REPRESENTACIÓ ARTÍSTICA I LA MATEIXA POSADA EN ESCENA EN UNA FERIDA IRRESISTIBLE.
Crítica de Ricardo Rosado, per Fotogrames, setembre de 2026
Guionistes, Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España, 2026.
Duració, 135 minuts.
SINOPSI Un famós director de cinema cita a la seva filla en un restaurant, per fer-li la proposta de ser l’actriu principal de la seva pròxima pel·lícula. Fa molts anys que han perdut el contacte i aquest serà un moment clau en les seves vides?
EL director, Rodrigo Sorogoyen
SOROGOYEN, diu
Durant un temps vaig voler treballar sobre el metacinematogràfic. Quan vaig acabar de convèncer a la Isabel ens vàrem adonar que la pel·lícula parla de la qüestió del relat i aquest és un dels temes centrals.
Entrevista de Violeta Kovacsic a Sorogoyen, Caimán Cdc, setembre 2026.
NÚRIA opina
Sempre se’n fa difícil parlar d’un film que està agradant molt i del que s’ha parlat, es parla i es parlarà molt...
Aquests film és dels que tenen moltes possibles lectures i moltes capes que pots anar desvetllant i al mateix temps com que està ben cosit, facilita que moltes persones, trobin en ell la seva identificació i emoció. I, si són persones que no els agrada emocionar-se que puguin gaudir d’una història sobre el retrobament d’una filla i un pare que no tenen pràcticament història en comú i són uns veritables desconeguts.
Jo em quedo amb una lectura i una pregunta o dues.
La lectura és, dos desconeguts amb una relació de parentiu forta, a suggeriment del dominador, el mascle petrosexoracial (segons denominació encertada de Paul B.Preciado) es troben en un restaurant, on el pare farà la proposta a la filla- que és actriu- de treballar junts en la seva pròxima pel·lícula.
Amb aquest gest generós o interessat, el pare pretén redimir-se de la culpa de tenir una filla que va abandonar i de la que mai s’ha preocupat. La filla no mostra les seves cartes, perquè no les té i està a l’expectativa de veure on la portarà l’experiència de conèixer un senyor que sembla ser que és el seu pare, que és un director famós i que li ha ofert treball. Ella, la filla pateix l’experiència amb molta dignitat i maduresa i sobretot, aguanta el seu compromís de treball, com una molt bona excusa per demostrar la seva talla ètica i moral. El pare, com a pare i com a director, es comporta de la mateixa manera i creu que sortir-se’n amb la seva i complir els seus objectius artístics que són els més importants a la seva vida, està per sobre de les persones. Em quedo amb aquesta lectura, tot i que, en tinc d’altres que també obren camins interessant...
La pregunta, pot un director de cinema, un artista, saltar-se totes les barreres ètiques i maltractar a les persones que treballen amb ell, per aconseguir els seus objectius artístics d’aconseguir el que ell considera l’excel·lència artística?L’obra com a recull de l’artista, es pot emmirallar amb alguna cosa més enllà de la veritat i la bondat, per crear bellesa?
Un gran film, que m’ha agradat molt. Bon guió, bones interpretacions i bon desplegament.
El recomano a totdona i a tothom, veure’l amb la ment oberta a fer qualsevol interpretació possible que, segur que estarà bé.
MARTINA opina
Hem inaugurat la nova temporada de cinema amb aquesta aclamada obra, un peça d’art delicada i amb moltes capes possibles a gratar. La que pel meu gust passa a ritme tranquil, distenent la bellesa dels paisatges i també la dels seus protagonistes. Trencant de forma molt original el motlle narratiu cronològic, repartint els records de forma desordenada en una història il·lustrada, mitjançat un aparent joc senzill on veure com un director i una actriu fan junts -gràcies a un equip enorme- una pel·lícula.
M’han arribat veus de la crítica, on diria que es qüestiona la forma com envelleix un model de patriarcat arcaic, en el que acceptem que els homes que fugen de la seva responsabilitat paternal sovint és eximit per una necessitat d’expansió professional. Jo no ho he llegit gens així, ans al contrari, amb independència de què parli -entre d’altres- d’una relació complicada, contaminada per un fort sentiment d’abandó. He sil·labejat, potser molt més enllà d’aquesta circumstància, que ens mostra de forma lluminosa la complexitat en les relacions humanes, profundes en conjunt.
Diria que val molt la pena, per les actuacions, però també per com entra. Nosaltres, de seguida, vam estar d’acord que era molt bonica la sensació que et deixa, la que a més s’allarga amb el pas dels dies. Potser és que acceptar la diversitat de pensament i actuació per mi és el nostre repte més feixuc i aquesta història t’ensenya amb molta dignitat com les coses - amb matisos i afrontant el conflicte- es poden viure amb menys patiment.
Sophie,
reflexiona sobre l'alegria compartida i la malenconia privada d'unes
vacances que va fer amb el seu pare fa vint anys. Els records reals i
imaginats omplen els espais entre les imatges, mentre intenta
reconciliar el pare que va conèixer amb l'home que no va conèixer.
Filmaffinity.
La directora Charlotte Wells.
ANTECEDENTS
de la DIRECTORA
Després
de curts tan interessants com, Tuesday i Blue Christimas, la
directoran escocesa debuta amb aquest llargmetratge, una més que
notable pel·lícula sobre les relacions entre un pare i una filla
en un context de vacances als anys noranta.
Paraules
d'Israel Paredes Badía, escrites a Dirigido, desembre de 2022.
NÚRIA
opina.
Per
mi és d'aquelles pel·lícules, en les que, no pots apreciar la seva
veritable qualitat, fins que les has deixat sedimentar.
La
directora, en aquest cas escocesa, se suma una tendència de
directores que, comencen la seva història com a cineastes ficcionant
els seus records d'infantesa, per tal d'elaborar una creïble i bona
història per explicar.
En
aquest cas, unes vacances a Turquia amb un pare molt jove, afectuós
i responsable... Mira't pels ulls d'una nena madura d'onze anys que
desconeix molts aspectes de la història i vida del seu pare.
L'adulta,
amb unes imatges i els seus records construeix un relat i el misteri
d'aquell pare jove plana sobre tota la narració.
Aparentment
trivial i senzilla, però en realitat molt complex i molt profund pel
que pretén.
Vaga
la pena fer el recorregut del film, per esbrinar quelcom de la
història de la directora o de la nostra.
MARTINA
opina.
Com
a anècdota volia explicar que, vam entrar a la sala i quan ja
estàvem tipes d’anuncis, va començar la projecció d'As Bestas.
És a dir, aquella altra pel·lícula, amb un principi memorable que
jo, m’havia perdut perquè vaig arribar tard. Aleshores la gent va
incomodar-se i finalment van parar la retransmissió feta per error.
Consegüentment, després d’un moment de rebombori col·lectiu, vam
començar de nou, amb certa tardança que clarament va incomodar
l’ambient i ara sí, amb el film que l'audiència havien triat.
Sincerament,
prèvia sessió de cinema, no tenia cap expectativa de res. Ja que,
no havia llegit ni la sinopsis abans d'entrar a la sala. A mesura que
el relat avançava, sense res en concret i amb una situació que no
apuntava a grans successos, vaig tenir temps de preguntar-me
silenciosament si m’interessava. Al principi vaig pensar que no
gaire, suposo que la meva no maternitat, de vegades no em connecta
amb històries d’amors familiars, on hi ha infants. Però, alguna
cosa, relativa al personatge principal, a una sensació construïda
amb molta cintura que, sempre queda alguna cosa per saber-ne més. Em
va atrapar, i després d’una clara pausa dramàtica que la
pel·lícula fa cap a la meitat, estava absolutament enganxada a la
sensació que arribaríem a saber-ne un mica més, conèixer qui era
aquell home enigmàtic que tenia algun turment.
Personalment,
puc concloure que és una història delicada que explica moltes
coses, però que a mi m’ha portat a considerar que, potser sí que
la societat en la qual creixes et marca. Sobretot quan implica uns
rituals sense sentit, on el temps de qualitat, està destinat a
consumir i compartir de manera viciosa. Promovent que la cerca d’un
mateix sigui un camí llarg, alienat i que, potser un haurà de fer
quan teòricament ja s’hauria d’haver fet gran.
EL
TEMPS LI HA DONAT LA RAÓ AL DIRECTOR I HA ACABAT RODANT UNA
PEL·LÍCULA AMB TANTES CAPES QUE, EN ELLA ES FONEN EL TRILER RURAL,
EL WESTERN DESLOCALITZAT I EL DRAMA MÉS INTENS, AMB UNS ACTORS EN
ESTAT DE GRÀCIA.
Escrit
per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de
2022.
Guió,
Isa Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España
i França 2022
Duració,
137 minuts.
SINOPSI INTERPRETADABasada
en fets reals i protagonitzada per un matrimoni francès
(absolutament excepcionals en els seus papers antagònics i la vegada
complementaris, Marina Foïs i Dennis Ménochet) que s'instal·len en
un poblet gallec, quasi abandonat, per començar una nova vida i
viure dels recursos que els ofereix la natura.
Escrit
per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine,
novembre 2022.
SINOPSI
L'arribada
de dos forasters crea un clima de tensió en un poblet gallec, on la
violència sempre sembla que estigui a punt d'esclatar. Malgrat tot,
l'amor farà de catalitzador del dol i del rancor.
Escrit
per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de
2022.
Isab Peña i Rodrigo Sorogoyen.
ORIGEN
DE LA HISTÒRIA
El
2014, Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) va llegir en un diari la
notícia que, en un paratge recòndit de la Galícia profunda havien
trobat el cos d'un holandès que havia desaparegut quatre anys abans.
Encara no hi havia proves, però tampoc dubtes, de que els autors del
crim havien sigut dos germans que eren els únics veïns del poblet,
on l'holandès vivia amb la seva dona.
El
projecte va quedar ajornat i ha germinat molts anys després.
Escrit
per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de
2022.
NÚRIA
opina.
Aquesta
pel·lícula, segons el meu criteri, ho té tot i és rodona.
Una
bona història, amb un guió molt elaborat en el seu contingut i en
els tempos, per tal que l'espectadora pugui anar paint, una història
sobre alguns aspectes de la naturalesa, dita humana, durs, molt durs,
carregats amb el rerefons d'una història d'amor i de compromís que,
traspassa fronteres reals i metafòriques.
Una
banda sonora elaborada perquè l'espectadora es prepari per al clímax
d'allò que passarà...
Unes
imatges molt belles, sobre un entorn natural poderós i majestuós
que romandrà allà en la seva essència, malgrat la fragilitat dels
éssers que la gaudeixen i a voltes, la pateixen.
Una
opció dura que de cap manera ens podem perdre, ja que no fa trampes
i no juga amb els nostres sentiments i és honesta.
MARTINA opina.
Només
puc començar aquesta crònica avisant que em serà difícil no
seguir el discurs generalitzat, que determina que aquesta obra, ha
sigut una de les millors de l'any. És la radiografia d'un
assassinat, també del que implica perseguir un somni, així com un
brindis a l'amor i un relat que explica de manera molt neta, la
complexitat dels entorns tancats. Llocs on es fan més evidents les
imposicions vingudes per màximes alegals absurdes, com la que els
hi eren abans, tenen més Dret que els altres.
Per
mi el més destacable d'aquesta peça és com cavalca, aguantant el
suspens de manera extremadament elegant, ensenyant moltes capes de la
complexitat emocional de cada membre d'una comunitat i no revelant la
veritat de com va acabar aquell episodi de barbàrie, fins que no
s'acaba el viatge.
M'ha
agradat sobretot per com tot i explicar el que passa, amb imatges que
van tornant entre una bellesa natural absolutament envoltant, cap
conversa passa en va i sobretot perquè crec que no és una pastura
per misèries humanes, sinó que més aviat sap concloure coses més
enllà i que, considero molt nobles. A mi per exemple, em va semblar
evocador un missatge ocult, on vaig concloure que tot i que la
justícia és lenta, arriba i al final existeix per castigar la
irreparabilitat del que ha succeït d'una manera sofisticada.
A Filmaffinity trobareu la fitxa completa i algunes crítiques interessants: