LA IMAGEN PERDIDA. Director, Panh Rithy

Títol original : L'IMAGE MANQUANTE

El director, Panh Rithy

NÚRIA, opina

Aquest documental, porta una càrrega afegida, que crec que seria injust no tenir en compte.

Ja en el seu títol, ens està donant la pista del seu objectiu.

El director d'aquest documental, Panh Rithy, tenia onze anys quan els "khemers rouges" van entrar a la capital cambotjana, Phnom Penh. Aquell 17 d'abril de 1975, la vida d'aquell nen va fer un gir espectacular, un gir des de la superfície acolorida d'una vida feliç i tranquil·la, fins a l'infern fosc i negre, del treball fins a l'extenuació, la fam, el cansament, la por i la mort.

Ell, és un sobrevivent de la massacre d'una cinquena part de la població de Cambotja, portada a terme per en Pol Pon i els seus soldats, els "khemers rouges". Nois procedents majoritàriament de famílies molt pobres que, Pol Pot va ensinistrar i convertir en fanàtics de la seva idea de revolució, pretenien eliminar les classes socials i convertir a tota la població en camperols. Als dissidents els assassinaven.

El 1979, el regim de Pol Pot va caure i molts cambotjans, entre ells Panh Rithy, van anar a parar a camps de refugiats polítics, a Tailàndia. D'allà, a 1980 va arribar a França i s'hi va quedar.

Panh Rithy, tot intentant recuperar la memòria del que va viure i la història tràgica del seu país, buscava unes imatges. Aquestes imatges no existeixen, ja que el règim de Pol Pot es va encarregar de fer-les desaparèixer totes. És en el convenciment, per part de Panh Rithy del fet que no hi eren que, el va fer arribar a la conclusió que no hi havien de ser. Llavors, ell decideix, simbòlicament reconstruir-les amb unes figuretes d'argila i uns escenaris construïts perquè aquestes puguin ubicar-se i també, poder ubicar el seu dolor i sofriment, per mitjà d'uns records materialitzats.

Per allò que fa, a com, el director ha decidit posar en escena tot això, he de dir, malgrat que la idea és molt bonica, poètica i creativa, i durant la primera hora l'he gaudit... que després, el resultat global m'ha semblant una mica monòton i avorrit. Altrament i sabent això, la recomano per tots els que no saben res del que va passar a Cambotja i també els recomano el llibre del mateix autor “La eliminación”, editorial Anagrama.

MARTINA, opina.

Una història tràgica, potser també una mostra de la imperfecció humana, un punt d’inflexió per la humanitat, segurament una lliçó sobre com l’experiència ens demostra fins a quin els extrems són perillosos, o simplement un documental sobre la història de la societat cambotjana.
Al meu entendre, aquesta pel·lícula que tracta els monstruosos fets que varen ocórrer durant el règim dels "Khmers Rojos" a la dècada dels 70, mitjançant un sistema original en el qual unes figures de fang animades representen els habitants del país, té una perspectiva crítica, contundent i clara, rebutjant el suïcidi social que per aquella societat va suposar aquest règim dictatorial.
Tot i així, em sembla una manera poc cinematogràfica d’aprofitar la gran pantalla i m’ha avorrit força el to lineal i monòton amb el qual es fa la narració. Personalment, no he entrat en les explicacions, que al meu entendre, procuren aportar un punt de vista contrastat amb les informacions que es varen donar en els mitjans de comunicació internacional, en el seu moment, sobre els fets. A més a més, he trobat excessiva la durada, segurament perquè en cap moment m’ha seduït la utilització del llenguatge emprat i he hagut de fer un esforç per no adormir-me.

LE PASSÉ. Director, Asghar Farhadi.

El director, Asghar Farhadi.

NÚRIA, opina

Aquesta pel·lícula l'he trobat boníssima.

Té tots els ingredients per obtenir-ne un bon resultat: una bona història, una actuació immillorable, un bon guió i, un bon director que sap treure'n suc de tots aquests elements, per aconseguir una pel·lícula magistral que, impacta, sorprèn i emociona.

Aquesta història, ens parla de la gran complexitat de les relacions humanes. Com les actuacions que en un moment determinat hem tingut, ens poden marcar i provocar-nos uns estats d'ànim dels que no ens podem alliberar tan fàcilment..., però, podem lluitar per tal de treure'ls a la llum i exposar-los a la visió dels altres, per tal de, tirar endavant, tot experimentant un fort dolor que, ens permetrà comprendre que el punt de vista de l'altre mai ens és alie, quan l'estimació és la bandera que tots defensem com a territori sagrat.

Les bones pel·lícules, a part d'emocionar-nos tenen l'avantatge que poden suscitar en cada espectador una lectura diferent. Aquesta, és una de les seves virtuts.

Gràcies Asghar Farhadi.

MARTINA, opina

Feia temps que no veiem una pel·lícula tan absorbent, intensa i amb una història tan ben narrada.
Aquesta obra, del gènere del drama, explica una sèrie de situacions que esdevenen en les relacions dels membres d'una família moderna. Per mi, defineix la no simplicitat de la gènesi humana, i ho fa mitjançant un fil conductor basat en el moment de dos progenitors separats físicament de les seves respectives parelles civils i que volen fer front al passat, tot iniciant els tràmits per poder casar-se novament i tenir un fill plegats.
Una peça d'art que, de forma subtil ens desglossa totes les peces que configuren el món interior d'aquestes dues persones i també, de totes aquelles persones que constitueixen el seu entorn.
Una commovedora imatge de la depressió, del segle XXI i al meu entendre, una lectura molt humana de la vida. També, una manera de presentar les situacions d'aquestes persones sense comprometre la seva moralitat, sense qüestionar el seu posicionament i sobretot, situant de forma molt digna cada un dels elements que formen part d'aquesta història tan humana.

OCHO APELLIDOS VASCOS. Director, Emilio Martínez-Lázaro

El director, Emilio Martínez-Lázaro

Sinopsi

En Rafa és un noi andalús que viu com un senyoret a Sevilla, només l'interessa el fino, la gomina, el Betis i les dones. Coneix a una noia basca, Amaia, que ha anat a Sevilla amb les seves amigues a fer el comiat de soltera, s'enamora d'ella i decideix anar-la a buscar al país Basc. Allà, es farà passar per basc amb el pare d'aquesta i passaran una sèrie d'aventures...

Informacions

Aquesta pel·lícula ha tingut un èxit de taquilla impressionant, al cap de tres setmanes d'estar en cartellera havia recaptat 16.5 milions d'euros i l'havien vist 2.6 milions de persones.

Ha aconseguit el Top-15 del rànquing de recaptació mundial, quan només ha estat estrenada a Espanya, superant “El lobo de Wall Street”.

En aquests moments, ja porta recaptats 42 milions d'euros.

Qui diu que el cine està a la baixa??

NÚRIA, opina

Una comèdia espanyola simpàtica, divertida i digne.

Al començament he rigut molt, després la història no sap mantenir el ritme i perd una mica de gas, però malgrat tot, s'aguanta bé.

El més divertit és la banalització que fa de temes que a Espanya, en segons quin moment han estat tabú, com és el dels bascos..., crec que hem de poder riure'ns de tot, sobretot de nosaltres mateixos..., bravo per l'atreviment.

Diu que la propera, ens toca els catalans..., no sé si ho aguantarem que això ho faci un madrileny..., és broma.

MARTINA, opina

Aquesta comèdia ha sigut un èxit total en les taquilles de les darreres setmanes i nosaltres no ens l'hem volgut perdre.
La veritat és que té tots els ingredients necessaris per ser una comèdia fresca, simpàtica i folklòrica.
A mi personalment m'ha distret i divertit però també m'ha semblat que agafava tots els tòpics essencials de les regionalitats i les convertia en un tema social. Cosa que segurament té bastant de cert, però que, més enllà de la potencial capacitat per convertir-se en una pel·lícula que viatgi a la recerca d'audiències internacionals, també acaba sent una temàtica molt suada.
La clau d'humor, per mi, sempre és quelcom saludable per abordar qualsevol aspecte, i, sobretot tractant-se de les diferències, perquè considero que és imprescindible per acceptar-les i treballar en les qüestions de base.
Mitjançant un personatge molt andalús i una noia molt basca, aquesta obra cinematogràfica, al meu entendre, acosta a la problemàtica de la riquesa cultural a la península, als qui, comprenguin aquesta qüestió de forma positiva. Em pregunto però, si aquesta lectura serà igual per tothom....

IDA. Director, Pawel Pawlikowski

El director, Pawel Pawlikowski

Del 2012. És la primera pel·lícula que podem veure d'aquest director polonès en la nostra cartellera. També, és la primera vegada que roda un film a Polònia i amb temes força polèmics i controvertits com és, el catolicisme, el comunisme, l'estalinisme i l'antisemitisme d'un període de la història de Polònia.Rodada en blanc i negre i format 4:3 que ajuda a la concentració i a potenciar l'expressió dels rostres. Moltes tomes, estan fetes, rodant l'escena amb la càmera una mica baixa per tal de potenciar l'efecte que, les figures es perden en l'espai vertical.

Al Festival de Gijón del 2013, va guanyar el premi a Millor pel·lícula, Millor actriu (Kulesca),

Millor guió i millor direcció artística, i dos premis a la millor pel·lícula als Festivals de Varsòvia i Londres.

Sinopsi
Polònia, anys 60. Ida és una noia que sempre ha viscut en un convent i vol esdevenir monja. Abans de fer els vots, la mare superiora, l'envia amb la seva tieta Wanda que és jutgessa i que mai ha volgut saber res d'ella. Wanda és una jutgessa comunista que, en el seu temps va col·laborar en la purga estanislista, ara això ja ha passat i els estanislistes han estat allunyats dels llocs de poder, relegant-la en un lloc a províncies. Ella, és una dona alliberada que, omple el seu temps amb tabac, alcohol i sexe, tot intentant tapar un passat massa punyent.
L'entrada de la neboda a la seva vida, l'obliga a buscar la veritat d'un passat que, altrament no hauria volgut haver de remenar. Aquest camí que fan juntes, cap a la recerca d'un secret tapat pel temps, les adreçarà cap a dos finals ben diferents i l'opció que prenen serà al seu secret particular.


NÚRIA, opina
Una pel·lícula bellíssima. Una veritable poesia visual, on els diàlegs- mínims i molt significatius-conjuntament amb els silencis, les mirades, l'entorn i la música, formen un conjunt que ens endinsa en la complexitat humana i en especial, l'ànima femenina, representada per dos ésser ben diferenciats, però gens oposats que, busquen com emplenar el buit de l'existència.
Ida, potser ho trobarà a traves del silenci, la renúncia i l'austeritat.., Wanda a través de l'entrega a una causa idealitzada, tot omplint els seus temps morts d'alcohol, tabac i sexe. religió i política, dos camins que poden ser absolutament honorables o absolutament perversos i enverinadors..., la història ens ho va desvetllant.
Una lliçó d'antidogmatisme sobre els errors individuals i col·lectius, carregada de bellesa.
La recomano per tots els que desitgin fruir del que hi ha fora del temps sorollós i frenètic, en què ens ha tocat viure.

MARTINA, opina
Mitjançant la narració de la vida d'una noia jove que es vol fer monja, aquesta obra ens situa en un context social de la Polònia comunista.
Una història que planteja moltes coses de forma pausada, bonica i molt dialogant. Que retrata a un país sense entrar en els seus detalls. Una mirada a la vida d'una dona que, ens dóna una visió molt completa de com vivien els polonesos.
Personalment m'ha semblat una poesia, una peça d'art que, m'ha fet sentir com, la complexitat de moltes situacions històriques situa a les persones en una espècie de contradicció amb el seu país o allò que són les seves arrels. He interpretat que, el director d'aquesta pel·lícula ens volia ensenyar com ell entenia el seu país d'origen. On ell no havia viscut d'adult, ja que, ha passat la major part de la seva trajectòria en altres llocs d'Europa.
Això si, no és aconsellable anar-la a veure amb son, ja que, en el meu cas he passat una mala estona, els ulls se'm tancaven i no he pogut lluitar contra la falta de descans que, darrerament m'acompanya.

PHILOMENA. Director, Stephen Frears

El director Stephen Frears

MARTINA opina

Aquest drama coproduït per Anglaterra, França i USA , amb un reconeixement internacional important, crec que sobretot destaca per la temàtica que aborda: les adopcions ocorregudes a l'Europa dels anys 50 i gestionades per les institucions religioses de monges.
Narra un història real, d'una mare jove, que faltada de recursos e impulsada per les lleis de la moral catòlica, va veure's obligada a donar el seu fill en adopció a una família americana disposada a pagar-ne 1000 dòlars. 
Anys després i en una etapa pòstuma de la seva vida adulta, aquesta senyora, desitja saber que va fer-se'n d'aquella criatura que va haver de perdre'n el rastre. L'institució catòlica, no vol donar-li cap dada sobre el destí de la criatura, ja que, al·leguen que tota la documentació dels casos d'adopcions s'ha cremat. 
L'obra, a més a més aconsegueix entrar en l'entramat de 3 histories creuades, com són la d'un periodista que mancat d'una projecció professional en el seu camp, indaga en els gènere literari de les històries humanes. També, la del fill de la protagonista, un jove homosexual de l'Amèrica burgesa, que mort de Sida i a prop del seu final, procura trobar algun record de la seva mare genètica. Un home que, viatja al seu país natal sense èxit, ja que, al convent on va ser donat en adopció, no li'n faciliten cap informació, però, on finalment hi quedarà enterrat.
 A mi personalment, és una pel·lícula que m'ha posat la pell de gallina, m'ha fins i tot indignat i m'ha fet pensar en com afortunadament la societat actual, si més no, en algunes qüestions, funciona diferent.


NÚRIA opina

M'agrada un Stephen Frears que torna a apropar-se a les temàtiques de denúncia social, ja que, resulta absolutament peremptori en els temps que corren.

Philomena viu, fa 50 anys, amb el neguit de no saber que li ha passat al seu fill. Malgrat tot, no és aquest sentiment el que es traspua a la pel·lícula que, al meu entendre queda una mica diluït, i, n'és l'acció que empren, l'evidència dels fets, el que ens fa cert el seu sofriment.

Allò que resulta evident i interessant en aquesta pel·lícula és la relació entre la mare, la Philomena i el periodista caigut en desgràcia; dues generacions, classes socials i educacions molt diferents, dos mons que sembla que mai s'arribaran a apropar-se...i el llarg de la narració és produeix la sintonia.

Tot el periple de la història de la recerca, és veu il·lustrat pels records desordenats de la Philomena que, la van assaltant, on queda ben retratat l'ambient sòrdid i hostil d'unes monges que, consideren a aquestes mares solteres unes pecadores, incapaces d'estimar i donar una bona educació els seus fills fruits del pecat. Les exploten en les feines domèstiques del convent i els prendran els seus fills, per donar-los en adopció a famílies ben estants. Aquest ambient d'impunitat moral de les monges que, trenquen totes les regles de la caritat cristiana, sembla inveterat, veig que està ben retratat i ben denunciat.

Malgrat un bon guió i una més que correcta posta en escena, crec que aquesta pel·lícula no acaba de funcionar. Podria ser perquè tot plegat queda una mica desdibuixat i que moltes de les qüestions que podria abordar no s'acaben d'afrontar de ple, a excepció de la relació entre el periodista i la Philomena durant la recerca.

Potser el defecte rau en la poca concreció dels objectius d'aquesta pel·lícula o simplement que, jo no els acabo de veure.

HER. Director, SPIKE JONZE

El director Spike Jonze

La veu que enamora en Theodore, la del sistema operatiu és de la “star system” Scarlett Johansson, la considerada actriu més sexy actual. L'ella virtual l'anomenen Samantha. Segons Sergi Sánchez a Fotogrames, “Spike Jonze ha reduït a unes de les actrius més voluptuoses de segle vint-i-u, a la veu d'una generació digital”.

NÚRIA opina

Aquest film m'ha semblat senzillament avorrit. Tanmateix però, podria intentar trobar-li alguna qualitat, que ben segur que la té, però ha primat tant el sopor que, se'n fa molt difícil fer aquest exercici.

Buscant, quines poden ser les causes d'aquest fet, una d'elles és que, l'actor encarregat del paper principal, Theodore interpretat per en Joaquin Phoenix, no m'acaba de fer el pes, el trobo excessivament hieràtic i força inexpressiu, o, si es prefereix, amb un tipus d'expressivitat, sospitosa de qualsevol cosa menys de sinceritat. Ho sento, decididament no m'agrada.

Pel que fa al tema o els temes tractats en aquesta història, la solitud, la poca facilitat per comunicar-se..., la possibilitat de re inventar-se que ofereixen les noves tecnologies, els problemes de les relacions de parella, etc..., no els he pogut apreciar degut a la manca d'empatia amb la pel·lícula.

Pel que fa al director, Spize Jonze, el conec pel seu darrer film “Where the Wild Thing Are” de 2009, que em va agradar molt i he vist dues vegades.

MARTINA opina

Spike Jones director i guionista d'aquesta obra ha sigut premiat per aquest film, protagonitzat per un Joaquin Phoenix, tendre, dolgut i complicat, per l'originalitat del guió.
Crec que, són forces els motius pels que pot agradar aquesta història de ficció a la ciutat de los Angeles, sobre un futur teòricament no molt llunyà. On els sistemes operatius personals entren en l'esfera privada dels humans, fins i tot, enamorant, o podent ser grans consellers, o capaços d'escoltar i entendre els sentiments humans.
En primer lloc, un llenguatge auster amb un protagonista principal que entendreix l'espectador, mitjançant una ferida causada per la ruptura amb la seva dona, sentiment de dol; el qual, està encara totalment per curar i que humanitza un personatge que es presenta com a vulnerable. Fet que potser fa que, simpatitzis amb ell.
També una ficció que, no està lluny de poder convertir-se en real. És a dir una temàtica que, actualment té un to de debat ètic. Ja que, segurament ens porta a reflexionar sobre fins a quin punt les noves tecnologies ens aïllen de les relacions reals.
Comparteixo però amb la Núria, l'opinió que és una historia llarga (129 minuts!), sosa, fins i tot, empallegosa. Potser perquè, malgrat té un fluir agradable i estèticament bonic, no m'ha aportat res de nou. En fi, a mi, m'ha semblat fins i tot força avorrida.

LA VIDA ÉS FACIL CON LOS OJOS CERRADOS. Director, DAVID TRUEBA

El director, David Trueba

NÚRIA opina

Comèdia espanyola dirigida per un director que sap escriure i sap com fer guions.

És un road movie per les carreteres espanyoles l'any 1966, on simbòlicament i sense pretensions, els tres protagonistes, fan un viatge cap la modernitat i l'obertura, el diàleg i la tolerància. El destí del viatge és Almeria, on un profe d'anglès vol parlar amb en John Lennon que està fent una pel·lícula antibel·licista amb en Richard Lester, pel camí recull una noia embarassada que escapat d'una residència de mares solteres, on després donaran el seu fill en adopció i un adolescent que té problemes de comunicació amb un pare policia massa aferrat a uns prejudicis, encara molt vigents en aquella època.

Després de veure aquesta pel·lícula, surt del cine, amb un somriure als llavis, perquè ho has passat bé amb una pel·lícula sense pretensions, però amb molta dignitat.

La recomano per passar una estona agradable i tendra.

MARTINA opina

Aquesta pel·lícula senzilla, amb clau d'humor, amb històries humanes i

composta per quatre micró-histories que es creuen al Sud d'España,

ens ha permès gaudir d'una obra que, comparativament amb les darreres

sessions de cine, m'ha fet tocar molt de peus de terra.

Últimament, comentava la Núria que hem anat a veure molt de cinema

USA i és cert que, quan veus produccions més pròximes també el

context, els personatges i fins i tot els missatges sembla que et

siguin més familiars. Almenys així ho he viscut jo ,amb aquests darrer film que ha obtingut sis premis Goya, del Sr. Trueba jove.

He gaudit de la ironia de la narració, del mirall que m'ha semblat veure entre la societat espanyola dels 60 i la nostra societat actual: dividida, faltada de perspectives per la joventut, salvatge i carregada de complexes d'inferioritat.

Tendre, amb un fil conductor molt entranyable, idealista i carregat

d'humor. Un film sense gran ambicions però que jo considero de

qualitat i una vegada més una mostra del bon estat de forma de les

produccions d'aquest cantó del món.