dissabte, 21 de novembre del 2015

EL CLAN. Direcció, Pablo Trapero.

Argentina, Espanya 2015.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI
La pel·lícula narra la trajectòria criminal- explicita i implícita- d'una família “bonarense” de classe mitjana, del barri de St. Isidro, rígidament dirigida pel seu patriarca, Arquimedes. Els fets passen als anys vuitanta, en una Argentina que està acabant amb la dictadura i inicia una incipient democràcia.
Tret de l'article de José Enrique Monteverde, “Funcionariado de la represión”.El Clan de Pablo Trapero. Per la revista Caimán. Novembre 2015, nª43.

INFORMACIÓ ÚTIL d'aquest film.
(...)El Clan és un film de la recent història Argentina – el relat comença amb les imatges d'arxiu del benintencionat discurs del president Raúl Alfonsín, després viatja en el temps fins a 1982, per mostrar-nos un dels segrests d'Arquimedes i finalitza, a l'agost de 1985 amb la captura i dissolució de la banda- però també és un retrat d'un atípic microcosmos familiar.(...)

Tret de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la revista “Dirigido por...”, nº 460, novembre de 2015.

Recompensada amb el Lleó de Plata al millor director, a Venècia 2015. Coproduïda per Almodovar i amb un gran èxit de taquilla a Argentina. El Clan reconstrueix la història d'una família de segrestadors a Argentina dels primers anys vuitanta. Segueix el camí del cine compromès i a la vegada popular , empresa per Pablo Trapero amb Leonera, Carancho i Elefante Blanco.
Tret de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la revista “Dirigido por...”, nº460, novembre de 2015.





El director, Pablo Trapero.

NÚRIA opina.
M'agrada el cinema de Pablo Trapero perquè és un cinema compromès amb el seu país, amb la denúncia de la injustícia i la corrupció.
Moltes vegades, parteix d'una exhaustiva investigació dels fets que, després convertirà en una història de ficció. En la ficció troba la llibertat per perfilar els seus personatges i donar-los el perfil que considera més adequat, potenciant aquelles característiques que l'ajudaran a donar un determinat sentit a la seva història, on hi ha persones que són com són. Tot plegat ens ajudarà a deslliurar-nos dels fets en si i poder-nos endinsar en els alguns aspectes de la naturalesa humana.
Em crida l'atenció d'aquest director que, malgrat que ens explica històries reals del seu país, el seu és un cinema de personatges. L'interessa com els personatges defineixen els fets i els fets donen una oportunitat a aquests per fer allò que fan i actuar en un sentit o en un altre. Un plantejament molt interessant.
Història amb una narració circular. Buscant els elements audiovisuals que creïn un gran contrast entre una aparent i convencional normalitat d'una família de classe mitjana i un rerefons esgarrifós que, no ha de pertorbar el seu tarannà quotidià.
Bona i esgarrifosa, quan una es fa conscient que allò que està veient a la pantalla, va passar de veritat.
Us la recomano. Però, en cap cas, si allò que teniu ganes de veure és quelcom més lleuger i positiu que, us distregui de la dura realitat quotidiana. 

MARTINA, opina.

En aquesta obra es torna a confirmar la premissa que diu, que allà on naixeràs pot determinar el teu destí. 
Una família de 5 fills creix en una llar on succeeixen atrocitats, justificades pel seu causant per raons econòmiques. Sota la mascara de la religió i la família, com a institució formal... sorprenentment, aquesta gent porten una vida "normal". 
El xantatge emocional i la hipocresia d'un mafiós sense escrúpols que vol que, la seva família, siguin còmplices dels seus crims, situa als nois de la família en la xarxa de segrestadors sense que puguin rebutjar aquesta opció. 
Tota la narració està feta amb un ambient dens, claustrofòbic i fosc. Per mi, es tracta d'una bona pel·lícula que treballa amb imatges i a un ritme sense fre cap a l'extorsió a la qual es veuen abocats alguns dels seus protagonistes. 
Una història real que retrata l'Argentina contemporània, desigual, corrupte i cruel. Una d'aquelles sessions de cinema, en les que t'invadeix l'angoixa que, genera aquesta història real de la crueltat humana.

Una entrevista interessant i curta a Pablo Trapero:
//www.youtube.com/watch?v=1nG9ngkt56c






diumenge, 15 de novembre del 2015

UN DIA PERFECTE PER VOLAR. Director, Marc Recha.

Espanya, 2015.
Duració, 70 minuts.

SINOPSI

Un pare i un fill immersos en un paisatge estepari del nostre país. Intenten fer volar un estel que el pare li ha fet. Parlen i construeixen un conte. 





El director Marc Recha i el seu fill Roc
NÚRIA opina.
Aquesta setmana, tot i que hem anat el cinema dues vegades, no ha plogut a gust de tothom... Vaig tenir la sort de poder anar acompanyada al cine per la Martina i en Roger que, no els va agradar gaire la proposta d'en Marc Recha ens fa per aquesta pel·lícula.
Com diu la Martina i estic totalment d'acord amb ella, potser no és el seu moment. Però el meu si.
Aquesta és una petita gran pel·lícula, senzilla com la història que ens explica, sense pretensions, ni ambicions.
Una història íntima que, el director ens ofereix si és que tenim ganes de compartir-la durant els 70 minuts que hi dedicarem.
És una història contemplativa i ... Segurament que, res més. No és que això sigui poca cosa, però és un estat mental que pot ser que no tinguis ganes d'assolir i tothom té dret a decidir sobre allò que creu que li convé o no.
Per mi la pel·lícula és un bombonet i com a protagonistes un nen en estat de gràcia, com la majoria de nens d'aquesta edat, un paisatge i una imaginació que ens permet explicar-nos el món d'una altra manera. I, un temps real on passen moltes coses, però que sembla que no passi res.

És per persones que tinguin ganes de gaudir d'un estat contemplatiu, durant 70 minuts, tancats en un cinema, contemplant un paisatge, un nen un estel i la narració d'un conte.

MARTINA opina.
Com que aquesta setmana hem fet doblet cinematogràfic, en aquesta segona sessió, vam convidar al Roger a compartir l'última pel·lícula del Marc Recha amb nosaltres, Un dia perfecte per volar. Malauradament, al pobre, no li ha agradat gens.
A mi, tampoc he connectat amb l'obra. Tot i que era conscient que, ens trobaríem amb un cinema lent, contemplatiu, introspectiu i proper.
Reconec que, m'ha avorrit profundament. Uns plans molt tancats, on les converses entre un pare i un nen petit, marquen un caminar progressiu cap al vincle que uneix aquests dos éssers.
Una narració que, he trobat massa simplista per ocupar una obra sencera. On pel meu gust, es desaprofiten els recursos cinematogràfics que componen aquest art tan ric. Sense gairebé so, imatges molt repetitives, dos personatges i un guió, molt poc canviant, es va omplint el temps amb una situació casual, on moltes persones s'han pogut trobar quan eduquen o crien a un infant.
Potser no he entès algun més enllà ocult, o senzillament, m'ha semblat una cosa massa contemplativa pel meu gust.
En definitiva, la definiria com una opció de proximitat on et pots submergir en l'interior d'un individu que construeix una història d'un gegant per explicar el món al seu fill.

GHOST IN THE SHELL. Director, Kazuchika Kise

Nacionalitat, Japó 2014-2015.
Manga.
Duració, 55 minuts.

Kazuchika Kise, el director.
NÚRIA opina.
Sincerament, a mi, d'aquesta pel·lícula no m'ha interessat ni l'estètica, ni la temàtica, ni res... més aviat m'he avorrit.

MARTINA opina.

Per sortir una mica de la dinàmica que portem darrerament, d’anar a veure propostes cinematogràfiques força convencionals i no arriscar-nos massa, li vaig proposar a la Núria de veure una sessió del festival de cinema de la Casa Àsia que estan fent als cinemes Girona. Vam veure Ghost in the Shell del director Kazuchika Kise . 
Val a dir que confiada, vaig dedicar només ¾ de minut en tenir alguna referència del que ens oferien per aquella nit i que, potser hauria estat bé com a mínim saber que veuríem Manga, que era una pel·lícula que formava part d’una sèrie i que es tracta d’una historia futurista on la humanitat ha dissenyat uns cibercervells que permeten que els individus puguin connectar-se telemàticament.
La veritat és que, ja que hi érem, vaig esforçar-me per intentar entendre quelcom o mínimament, captar l’essència de la història. Però, vaig passar-me gairebé tota la pel·lícula donant-li voltes a quin tipus de públic li podria agradar aquell gènere. Potser perquè és un estil amb el qual no connecto, que trobo massa pretensiós, estèticament vulgar I/o “hortera”, quasi fetitxista i a més que, m’avorreix per ser exageradament violent.
En definitiva va ser una nova experiència on no tinc massa a dir, ja que ni vaig entrar en la trama ni em va saber despertar les ganes d'indagar a posteriori. Si més no, ser que va servir per entendre que, definitivament el Manga no és fruit de la meva devoció.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL NUEVO NUEVO TESTAMENTO. LE TOUT NOUVEAU TESTAMENT. Director Jaco Van Dormael.

Bèlgica, 2015
Duració, 113 minuts
Comèdia.

SINOPSI
Déu viu entre nosaltres, concretament a Brussel·les, capital universal de l'avorriment, des d'allà belluga els fils del món. Es dedica a crear lleis per amargar l'existència a la humanitat, és el responsable de tots els nostres mals, ho passa bé veient-nos patir. La veritable protagonista del film Ea, filla de Déu i germana de Jesucrist és qui decideix desarticular l'entramat del seu pare...
Tret d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.



El director, Jaco Van Dormael
El crític de la revista Caimán, Javier H. Estrada fa una molt dolenta valoració del film.
Aquí trobareu algunes de les coses que diu:
Jaco Van Dormael és l'eterna promesa del cine fantàstic europeu, amb aquesta pel·lícula torna a topar-se amb els mateixos problemes que varen frustrar les seves anteriors obres. A l'igual que en els seus anteriors films, “Toto el héroe”1991, “El octavo dia”1996, “Las vidas posibles de Mr. Nobody” 2009, el seu nou film té idees valuoses i originals i un inici molt esperançador que acaba truncat per la seva inconsistència narrativa i el seu gust pel barroquisme que, acaben desarticulant els bons propòsits (...)
El començament del Nou Nou testament és frenètic. Els cops d'imaginació se succeeixen en aquesta inspirada introducció, però el dispositiu de Van Dormael s'esgota aviat. El seu estil visual és proper en estil i pompositat al de Jean-Pierre Jeunet, però cau en la pura exhibició es torna repetitiu(...)
La pel·lícula podia haver reflexionat la vulnerabilitat de la fe i reconfigurar l'imaginari sagrat des de l'humor, però queda en una oportunitat perduda, és una broma limitada a la que li falta ironia i un humor més incisiu (...)
Tret d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.

NÚRIA opina
Comèdia belga, amb un regust molt francès a l'estil d' Amely o Delicatessen...
carregada d'imaginació. Utilitzant la innocència i candidesa d'una nena de deu anys llesta, per dirigir la narració i fer una crítica mordaç i benintencionada en contra de la invulnerabilitat de les creences màgica religioses de les jerarquies clàssiques.
Retrat d'un Déu malintencionat, capritxós, tirànic i massa afeccionat a veure cervesa. Dèspota en general, amb la humanitat sencera i en particular amb la seva dona i els seus fills.
Amb aquest punt de partida i la rebel·lió de la seva filla, apareixeran un seguit de desheretats i desgraciats personatges que faran un canvi a la seva vida.
Encara que la història no és del tot rodona i en segons quin moment es fa una mica pesada, trobo que es divertida i original i amb alguna pinzellada de genialitat.
És una comèdia que no arrenca grans rialles, però a mi m'ha divertit força.
La recomano a tothom que tingui ganes de passar l'estona amb una pel·lícula
sensible i intel·ligent, encara que no sigui una gran pel·lícula.

MARTINA opina
Aquesta creació cinematogràfica et submergeix en un univers particular, amb clau d'humor afrancesat. L'obra explica una història on un Déu decrèpit i vulgar, des d'un fosc apartament situat a Brussel·les, redacta les normes de la humanitat. Amb l'afegit que aquestes contenen les excentricitats repugnants d'un ser inapreciable però, qui reparteix situacions desagradables de forma aleatòria i sense cap estima cap als éssers que les han de viure.
Aquest personatge, qui a més, és un dèspota amb la seva família, es veu sorprès per l'enginy de la seva filla. Aquesta amb només 10 anys és qui projecta l'acció i decideix repartir informació del seu ordinador, lloc on aquest senyor redacta dades sobre la humanitat i es dedica a decidir-ne el seu destí.
La pel·lícula retrata un univers enrarit pel fet que els seus habitants saben quants dies els hi queden per morir i s'adapten en funció d'aquesta circumstància. Provocant que la gent decideixi de forma conscient en que vol invertir el temps que li queda de vida.
La veritat és que l'idea m'ha agradat, és original i està ben desenvolupada, a més l'escenari on es desencadenen els fets et transporten en un paradigma particular, estrany i et permeten gaudir d'una atmosfera irritant i enginyosa, però en la que de forma senzilla et sap fer qüestionar el protagonista.
Reconec però que per ser una comèdia, i pel meu gust, li he trobat a faltar una mica de llum o fins i tot d'alegria. Tot i així he gaudit d'un director que és conegut per la seva particular sensibilitat amb les persones que tenen discapacitats físiques o mentals.

Aquí, trobareu la cartellera de Barcelona d'aquesta setmana i així sabreu on la fan:
http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera?gclid=CjwKEAjwzdGxBRC3rPWZq83FzyUSJAB9IC5iSNi3Pa9Zt-H8e3P3gemTQhihg7uAXZA-djBf1UYduxoCTxfw_wcB

dissabte, 24 d’octubre del 2015

EL CLUB. Director, Pablo Larrain.

Xile, 2015.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI
En una casa aparentment tranquil·la, allunyada del soroll de la ciutat hi viuen uns capellans que, l'església els ha inhabilitat de les seves tasques, per haver comès algun tipus de delicte, els han apartat ..., però malgrat l'allunyament, són gent que, no pagaran pels seus delictes perquè mai seran jutjats per la llei ordinària que regula tots els actes de la resta d'humans. 





El director Pablo Larrain.
NÚRIA opina
Jo, si hagués hagut de definir el gènere d'aquesta pel·lícula, indubtablement l'hauria qualificat de terror.
Feia temps que no anava a veure una pel·lícula que em deixés tan astorada.
El curiós del film és que, sense explicitar massa cosa, ni entrar en detalls sobre les barbaritats que han fet, els capellans reclosos en aquella casa de retir, de càstig o de presó per capellans... t'arriba a entrar fins a l'ànima per flagel·lar-te-la.
Uns religiosos, sense cap mena de religiositat, absolutament ancorats en el més pervers del terrenal. La religió no com a creença, sinó com a un seguit de rutines que marquen la monotonia del pas durant el dia.
La culpabilitat, el penediment, la penitència, són per ells, ens estranys, lluny del seu univers.
El color, el clímax, l'ambient... tot és tan sòrdid i tancat que, resulta absolutament asfixiant.
És una pel·lícula molt solida, feta amb el desig d'explicar una realitat per mitjà de l'expressió absoluta del medi cinematogràfic, si l'hagués de comparar amb algunes pintures, ho faria amb alguna de Bacon o el crit d'Edward Munch.
No és una pel·lícula de denúncia del que passa a l'església catòlica, sinó més aviat una descripció magnífica d'allò que succeeix, en els ambients de creences tancats, on no es deixa entrar aire de fresc de fora.

Una gran pel·lícula sense crits, sense denúncies. Sense estridència, ni literatura... pura imatge feta expressió d'un terror. Pura filigrana, genial.

MARTINA opina


El director Xilè Pablo Larrian ha fet una trama obscura i que no et pot deixar indiferent. Una història, on la vida dels seus protagonistes es narra a la inversa, no gaire detalladament però suficientment i on el fil conductor, és el fet que, cadascun d'ells ha fet alguna cosa que, els ha apartat de les seves funcions religioses. 
Els quatre capellans retirats dels seus càrrecs, estan reclosos en una casa situada en una regió costanera recòndita. Sota la custòdia d'una cuidadora, qui procura acompanyar un procés on la institució eclesiàstica vetlla pels seus súbdits, tot i haver-se descarrilat. 
Per mi, aquesta obra molt més enllà d'un trist retrat de les extravagàncies de determinats essers que, altrament han comés actes que, pel meu gust no mereixen quedar impunes. Presenta també un fet sorprenent, com pot ser que després d'aquests fets, l'església encara els hi doni refugi. 
M'ha agradat, ja que, potser ens trobem davant d'una d'aquestes obres, que més enllà del sentit literal del propis fets o paraules, ens permet veure una tara més d'aquest sistema que constitueix l'església, o que, potser fins i tot, es podria extrapolar a la majoria dels sistemes.

Per qui vulgui més informació sobre aquesta pel·lícula:

Els actors opinen, abans d'anar cap el festival de Berlín on va tenir un os de plata:


dissabte, 17 d’octubre del 2015

TAXI TEHERÁN. Director, Jafar Panahi.

EL CINEASTA IRANIÀ JAFAR PANAHI ENS RECORDA QUE FER CINEMA ÉS UN GEST DE COMPROMÍS, ENLLUERNAMENT I NECESSITAT VITAL. Frase treta del Time Out
Iràn, 2015.
Duració, 82 minuts.
Sinopsi
Jafar Panahi agafa un taxi i fa de taxista a Teheran. Per mitjà de les persones que entren en el seu taxi, ens fa una petita crònica de la ciutat.








El director, Jafar Panahi.
NÚRIA opina
Com glossava el títol de la seva darrere pel·lícula..., aquesta és una pel·lícula que no és una pel·lícula.
O, potser podríem dir, aquesta és una pel·lícula limitada en els seus mitjans perquè no acabi de semblar una pel·lícula.
Jafar Panahi utilitza totes les limitacions ideològiques i de mitjans per fer una pel·lícula i que aquesta acabi sent una gran pel·lícula pel seu gran valor de resistència i lluita.
Ara que el director ja no té un arrest domiciliari però que no pot fer cine. En continua fent, malgrat les autoritats que li han prohibit. Agafa un taxi i es posa a fer de taxista per Teheran i barreja realitat i ficció en una pel·lícula empresonada dins d'un taxi, com el seu director, Però no per això mancada d'imaginació. Sentit de l'humor i reflexió.
Per mi aquest director és un heroi. Segons diu ell en la seva darrera pel·lícula, només sap fer cinema, no sap fer cap altra cosa,,, i tampoc vol renunciar a viure al seu país, malgrat allò que hi està passant no li agradi,
Aquest film és un acte d'heroïcitat i valentia que, no mereix altra cosa que el nostre reconeixement, suport i aplaudiment. Al marge que és una crònica de parcial de la ciutat, però força interessant.
Només cal acabar donant les gràcies a Panahi, per compartir en nosaltres el seu cinema, els seus problemes per fer cinema, amb ironia i humor.

MARTINA opina
El director iranià, Jafar Panahi, va ser castigat per les autoritats iranianes a no poder viatjar ni poder fer cinema, el 2010.
En una primera instància, en contra d'aquest règim prohibitiu, va fer un relat des de casa seva. On explicava de quina manera havia superat el període d'un any sota arrest domiciliari. Posteriorment va fer una altra obra i aquest 2015 ja va per la tercera pel·lícula que aconsegueix crear des d'aleshores.
Aquest desdient del regim restrictiu del seu país, amb una obra anomenada «Esto no es cine», rodada el 2011, va saber saciar les seves ganes de fer allò que segons ell, millor sap fer. Denunciant mundialment la seva situació i un cop més buscant formes experimentals o maneres alternatives d'adaptar aquest art a la seva situació personal. Això el va posicionar i li va donar reconeixement com a intel·lectual internacionalment.
Des de l'inici de la seva condemna, va declarar públicament que mai deixaria de produir i un cop més, a les sales de tot el món, podem veure una obra seva.
Des de dintre d'un taxi que ell mateix condueix, fa un retrat de la societat amb qui conviu. Al meu entendre ens la presenta com a acolorida, interessant, diversa i fins i tot extravagant.
Potser se'm va fer més difícil del que m'esperava, suposo que pel fet que tot el relat transcorre dintre del mateix escenari. Un vehicle, on l'artista col·loca una càmera a la part davantera i on van entrant diferents personatges.
Tots els que pugen al seu taxi contribueixen a aquest retrat de la societat d'aquest país, que de manera personalitzada aquest director ens vol presentar. Un recull de personalitats ben diverses que, conviuen en una ciutat que se'ns ensenya com a imprevisible i frenètica.
Reconec que pel meu gust em va semblar més interessant la idea del director, com a tal, que no el resultat obtingut. Potser perquè se'm va acabar fent una mica lenta i fins i tot massa monòtona. Tot i així, crec que és una pel·lícula molt recomanable, ja que, ell com a persona té un carisma especial.


IRRATIONAL MAN. Director, Woody Allen

EUA, 2015
Intèrprets, Joaquin Phoenix, Emma Stone.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI
Abe (Joaquin Phoenix), és un professor de filosofia que se'n va a treballar a la costa Est d'Amèrica. En les seves classes parla de Kant, Kierkegaard i del concepte de llibertat individual, recuperant algunes de les reflexions plantejades per Dostoievski en les seves novel·les.
(...) Abe és un home educat en la teoria i intenta donar respostes a l'existència a partir del llegat dels grans pensadors (...)
El món interior d'Abe està en crisi i no troba respostes al seu món existencial (...)
La seva vida solitària ja no té al·licients, no hi ha res que el reconforti més enllà d'unes classes on dóna explicacions sobre la vida que, no fan res més que augmentar la seva impotència i frustració, perquè no pot portar-les a la pràctica.
Informació treta del Caimán Cuadernos de Cine. Setembre2015. Artícle escrit per Àngel Quintana: Irrational Man. Delitos i faltas de la teoría.








El director Woody Allen

NÚRIA opina
Una historieta més de la filmografia d'en Woody Allen. Ens parla, com sempre, de les seves obsessions amb un toc d'ironia i autocrítica, d'una societat fonamentada en la banalitat i en la falsa il·lusió de control. La banalitat, d'una classe social que en Woody Allen coneix molt bé perquè és la seva. S'estén a tots els territoris, fins i tot a l'intel·lectual que, presumeix de tenir diferents nivells de profunditat i diferents camins per arribar-hi, tot depenent si ho fa amb Kant, Kierkegaard o qualsevol altre dels que s'han dedicat a aquests afers.
Aquesta vegada, ens situa en el món acadèmic universitari, amb els seus tics i tocs i per tant allò que prima, si més no aparentment, és l'especulació intel·lectual. L'ingredient substancial d'aquest cas és força original i amb un punt de genialitat, com ens té acostumats en Woody Allen, en els seus seguidors.
Pot un crim convertir-se en un acte de generositat? I, pot esdevenir un crim perfecte, degut a la manca de mòbil passional?. Es pot lliurar de la seva càrrega moral un crim intel·lectual?. Però, malgrat tot, hi ha altres factors que no es tenen en compte i que podem jugar a favor o en contra nostre.
Així recuperem en Woody Allen de “Delitos y faltas” i de “Match Point” o “Scoppi” Més encertat pel meu gust que, el de les darreres cròniques socials, amanides amb els seus tocs d'originalitat.
La contradicció és que, un fet no passional permet al seu executor, recuperar el seu alè de vida, amb passió, sexe inclosos... i producció intel·lectual.
L'atzar però, fa les seves trapelleries i trenca tots els esquemes racionals de planificació.
Un bon retrat, crític i irònic d'una societat que ha arribat a tals
nivells d'ociositat que pot convertir qualsevol especulació intel·lectual, en un motiu vital, d'una forma absolutament amoral i immoral, en el moment que aquesta esdevé acció.
Com gairebé sempre, ens té acostumats en Woody Allen en els seus seguidors, la pel·lícula és motivadora, intel·ligent i plaent. Ens permet reflexionar si en tenim ganes o simplement entretenir-nos si no en tenim.
Un cine relaxat i ben fet, sense emocions fortes.

MARTINA opina
Aquesta obra del gran mestre Woody Allen, explica la història d'un professor de filosofia que es traslladat a una universitat de la costa est dels EUA. Ell, es troba en plena crisis existencial però, aviat s'integra en un ambient que es presenta obert i torna a trobar sentit a la vida.
Com no, venint d'aquest artista, el fil conductor és una historia d'amor a tres bandes on cada una de les parts té una historia ben diferent al seu darrere.
Personatges interessants, rics i cultes que fan canvis radicals en les seves quotidianitats per pur sentiment. Sers passionals, com ho deu ser el creador d'aquestes identitats, que giren entorn d'una divertida versió d'un crim perfecte.
El que més m'agrada d'aquest senyor és que, contextualitza de forma molt senzilla els entorns on es desenvolupen les seves històries. De forma que en aquest cas, de manera força superficial, però pel meu gust suficient, l'espectador pot gaudir d'alguns debats filosòfics que segurament dintre d'aquesta ciència, són d'allò més bàsics. Però que per la majoria de la societat, o si més no per mi, són complexes o allunyats del nostre dia a dia i enriquidors. En definitiva admiro d'aquest director, la seva capacitat per crear un clímax adequat al context on vol situar la seva historia.
Una vegada més aquest artista, mostra una cara de la societat americana on els seus protagonistes viuen en una closca de confort material però, on sens dubte el seu interior pot veure's pertorbat per alguns desequilibris emocionals.

Sense més expectatives crec que, com a adepta d'aquest director, segueixo contenta amb el seu cinema. Però reconec que, en els darrers anys, no ha fet cap film que al meu entendre pugui ser considerat com una obra mestra. Això si, sempre cinema de qualitat, històries estrambòtiques, divertides, amb un rerefons intel·ligent i en la cerca d'alguna crítica sarcàstica al gènere humà.