CREC
QUE EL CINE, COM LA RESTA DE LES ARTS, POT AJUDAR A REFLEXIONAR,
DONAR A CONÈIXER REALITATS INJUSTES, PERÒ SOBRETOT POT COMUNICAR
BELLESA, MISTERI, INQUIETUD, RÀBIA, DOLOR... I MOLTES ALTRES EMOCIONS
MÉS ENLLÀ DE LA DENÚNCIA O LA CRÍTICA.
Paraules
dites per Icíar Bollaín, i publicades en una entrevista de la
revista de la Seminci 2018, en motiu de l'entrega de les “Espigas
de Honor”.
Guíonista,
Paul Laverty.
España,
Cuba, Regne Unit, 2018.
Duració
115 minuts.
SINOPSI
interpretativa, feta per Icíar Bollaín.
És
la vida d'un cubà, la història d'un nen que no vol ballar i que
acaba arribant al lloc més alt, la història del besnét d'un esclau
que acaba ballant el príncep blanc per excel·lència, Romeu, en el
Royal Ballet, la història de Cuba que succeeix en paral·lel a la
història de Carlos, i el procés creatiu d'un artista mentre que
ordena els seus records.
Paraules
d'Icíar Bollaín. Editat a la fitxa del Verdi.
 |
| la directora Icíar Bollaín. |
NÚRIA opina.
Els biopics de dansa sempre m'han agradat, ja que la dansa és un dels meus espectacles preferits.
En aquesta pel·lícula conflueixen molts factors perquè al final en film m'acabes agradant: la dansa, Cuba i la directora Icíar Bollaín, per la que sento una profunda admiració per allò que fa i com ho fa.
Encara que, considero que el film no és rodó, té moltes més qualitats que cap altra cosa i finalment s'acaba imposant el què és bo.
Aquesta història, el meu entendre, parla sobretot del perdó i de l'amor. El dolor que produeix el record i com aquest es transforma en perdó i més tard en expressió per mitjà del cós, per mitjà de la dansa i finalment en art.
Aquesta és la part de la història que més m'interessa, la transformació del sentiment en expressió i en art. I com més tard, compartim en l'emoció un sentiment i es torna universal, això és l'art. Per part de l'artista, aquest acte de creació, pot ser una catarsi, reviure el dolor experimentat, per alliberar-se... això és el què experimenta Carlos Acosta, en la creació del ballet on explica la seva vida. Perdona al pare, compren les seves raons i li agraeix tot allò que ha fet per ell.
Una història molt bonica, amb un rerefons artístic, bell.
MARTINA
opina.
La
producció explica la biografia del ballarí Carlos Acosta, un nen
que a priori no sentia delit per l’oportunitat d’estar a l’escola
cubana nacional de dansa, tot i tenir un talent inherent que, el va
fer arribar ben lluny. Un relat del país, que ens situa en una
barriada de barraques, també una història que explica qui era
aquest artista, avui i al llarg de la seva trajectòria.
Un
guió amb molt de ball, que ens presenta qui va ser el primer artista
de raça negra, que entre moltes altres fites, va fer el paper de
Romero en el clàssic de Shakespeare interpretat a la Royal Ballet de
Londres.
Una
pel·lícula pel meu gust agradable, narrada amb profunditat i la que
permet endinsar a l'espectador en el món de la societat cubana.
Explicada
amb to de llegenda, incorpora vàries històries: la d’un artista
que treballa en el seu un procés creatiu, la d’un fill d’esclaus
que fent de pare s'esforça i lluita perquè els seus coneguin els
seus orígens i la d’una persona que representa un mite per molts
ballarins.
A
mi en conjunt m’ha agradat, m’ha transmès molt mitjançant el
moviment, i tot i que alguna cosa m’ha pogut semblar abordat amb
massa mística i fins i tot un punt de narcisisme, crec que es tracta
d’un format per tots els públics i el que porta una història que
dóna per pensar. En resum, al meu entendre una opció molt
equilibrada, i en especial per aquests dies de festes.
