Un
nen de dotze anys Zain, denuncia als seus pares. El jutge li pregunta
per què davant d'ells i li diu que, per haver-li donat la vida.
DEL TÍTOL
Significat de Cafarnaüm: Confusió, barreja desordenada.
Etimologia: Nom pres de la localitat de Galilea del mateix nom, vora el llac Tiberíades (en hebreu Kefal Nahum, "vila de la consolació"). Jesús hi residí després d'haver deixat Natzaret, i fou el centre de la seva activitat apostòlica a Galilea.
Aquesta
pel·lícula impacta, ja que, la història que narra ho és. Ho fa de
manera tal que pretén tocar-te la fibra sensible, i en el meu cas,
ho ha ben aconseguit.
Una
història de misèria, pobresa, desamor, desemparo i desesperació,
interpretada magníficament per un nen que t'acaba de robar el cor,
com no podia ser d'altra manera.
La
crítica ha estat molt controvertida amb el judici d'aquesta
pel·lícula, algunes l'acusen de tramposa per jugar amb la part més
sensiblera de l'espectadora i vendre-la a la mala consciència
occidental...
Sigui
així o no, cosa de la qual no n'estic convençuda, ni a favor, ni en
contra d'aquesta afirmació, aquesta part del món que ens mostra
existeix, tant si ens agrada com si no.
A
mi la pel·lícula m'ha agradat, tot i que potser em sobra el
plantejament radical i deixat anar com si no passés res, de la
pregunta que el nen els fa als seus pares, del perquè li han donat
la vida?
Pregunta
molt complexa que no es pot contestar impulsivament i des d'una
perspectiva individual i d'un món de benestar, encara que estigui en
crisi. És aquesta, al meu entendre, la part més feble i vulnerable
de la història, que la desmereix i li treu valor.
Jo
li contestaria ràpidament al nen que fa la pregunta, després de
veure la meravellosa persona que és.
MARTINA
opina.
Aquesta
obra de l'artista Libanesa Nadine Labaki és un relat estrident,
provocador i amb un alt contingut polític.
Durant
tot el desenvolupament de la trama, la dimensió de la tragèdia no
fa res més que augmentar. No pots reposar i de la pena, passes per
totes les etapes que pugui tenir la compassió.
El
protagonista, un nen d'uns 10 o 11 anys, fa un treball excepcional i
crec que tot i la seva duresa, aporta un punt de vista molt
interessant a un debat molt actual.
DESPRÉS
DE TOT, JONAH HILL TAMBÉ HA FILMAT UNA ELEGIA PER UNA FORMA DE VIDA,
EL RETRAT DEL FINAL D'UNA ÈPOCA.
Paraules
de Carlos Losilla en el seu article, “El mundo del que venimos”,
parlant d'aquesta pel·lícula per la revista, Caimán Cuadernos de
Cine, juny 2019.
Guionista, Jonah Hill
EUA,
2018.
Duració,
84 minuts.
SINOPSI
Stevie,
un noi de 13 anys que viu a Los Angeles dels anys 90, passa l'estiu
entre els problemes i exigències de la seva família i divertint-se
amb un grup nou d'amics que ha conegut en una botiga de skate
Tret
de Filmaffinity, adaptat i traduït per una de les autores del blog.
El director, Jonah Hill.
NÚRIA
opina.
Es
fa difícil ara i en els pròxims dos mesos, en els cinemes de la
ciutat de Barcelona, veure allò que a unes els interessa, o estan
molt poc temps en cartellera, o les projecten en horaris impossibles
per la gent que treballa.
Així
ens hem perdut, “La ceniza és el blanco más puro”, Jia
Zhang-ke, “La ciudad oculta”, Victor Moreno, “El pan de la
guerra”, Nora Twomey, i tantes altres...
Molta
oferta i poques opcions de trobar obres sinceres i que expliquin
coses interessants, molta supèrbia i poca veritat.
Precisament
aquest film que he anat a veure sense massa interès pel tema i fent
un esforç per trobar alguna cosa que ens pogués interessar en
cartellera, ha resultat que, aquesta ha estat una molt bona opció.
La
pel·lícula fa una interessant anàlisi dels grups d'adolescents que
fan dels carrers el seu hàbitat, a través d'un noi de tretze anys i
un grup skaters que serà el seu refugi i la seva iniciació a certs
aspectes de la vida.
Seguint
les pautes actuals de defensa de l''individualisme i d'evitar fer
judicis morals, la pel·lícula que es mou dins d'aquests paràmetres,
fa una aposta sincera per mostrar-nos les parts més nobles de la
“pandilla” i de cadascun dels seus components sense
carrincloneria, ni sentimentalismes.
Una
pel·lícula, on els dos elements que component la narració, allò
que es vol explicar, com s'explica, resulten perfectament equilibrats
i verídics, i conformen una obra ètica i estèticament digna i de
qualitat. Primera pel·lícula d'un actor que no tenia el gust de
conèixer.
No
em vaig fer gaires expectatives amb aquest film i després ha
resultat que, com més hi penso, més m'agrada.
MARTINA opina.
M’ha
agradat, perquè és un relat que sap enfocar allò que vol explicar,
centrant-se a fer una fotografia d’una dècada determinada, on a
més a més i personalment, m’ha sigut molt fàcil sentir empatia.
Ja que per generació, estic propera en aquells temps.
Tot
i que no és un obra per pensar-hi massa, crec que aporta una visió
prou amplia de la dimensió on evoca la seva panoràmica, la d'una
família atípica on conviuen a la llar dos adolescents, amb una jove
mare.
I
sobretot, li poso bona nota a un final, que pel meu gust, està molt
ben trobat que, demostra qualitat en l’ús dels recursos d’aquest
art i permet que l’espectador acabi el seu trajecte sentint que ha
valgut la pena entrar en les misèries dels altres.
En
resum; una opció de cinema que afegeix melodia a l’hora de teixir
una història, amb fantasia i un toc delicat.
El
1885, Elisa i Marcela es coneixen a l'escola on una treballa i
l'altra estudia. Allò que comença com una gran amistat, s'acaba com
un gran amor que han de viure d'amagat. Els pares de Marcela sospiten
d'aquesta relació i l'allunyen durant un temps. A la seva tornada el
retrobament és màgic i decideixen viure juntes. Davant la pressió
social i les xafarderies, ambdues decideixen fer un pla: Elisa
deixarà el poble durant un temps per tornar convertida en Mario i
poder casar-se amb Marcela a Acoruña el 1901, però no tot serà tan
fàcil per un amor no reconegut socialment.
Tret
de la sinopsi adaptada i publicada per Filmaffinity.
Natália de Molina, Isabel Coixet i Greta Fernández.
NÚRIA
opina.
En
dues setmanes, dues pel·lícules basades en vides i fets reals que
no acaben de reeixir, en el seu intent de construir un relat dels
fets que transpiri autenticitat.
Tothom
que coneix la meva admiració i predilecció per aquesta directora,
no pot acusar el meu relat d'estar tenyit per les darreres i potser
desafortunades opinions públiques, d'aquesta directora.
Tota
aquesta parafernàlia per justificar la meva decepció amb l'última
pel·lícula de la Coixet.
El
relat construït amb unes imatges molt cuidades estèticament i
boniques, està centrat en la intimitat de dues dones que s'estimaven
i volien viure juntes com a parella, o si més no que, la gent les
deixés tranquil·les i no s'hi posessin en allò que feien a dins de
casa seva.
Per
no ser excessivament severa en jutjar una pel·lícula on darrere hi
ha molt de treball i esforç, diré que hi ha alguna cosa que em
distancia de tal forma del relat que no me'l fa creïble, i quan això
passa, es perd la màgia del cinema i no vivim la història de la
pel·lícula.
Potser,
té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un film pensat com a
telefilm per a Netflix i per ser projectat en la pantalla petita.
MARTINA
opina.
Per
alguna raó que no vull indagar defenso a aquesta artista quasi
incondicionalment, n’espero la seva següent obra amb interès i
sóc plenament conscient quan assec a la butaca del cinema a veure'n
la proposta que, sortiré d’aquella sessió ferida, tocada o
havent digerit sense pena ni gloria un drama. Ser que els seus relats
són profunds, viatjant entre entranyes d’històries seleccionades
per ser explicades i que tenen contingut molt més enllà de les
coses que marxen o parlen. Fins i tot m’irrita quan sento
perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen
discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta
cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser
ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè
s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera
independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o
simpàtiques. En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom,
i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de
les paraules", reconec haver entès que el cinema era un
llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les
seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir
el seu treball però normalment no m’atrapa. I no puc negar que
aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la
temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un
ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules;
considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una
fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder
sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre
arcaic i que no em sembla de debò. Sense perjudici amb aquests i
altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On
cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges
buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la
sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne
part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori
i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles
que no traspua cap sentiment.
Marie
Colvin reconeguda periodista pel seu treball en diferents conflictes
bèl·lics. Testimoni de moltes cruels batalles actuals, sobretot
dels que va succeir a l'Orient Mitjà; tenia el respecte dels seus
companys de professió i dels lectors per la seva valentia i
humilitat. Malgrat això en la seva vida personal era força caòtica
i autodestructiva. A Sri Lanka va rebre l'impacte d'una granada que
li va fer perdre un ull que, el `portava tapat en un característic
pegat negre. Freqüentava les festes de l'alta societat londinenca
tot i que la detestava, on bevia molt. Fins que, un dia rep un
encàrrec molt perillós, anar a fer de corresponsal amb el conegut
fotògraf de guerra Paul Conroy (Jamie Dornan). Junts viatgen a Síria
a la ciutat d'Homs on hi ha el punt àlgid de conflicte, on aprendran
el veritable cost de la guerra tan físicament, com psicològicament.
Tret
del Fimaffinity, adaptat, traduït i retocat.
El jove director Mathew Heineman.
A
l'esquerra l'actriu Rosamund Pike i a la dreta Marie Calvin,
corresponsal.
NÚRIA
opina
El
valor real d'aquesta pel·lícula rau més amb la seva
intencionalitat que, no pas en allò que aconsegueix transmetre't a
través de la seva narració cinematogràfica. Una dona reportera de
guerra que busca explicar al món, la realitat d'aquesta per mitjà
del testimoni “in situ” dels seus diferents agents. Buscant les
qualitats de la pel·lícula i la seva raó de voler ser, aquesta és
l'única que buscant, buscant, he trobat. Així i tot, l'argumentació
que la podria sostenir la trobo fluixa.
Sí
que m'ha agradat molt, la interpretació de l'actriu Rosamund Pike fa
de Marie Colvin, ja que, salva força la pel·lícula amb la seva
autenticitat.
Una
llàstima per un personatge tan interessant, tant per la seva
trajectòria professional, com per la seva vida personal que, no hagi
pogut tenir el seu homenatge amb una pel·lícula més regida.
MARTINA
opina.
Hi
ha relats biogràfics que et permeten entrar en una vida aliena,
explorar els horitzons i límits d’un tercer i fins i tot viure les
qüestions d’aquell, amb la fredor de comprendre'n les raons, però
no, haver-ne hagut de triar les condicions. Identifico en aquesta
obra molts d’aquests ingredients.
Aquest
relat on periodisme, guerra, desolació i un constant patir dels
altres , es constitueixen com teló de fons necessari per ubicar un
personatge contemporani que crec que forma part de la història del
segle XX.
En
concret se centra en el relat de la vida de Marie Colvin,
mitjançant un diàleg entre un rol instrumental d’informador i la
vida d’una senyora que, el seu entorn li reclama deixar de fer el
què fa. Una dona de 54 anys, qui era una celebrada reportera de
guerra i va morir el 2012 a Síria. La història es construeix amb un
relat que, s’inicia quan ella anteriorment havia perdut un ull a
Sri Lanka.
A
mi personalment conèixer aquesta història m’ha remogut les
entranyes, sobretot per les imatges dels llocs on aquest personatge
va invertir la seva vida professional, però també per la dignitat
amb la qual defensa la creença del dret a viure la seva pròpia
dimensió. En valoro positivament que el relat no jutja, però et
dóna prou elements per fer-te’n un judici. Per mi l'equilibri
necessari que mereix qui vol ser informat.
Per
altra banda també m’ha generat certes controvèrsies, algunes
difícils d’identificar-ne les causes, però d’altres em sembla
que tenen a veure amb un tema de gènere. Si hi reflexiono,
identifico a més que, no comparteixo la voluntat de posar fil a
l’agulla a la profunditat de moltes tesis que, mitifiquen
personatges que duen la seva vida a l'extrem.
OMBRA
SURT DE LES TENEBRES, EVIDENCIANT LA SUPERVIVÈNCIA D'UNA PROPOSTA
ARTÍSTICA ELABORADA, QUE POTSER AVUI, EN EL REGNE DE L'EFÍMER I
VULGAR, PUGUI SEMBLAR MASSA PRETENSIOSA I INNECESSÀRIAMENT
ELABORADA, PERÒ ÉS EN AIXÒ ON RAU LA SEVA IMPORTÀNCIA I
TRANSCENDÈNCIA.
Paraules
de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la
revista Dirigido por... de maig de 2019.
Guió,
Wei li i Zhang Yimou.
Xina
2018.
Duració,
116 minuts.
SINOPSI
El
comtat de Pei (Peixan) està sota l'administració d'un rei salvatge
i perillòs (Zheng Kai). El comandant militar del seu exèrcit (Deng
Chao), encara que ha demostrat la seva vàlua, fa servir tota classe
d'estratagemes per poder sobreviure a les traïcions que se
succeeixen a la cort del rei. Per això ha creat una “ombra”, un
doble que és capaç d'enganyar al rei i als seus enemics quan la
situació ho requereix. Quan el rei i el comandant decideixen
assetjar la ciutat emmurallada de Jing, començarà un combat mai
vist que sacsejarà els fonaments de la cort de Peixan.
Tret
de Filmaffinity.
L'ESTÈTICA DE LES IMATGES.
Opta
per una concepció cromàtica allunyada dels seus treballs com “Hero”
o “La casa de las dagas voladoras”, optant Yimou per una lectura
en clau cinematogràfica de la textura de la mateixa escriptura
xinesa, fent de la seva pel·lícula una mena de gravat monocrom, on
els grisos, negres i textures de quasi tinta xina o carbonet,
dibuixen un espai llegendari, decididament irreal. També ajuda la
concepció d'armes i escenaris allunyats de rigorós i entrant
clarament en la línia d'un wuxia més llegendari. De
fet, la gran set piece d'Ombra és l'atac final a la ciutat
utilitzant uns paraigües d'usos múltiples ( un altre ullet a les
mítiques armes impossibles del gènere com les guillotines
voladores), en una de les seqüències més sorprenents i
plàsticament inoblidables que s'han vist en el cinema dels últims
anys.
Anàlisi
de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la
revista Dirigido por... de maig de 2019.
El director Zhang Yimou.
REFERÈNCIES,
INFLUÈNCIES I TENDÈNCIA.
Hi
ha en la línia dramàtica de Yimou clares influències de la
tragèdia shakespeariana, així com una clara referència al chambara
japonès des dels posicionaments propis d'Akira Kurosawa, sobretot de
“Trono de sangre” 1957, “Kagemusha, la sombra del guerrero”
1980 o “Ran”1985, Hideo Gosha o Elichi Kudo, tota una carta
d'intencions de Yimou sobre la permeabilitat internacional d'un
gènere com el wuxia que
també explica la seva influència en l'exterior.
Anàlisi
de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la
revista Dirigido por... de maig de 2019.
NÚRIA
opina.
Les
tres pel·lícules que he vist d'aquest director- “La casa de las
dagas voladoras”, “Hero” i “Sombra”- m'han agradat molt,
visualment són molt boniques. L'acció i les lluites cos a cos
formen part de la trama i aquestes es converteixen en una dansa
espectacular i una poesia visual magnífica.
Després
de passar un temps sense saber res d'aquest director ara apareix amb
una pel·lícula on se supera estèticament on la qualitat cromàtica
d'aquesta i els espais formen amb la trama una unitat molt ben
lligada. Una pel·lícula meravellosa, ficció pura i summament
onírica, on: les històries d'amor, la dignitat, l'orgull, l'afany
de poder, les traïcions i la fidelitat...formen part d'una tragèdia
llegendària a l'estil xinès.
Pel
meu gust, una gran pel·lícula, amb algunes postes en escena que no
oblidaré mai.
Pels
amants d'aquest tipus de cinema èpic i, ara amb un toc intimista...
un alumne del mestre Akira Kurosawa i altres, del gènere.
MARTINA
opina.
Les
llegendes sempre m’han agradat, per ser intemporals i pels temes
que tracten. A més en aquest cas m’ha semblat interessant la
reflexió entorn d’una de les meves temàtiques preferides; com és
la filosofia política.
D’aquest director n’hem sentit a
parlar força, de fet penso que va marcar una etapa on les grans
produccions orientals van arribar al cinema de masses d’occident i
potser fins i tot va ser un inici d’aquesta marxa sense retorn
contemporània. On la mescla cultural ens facilita que molts
llenguatges esdevinguin universals.
Tot i això en l’obra, pel
meu gust, hi ha massa relat basat únicament en la lluita. Que tot i
ser molt espectacular, i fins i tot diria que amb un gust refinat
mitjançant una estètica mesuradament acurada, fa que sigui al final
una producció més de gran format. De fet, bàsicament en destacaria
el desplegament de sofisticades tècniques de lluita, mostrades amb
molt de detall i la constant mostra de sang.
No obstant de la
ficció un en pot fer, si vol, un viatge en el temps i en la
simbologia de cada element representat. El que et permet dimensionar
la magnitud d’una era on les societats entenien la cultura de la
guerra com a mitjà relacional. Un sistema per buscar el sentit a la
figura del qui manava i que en aquest cas ens fan un radiografia a
gran escala.
En resum, l’exercici del poder és legítim, sempre
i que estigui justificat i suposo que des de sempre ens hem
qüestionat la seva transparència. Per mi una opció que encara que
no m’entusiasmi, però que no tot i així, m’ha entretingut una
llarga estona.
UNA
DE LES QUALITATS DEL FILM, ÉS QUE ACONSEGUEIX OSCIL· LAR SENSE
PERDRE HABITUALMENT L'EQUILIBRI, EN UN TERRITORI DELIMITAT PER TRES
GÈNERES: EL DRAMA ROMÀNTIC, LA COMÈDIA COSTUMISTA I EL THRILLER.
TOT AIXÒ COSIT AMB UNS DIÀLEGS MOLT BRILLANTS.
Paraules
extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La
escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig
2019.
Guió, Louis Garrel i Jean Claude Carrière.
França 2018.
Duració. 75 minuts.
Premis:
2018, Festival Donostia, premi millor guió.
Premis Cèsar, millor actriu rebelació (Depp).
2019, BAFICI, Festival de Buenos Aires, millor director.
SINOPSI
Ambientada
a Paris, narra la història de Marianne. Tot comença quan decideix
deixar a l'Abel per en Paul, el seu millor amic i pare del seu fill
que està esperant. Vuit anys després Paul mort i Abel torna amb
Marianne. Això provocarà la gelosia del fill de Marianne i de la
germana d'en Paul, Eva, enamorada secretament d'ell d'ençà que era
petita.
SOBRE
EL GUIÓ
Més
de cinc dècades de vida separen a l'escriptor Jean-Claude Carriere
de l'actor Louis Garrel. La diferència no resideix només en l'edat,
també en l'experiència. Més de quaranta pel·lícules del primer
com a guionista i només dues pel·lícules del segon com a director.
Malgrat això a un “L'homme fidéle”, la simbiosi
intergeneracional es produeix d'una manera natural, aconseguint que
els possibles manca de coincidència es converteixin en moments de
lucidesa i apropant dos mons en aparença allunyats, en aquest film.
(...)
I complementàriament sorgeix la solidesa com a escriptor de
Carriérre,
ja
històricament lligat a la figura de Lluís Buñuel, però capaç
d'afrontar-se a encàrrecs més literaris per directors com Milos
Forman.
Paraules
extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La
escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig
2019.
El director Louis Garrel.
NÚRIA
opina.
Una
comèdia romàntica, cent per cent francesa. Per les que ens agrada
el bon cinema francès, sempre és un goig poder-ne gaudir.
L'avantatge
dels francesos és que poden parlar de la passió, de l'enamorament,
del desig i de l'amor, en tots els registres possibles i sense
carrincloneries.
El
rol del noi m'ha semblat genial, ja que és bastant comú: em deixo
estimar sense concessions i sense restriccions, ni criteri, tant és
que sigui una, com dues, molt jove o menys jove, la qüestió és que
m'estimin.
El
títol més que res em sembla una ironia per pensar-hi, ja que ell és
fidel amb el fet de deixar-se, tot i que al final reacciona i potser
aquí està la resposta, és preferentment un sòmines atractiu i amb
sex appeal...
Un
metratge curt amb un guió ben elaborat i uns personatges ben
dibuixats i cadascú amb el seu grau de misteri i també ben
interpretats, són els ingredients necessaris per passar una bona
estona, davant la gran pantalla.
Podem
aprofundir més o menys en allò que diu o no diu la història, però
vista des de la superfície una pel·lícula com un bon bombó:
Dura
poc i et deixa un bon gust a la boca!
MARTINA
opina.
Francament,
un dels meus dubtes és que, amb els veïns Gals sempre tinc fortes
contradiccions. Tant em semblen sofisticats, humanistes i sensibles,
com pedants, acaramel·lats i pretensiosos. De vegades admiro la seva
gran capacitat per vestir estèticament les coses, fer relats
centrats en els diàlegs i parlar de l’amor i del desamor com
l'única cosa important de la nostra existència. Però en altres
instàncies no em ve de gust el seu toc característic, que per algun
motiu desconegut m’irrita i em fa sentir una marciana no capacitada
per jugar al seu joc. D'aquesta pel·lícula en parlen en
general bé, i jo no faré el contrari, m’ha divertit i
entretingut. En particular en valoro en positiu com és capaç de fer
un relat endreçat, que evoluciona i creix de forma pausada i que al
final et porta a una lectura buscada d’una història on juga a fer
d’un món fictici, tot un ideal. A mi personalment m'agrada
quan aquest art s’expressa sense tabús, amb identitat i parlant de
l’imaginari dels seus autors. Quan és capaç de traslladar-te a un
espai temps, que de manera deliberada s’ha dissenyat pel gaudi
d’aquella experiència virtual i la que a banda que no l’has
escollida a la carta, traspua creativitat. Dit en poques paraules:
cinema ben fet, de caràcter romàntic i honest. Entrevista amb el director a Caimán Cuadernos de Cine: https://www.caimanediciones.es/entrevista-louis-garrel/ Altres informacions del filmafinitty: https://www.filmaffinity.com/es/film690613.html
GRANS
PEL·LICULES COM Million Dollar Baby, Banderas de nuestros padres,
Cartas de Iwo Jima i Gran Torino, ENTRE D'ALTRES, IMPEDEIXEN QUE
AQUEST AUTOR QUEDI REDUÏT A L'ESTATUT DE REPRESENTANT DE LA DRETA
AMERICANA.
Paraules
de Jean-Michel Frodon, en el seu artícle “Las flores del cine y
las espinas políticas” per a Caimán Cuadernos de Cine, març
2019.
Guió:
Nick Schenk, fonamentat en l'artícle de Sam Dolnick.
EUA,
2018.
Duració,
116 minuts.
Distribuidora
Warner.
SINOPSI
Earl
Stone un home que ha superat els vuitanta anys, egoista i que tota la
vida només ha pensat en ell. Comença a anar-li malament el seu
negoci de jardineria, a causa de la crisi econòmica i no només ha
de tancar, sinó que degut a una hipoteca, esdevindrà arruïnat i
endeutat. La seva família el detesta, perquè sempre anteposa les
seves necessitats a qualsevol dels esdeveniments familiars
importants.
Li
proposen una feina que sembla molt fàcil i per la que obtindrà
molts diners, convertir-se en un correu- fent de mula- per traslladar
droga d'un estat a un altre. Ho fa tan bé que, cada vegada li
demanen més entregues.
El director Clint Eastwood que farà 89 anys, ara.
NÚRIA
opina.
Sospitava
que anar a veure aquesta pel·lícula seria un error, però no
sospitava que fos d'aquesta grandària.
La
proposta va ser meva, ja que, la crítica en general la deixava bé i
les revistes que jo llegeixo particularment bé. Tot plegat una
enredada, per una pel·lícula que com més hi penso menys qualitats
li veig, tot i que estic buscant quines qualitats crítiques en puc
treure del fet d'haver-la anat a veure, sobretot i tenint en compte
que, en aquesta no t'apliquen cap dels descomptes habituals.
La
pel·lícula fins a la meitat aguanta força bé el ritme de la
narració i les expectatives de l'espectadora, respecte a allò que
passarà. Més tard allò de què passarà i com passarà és d'una
evidència convencional tan aclaparadora que, resulta excessivament
cursi i carca.
La
veritat és que jo no vaig al cine perquè m'expliquin com són els
nord-americans, conservadors, excombatents de nefastes guerretes
imperialistes, egoistes, masclistes i borratxos que, han deixat a la
seva dona i filla tirades per pura desídia, pensant que les seves
obligacions com a mascle passaven i es redimien per mitjà dels
diners. Doncs bé, quan el nostre protagonista, busca la seva
redempció i perdó pel seu passat per part de la seva família,
també ho acaba fent per mitjà dels diners... Però ah, senyors i
senyores!! aquesta vegada surt del circuit establert pel
neoliberalisme salvatge i es passa a l'enemic, el carter de la droga
mexicà, ahhh, i això no es pot consentir i haurà de pagar el seu
error anant a parar en una presó privada on pagarà la seva culpa
presoner, mentre fa allò que li ha agradat més fer a la seva vida,
cultivar flors. Així ensenyarà als altres presos a ser útils i
feliços mentre paguen la seva culpa i enriqueixen el sistema una
mica més; potser alguna televisió els farà un reportatge,
explicant el bé que viuen els presoners en aquesta presó i els
governadors faran servir aquesta propaganda perquè la gent els voti
en les eleccions vinents.
M'ha
agafat urticària a tot el cos i he de deixar d'escriure per anar-me
a rascar... disculpeu.
No
continuaré...
MARTINA
opina.
Cada
cineasta consolidat que té un estil propi causa unes expectatives
inevitables als espectadors que en seguim la seva obra, pendents
encara que sigui sense impaciència de la següent estrena. Vull dir,
que un públic com la meva mare i jo, que devorem cinema de manera
periòdica i religiosa un cop a la setmana des de fa uns deu anys, no
ens perdem mai les estrenes de determinades icones del cinema. Dels
que esperem que ens provoquin alguna cosa.
El
cinema de Clint Eastwood a mi m’ha ensenyat a gaudir de tot un
gènere, del western, que al meu entendre poden explicar-nos de
manera molt higiènica qüestions molt primàries de l’errant
naturalesa humana. Per la seva llunyania temporal i d'imputs
limitats, movent-se a ritme pausat, ajuda al fet que puguis entendre
un relat de més profunditat. Fent un cinema que captiva a les
masses, capaç de parlar un llenguatge visual clàssic i universal.
En
la meva experiència aquest artista, ha significat descobrir les
virtuts que pot tenir narrar amb diligència, elegància i podent
explicar qualsevol cosa que es proposi. Sempre fent un cinema
inclusiu, políticament correcte i apte per moltes generacions. Fet
que no apunto en sentit negatiu, sinó tot el contrari, considero que
la genialitat d’aquest artista és la gran capacitat que té per
explicar les coses de manera senzilla.
Però
aquesta darrera obra m’ha avorrit, simplista i popular, m’ha
indignat el missatge paternalista d’un home que posa de manifest
com tota una generació fa silenci davant d'actituds masclistes,
racistes i narcisistes. Avalats i exempts de culpa, per la institució
de família constituïda de manera tradicional, obviant les seves
falles evidents i retratant la necessitat del treball sense jutjar-ne
ni una mica l’esclavisme al qual sotmet a la majoria dels mortals.
Jo
francament d’un home com ell, transparent, capaç de donar la cara
tot i la seva avançada edat fent de protagonista de les seves
trames, esperava un esperit més crític. Com deia, les expectatives
d’un home a qui considero un geni, intel·ligent i dotat de molt de
talent, m'han condicionat. En fi, a mi aquesta m’ha avorrit,
semblant-me una gran cursileria i no n’he gaudit gens, ni mica.
La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019. Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:
