C'E ANCORA DOMANI. SIEMPRE NOS QUEDARÀ MAÑANA. Directora, Paola Cortellesi.

 L'ACTRIU PAOLA CORTELLESI HA ACONSEGUIT QUE EL SEU DEBUT EN LA DIRECCIÓ, ES CONVERTEIXI EN UN GRAN FENOMEN DE CRÍTICA I PÚBLIC A ITÀLIA, AMB UN PODERÒS MISSATGE CONTRA EL PATRIARCAT.

Tret de la crítica de Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Furio Andreotti, Giulia Calenda, Paola Cortellesi.

Itàlia, 2023.

Duració, 118 minuts.

SINOPSI

Roma, any 1946. Delia té tres fills i està casada amb el malhumorat Ivano que, la maltracta. Un cop acabada la guerra, ambdós han de lluitar per tirar la família endavant amb petits treballs mal pagats. Però un dia una meravellosa notícia els esvalota: Marcella, la filla gran, s'acaba de comprometre amb Giulio, un noi simpàtic i de bona família. Delia està molt il·lusionada amb aquest nou començament que portarà un futur millor per tots. Però, rep una misteriosa carta que promet canviar els plans de tota la família per sempre.

Tret del full informatiu dels cinemes Renoir.

La directora satisfeta amb tots els premis que ha guanyat a Itàlia

NÚRIA opina.

És una pel·lícula concebuda des del bon rotlle i l'amabilitat, malgrat que tracta d'un tema força escabrós i nefast, com és el dels maltractaments masclistes. Potser és per aquesta raó que, en algun moment m'ha molestat força. Hi ha alguna cosa que em grinyola quan es trivialitza alguna cosa tan seriosa, com són els maltractaments.

Totes les imatges del film, que pretén ser un film d'època, estan pensades de forma que tot sigui bonic i estètic. El blanc i negre afavoreix molt aquesta perspectiva i li afegeix valor.

El final no deixa de ser sorprenent i trenca amb l'imaginari d'allò que suposem hauria de passar. Aquest gir original i sorprenent, remata la història i fa que com a espectadora l'acabis redimint, malgrat tots els peròs que se't van generant al llarg del metratge.

MARTINA opina.

Pel meu gust una història aparentment trivial, sorprèn i entreté per igual, per com succeeix sense una destinació clara, però sobretot per la forma que inclou alguns talls, cada tant, on canvia el viratge de què s'explica i converteix una escena domèstica en un moment de cine.

Sobretot diria que m’ha sorprès el seu final, que m’ha fet concloure, que el sentit global de la peça és sobretot original, atrevit i força peculiar. Perquè parlar del gènere i del que han pogut significar determinats moments històrics pot semblar avorrit i en aquest cas esdevé una construcció costumista, quotidiana i en la que es posa el focus en la poca bellesa d'una situació d’injustícia social i abús de poder enquistat.

Sobretot crec que val la pena perquè té llum i ens ensenya, d’una altra època, que com qualsevol altra, té les seves coses. I com de lluny ha quedat, en determinats entorns, això de ser que un home sigui una situació determinant. Potser havent superat algunes de les coses que ens situen en condicions on probablement el desenvolupament personal està massa coaccionat per l’entorn i les convencions socials.

DEFINICIÓ del FILM

Cine neorealista i comèdia alla italiana en clau feminista.

Escrit per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2024.

Premis guanyats i més informacions sobre el film a:

https://www.filmaffinity.com/es/film201853.html

THE WATCHERS. LOS VIGILANTES. Directora, Ishana Shyamalan.

ISHANA SHYAMALAN S'ESTRENA COM A GUIONISTA I DIRECTORA, UN THRILLER SOBRENATURAL PRODUÏT PEL SEU PARE. L'ADAPTACIÓ D'UNA NOVEL·LA QUE BARREJA ELEMENTS DEL FOLKLORE IRLANDÈS AMB UNA CRÍTICA A LA HIPERVIGILÀNCIA.

UNA POTENT METÀFORA DEL PANÒPTIC MODERN DE LA VIGILÀNCIA MASSIVA I LES XARXES SOCIALS. D'ALGUNA MANERA ELS VIGILANTS SOM NOSALTRES MATEIXOS.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

Guionista, Ishana Ishana Shyamalan, basada en una novel·la gòtica de terror, escrita per la irlandesa A.M. Shine.

EUA, 2024.

Duració, 101 minut.

SINOPSI

Quan Mina va a porta l'encàrrec d'un ocell per la feina, de sobte es troba atrapada en un bosc a l'oest d'Irlanda. Es va fent de nit i no sap com sortir d'allà i llavors és rescatada per uns estranys que la porten a una mena de refugi, on hi ha tres persones més. Cada nit, seran observats i assetjats per unes estranyes criatures.

La directora, Ishana Shyamalan

LA NOVELLA amb FORÇA EXPERIÈNCIA

Després de graduar-se en la Tisch School of the Arts de Nova York i realitzar curts, fou contractada pel seu pare per escriure i dirigir alguns episodis de la seva sèrie per a Apple TV +Servant, fins i tot els finals plens d'acció de les temporades dues i tres. També ha sigut la seva assistent direcció en les seves dues últimes pel·lícules. El seu pare defensa que ja ha conquerit el seu propi estil.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

PEL SEU PARE, ELLA ÉS MOLT MÉS AGOSARADA que ell...

Cosa que ha quedat demostrada en un ús més expressiu dels colors que, es fa patent en les seves influències.

Ella diu que: sempre m'ha interessat il·luminació essencialista de Caravaggio i volia portar aquesta atmosfera pictòrica al cine. Entre els meus directors preferits està Krzysztof Kieslowski i la seva utilització del color, especialment a Blau (1994) i Vermell (1994), per comunicar la veritat del personatge. Però la principal influència de la meva veu creativa és la de Miyazaki. Allò que m'ha inspirat d'ell és l'element fantàstic dels seus films i la seva màgia; però també d'altres com Lars von Trier que ha sigut un dels grans referents visuals del meu film.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

NÚRIA opina

Per alguna raó que, ara no recordo, quina devia ser, potser per l'horari o la proximitat de la sala, vàrem acabar anant a veure aquest film.

Una de les raons era que la directora, Ishana Shyamalan era filla de Night Shyamalan. I era la seva primera pel·lícula com a directora i guionista i m'agrada molt anar a veure òperes primes, ja que, crec que tenen un valor afegit ocult que crec que és molt interessant.

La pel·lícula vista en brut, em va agradar i sobretot, em va intrigar en certs aspectes: com la directora busca la manera de plasmar en imatges el món real i el món màgic i imaginari i també com intenta fusionar-los.

La veritat és que quan em vaig assabentar de l'edat d'aquesta directora, 23 anys- em vaig quedar bocabadada... a partir d'aquí la pel·lícula m'ha interessat molt més i he mirat d'esbrinar un munt de qualitats que a primer cop d'ull no s'havien fet evidents.

En el temps de dues setmanes que han passat, d'ença que la vàrem anar a veure, hi he anat pensant bastant, ja que m'ha vingut al cap força vegades.

Està catalogada, com de terror, però és un terror que combina els típics ensurts propis de gènere, amb la creació d'atmosferes inquietats.

Una pel·lícula que potser no és perfecte, però que t'obre moltes finestres.

Per si volem passar una estona distreta al cinema que, vagi més enllà d'una certa comoditat estàndard.

MARTINA opina.

Sense referències ni perspectiva vam triar aquesta proposta i a mesura que succeïa no puc evitar haver de comentar que em va generar certa inquietud. Primer per la forma com avança, mitjançant un relat que galopa amb certa dispersió. Però també perquè esdevenia com una proposta de suspens amb mitjans i recursos, que segurament busca crear un univers metafòric i el que jo no estava podent comprendre. Així doncs, suposo que també perquè moltes de les coses que planteja no les podia lligar, donat que els personatges, tal com estan plantejats, pel meu entendre no tenen massa relació amb el fons. A més fins i tot em costava saber si anava de terror, de misteri o pretenia ser una comèdia que no em feia gràcia qui sap si del sentit d’un tema anodí com és la por al bosc.

Per això inevitablement, crec que quan després vam saber més de l’elecció en si, vam poder comprar certa pau i trobar-li molts més elements dels que hauríem vist quan la incertesa de saber que ens hauria faltat percebre ens impedia veure la bellesa del conjunt. Segurament perquè ens vam alliberar de la necessitat d'haver gaudit d'una obra que pel meu gust li falta donar-li cohesió al conjunt.

En un entorn preciós, immersos en un bosc irlandès on no plou, passa aquesta història que ben bé no arriba enlloc. La que potser parla de mort i de la memòria dels que no hi són, però que en tot cas també sembla que vulgui explicar-nos coses de l’amor, del control aliè i de tot el que ens pot condicionar quan la realitat del que fem no està alineada amb la del que volem. Això sí, amb bellesa i força recursos, et planta en una realitat creada i a la que només hi pots entrar gràcies al resultat d’aquesta peça i la que és l’adaptació d’una novel·la que mescla elements del folklore irlandès amb una crítica a la hipervigilància.

Totes les informacions d'aquest film:

https://www.filmaffinity.com/es/film132088.html

ANTECEDENTS I EL BOSC

El bosc des de sempre ha estat un lloc ideal per terroritzar al nen que portem dins. La foscor, el desconegut, el salvatge, s'amaguen sota el seu gruix. És un recurs mític dels contes de fades i ho va ser també pel director M. Night Shyamalan amb la seva pel·lícula El Bosque (2024).

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

SEGUNDO PREMIO. Directors, Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez.

LA NOVA PEL·LÍCULA D'ISAKI LACUESTA. CODIRIGIDA AMB POL RODRÍGUEZ, PARTEIX DEL PROCÉS DE GESTACIÓ DE L'ÀLBUM, Una semana en el motor de un autobús, DE Los Planetas, PER NARRAR UNA HISTÒRIA D'ACORDS I DESACORDS QUE DESAFIA ELS CODIS TRADICIONALS DEL BIOPIC MUSICAL I REFLEXIONA SOBRE EL PROCÉS CREATIU (TAMBÉ CINEMATOGRÀFIC).

Escrit per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.

NO ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LOS PLANETAS, SINÓ SOBRE LA LLEGENDA DE LOS PLANETAS(...).

ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE L'AMISTAT ALS LÍMITS DE L'AMOR, EL TREBALL EN EQUIP, LA POR DE FER REALITAT ELS NOSTRES SOMNIS, EL PREU DE L'AMBICIÓ, LA NIT I UNA HISTÒRIA DE VAMPIRS I FANTASMES.

Paraules d'Isaki Lacuesta, recollides per Juan Pando i publicades a Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Fernando Navarro i Isaki Lacuesta, recollint una proposta de Jonás Trueba.

Duració, 109 minuts.

Espanya, 2024.

SINOPSI

Estem als anys noranta, un grup granadí anomenat “Los Planetes”, ha de gravar un nou disc en un moment difícil de la seva existència, ja que, han entrat en crisi per diferents raons. Malgrat totes les vicissituds, van superant obstacles i compleixen el seu objectiu. No tenien ni idea que després d'aquest disc arribarien a ser un referent en l'escena de música indi del nostre país. No és una pel·lícula sobre “Los Planetas”.

 

Els directors Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez.

ORÍGENS I GESTACIÓ

Sorgeix com un projecte de Jonàs Trueba, que acaba sent cedit.

Isaki Lacuesta explica que, amb Jonás havíem parlat força del projecte i m'havia explicat la possibilitat de rodar-la amb músics professionals. Li envejava molt el projecte. Llavors un dia em va trucar i em va fer la proposta. A mi d'entrada el món de Los Planetas, em seduïa. Ell tenia el seu guió que era massa d'ell i llavors vaig rebutjar la proposta, però ell em va donar la possibilitat de fer el meu guió. Vaig parlar amb Fernando Rodríguez que havia fet el guió amb Jonàs i junts en vàrem fer un de nou. Des de Los condenados, és la primera vegada que no treballo amb Isa Campo en el guió.

Escrit per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.

 

NÚRIA, opina.

Aquesta és una pel·lícula d'algú que té mà per convertir cada proposta que ens fa, amb una obra nova i diferent de l'anterior, tot buscant la manera d'explicar-la, perquè l'espectadora visqui una experiència narrativa immersiva, estètica i sempre interessant.

És una narració polifacètica, que ens obliga a canviar el nostre punt de vista, diverses vegades, al llarg de la visió i a qüestionar-nos un únic jo, invasiu i excessivament subjectiu, per deixar-nos endinsar en una experiència estètica real i que aspira a ser universal.

Com tota petita i senzilla gran obra, té moltes capes i nosaltres decidirem en quina volem o ens agrada quedar-nos. Jo cada dia que passa i hi penso descobreixo alguna lectura nova i interessant.

Com la d'avui, sobre la funció i mitificació de les drogues, com a element imprescindible en un moment determinat i en uns sectors musicals concrets, per abordar la creació. Un element subversiu d'alteració d'estats que et traslladava a altres mons creatius i considerats com a necessaris. Aquest element de naturalització i normalitat, causant d'estats alterats incontrolables, ens els mostra Isaki Lacuesta d'una manera cinematogràfica i gens moralista. Segons l'estil de l'època que vivim que, es considera a l'espectadora, prou intel·ligent perquè tregui les seves pròpies conclusions sobre allò que està veient.

Considero que vaga la pena veure-la, no us la perdeu, perquè crec que l'experiència en la pantalla de cinema resulta imprescindible per gaudir-la en la seva veritable dimensió i concepció.

 

MARTINA, opina.

Quan comença la pel·lícula s’adverteix expressament que, això no va exclusivament de la banda i efectivament avança amb el focus molt més enllà dels fets concrets. M’agrada especialment el recurs narratiu de fer participar en el recull cronològic de la trajectòria musical del grup a una tercera persona, que va formar part del conjunt, propera i amb un relat paral·lel, que confessa des del bon començament que la seva visió de la història és subjectiva.

Diria que, significa un retrat d’un moment que definiria com a intens, amb personatges característics d’una generació on el rumb gambava amb un entorn farcit d’extravagàncies i a un ritme on sembla que no hi havia massa espai per decidir què es volia tenir com a prioritari per part dels individus que, en van formar part. La indústria milionària situava als músics en un entorn excessiu, muntats en el carro de vida insostenible en el temps i quan la música psicodèlica arrossegava a ritmes sense necessitat de cap filtre.

Personalment, m’ha portat a molts llocs, entre ells a l'univers de la banda, vist com si fossin dintre d'una peixera i havent pogut imaginar alguns dels fantasmes que els hi van poder aparèixer. Però també, a l’etapa de creixement d’un sector creatiu va ser un negoci molt lucratiu, on allò que comptava era únicament l’èxit de cada un dels intermediaris que hi participaven. Potser descuidant el valor dels artistes, podent entrar en el detall dels instants no tan màgics dels que podrien perdre’s consumits per la droga, quan eren a qualsevol lloc sense poder gaudir del seu moment i veient com tremolaven exposats a tal penyora per ser els titulars de la fama.

 

Totes les informacions sobre el film a:  

https://www.filmaffinity.com/es/film385824.html

Curta entrevista amb els directors: 

https://www.youtube.com/watch?v=FdeqB3Oor38 

 

BIOPIC MUSICAL, POTSER...

Lacuesta i Rodríguez, s'escapen molt dels codis del biopic musical més convencional per elaborar en relat amb múltiples capes que es construeixen a partir de la narració en off dels pensaments dels protagonistes (allò que va passar només per dins), però també de confluència entre allò que va succeint i allò que expliquen les lletres d'algunes cançons. El resultat és un relat coral que integra quatre veus i combina records, sensacions, somnis i potser alguna mentida i sobretot molta fantasia.

Escrit per Jara Yañez en la seva crítica del film a Caimán CdC, maig de 2024.

 

LOS PLANETAS, un grup de resistència...

Segons Isaki Lacuesta Los Planetas era un grup de resistència, ja que no havien seguit la moda de cantar en anglès i no havien volgut tampoc participar en la banda sonora de Historias del Kronen (1995), de Montxo Armendàriz, on si que estan Australian Blonde.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024) , per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

PLANIFICACIÓ, LLUM, COLOR

Diu Isaki Lacuesta: (...)El cinema de noranta és el de la meva joventut i sempre m'ha fascinat com juga amb les formes, però la planificació de la pel·lícula, deu molt al món del còmic.

(...) No és una pel·lícula narrada en present, sinó des d'un altre temps, a partir de quatre punts de vista que creen diferents fantasmagories. També hi ha un treball peculiar sobre l'estil visual que passa per l'ús del color.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

DUBTES CREATIUS UNIVERSALS

(...) La pel·lícula parla d'aquell moment i dels meus dubtes creatius. No paro de preguntar-me si és millor treballar com un infiltrat dins de la indústria o com un franctirador. El diàleg entre els dos músics en els camerinos de Planta Baja no és res més que un diàleg del que jo em pregunto i parlo amb mi mateix.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

 

 

MARIA MONTESSORI. "La nouvelle femme". Directora, Léa Todorov.

LÉA TODOROV FA UNA PEL·LÍCULA AMB LA QUAL REPASSA LA LLUITA D'AQUESTA ICONA FEMINISTA DE COMENÇAMENT DEL SEGLE XX QUE, VA REVOLUCIONAR LA PEDAGOGIA DELS NENS I NENES AMB HABILITATS ESPECIALS.

Escrit per Maria Juesas en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2024.

L'EDUCACIÓ ÉS UNA CAPA ESSENCIAL DE LA SOCIETAT I AIXÒ ÉS EL QUÈ HE VOLGUT REIVINDICAR.

Paraules de la directora dites per a Fotogrames, maig de 2024.

Direcció i guió, Léa Todorov

França, Itàlia, 2023.

Duració, 100 minuts.

SINOPSI

París, any 1900. Lily d'Alency és una popular cortesana que amaga un secret. La seva filla Tina va néixer amb una discapacitat i la manté lluny d'ella per protegir la seva reputació i la seva carrera. Però un bon dia es veu obligada a tenir cura d'ella, llavors decideix marxar cap a Roma per començar una nova vida. Allà coneixerà a la doctora Maria Montessori que està desenvolupant un revolucionari mètode educatiu per treballar amb els mal anomenats “nens deficients”. Anys més tard es convertirà amb una de les pedagogues més ben valorades del món: el mètode Montessori.

Tret del full informatiu dels cinemes Verdi.

La directora, Léa Todorov

NÚRIA opina

Una ficció biogràfica necessària amb l'intent de donar llum a una pedagoga que, el seu mètode ha tingut molt d'èxit el llarg dels temps i se n'ha parlat molt, però que la majoria de la gent no sap qui el va idear, una dona, per tal d'ajudar a nens i nenes amb moltes dificultats d'aprenentatge i que, fins aleshores se'ls considerava incapaços d'aprendre.

A finals de segle dinou i inicis dels vint, ser mare soltera, amb estudis i amb idees pròpies, no eren valors, ni ben considerats, ni reivindicats socialment. En aquest film, ens explica que hi havia dones que, van lluitar per la seva llibertat malgrat que no ho van tenir gens fàcil.

La directora Lea Todorov va fer un documental parlant de les noves pedagogies d'inicis de SXX i va quedar enlluernada per la personalitat de Maria Montessori i així li va sorgir la idea de farcir aquesta ficció.

Va fer un exhaustiu treball d'investigació del personatge del qual n'ha sortit aquesta pel·lícula.

Nosaltres la vàrem anar a veure amb la nostra neta i neboda Lua, d'onze anys que diu que, no li va interessar massa i com que era en versió original, no va entendre res.

Necessària, interessant, ben feta, però sense emocionar.

MARTINA opina.

Vam temptar la sort portant a la Lua a la nostra sessió d'aquesta setmana i clarament pel que fa a la tria, per una persona de 11 anys, no la vam encertar. No obstant aquest incís, pel que fa a la nostra experiència, no tinc més que bones paraules.

Resumidament aquesta proposta, per mi, és sobretot un homenatge a la discapacitat i tot el que ensenya a qui hi conviu. Però també a la dignitat de les persones que mostren que haver de lluitar no significa només inconvenients i esdevenen un model a seguir. Mostrant a més d'una manera absolutament comprensible el que va suposar crear una empenta cap a una ensenyança activa.

De fet, crec que la història, per com com s'explica, és converteix en necessària. Perquè amb un repartiment exquisit ho té tot per ser una peça indispensable. Mostrant una mica d'intimitat de les dones que van ser protagonistes d'aquest moment, quan bona part de la humanitat no volia incloure la meitat de la societat. Vull dir que, a banda del que explica, vaga la pena veure com ho va mostrant.

Fitxa completa i més informacions sobre la directora i crítiques:

https://www.filmaffinity.com/es/film159333.html 

Si voleu saber més coses sobre la vida de Maria Montessori, aquest vídeo fa un repàs amb fotos de la seva vida:

https://www.youtube.com/watch?v=VGucKIGWQBM&ab_channel=HistoriaIncomprendida 

MAMÍFERA. Directora, Liliana Torres

ALLÒ QUE DEIXA MÉS CLAR EL FILM DE LILIANA TORRES, ÉS LA DESIGUALTAT QUE HI HA ENTRE LA DECISIÓ DE SER MARE O NO SER MARE, MENTRE QUE LA PRIMERA S'ACCEPTA COM LA NORMA, LA SEGONA SEMBLA NECESSITAR SEMPRE ALGUNA RAÓ DE PES.

Escrit per Daniela Urzola en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2024.

LA DIRECTORA AFINA EL PERFIL D'UNS PERSONATGES MOLT RECONEIXIBLES EN UNA COMÈDIA DRAMÀTICA QUE, PLASMA FINS A QUIN PUNT EL CONTEXT SOCIAL ENS CONDICIONA.

De la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Liliana Torres.

España, 2024.

Duració, 93 minuts

SINOPSI

Lola viu bé amb la seva parella, però tot es desestabilitza, quan queda prenyada sense que ho hagin anat a buscar. Lola sempre ha tingut clar que no volia ser mare. Però en els tres dies que té per pensar-s'ho, li cauen a sobre totes les pressions socials, dubtes i altres qüestionaments que es planteja.

La directora, Liliana Torres.

DE LA DIRECTORA

Des de “Family Tours” i passat per “¿Que hicimos mal?”, Liliana Torres ha convertit les seves ficcions en un territori per interrogar-se sobre el seu lloc al món.(...)

De la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.

NÚRIA, opina.

Allò que més m'ha cridat l'atenció de la manera que s'ha narrat aquesta història és amb la sinceritat amb la qual aconsegueix fer-ho.

No és ni una gran pel·lícula, ni una gran història, però té al meu entendre tantes virtuts que es fa difícil no considerar-la.

La primera seria el tema, exposat sense dramatismes i amb sinceritat, delicadesa i tendresa.

La segona, és fer valdre uns barris de la ciutat que, no són històrics, però tenen la seva història i la seva personalitat. En un moment en què l'especulació ferotge, expulsa a la gent dels barris gentrificats per deixar-los per la pastura dels turistes i convertir-los en parcs temàtics sense cap personalitat ni substància...

La tercera és el recurs d'estil, on lliga la personalitat artística de la protagonista i els col·lages que ella fa, i els converteix en animacions per expressar a través dels seus somnis, els seus dubtes, les seves pors.

I la quarta i imprescindible, per fer possible sobretot la primera, són unes interpretacions protagonistes de Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer, absolutament immillorables.

És un moment difícil per triar, donada l'oferta extensa de la cartellera, però és una bona opció si apostem per les coses petites, senzilles, sense rellevància, sinceres i ben fetes.

MARTINA, opina.

Potser definiria aquesta proposta com un altre tipus de costumisme, en el que es pot parlar de l’era postindustrial amb històries íntimes, que reivindica una Barcelona que encara no era dels turistes i on no sembla impossible que a la ciutat, plena d’opcions, tothom pugui trobar el seu lloc.

Realment el tema que aborda aquest film crec que és una qüestió que inevitablement totes les persones adultes segurament s’hauran hagut de plantejar, fins i tot havent conviscut amb punts de vista diferents i moments vitals on s’hauran hagut de qüestionar el que haurien pensat abans. Tot i això, per mi el focus particular i defensat amb un repartiment excel·lent, m’ha semblat insuficient per destinar-li tot un llarg. Potser per això que si hi dono voltes, crec que hem gaudit d'una història propera, que posa el focus en el dubte i apel·la a la dificultat d’acceptar les postures diverses, el que sense cap intenció d'arrogància diria que, és ja un punt de vista conegut.

Tot i això, puc concloure que senzillament m’ha estat bé entrar en la profunditat, deixar-me acompanyar per la panoràmica diferent d’una mare que pertany a una generació diferent de la meva, qui ha vist altres coses què passen en l'actualitat. Entrant en una crònica que crec, que afegint amb gràcia diverses històries paral·leles, mostra la possibilitat d’estirar altres fils i fins i tot concloure que en aquest moment poder afirmar categòricament que la maternitat és opcional, és una realitat, almenys en el context en què s'ubica aquesta pataca.

Fitxa completa i crítiques a:

https://www.filmaffinity.com/es/film709512.html 

Entrevistes a Lliana Torres i Maria Rodríguez Soto:

https://www.youtube.com/watch?v=pYUf-DvAMqI&ab_channel=Rocine%28Entrefocos%29

DEMAIN. Mañana. Directores Mélanie Laurent i Cyril Dion.

QUÈ PASSARIA SI MOSTRANT SOLUCIONS I EXPLICANT HISTÒRIES QUE FAN BÉ, FOS LA MILLOR MANERA DE RESOLDRE PROBLEMES ECOLÒGICS, ECONÒMICS I SOCIALS?

De la presentació del documental a Filmín.

Aquest ha estat el documental del mes al Pati Llimona, molt encertat i llàstima que hi havia poca gent.

També el podeu veure a Filmín i vaga la pena.

Guionistes, Cyril Dion i Melanie Laurent.

França, 2015.

Duració, dues hores.

SINOPSI

Seguint la publicació d'un estudi que anunciava la possible desaparició de la humanitat d'aquí al 2100, Cyril Dion i Mélanie Laurent es van proposar, juntament amb un equip de quatre persones més, iniciar una investigació en deu països diferents per esbrinar què estava provocant la catàstrofe i sobretot, com es podia evitar. Durant el seu viatge van conèixer a pioners que estaven reinventant l'agricultura, l'energia, l'economia, la democràcia i l'educació. Portant a la pràctica aquestes iniciatives concretes i positives que, estan funcionant en alguns llocs, els directors van començar a imaginar com podia ser el món de demà.

Tret de la presentació del documental a Filmín.

Les directores, Mélanie Laurent i Cyril Dion.

NÚRIA opina.

A la Martina i a mi, no només ens agrada estar al dia de les bones estrenes que fan al cinema, sinó que també ens agrada fer vida ciutadana, i anar seguint, una miqueta els esdeveniments de la ciutat, i per això de tant en tant optem per aquestes propostes lluny de la sorpresa i novetat de la cartellera, però a prop del teixit cultural de les propostes es fan a la ciutat. Aquest documental que hem vist al Pati Llimona, està en aquesta línia.

Un documental que en la seva primera part no diu res de nou: tothom sap que la Terra està en alerta roja, per abús. Qui no ho vulgui saber és perquè no se'n vol assabentar...

Allò que m'agrada d'aquest documental és que et ve a dir, deixem de fer de barrufets rondinaires, de treure'ns el mort de sobre, per massa pesat i comencem a fer coses petites i importants que, estan al nostre abast. És evident que amb això, no n'hi ha prou. Però, potser si ens impliquem més demanarem d'una forma més contundent responsabilitats en els que ens exploten i els que ens governen.

Doncs, vinga va, som-hi!

A Filmín, el podeu veure!

MARTINA opina.

En el marc d’una proposta del Pati llimona, enfocats, un cicle que parla del col·lapse mediambiental hem vist aquest documental de producció francesa. Suposo que cada moment personal pot determinar el que desitges sentir i del que tens ganes d’aprendre. Però crec que estaríem d’acord que ens trobem en una etapa, on col·lectivament, estem prou convençuts que hi ha molts indicadors que podríem tractar molt millor el planeta i en allò que és inesquivable que caldria plantejar-nos com sostenir una vida menys lasciva pels recursos naturals. Vull dir que aquesta proposta del 2015, neix de la voluntat del seu equip creatiu d’aportar una visió constructiva, dedicant el relat a parlar d’iniciatives que procuren reinventar l’agricultura, l’energia, l’economia, la democràcia i l’educació.

Es construeix de forma didàctica i molt endreçada, per blocs temàtics, fidel a la idea de ser una narrativa fonamentada i fonamentalment explicativa d'àmbits concrets. Mitjançant la foto sencera d’iniciatives de llocs diferents del món i explicades amb veus plurals de cada lloc d’on són o de persones expertes en allò.

Personalment, considero que explicar coses de manera senzilla és un art, i per això aquesta peça documentada i transparent crec que és una opció molt interessant per una sessió de sofà i manta per tots els públics. Sense que t’expliquin res de nou, alimenta esperança i pel meu gust construeix, sense presumptuositat, una visió molt sensata de la realitat de molts llocs que han millorat gràcies a canviar les formes estàndards i acceptar que la diversitat és equilibrada i necessària.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film525299.html

JEFF KOONS: un retrato privado. Director, Pappi Corsicato.

EL SEU LLEGAT ÉS OBJECTE D'UN INTENS DEBAT EN CRÍTICS I ADMIRADORS. ALGUNS EL CONSIDEREN UN PIONER FONAMENTAL EN LA HISTÒRIA DE L'ART, MENTRE QUE D'ALTRES EL VEUEN COM UN PRODUCTE D'AUTOPROMOCIÓ CÍNICA.

MALGRAT TOT, EL SEU IMPACTE EN L'ESCENA ARTÍSTICA ES INNEGABLE, I LA SEVA INFLUÈNCIA S'ESTÉS ARREU DEL MÓN.

De la presentació del documental a CaixaForum.

Documental projectat al Caixa Forum, en el marc de festival BCN Film Fest24.

Director, Pappi Corsicato, 2023. Itàlia.

Durada, 100 minuts.

SINOPSI

A través d'entrevistes amb Koons, la seva família, crítics i galeristes, aquesta pel·lícula ofereix una mirada intima a la seva vida i el seu art, una exploració fascinant de la ment creativa darrere de l'home i la marca. Des dels seus inicis als EUA fins que va obtenir un reconeixement internacional, ens revela els motius i la visió que impulsen el seu treball.

De la presentació del documental a CaixaForum.

El director, Pappi Corsicato.

NÚRIA opina.

He fet aquesta proposta a la Martina per dues coses: la primera és anar a veure algun film del festival BCN Film Fest 24 i la segona, perquè crec que li pot ser interessant saber alguna cosa d'aquest creador plàstic, Jeff Koons. Sobre ell, he llegit alguna cosa, d'alguna assagista i he seguit una mica, la seva trajectòria com creador d'una marca de luxe- la seva- que es ven i es porta entre els rics i superrics del planeta... de la resta no crec que tinguem massa a dir, excepte que ha aconseguit els seus objectius, vendre les seves obres i tenir diners a dojo, per fer una vida de rics, ell i tota la seva família que, per cert, he vist en el documental que són molts.

No sabia massa res de la vida d'aquest personatge i del seu trajecte creatiu i comercial fins a arribar on ara està. És el prototip d'artista capitalista, el somni d'on voldrien arribar molts artistes: un personatge que porta a terme totes les seves idees, sense restriccions de cap mena, ja que, ven prou i més, per poder-ho fer. I, que té un munt d'especialistes en diferents temes que treballen al seu servei, fent servir totes les innovacions tecnològiques. Un model d'artista dels temps actuals, segurament admirable per molts subjectes que, viuen el sistema com un bé de creixement sense fons, on cada artista ha de ser lliure per desenvolupar les seves idees com més fofes millor, perquè seran més comercialitzables.

A mi, tot aquest món se m'escapa perquè jo estic ancorada en la malenconia d'un Renaixement actualitzat, renovat, revalorat, on la tecnologia ha de ser una eina i ni un mitjà, ni un fi.

M'ha agradat veure aquest documental i fer-me un mapa mental d'un personatge que, m'ha cridat l'atenció, però no m'ha sorprès. Cal remarcar, però, que el personatge que es dibuixa en aquest documental, és un personatge innocent i honest que pensa l'art en termes de valors en borsa i així va començar a vendre's per obtenir diners per portar a terme els seus projectes, una infantesa molt de somni americà de classe mitjana alta i un xicotet llest que, supera aquestes expectatives, res a dir si ens situem en el pensament que, els diners en si no tenen res de dolent i ni de pervers.

Doncs, bé, puc dir que, malgrat que em pesi, o no, aquest personatge, ja puc passar a la frase de comiat:

Molt de gust d'haver-lo conegut! Bon vent i barca nova!

Per persones interessades en el món actual de què, en diuen art.

MARTINA opina

Agraeixo que la Núria, amb la seva inesgotable inquietud, sempre tria què veure amb algun interès, el que ens situa davant de la pantalla des d’una curiositat, si més no, de conèixer això que l’ha portat a suggerir aquella opció.

En aquest cas, li agraeixo que hagi triat aquest film, encara que adverteixo que se’t posen els pèls de punta. Probablement perquè és un mirall de la societat de la qual som part. De fet, t’ubica en identificar un personatge, que resulta ser l’artista contemporani banal més cotitzat actualment. Del que tot i que no m’ha sorprès res, no puc evitar dir el trobo una vulgaritat i un personatge del qui em disgusta tot. Però si més no, el trajecte, m’ha recordat al moment en el qual ens ha tocat viure, on considero que tenim la noció de tot, una mica difusa.

Alguna cosa d'aquest element tenim al cap, per exemple el gos Puppy de flors ubicat davant del Guggenheim, ja que ha aconseguit traspassar fronteres i sense dubtes el seu és un mercat conscient. Motius que justifiquen que jo, no tingui massa a dir. Només que per mi val la pena invertir mitja tarda a aquest documental, per saber on som i adonar-nos un cop més del que realment mou diners.