dilluns, 27 de gener del 2025

EMILIA PÉREZ. Director, Jacques Audiard.

SORGEIX D'UNA EXTRAVAGÀNCIA, COM UNA MENA D'ÒPERA POP AMB AIRES DE NARCO, QUEER. POT SER CONSIDERADA COM UNA OBRA OPORTUNISTA O UNA SIMPLE LLAMINADURA IDEADA PEL PÚBLIC DELS FESTIVALS, MALGRAT TOT, LA SEVA APOSTA VA MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES.
Escrit per Angel Quintana en el seu escrit, “Musicales excéntricos”, per Caimán CdC, desembre de 2025.
SOC UN OBSERVADOR D'AQUESTA ÈPOCA I SEMPRE ESTIC BUSCANT UNA MANERA D'EXPRESSAR-ME QUE ES CORRESPONGUI AMB EL MOMENT QUE VISC.
Paraules del director, Recollides i escrites per Gabriel Lerman, per a Dirigido, desembre de 2024.

Guió, Jacques Audiard i la col·laboració de Thomas Bidegain.

França, 2024.
Duració, 132 minuts.
SINOPSI
Comença amb la història del líder d'una organització criminal que sempre ha volgut canviar de sexe i, per fer-ho, segresta una jove advocada amb la qual poder esborrar qualsevol rastre de la seva vida anterior.
Escrit per Jonay Armas per Caimán CdC, desembre de 2025.

El director, Jacques Audiard.
EL DIRECTOR DIU
No volia fer un film que fos complex, però sí que, estigues ple de contradiccions.
He de reconèixer que no tinc un gran coneixement sobre el gènere musical(...)
(...)Em vaig adonar molt aviat, amb la compositora Camille i el meu coguionista, Thomas Bidegain que les cançons no havien de ser il·lustratives. La seva funció és que la història avances. (...)les cançons estan allà perquè la narració evolucioni(...)
El més difícil en el cine i de la mateixa manera en el teatre i l'òpera, és crear un equip que tot es mogui en la mateixa direcció(...)
(...)Potser té a veure amb allò que el demano a totes elles que, tinguin una pila d'idees i que me les proposin(...)En les meves pel·lícules és impossible no contribuir(...)els demano que col·laborin amb mi, que no segueixin allò que penso que em proposin coses noves. No només tenen dret a criticar les meves idees, sinó que, tenen l'obligació de fer-ho.
Recollit i escrit per Gabriel Lerman, per a Dirigido, desembre de 2024.

NÚRIA, opina.

Aquesta proposta és tan agosarada que podia ser un “bodrio infumable” o una raresa creativa carregada de propostes, capes, lectures i possibles interpretacions d'intel·ligents amb lluminositat i sense cap pretensió aparent... Això és.
Havent llegit moltes crítiques positives d'aquest film, no em feia cap il·lusió veure'l,
un narco mexicà que vol fer la transició cap a un canvi de sexe i que desapareix de mapa i torna aparèixer i es converteix amb una dona carregada de bones intencions... Ai, Ai, Ai, quina por, quina mandra!
Doncs no, és un film que m'ha agradat molt i m'ha agradat tot: la proposta musical, el fil narratiu, l'estètica i una protagonista trans, esplèndida i increïble.
És un film d'una dignitat tal que fa feredat per la sinceritat que gasta, sembla broma, però pot anar també de debó.
No us ho perdeu, vaga la pena.
Impressiona que, quan s'acaba la gent aplaudeix... Poques vegades passa això en el cine.

MARTINA opina.

Aquesta proposta combina tots els ingredients per un cuinat particular: melodrama, una musical emotiu, una història de transformació i una mirada onírica al poder emancipador de les xarxes de suport femení.
Val a dir que el que més em va sorprendre va ser quan en acabar, la sala de cinema plena va aplaudir entusiasmada, ja que això no passa gaire. A mi personalment quan això es dona em reafirma en considerar que la col·lectivitat augmenta el poder d’alimentar l’imaginari, donant un valor difícil de quantificar en paraules, a aquelles històries que ens agrada que ens hagin volgut explicar. Amb total independència que acceptem que les interpretacions siguin vàries, connectats sols en gaudir que n'hàgim pogut parlar, amb l’alegria compartida que genera sentir-se entusiasmats d’estar acompanyats.
Diria, en poques paraules que, es tracta d’una proposta diferent, autentica i la que travessa per històries de vides gens similars que es troben, amb una narrativa particular.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:



 


dilluns, 20 de gener del 2025

CÓNCLAVE. Director, Edward Berger.

LA MÚSICA, TAMBÉ INCIDEIX EN SUGGERIR LES TENEBRES QUE SEMBLEN FER CONTORSIONS EN ELS SOTERRANIS D'UNA INSTITUCIÓ QUE NO REFLECTEIX, NI HARMONIA, NI COM A PRIORITAT, INTERÈS EN LA INTERVENCIÓ BENEFICIOSA EN LA REALITAT.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.
BERGER RETRATA AMB PRECISIÓ I UN AFILAT SENTIT DE L'HUMOR LES LLUITES INTERNES, LES TRAÏCIONS I ALIANCES DELS DIFERENTS SECTORS DE LA CÚRIA.
Escrit per Blai Morell, en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2024.

Guió, Peter Straughan adaptació de la novel·la de Robert Harris.

REGNE UNIT i EUA, 2024.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI, INTERPRETADA

El Cónclave és un escenari de tàctiques i intrigues, on allò que sembla més important, és qui pot disposar de la possibilitat de poder, o quina pot ser l'aliança convenient, tots sabedors que al llarg de la Història hi ha hagut molt Papes amb inclinacions o afiliacions sinistres pel que, no importen tant aquestes tenebres o turbulències particulars, com la pragmàtica de la conveniència.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

Edward Berger, el director.
Durant la narració es posarà en qüestió el tancament dels cardenals que, amb els seus prejudicis o anatematitzacions no accepten la diversitat(...)
Però si en alguna cosa es caracteritzant tots els cardenals del Cónclave, és en la convicció que aquest és un escenari bèl·lic on les diferents faccions s'enfronten.
Escrit per Alexan Zárate per Dirigido, desembre de 2024.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona estona: aprendre alguna cosa, posar en qüestió alguna altra cosa, gaudir de l'espectacle visual i sonor, i dibuixar un somriure pels tocs d'humor irònic que planteja.
És allò que vol ser, amb un final divertit i inesperat.
El Vaticà mai ha estat una broma pesada, és un lloc de poder molt important i quan el tron queda buit, les ambicions es desfermen per aconseguir la trona al preu que sigui... El missatge esperançador, si més no, és pensar que hi ha una església que està més prop de la gent humil i que aquesta és l'església de Jesús de Natzaret, aquesta és la que ens agrada a les que creiem en la bondat i la justícia.
Com en tota bona pel·lícula, molt recomanable, la pots mirar en la dimensió que et vingui de gust en aquell moment i gaudir-la.
Una bona opció quan busques un film ben fet, distret i potser no saps què anar a veure.

MARTINA opina

Es tracta d’una pel·lícula basada en la novel·la de Robert Harris sobre l’elecció del nou Papa després de la mort de l’anterior que, marxa a ritme de llargmetratge de suspens i que il·lustra una fotografia capritxosa de com podria haver evolucionat la institució eclesiàstica en un món diferent.
Potser pel meu gust, ni fa anar a sotragades, ni la història conductora t’atrapa per fascinació en la profunditat dels personatges. Però almenys et permet entendre el procés d’elecció, t’endinsa en la lentitud de les coses que estan creades amb voluntat de concebre la diversitat i a més tomba, encara que sense grans exaltacions, entre mancances i abusos latents que, s’arrelen allà on hi hagi humans.
Crec que és una opció supervàlida per passar una bona estona, de cinema fet amb mitjans i amb un relat que permet submergir-se en les moltes capes que adquireixen les coses. A més, conclou, de manera inesperada amb un somriure.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 
Isabella Rossellini i Edward Berger, conversen sobre la pel·lícula: 



dimarts, 14 de gener del 2025

LA LUZ QUE IMAGINAMOS. All We Imagine as Light. Directora, Payal Kapadia.

NO HI HA HEROIS EXEMPLARITZANT NI FIGURES VICTIMITZADES EN AQUESTA BELLA I COMMOVEDORA PEL·LÍCULA. NOMÉS ÉSSERS HUMANS MODELATS PER UNA LLUM QUE ELLES MATEIXES PORTEN, ENCARA QUE NO HO SÀPIGUEN. UN MIRACLE DEL CINEMA.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.
LA NATURALITAT AMB LA QUAL EXPOSA, SENSE SUBRATLLAR RES, PERÒ AMB EL SEU TO JUST I LA SEVA PINZELLADA REVELADORA, SÓN FORMIDABLES.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.

Directora i guió, Payal Kapadia.

India, França, Luxemburg, Països Baixos, 2024.
Duració, 118 minuts.
Premis, Gran Premi del Jurat de Cannes 2024.

SINOPSI

La història succeeix a la ciutat de Munbai, una de les més denses i grans del món. Tres dones, Prabha, Anu i Parvaty de tres generacions diferents i de diferents llocs de l'Índia, treballen en un hospital i són amigues, es donen suport mutu per tirar endavant les seves vides en aquesta ciutat.

La directora, Payal Kapadia

TRAJECTÒRIA I RECORREGUT DE LA DIRECTORA

Després d'entrar a l'univers cinèfil amb el docuficció, “Una noche sin saber nada” (2021). La cineasta (Bombay, 1986), es consagra ara gràcies a aquest drama romàntic. Guanyadora del Gran Premi de Jurat de Cannes 2024, ha sigut escollida com la millor pel·lícula del 2024 per la revista britànica, Sight&Sound i el film no aspira a l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional, perquè el comitè indi l'ha considerat massa europea.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

EL CINEMA DE KAPADIA ENS PROPOSA UNA REVOLUCIÓ SENSIBLE QUE REBUTJA QUALSEVOL MENA DE REPRESSIÓ O LÍMIT, FINS I TOT, AQUELL QUE NO CONSIDERA LA IMAGINACIÓ I EL SOMNI COM A BASE FONAMENTAL DE LA NOSTRA IDENTITAT, PER SOBRE DEL PALMARI I CORPORI.

Paraules de Javier H. Estrada en el seu artícle, “De sueños tangibles y cuerpos etéreos”. Caimán CdC, gener de 2025.

LA DIRECTORA PARLA...
(...) he volgut retratar les contradiccions del meu país. Per un costat veiem una ciutat aparentment moderna com Bombai, amb edificis molt alt i una estètica marcada per la globalització. Malgrat això, en la quotidianitat dels seus habitants i en les relacions interpersonals perviuen idees molt regressives en termes de gènere i classe social.
Escrit per Manu Yañez en la seva entrevista a Cannes amb la directora, per Fotogrames, gener de 2025.

NÚRIA, opina

Aquesta pel·lícula parla de les grans concentracions urbanes, com és Munbay, que, atrauen un munt de gent de diferents llocs, ja que, ofereixen moltes oportunitats de treball. Les persones que hi van, aprofiten per tenir maneres de guanyar-se la vida que, altrament en el seu lloc d'origen no tindrien i la major part de les vegades, és l'única oportunitat que tenen d'aconseguir un treball, viure i poder millorar el seu aprenentatge professional... La ciutat té els seus avantatges, però també és dura i cruel, és com un monstre que engoleix a les seves criatures que hi van i hi viuen i hi treballen, amb la seva dinàmica despietada de ritmes, economia i anonimat, sent aquest últim aspecte un monstre de dues cares oposades i contradictòries que, poden jugar a favor o en contra, de la persona i de la societat.
En aquest film explica la història de tres dones de tres generacions diferents que, es troben en aquesta circumstància i ens mostra un fragment de les seves vides quotidianes, les seves il·lusions i les seves expectatives del dia a dia.
Una bella història coral, ben realitzada, sense pretensions, un cant a la senzillesa i a la dignitat...
Però potser, per algunes persones de la gran ciutat, massa lenta, contemplativa i poc estimulant.

MARTINA, opina.

Confesso d'entrada que pel que sigui el relat se'm va fer llarg, no obstant ja descansada, puc valorar moltes de les coses que després amb la Núria vam comentar que a ella li haurien interessat i agradat.
El primer que creua, amb moviment conscient, tres històries de dones independents, amb estats d'ànims canviant-se i que no ens parlen de maternitat. Ho dic perquè darrerament és un tema que apel·la al cinema fet per dones, i sense voler dir res al respecte, ja que, personalment considero que és una qüestió de la qual cal parlar-ne molt, encara que, m'ha semblat intencionat que no hi sigui gens present, en aquest cas.
Principalment, crec que mostra l'alegria de viure, tot i la dificultat de mantenir-se així a la gran ciutat. Encara que honestament em costa massa ubicar les històries paral·leles en una societat, per mi, tant desconeguda. Diria que parla també de l'amor ideal i potser reivindica no conformar-se per poder-te enamorar. Però tot ho deixo a l'aire, perquè tot i que diria que et transporta a llocs metafòrics, sempre em passa que en cultures que desconec tan, em sento incapaç de lliurament interpretar les propostes culturals que, sento consumint fora de context.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista amb la directora, en el marc del Festival de Donostia:

MÉS ENLLÀ...

Hi ha en tot aquest trenat (sustentat, per una banda sonora excepcionalment elaborada i de constant presència significant durant tot el metratge) una sensibilitat molt especial per capturar allò no dit, per filmar els rosecs, els anhels, per mostrar les mirades tristes o melancòliques i sospirs o guspires inadvertides.
Paraules de Carlos F. Heredero en el seu escrit, “Destellos de un futuro posible”, per Caimán CdC, gener de 2025.

MESTRES I HERÈNCIA

Es nota la llavor que algun dia va plantar en el cinema hindú el mestre Satyaiit
Ray: aquestes tres dones hereten la desvalguda soledat, el desarrelament, del noi de poble, Apu, de la famosa trilogia, quan arriba a la gran ciutat i els seus somnis i anhels comencen a desintegrar-se.
Escrit per Jordi Batlle Caminal, per a Fotogrames, gener de 2025.






dilluns, 30 de desembre del 2024

LAS MARIPOSAS NEGRAS. Director, David Baute.

HEM MIGRAT DES DE TEMPS IMMEMORABLES, PER UNES RAONS O PER UNES ALTRES. GAIREBÉ SEMPRE PER MILLORAR LA VIDA I CONVIURE AMB ELS ALTRES HUMANS QUE, JA VIVIEN EN AQUELL LLOC DE BELL ANTUVI. L'ESTAT DEL PLANET BLAU FORÇARA ELS MOVIMENTS I HAUREM DE PENSAR COM ENS HO FEM PER VIURE I CONVIURE TOTS, EL MILLOR POSSIBLE.
Escrit des d'Indrets.
PASSEM D'UNA CRISI A LA SEGÜENT. DE TANTS PROBLEMES A RESOLDRE I TANTES CRISIS A GESTIONAR, LA VIDA S'HA REDUIT A UNA SUPERVIVÈNCIA. EN UNA SITUACIÓ AIXÍ. NOMÉS L'ESPERANÇA ENS PERMET RECUPERAR UNA VIDA EN QUÈ VIURE, SIGUI MÉS QUÈ SOBREVIURE.
Del llibre de Byung-Chul Han, L'esperit de l'esperança.

Guió, Yaiza Berrocal i David Baute, creador de la història.

España, 2024.
Duració, 78 minuts.

SINOPSI
Inspirada en la vida de tres dones reals des d'Àfrica, Àsia i el Carib cap a un indret per millorar la seva vida i la dels seus fills. Fugin de llocs devastats per les conseqüències del canvi climàtic, Tanit, Valeria i Shaila dones valentes que van a buscar un futur amb esperança de l'esdevenidor per elles i els seus fills.


NÚRIA, opina.

Què passa amb el dret de la lliure circulació de persones pel territori Terra?
Per què les que hem tingut la sort de néixer en un lloc més privilegiat que d'altres, considerem la nostra sort com un dret legítim i inapel·lable, enfront d'altres que, no el tenen? Potser ens considerem millors per alguna raó?
Aquest és el discurs de l'extrema dreta, som millors, fomentant la por a l'altra que porta tot el dolent que ens pot perjudicar, robar, i fins i tot matar. Doncs, la meva experiència vital i la meva recerca cap a la comprensió del món, em porten a afirmar i considerar que, això és mentida o en una altra manera de dir-ho, no és veritat.
Tornant al fet concret el qual narra la història del film, és una bonica i ben animada història que busca en el relat de la migració de tres dones valentes i lluitadores i que, fugen del seu lloc d'origen, una reflexió sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències que, deixa a les persones d'alguns llocs, sense allò que és més elemental per viure.
Cinema per tothom, grans i petites, potser amb acompanyament adult, per explicar algunes escenes que, podem ser incomprensibles.

MARTINA, opina
Aquesta peça lliga tres històries, invertint-ne el temps i així convertint el destí de cada una de les protagonistes en el començament. Per, mentre la trama avança, anar-nos explicant els motius de les tres dones nouvingudes, per haver deixat el seu país d’origen. On van i d’on venen, ens revela la duresa de molts processos migratoris, obligant-nos a necessitar saber, fer-nos responsables i poder tenir una visió real del que pot significar això.
La narrativa pel meu gust és molt bonica, crec que a més ajuda a l’empatia i sobretot li dono valor donat que explica coses, de les que tot i haver-ne sentit parlar, segurament ens falta molt (per com a societat d’acollida) poder construir un entorn menys hostil, lliure de fúria racista i més humà. Per així pertànyer a un lloc on no perjudiquem els altres, per no ser ni venir del mateix trajecte vital que nosaltres, culpant-los de la pobresa o la ferida d’haver hagut de fugir.
Sovint triem opcions que sabem que recolliran històries, de fets i persones, que som conscients que, no en sabem prou. Potser per poder sentir que som pro-actius i que així no neguem que la situació de privilegi en la que estem tampoc l’hem escollida. Vull dir per procurar persuadir-nos i decidir que no ens hem de sentir culpables per tot.
Al meu entendre la proposta vaga molt la pena.

Fitxa completa i més informacions a Filmaffinity:


dimarts, 10 de desembre del 2024

MARCO. Directors, Aïtor Arregi i Jon Garaño

UN ARTEFACTE FÍLMIC QUE DESAFIA EL CONCEPTE DE VERITAT, MEMÒRIA I REPRESENTACIÓ: UN LABERINT DE MIRALLS ON ES CREUEN LA VIDA REAL I LA FICCIÓ. I POSA EN RELLEU EL PAPER DEL CINEMA COM A MENTIDA ELABORADA QUE ASPIRA A RESPIRAR VERITAT.
Escrit per José Felix Collazo, en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2024.
UN DELS RELATS MÉS FASCINANTS DELS ÚLTIMS CINQUANTA ANYS QUE, EL COL·LECTIU MORIARTI, AQUEST PETIT GRAN CLAN QUE ENCADENA UN TRIOMF DARRERE L'ALTRE, S'HA CONVERTIT EN UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES DE L'ANY.
Crítica de Fotogrames, novembre de 2024.

Guió, Jose Mari Goenaga.

España, 2024,
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

Enric Marco Batlle, fou un sindicalista de la CNT i president de l'Amical de Mauthausen d'España. Durant la seva etapa al capdavant de l'Associació, va donar moltes xerrades, sobretot en centres d'ensenyament, per la seva pretesa supervivència d'un camp nazi. Més endavant es va descobrir que, havia falsejat documents de la seva biografia, per poder aparèixer com a supervivent del camp de concentració de Flossenbürg, durant la Segona Guerra Mundial.
Filmaffinity.
Els directors, Jon Garaño i Aïtor Arregi.
DE LA FALSA REALITAT, A LA FICCIÓ
Jon Garaño, Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga, portaven des del 2006 volent fer un documental sobre Enric Marco. Havia donat xerrades sobre els camps de concentració, encapçalant la lluita per la memòria dels deportats espanyols, va presidir la seva associació i va fer plorar a alguns diputats o diputades, en la seva intervenció al Congrés. Però tot era mentida. El seu era el perfil d'un mentider patològic.
Dit per L. Pérez en el seu escrit, La mentira infinita, a Fotogrames, novembre de 2024.

NÚRIA opina

Aquest és un cas que va succeir. Tothom, quan es va destapar el sarau, va quedar de pasta de moniato, sobretot els que el van conèixer al protagonista.
Per això, el fet en si no tindria massa interès, l'interès rau a veure quin enfocament li han donat els directors? I per què?
Curiosament, els directors, seguint la tendència actual de presentar els fets i el personatge sense jutjar-lo, facilita que, no acabis sabent massa bé, qui era aquest personatge i és fàcil quedar-se en una primera capa, una persona que com tothom necessita ser valorat i estimat i ho cerca per mitjà dels extrems i d'allò més tràgic i dramàtic, ser un supervivent de l'extermini nazi. On està l'origen i gènesi de la mentida, no ho sabem, segurament que aquesta part, no forma part d'aquesta ficció sinó d'una altra ficció que tots la fem, explicar com algú construeix un relat de qui és ella i perquè, ell és la seva narració i la seva mentida i no la vol abandonar, ni quan ha estat descobert, què importa la veritat de qui és ell?, doncs la veritable vivència i vida seva, només es pot entendre per mitjà de la mentida i el personatge que, hi ha davant d'aquesta.
Reflexió i debat filosòfic complex.
Si vols traspassar les aparences d'algú, més enllà del que hom ens pugui explicar, aquesta pot ser la teva pel·lícula.

MARTINA opina.

Crec que l’art en aquesta peça és la seva pròpia evolució natural, havent-se iniciat com un documental, que finalment passa a ser una ficció declarada.
La història enfocada es repeteix i es torna a explicar, per part d'una gent diferent. Crec que no per una qüestió traumàtica, sinó més aviat perquè impacta molt, de manera que cada vegada la mirada pot ser diferent. És evident que dona molt de si, diria fins i tot que el suc que pot sortir-ne, fluctua en la mateixa exuberància humana. Concretament en aquest cas, penso que l’enfocament intencionat, indica amb els fets i una actuació del protagonista magistral, com la mentida funcional pot convertir-se en una bola. Amb el que això pugui voler significar i si és que realment les expressions buscades poden arribar a ser clares.
Entenc que qui més qui menys, ens ha sorprès alguna vegada l’instint de les criatures a mentir, quan encara tot el que es diu s’entén prou, perquè probablement hi ha una intencionalitat quasi declarada. Quan dic això, és perquè considero que de l’enginy d’aleshores, crec sí que, ens atrevim a parlar-ne, compartint el seu significat i implicacions, fent-ne inclús llegendes il·lustrades o narrativa infantil. Però sembla que en el món dels adults, almenys en el que jo m’he desenvolupat, això passa de ser un tema senzill, a un que, quasi com si fos un altre, adquireix una dimensió confusa i amb molts matisos, així com capes. Tot i això, valgui dir que, el significat de les notícies falses, sembla clar en l'imaginari col·lectiu, són identificades com la causa de mala salut de la democràcia contemporània.
Les paraules (si s'escolten), inevitablement són la clau, ja que, sempre que podem, les elegim per construir espais de debat on compartir amb altres. Tanmateix, intencionadament, buscar persuadir volent donar una visió diferent dels fets propis, pot ser una impostura. Sovint, però, el fi justifica els mitjans, evolucionant aquesta funció pràctica, lluint l’enginy. Per així identificada, sembla que hem pactat que és molt elegant, sofisticant-ne l'ús quan implica facilitar la sinceritat de qüestionar, ja no només els fets, sinó a més, les conductes dels altres.
Personalment, m'ho he passat molt bé, gràcies a com s’explica aquest personatge, amb una visió pel meu gust molt encertada. Clarament triada, del que significa no només la seva existència pels seus creadors, sinó en abstracte el que implica la construcció d’un personatge. M’he quedat amb molts detalls, que m'emporto per anar-hi donant voltes, vist que l’elecció de com detallar la cronologia de tot el que va passar, permet a la persona l'espectadora endinsar-se en reflexions molt interessants, del que significa conviure en un context determinat. Això sí, amb una mirada pròpia.

MARCO ASSUMEIX LA SEVA FICCIÓ?

Amb aquest afany de Marco per tornar a ser protagonista, Marco no va acabar d'assumir que el seu relat ja no li pertanyia que, la seva llegenda havia transcendit la seva figura i que com a tal, al ser de domini públic podia ser intervinguda per tercers, sense fer-lo partícip.
Escrit per José Felix Collazo, en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2024.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista amb el historiador que va destapar l'engany:





diumenge, 24 de novembre del 2024

JUROR#2. Jurado Nº2. Director, Clint Eastwood.

UN CINEASTA TAN INCÒMODE COM COMMOVEDOR QUE DES D'UNA ASPRA INTEGRITAT HA REPASSAT SENSE COMPLEXOS ELS GRANS CONFLICTES DE L'ÉSSER HUMÀ.
Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.
REALMENT M'INTRIGA QUAN UNA HISTÒRIA COL·LOCA A UN PERSONATGE EN UN CONFLICTE MORAL, ASSEGURA EL CINEASTA.
Escrit per RS en el seu article “Veredicto final”, a Fotogrames, novembre de 2024.

Guió, Jonathan Abrams.
EUA. 2024
117 minuts.
SINOPSI
Justin Kemp, un home de família, mentre forma part d'un jurat en un judici per assassinat, es troba lluitant en un seriós dilema moral. Potencialment, pot influir en el veredicte del jurat per condemnar o no, a l'acusat.
Versió de filmaffinity.
El director clint Eastwood.
RESUM de la TRAJECTÒRIA del DIRECTOR
Fa més de cinc dècades (fou el 1971, amb “Escalofrio en la noche” que, el Clint Eastwood actor obria pas al director- i als seus dos futurs Oscar en aquesta categoria- després també al productor, al compositor de bandes sonores i fins i tot, al polític (alcalde de la californiana Carmel de 1986 a 1988).
Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.
NÚRIA opina
Estem davant d'un cinema més enllà d'un cinema de maduresa, per convertir-lo en un cinema de saviesa. D'un director que ha demostrat sobradament el seu desig de fer un cinema, perquè, els espectadors o espectadores, passin una bona estona mentre estan visionant el film i després s'emportin el que més els agradi: quedar-se només amb la narració i el desplegament dels esdeveniments i prou- que, ja és molt-, o anar més enllà i començar-te o continuar-te preguntant sobre la responsabilitat moral de cada persona en relació amb la societat on vivim i com articulem i regulem, i diferenciem l'atzar, el nostre atzar, amb els nostres moments com a éssers social i la necessitat de construir un sistema que jutgi i penalitzi els comportaments perjudicials per a l'ésser individuals o col·lectius, d'una manera el màxim de justa.
Una pel·lícula clàssica i ben feta en tots els aspectes, on les grans temàtiques de reflexió entren a la pantalla per la via de la narració visual.
Gràcies, Cilnt Eastwood per aquesta esplèndida pel que, serà o no serà, el teu testament.

MARTINA, opina
Amb aquesta nova peça Clint Eastwood demostra que està al 100%, amb els noranta-quatre anys pels quals ha transitat, proporcionant obres que agraden a tot arreu del món. Aquest cop amb una història que reflexiona, més enllà, entorn la singularitat humana. M’ha semblat particularment apropiat com novament pots percebre el seu ingredient personal, en qüestionar aquest cop la justícia. Aportant al que ens explica la llum que l’ha fet qui és i sense renunciar a tractar una problemàtica que clarament inquieta als nostres temps. De fet, darrerament trobo que se sent en molts registres artístics, des d’angles diferents i els que analitzen no només el que és sinó el què significa.
Personalment, m’inquieta especialment que la cultura parli molt de la consciència, per mi sinònim de la ciència jurídica, potser és que no estem còmodes amb aquest artefacte contemporani que les societats hem investit per procurar blindar certs conceptes? Em fa pensar que, hem d’afinar aquest instrument, investit per fixar uns límits que procurem protegir col·lectivament, fent-los prevaldre per damunt d’altres elements.
De fet, potser, és només cosa meva, confesso que em preocupa perquè el clima fred que crec que genera, sovint endreça conceptes i prou. Vull dir que pel meu gust simplifica exterioritzar la responsabilitat individual, davant d’aquelles pautes per les quals hem arribat a un acord, provocant pragmatisme. És a dir, com si fos cosa d’altres, sense que sembli necessari que les persones que formen part de la societat concreta on aplica, en siguem part.
Pel meu gust la fórmula d’aquesta proposta del cineasta és magistral, arrossegant la incògnita de com es resoldrà el cas, per tots els racons i possibilitats, des de la mirada de cada persona que forma part del jurat popular. Una institució que precisament s’ha constituït, perquè com diu ell, la complexitat d’impartir justícia és tal que ni tan sols la cerca de la veritat significa arribar a un millor judici.

Fitxa completa i crítiques a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film775563.html





divendres, 22 de novembre del 2024

SALVE MARIA. Directora, Mar Coll.

 EL CINEMA DE MAR COLL SEMPRE S'HA CARACTERITZAT PER POSAR EL DIT A LA LLAGA A TOT UNA SÈRIE DE TABÚS SOCIALS QUE FORMEN PART DEL NOSTRE TEMPS.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2024.
(...) HI HA UNA REFLEXIÓ SOBRE COM LA CREACIÓ ENS PERMET PRENDRE DISTÀNCIA PER ENTENDRE LES COSES D'UNA ALTRA MANERA. L'ESCRIPTURA ENS PERMET TREURE LES EMOCIONS I CONNECTAR AMB ELS SENTIMENTS QUE SÓN TABÚ I AMB AQUESTA FORMA, FINS I TOT, ES POT SANAR.
Paraules de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a Caimán CdC, octubre de 2024.
Guió, Mar Coll i Valentina Viso, a partir de la novel·la “Las madres no” de Katixa Aguirre
España, 2024.
Duració, 111 minuts.
SINOPSI
Una dona escriptora, té una criatura volguda conjuntament amb la seva parella. Però aparentment, les coses no són tan fàcils, ni boniques, com sembla.

La directora, Mar Coll.
PARLEM de la IDEA i del GUIÓ
El llibre, “Las madres no” de Katixa Agirre (Tránsito, 2019) és el punt de partida i el vàrem treballar molt. Després de la meva aturada per la maternitat, vaig començar a parlar amb Valentina que és la meva millor amiga des dels deu anys, sobre la possibilitat de fer una pel·lícula que parlés del tema. Havíem parlat molt, de com se'ns havien desmuntat moltes idees preconcebudes sobre la maternitat, després que ella fou mare, ara que ho havíem sigut ambdues, era un bon moment per afrontar el tema. Immerses en això, Katixa em va enviar la novel·la i no només la vaig gaudir molt, sinó que també em va interpel·lar d'una forma molt especial. També em van demanar que acompanyés alguna presentació i tot plegat semblava una invitació i natural que l'adaptéssim al cinema. Del llibre no només em va agradar el to, sinó també la barreja que fa de ficció, crònica periodística i assaig (...)
Paraules de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a Caimán CdC, octubre de 2024.

QUÈ ENS DIU LA DIRECTORA, MAR COLL

Pensàvem que la millor manera de treballar era des de les vísceres i d'aquí ve el terror. Volíem que fos l'emoció que fes entendre el vertigen de la maternitat en els seus primers moments: el puerperi que és tan irracional i físic, tant de cos, de pit que s'infla i fa mal, de la cicatriu, de la por, de la son... És un viatge hormonal tan fort que s'emmarca en el terror, sent sempre conscient que, és un fals gènere perquè en la pel·lícula no passa res concret terrorífic, el que expliquem forma part d'un univers quotidià que expliquem apropiant-nos d'una narrativa de l'horror.
De Jara Yáñez, en una entrevista a la directora, publicat a Caimán CdC, octubre de 2024.

NÚRIA, opina

Pel meu gust, és una bona pel·lícula, sorprenentment empàtica i amb una actuació magistral per part de la protagonista- Laura Weissmahr-, que et va introduint en un estranyament gradual i perillós de la protagonista, en relació amb la seva maternitat.
Considero que és un tema molt valent i atrevit, per part de l'equip de la Mar Coll, de portar a la pantalla, en un temps on la maternitat està sobrevalorada i sembla que el moment sublim de qualsevol dona sigui aquest. Sense considerar que, res és tan ideal com a vegades es planteja i que la vida en si mateixa és una dificultat i que, una nova vida és un camí d'assoliment cap a la individualització i independització, sobretot, dels teus progenitors, per assolir la plenitud que és quan un és alguna cosa diferent i diferenciada d'aquests.
Molt ben explicat i il·lustrat el tema de l'estranyament de la protagonista en relació amb la seva situació.
M'ha agradat molt més del que em pensava. La recomano a totes les dones i també els homes perquè puguin entendre que les transformacions que pateix el cos d'una dona per assolir la maternitat, encara que naturals, no són fàcils i a vegades es poden complicar les coses de la dona que els pateix.

MARTINA, opina
Aquesta peça, diria que teatral pel pes que crec que ocupa el seu repartiment, s’emmarca de manera precisa en un moment exigent d’una parella. Passa de manera conscienciosa, aprofundint en cada tràngol que significa el mal pas concret de dues persones que no troben la manera d’acompanyar-se i protegir el petit que han fet arribar al món, units.
En destacaria sobretot que trobo que és una aposta valenta, ja que, el tema que tracta potser tira una mica endarrere, diria que per ser massa obscur i mostra la molt contradictòria que, pot esdevenir la vida per alguna gent. Quan per la resta, sembla que no hi ha perquè entrar en detall, en una cosa que potser per molts sols és essencial.
Em va agradar especialment el clima que es va crear a la sala, plena del tot malgrat ser petita, perquè tot i que la història dona per tot (menys per tirar coets), sembla que, compartir aquesta esfera que aconsegueix crear, va generar una temperatura global, allà dins, agradable. Enhorabona a tot l’equip, el treball que hi ha darrere de cada fragment del relat, és impecable, sense dubte els ingredients del que han cuinat plegats són de primera qualitat.

FILMOGRAFIA de MAR COLL

No han estat deu anys de silenci. Entre la seva anterior pel·lícula i Salve Maria, Mar Coll ha dirigit un curt, “La inquilina” i dues sèries, Matar al padre i Això no és Suècia”; malgrat tot, l'espera pel seu tercer llargmetratge, s'ha fet llarga.
Les seves dos anteriors films són, “Tres dias con la familia” (2009) i “Todos queremos lo mejor para ella” (2013).
Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

DE LA TRAJECTÒRIA DE MAR COLL

El temps pesa, i per això segurament, “Salve Maria” tingui a veure en pensar-la com un film de maduresa, d'una cineasta en plenitud que, ha volgut aproximar-se a un tema aparentment de moda i tan suat en el cinema espanyol, com és el de maternitat. Ho ha fet però, des d'un altre lloc, amb la voluntat ferma de revelar els confins més foscos d'aquesta i des de el compromís de rebutjar qualsevol resquícia de condescendència.
Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
Fitxa completa i més informacions a :