KIKI, el amor se hace. Director, Paco León.

Espanya, 2016.

Duració, 102 minuts.

El director i actor, Paco León.

SINOPSI

Cinc històries d'amor i curioses filies sexuals, coincideixen en un calentet estiu madrileny. Dacrifilia, Elifilia, Somnofilia, Harpoxofilia, són particulars formes d'obtenir plaer sexual que els protagonistes descobreixen. Per poder-les gaudir hauran de decidir com les integren a les seves vides. Els seus sentiments, les seves pors i la seva sexualitat es transformen, trencant tabús, endinsant-se en una nova etapa emocionant i lliure, on no es renuncia ni al plaer, ni a l'amor.

Tret de Filmaffinity, versió i traducció pròpia.

El making of del film.

NÚRIA opina

La darrera pel·lícula d'en Paco León, “Carmina y amén”, no em va agradar gaire i em va semblar en alguns aspectes , una astracanada de mal gust; també vaig trobar que tractava alguns temes, fitant la manca de respecte. Per aquest motiu i pel tema en si, no tenia masses bones expectatives sobre aquest film. L'únic punt a favor i garantia per veure-la era, l'interès de la Martina.

Malgrat totes aquestes reticències a priori, la pel·lícula m'ha captivat, l'he trobat molt fresca i divertida i ho he passat molt bé veient-la.

Un altre aspecte que valoro molt en aquesta comèdia, és que no és gens masclista. En la majoria de les històries que explica, són les dones qui porten la veu cantant. La visió del sexe que dóna, no és únicament heterosexual. Ja que ara, hi ha moltes pel·lícules sobre temes sexuals amb una visió o heterosexual, o homosexual, però poques que considerin la tendència més comuna i natural, la bisexualitat.També m'ha agradat, la visió sense complexos que dóna del sexe... com alguna cosa de la qual es pot parlar-ne, sempre que es vulgui, és per gaudir-lo, compartir-lo i no pas per, patir-lo.

Una bona opció de cine per passar una estona despreocupada i divertida.

MARTINA opina.

Aquesta comèdia espanyola i amb un punt d'agosarada ha sigut capaç de fer-nos riure sense explicar-nos res de nou. Jo em declaro una adepta al cinema de proximitat, on en general, em sento propera i entenc tots els seus gags per proximitat cultural.
Aquest guió planteja un entramat de relacions humanes no convencionals que se situen en un context on les persones busquen alimentar els seus sers amb coses no materials; amor, amistat, noves experiències, sexe...,etc.
Penso que fa una simpàtica fotografia d'una realitat ben humana de l'actualitat. On considero que, cadascun a la seva manera busca poder ser estimat però donant contingut a un aspecte social diferent. Tot pot ser difícil de quadrar, en uns lligams complexes, on cada vegada existeixen més maneres de compartir i viure l'amor.

Per mi una opció simpàtica i recomanable com a opció d'humor extravagant.

La visió que ens dóna en Jordi Costa al País està molt bé:
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/03/31/actualidad/1459423899_537246.html

JULIETA. Director, Pedro Almodovar.

España, 2016.
Duració, 90 minuts.

El director Pedro Almodóvar.

NÚRIA opina.

Sóc una fan de l'Almodovar, els que em coneixeu fa temps ja ho sabeu. Sempre he trobat en les seves pel·lícules una frescor, atreviment i provocació que fa que, aquestes em resultin molt atractives i estimulants. Però ara amb aquesta última trobo que se'ns està fent vell.

Potser això, ha estat en detriment d'aquests aspectes més atractius, però amb molts altres està clar que ha guanyat en solidesa i cada vegada el seu cine s'apropa més a allò que acostumem a anomenar com a cinema clàssic.

Un classicisme marcat per una estètica molt escollida i particular, un esclat de llum i color que invadeixen els seus espais, conjuntament amb les seves dones protagonistes grans conqueridores de l'espai cinematogràfic que, saben omplir-lo amb les seves històries que ens acaben arrossegant i seduint.

M'agrada molt de l'Almodovar la seva passió per les dones, pel fet femení. Aquest poder que té per robar-los les seves històries i fer-se-les seves.

Les seves heroïnes, representades sempre per un conjunt d'actrius que, o són molt guapes o són molt especials, però que totes brillen darrere les càmeres i darrere les seves històries. No en va a sortir l'adjectiu “chicas almodovar” que fa temps s'aplica a les actrius que surten a les seves pel·lícules. També m'agrada que trii sempre actrius espanyoles perquè és cert que n'hi ha de molt bones i de molt guapes.

La narració està molt ben tramada, té una estructura una mica de thriller, comença platejant un misteri que s'anirà desvetllant al llarg del film. Al final també m'ha semblat interessant perquè el deixa obert, ha trobat allò que ella buscava, però en quin estat ho trobarà i com serà la trobada ho deixa obert perquè cadascú pensi la seva.

La història, ens parlà de l'impacte que tenen sobre les nostres vides les diferents pèrdues que anem patint al llarg d'aquesta, encara que no ens agradi, van configurant el nostre present. I, encara que vulguem no podem escapar-ne, ni ignorar-les, perquè si ho fem en un moment o altre, afloraran amb tota la seva virulència i ens arrossegaran emportant-se totes les nostres muralles i deixant-nos despullats davant la vida.

M'ha agradat i molt i la recomano a tots els que els agrada l'Almodovar d'històries de dones.

MARTINA opina

Adriana Ugarte i Emma Suárez representen amb generositat i llum a la protagonista de la pel·lícula Julieta. Elles, en passat i en present, són qui donen vida la història narrada en la darrera producció de Pedro Almodóvar.

Aquesta obra és una tragí-comèdia on vaig sentir dir per la ràdio que el protagonista hagués pogut ser el mateix director del film i ho trobo molt encertat. 

Personalment he entès una bonica reflexió sobre la mort i el valor de la vida. També buscant una mica més, i entre línies o en la lletra petita, al meu entendre l'espectador pot viatjar entre el passat i el present d'una gran dona qui, s'estanca davant d'un moment vital de transició. 

Cronològicament viatgem en el temps, per entendre que bloqueja aquesta senyora qui no es veu capaç d'afrontar el present, sense rascar en el passat. 

M'ha agradat força tota la utilització dels recursos de les imatges, com generalment fa aquest artista amb segell propi. Fent que els colors, el valor humà del repartiment i una història complicada però de fàcil lectura, facin d'aquesta peça una bonica, entretinguda, trista i suggerent reflexió.

MUSTANG. Directora, Deniz Gamze Ergüven.

Guió, Deniz Gamze Ergüven.

2015, França, Turquia, Alemanya.

Duració, 97 minuts.

SINOPSI

Comença l'estiu. En un poble del nord de Turquia, Lale i les seves quatre germanes, Nur, Selma, Ece i Sonay, arriben de l'escola després d'haver estat jugant innocentment amb els seus companys. La suposada depravació dels seus jocs, provoca un escàndol amb unes conseqüències mai no desitjades. La casa familiar a poc a poc, esdevé una presó per elles: classes a casa, la cuina substitueix l'escola i es comencen a pactar matrimonis.

Les cinc germanes, impulsades pel mateix desig de llibertat, es defensen contra els límits imposats.

Adaptació pròpia, treta del full informatiu de la pel·lícula Mustang, dels cinemes Verdi.

La directora, Deniz Gamze Ergüven

Nominacions de 2015: Òscar, a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Globos de Oro, a la millor pel·lícula estrangera.

Independent Spirit Awards, millor pel·lícula internacional.

Premis  de 2015: Goya, millor pel·lícula Europea.

Cèsar, Millor opera prima, guió original, banda sonora original i muntatge.

Acadèmia de Cine Europeu, premi Discovery Fipresci.

Parlament Europeu, Premi Lux.

National Board of Review. Premi Freedom of Expression.

Seminci, Espiga de Plata a la millor, premi “Pilar Miró” a la millor directora,

del Públic, Fipresci de la crítica, Seminci jove, Sociograph Award.

Festival de Cine Europeo de Sevilla, Gran Premi del Públic. 

Filmografia de la directora.

1992. TitledKings.

2006. Bir Damla su. Una goutte d'eau. Curt.

2006. Mon Trajet Préferé. Curt.

2014. Mustang.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula ens explica una història molt dramàtica, i també molt crítica amb la societat turca d'enguany, sobretot en les zones més petites i rurals.

Malgrat això, l'estil narratiu que ha adoptat la directora, és molt directe i no es penja ni en el sentimentalisme, ni en l'autocompassió, cosa que és d'agrair en un relat que podria ser molt més dur per l'espectador. El punt de vista narratiu és el de la germana petita i aquesta excusa narrativa, ens estalvia poder entrar de ple en alguns meandres molt foscos de la narració, conseqüència del que està passant... però que la directora utilitza per incentivar la rebel·lió de la germana petita i precipitar el final de la història, ple d'esperança i futur.

Crec que això és molt important en la pel·lícula i en el to que aquesta vol tenir, ens explica una situació per denunciar allò que pot tenir d'injusta i les conseqüències d'aquesta, però no es queda parada aquí i la conclusió final és la lluita per la llibertat d'un col·lectiu, les dones que, només la conqueriran per mitjà de l'educació.

Magnifica narració d'una història tràgica, però molt bella i amb un final carregat d'esperança.

La recomano a tothom, perquè és una pel·lícula que ho té tot allò que, per mi, pot ser una bona pel·lícula.

MARTINA opina.

Aquesta obra, narrada un començament d'estiu a Turquia, explica a través d'una família de cinc germanes, a qui els falta els pares, algunes controvèrsies d'aquesta regió del món i segurament, de molts altres llocs on comparteixen realitats.

La història, al meu entendre parla de l'emancipació de la dona, de l'adolescència, de les llibertats, de la família... entre d'altres. Per mi, més enllà de les protagonistes, qui amb intel·ligència, bellesa, enginy i cada una amb la seva pròpia essència, tenen camins que es creuen, aquesta obra fa un profund retrat de moltes coses.

M'ha agradat de què parla, però sobretot com ho fa i utilitza els recursos de les imatges. Ja que, sembla que països com Turquia, avui en dia, tenen unes barreres culturals que poden suposar veritables obstacles pel desenvolupament individual, però més enllà d'aquesta realitat, s'amaguen moltes altres coses.

Considero que és una pel·lícula amb moltes interpretacions, i tot i que només és la meva lectura, opino que el més interessat d'aquesta obra, és el fet que, no té cap problema a parlar de moltes coses en una sola peça. D'acord amb els temps que corren, on les societats son heterogènies, reflexiona de les diferències i de la complexitat de cada individu.

Ens explica com, cadascuna d'aquestes aquestes cinc germanes que, comparteixen una mateixa realitat de clausura a la seva pròpia casa, ja que, els familiars que les tenen sota la seva custodia, han considerat que s'han comportat contra la moralitat en la celebració del final de curs, surt del seu aïllament. Cadascun, té la seva manera particular de sortir-ne i cada personatge, de per si és un individu que, també necessita emprendre el seu camí.
Per mi, una peça reflexiva, fresca i suggerent. M'ha semblat bonica la manera d'aprofitar el simbolisme de la bèstia, el cavall de raça Mustang, en forma d'adolescent, en plena expansió de la feminitat.

A la revista Caimán, març 2016, Sofia Pérez Delgado en el seu article que parla de la pel·lícula, ens fa una reflexió sobre aquesta:

(...) Incapaç de desentendre's dels conflictes que té Turquia en aquests moments, Eugüven fa de Mustang una obra de rabiosa rebel·lia que, manifesta la sort que corren moltes dones a conseqüència de l'estructura heteropatriarcal. Al mateix temps, és un elogi a la independència i a la defensa de la voluntat personal, davant de la que, qualsevol presó creada pels opressors s'acaba convertint en la seva pròpia trampa.

Versió i traducció pròpies.

La fitxa del Verdi, on hi ha molta informació, l'entrevista amb la directora està molt bé.
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/mustang_bcn.pdf

Aquí podeu veure la directora i les nenes-noies protagonistes, entrevistades en anglès, per una dona, no gens convencional en aquests mitjans. També és molt curiós observar les diferents postures de totes elles, és molt divertit. Aquest, és més que res per xafardejar una mica...
www.youtube.com/watch?v=VeVAiI7fzw8

Una entrevista força interessant amb la directora:
http://www.europarl.europa.eu/news/es/news-room/20151120STO03812/Erg%C3%BCven-Aspirar-a-la-libertad-es-el-tema-de-la-pel%C3%ADcula

EL ABRAZO de la SERPIENTE. Director, Ciro Guerra.

2015. Colòmbia, Veneçuela i Argentina.
Duració, 125 minuts.
Ficció, creada amb documents històrics.

SINOPSI

Karamakate, un poderós xamà de l'Amazònia, és l'últim supervivent del seu poble. Ara, viu aïllat voluntàriament en un lloc pregó de la selva. Porta anys totalment sol i això l'ha convertit en un chullachaqui, una closca buida d'home, privat d'emocions i records. La seva buida vida, dóna un tomb quan arriba Evan un etnobotànic dels Estats Units d'Amèrica que busca la yakruna, una poderosa planta oculta, capaç d'ensenyar a somniar, ell decideix acompanyar-lo en la seva recerca. Junts emprenen un viatge al cor de la selva, on passat, present i futur es confonen, així, el xamà va recuperant els records perduts. Aquest retorn al passat, li porta el record d'una amistat traïda que li produeix un gran dolor, del que no s'alliberarà fins que transiti, per última vegada, pel seu coneixement ancestral. El qual, semblava a estar destinat a perdés per sempre.

Tret de Filmaffinity, versió pròpia traduïda i adaptada, per aquest blog.

Premis i nominacions, 2015.

Òscars- Nominació a la millor pel·lícula de parla no anglesa.// Cannes, quinzena realitzadors, Art Cinema Award.// St. Sebastià, secció oficial competitiva, “Horizontes látinos”.// Festival de Mar del Plata. Millor pel·lícula, Astor Oro.// 4 premis Fènix: Millor director, fotografia, música original i so.// Festival Havana: millor música original i millor muntatge.// Festival Lima: millor pel·lícula.

 Ciro Guerra ens fa una explicació molt breu i interessant sobre el film.

FILMOGRAFIA incomplerta.

Apart d'algun curt i algun documental, els seus llargs són:

2004, “La sombra del caminante”

2009, “Los viajes del viento”

2015, “El abrazo de la serpiente” 

NÚRIA opina

Pel·lícula en blanc i negre, elaborada amb els documents deixats per dos exploradors que, van estar a l'Amazònia, en diferents moments històrics.

El resultat final és un film de ficció, crític i que fa un homenatge a tots els pobles indígenes que vivien a l'Amazònia i que els van exterminar i aquells occidentals que, van abandonar el seu còmode món i es van arriscar i aventurar, per anar a descobrir altres maneres de viure i de conèixer el món que, no tenien res a veure amb la nostra manera de fer-ho, tan desvinculada de la natura i de l'essència de l'ésser.

En la narració es creuen les dues històries dels científics exploradors  , un gran i l'altre jove. El gran, es relaciona i fa el seu viatge amb un indígena jove anomenat Karamakate i el jove amb un Karamakate ja vell, sol i perdut. Aquests dos científics, s'apropen a la selva i a Karamakate amb respecte i amb el desig d'aprendre del seu coneixement.

He volgut apropar-me a la pel·lícula amb aquest desig de descobriment. Però, l'estructura de narració creuada entre les dues històries en el temps, se m'ha fet a parer meu poc clara. Ha sigut amb les lectures que he fet posteriorment que, he acabat d'entendre el seu sentit.

La pel·lícula és molt crítica amb els colonitzadors, tant els econòmics, com els religiosos. Els presenta com uns vulgars salvatges, incapaços d'empatitzar amb res que no sigui ells mateixos i els seus interessos d'allò que exploten o evangelitzen.

Malgrat tot, m'ha agradat. Visualment i musicalment és molt bonica i he trobat que té un plantejament curiós i interessant. 
Crec que és per gent que li agrada viatjar i o, l'hi interessa la història de les barbaritats que l'home blanc i civilitzat ha fet pel món, menyspreant la diversitat de formes de vida que hi havia a la terra.

MARTINA opina

Aquesta interessant trama d'un drama d'aventures, ens transporta mitjançant el viatge d'un biòleg que cerca la planta dels somnis, per la vida d'un xamà que és l'últim supervivent del seu poble. També ens permet veure quelcom del paradigma amazònic.

Amb la unió del món de les diferents cultures i amb l'objectiu de trobar la planta, podrem conèixer l'entorn, els conflictes entre les diferents civilitzacions que intenten conviure i la increïble riquesa de l'Amazònia.

M'ha costat seguir la trama, però m'ha submergit en un món diferent, exuberant i molt particular. Per tant considero l'experiència com a tal, recomanable.

Aquesta crítica d'en Jordi Costa al País, és molt interessant, tant per la seva visió, com per les informacions :
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/02/18/actualidad/1455823364_845199.html

Una entrevista feta per Javier H. Estrada amb el director que, està molt bé:

https://www.caimanediciones.es/entrevista-ciro-guerra-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-46/ 

JANIS: Little Girl Blue. Directora, Amy Berg.

EUA, 2015.

Documental. Estrena, 4 de març

Duració, 115 minuts.

Sinopsi

Janis Joplin, neix a Port Arthur_ Texas el 19 de gener de 1943 i mort a Califòrnia el 4 d'octubre de 1070, a 27 anys. Fou una cantant de rock and roll i blues; la seva veu i el seu esperit rebel, la convertiren en una de les artistes més estimades del moviment contracultural de la dècada dels 60. És la primera dona estrella de rock.

En aquest documental veurem una visió fragmentada i cronològica de les seves actuacions, algunes entrevistes amb gent vinculada familiar i íntimament amb ella i alguns dels seus textos. Tot plegat configura una visió d'aquesta cantant.

la directora, Amy Berg.

NÚRIA opina

Tenia moltes ganes de veure aquest documental. La Janis Joplin va ser una de les meves ídols de joventut i de molta altra gent de la meva generació. La seva manera de cantar em feia escruixir i em posava la pell de gallina... encara ara, em desperta alguna cosa forta dins meu.

El documental intenta ser fidel al personatge, evitant mitificar-lo per no caure en la llegenda fàcil que, corre sobre el mite i que tots sabem. Fragments de les seves actuacions, ordenats cronològicament al llarg de la seva carrera artística són la base d'aquest documental, sovintejat per entrevistes als seus dos germans i altres amics i amants. També introdueix fragments dels seus escrits, cartes o d'altres.

Tot plegat ens mostra un treball de recopilació ben fet i sense pretensions. Segueix la tendència actual en els documentals actuals on es mostra una serie de materials, sense voler jutjar al personatge que ens presenta, aquesta és una feina que ens toca els espectadors.

Grandíssima artista. Que era feliç dalt de l'escenari cantant. Quan actuava vivia i quan havia de viure, sense actuar, moria. Ho va fer massa jove, gràcies a unes substàncies amb les quals volia anar matant el temps, mentre no vivia.

Fa poc, vaig veure un documental de L'Amy Winehouse, en aquell si que hi trobo la intenció de remarcar els aspectes foscos de la fràgil vida d'ella. Vides paral·leles, amb moltes similituds i amb moltes diferències que, van viure en moments molt diferents. Dues grans artistes perdudes, en tots els sentits de la paraula.

Gràcies Janis per deixar-nos el teu art i gràcies Amy Berg, per convocar-nos en aquest acte d'homenatge a una gran artista.

MARTINA opina
A través de les cartes que aquesta artista va enviar a la seva família i amics, i també, escoltant els records que en tenen els receptors d'aquesta correspondència i mitjançant imatges d'arxiu i música, podem conèixer la trajectòria creativa d'aquesta artista.
M'ha semblat una interessant fotografia amb un excel·lent treball d'arxiu. On hom pot immiscir-se al món propi d'aquesta jove estrella que, mori amb 27 anys. Considero que l'obra fa els honors a un personatge emblemàtic, que crec que tothom coneix, però que en general se'n sap poc.
Com a documental he trobat que li falta ritme o una mica de música. Quina paradoxa quan és el “leitmotiv” d'aquesta pel·lícula.

CAROL. Director, Todd Haynes.

Guió. Phillips Nagy

Nacionalitat, EUA i la Gran Bretanya, 2015.

Duració, 118 minuts.
Estrena, 3 de febrer de 2016.

Sinopsi
Anys 50, Estats Units d'Amèrica, ciutat de Nova York. Therese és una jove dependenta d'uns grans magatzems que vol esdevenir fotògrafa. Carol és una dona madura, rica i benestant que pertany a l'alta societat novaiorquesa, està casada i té una filla. En els magatzems es coneixeran i tot seguit, naixerà alguna cosa entre elles. Juntes viuran una història d'amor, poc convencional per l'època que els comportarà certs problemes. 

El director, Todd Haynes.

 Filmografia:

 2007- I'm Not There.

 2002- Lluny del cel.

 1998- Velvet Goldmine.

 1995- Safe. 

Informació sobre l'origen del guió del film.

Patricia Highsmith va escriure i publicar l'any 1952, “The Price of Sal”, novel·la ambientada a Nueva York els anys 50, on narra l'amor entre dues dones. Quan la va publicar tenia 27 anys i ho va fer amb un pseudònim, Claire Morgan, en aquells moments les novel·les de lesbianes no estaven gens ben vistes. El 1989, es reimprimeix amb el títol de Carol i amb el veritable nom de l'autora. L'autora va fer unes declaracions, on va expressar que, li sabia greu no haver-ho fet en el seu moment amb el seu nom, ja que això potser hauria ajudat a altres lesbianes. Hi ha qui afirma que la història té una part autobiogràfica.

Va vendre un milió d'exemplars.

El guionista va respectar l'essència de la història però va introduir alguns canvis que, li van semblar més adients per la versió cinematogràfica.

Informació treta de diferents fonts: Viquipèdia i altres.

Curiositat: veien la pel·lícula “Milenium” a la tele, vaig descobrir que, la noia jove, bona i enamoradissa de Carol, fa de Lisbeth Salander en aquesta... quin canvi !!

NÚRIA opina

Tanta literatura al voltant d'aquesta pel·lícula, acaba generant unes expectatives difícils de satisfer, i així ha sigut.

La història té una exquisida posada en escena: guió, planificació, llum, fotografia, vestuari, ambientació dels escenaris de l'època, actrius, tot, tot i tot.

És tot tan bonic i perfecte que, hi ha alguna cosa que fa que, no te la puguis creure i que al meu entendre, ho desnaturalitza i la converteix en una representació mancada de passió, la qual cosa, pel tema de què tracta la pel·lícula, és una paradoxa.

És el personatge de Carol el qui no m'ha acabat d'entrar, potser el trobo excessivament sofisticat o potser amb una actuació que, se'm fa poc creïble i no m'acaba de convèncer.

De tota manera, cal dir i reconèixer que és una bona pel·lícula. La història narrativa es desenvolupa el·lípticament i amb un canvi sobtat de punt de vista, cap al final. Però amb una narració clara i coherent.

No he llegit la novel·la i per tant, no puc opinar sobre els canvis que s'han fet en aquesta versió cinematogràfica.

És una pel·lícula amb una clara voluntat estètica, on ha aconseguit recrear molt bé una època i un ambient.

El tractament de la llum i el focus és molt significatiu i significant, buscant donar-li un valor narratiu per mitjà d'aquests.

Una pel·lícula que pot entusiasmar o simplement agradar o decebre i deixar-te indiferent, com és el meu cas.

Consti que l'he vist dues vegades.

Parlant amb una amiga meva, la Quima que també l'havia vist, li havia passat quelcom similar a allò que jo vaig experimentar... alguna cosa, difícil d'explicar: la trobes molt bonica i ben feta, però li falta alguna cosa.

MARTINA opina

Una bella narració sobre l'amor. Una estètica molt acurada i dues dones molt característiques, són els ingredients d'aquest relat, on s'explica un afer entre aquestes dues senyores, de classes socials i edats diferents.

Una, és una jove dependenta d'un magatzem. Té un caràcter inquiet, somniador i aventurer. L'altra, és una dama de classe adinerada. Sabia i forta, en procés de divorciar-se d'un marit possessiu i orgullós que no respecte ni la separació, ni la realitat bisexual de la seva esposa.

Dues persones que es troben en moments vitals diferents i que necessiten esbargir-se, divagar i sortir de la seva zona de confort. Dos éssers que connecten ràpidament i s'aventuren a descobrir més, l'un de l'altre. Dues històries que es creuen creant-ne una de nova.

Cinema ben fet, amb un gran repartiment però, amb una història una mica massa previsible i que, a mi m'ha acabat avorrint.

ANOMALISA. Direcció, Charlie Kaufman i Duke Johnson.

EUA, 2015.
Duració, 90 minuts.
Gènere: animació per adults.
 

Sinopsi

Michael Stone, autor de llibres d'autoajuda, vola cap a Cincinnati per fer una xerrada sobre motivació personal. El seu desplaçament funciona com el revers d'un viatge a Ítaca.

És una persona desgastada i amb un matrimoni esgotat. Un treball amb unes perspectives il·lusòries i un passat de mentides i traïcions.

Durant una llarga nit, plena de malsons i amb breus espurnes de llum, Stone, es troba amb la seva última oportunitat d'abandonar el descoratjament i reenganxar-se a la vida.

Els directors, Charlie Kaufman i Duke Johnson.

NÚRIA opina

  

Aquesta obra d'animació per adults, primer se m'ha fet molt estranya... tan estranya que fins i tot m'ha fet sentir malament.

Tens davant els teus ulls, uns ninots que es comporten com a humans que, són com una mica desproporcionats i contrafets, força inexpressius facialment, però que tenen una força tal que et fan sentir tot el desemparo i fragilitats que hom pot sentir davant de la soledat i la manca d'amor.

Aquest desajust, entre el que et poden fer experimentar emocionalment aquests personatges i allò que són en realitat, una doble ficció que, com si fos una doble negació es converteixen en una afirmació, i aquesta, fa que experimentis més intensament allò que et volen retransmetre que, si fossin actors de carn i ossos.

Una experiència genial i estranya, la recomano. És una bona pel·lícula.

MARTINA opina 

Aquesta obra d’animació per adults és una profunda, original i bonica reflexió sobre la manera com una persona pot combatre la seva soledat.

Estèticament és una peça particular on els personatges es tapen amb unes màscares que al meu entendre simbolitzen la superficialitat de les persones.

La història narrada és la d’un ser que ha tingut èxit professionalment, però que es troba totalment perdut personalment. Aquest, fora de la seva zona de confort, és a dir lluny de casa seva, indaga i procura sentir-se estimat. Potser fracassa o senzillament aprèn, però els fets passen i la pel·lícula té una forma de narrar la història molt particular..

Tot plegat es converteix en una experiència, on l’espectador entra en un altre món on els seus personatges de ficció, simbolitzen sentiments humans que et transporten a fer una lectura més enllà de tot plegat. A mi personalment, m’ha agradat.