PARASITOS. Gisaengchung. Director Bong Joon Ho

LES SEVES IMATGES- ja en plena maduresa després de l'amable fabula Okja (2017)- TORNEN A ESTAR IMPREGNADES D'AQUEST ESTRANYAMENT I HUMOR DISTANCIAT, CAPAÇ DE GENERAR DESASSOSSEC I PERPLEXITAT DAVANT DE LA INESTABILITAT GENERADA PER COMPORTAMENTS NO CODIFICATS, NI PREVISIBLES.

Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019. 

Guió, Bong Joon-ho i Jin Won-han

Corea del Sud, 2019.

Duració, 132 minuts.

Premis, Palma d'Or a Cannes 2019.

SINOPSI

Ki-taeck, el pare d'una família sud-coreana, està sense feina, la seva dona i els seus fills, també. Quant en el seu fill, li surt una feina de professor d'anglès en una casa de gent benestant, els Parks, s'establirà una interrelació entre ambdues famílies molt sorprenent i imprevisible.

El director, Bong Joon-Ho.

És la consagració definitiva d'un creador originalíssim, el seu cine passa amb fluïdesa i sense solució de continuïtat del realisme a la sàtira, del patètic al tràgic, del drama a la paràbola política, de la crònica social a la metàfora ideològica i de l'esperpent grotesc a la lluita de classes, sense mitjançar cap advertiment, ni marca denotativa, en el curs d'una mateixa seqüència o fins i tot dins d'un mateix pla.

Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019.

Filmografia anterior d'aquest director:

https://cinefilosfrustrados.com/mejores-peliculas-bong-joon-ho/

NÚRIA opina.

No tinc massa a dir d'una pel·lícula que és tan complexa i té tants registres. I a més a més, sobre la que s'ha escrit tant per part de la crítica especialitzada que, es fa difícil aïllar-se'n per dir alguna cosa singular o diferent. Cal no oblidar que, el seu director ha guanyat la Palma d'Or a Cannes, reputat guardó, i que ja tenia una bona reputació deguda a la seva filmografia anterior.

Si però, que puc dir que m'ha agradat molt i que la tornaré a veure per tal d'acabar de copsar tota la seva intensitat i per poder-me fixar amb detalls que m'han passat desapercebuts...

A la pregunta que em faig sobre per què m'ha agradat tant, tampoc puc obtenir una resposta simple, ja que el film no s'ho mereix... És una pel·lícula que sorprèn per la seva història, pels girs insospitats d'aquesta i pel seu final resolutiu, però amb moltes esquerdes no omplertes i que cadascú les pot omplir com vulgui... És metafòrica, però no hi ha ni absolutament bons, ni absolutament dolents, cadascú té el seu paper dins d'una estructura establerta, però fràgil i que es pot trencar en qualsevol moment quan aflora més aviat o més tard l'instint de supervivència. És irònica, sarcàstica i burlesca i una mica surrealista i per tant et permet, situar-te com a espectadora, en el territori més còmode per cadascú.

I per acabar, t'interroga i et fa pensar, si vols.

La recomano molt, tot i que penso que és una pel·lícula per estimar o detestar, la Martina n'és un exemple molt clar...

MARTINA opina.

Aquest relat et proporciona una lectura de les desigualtats d'allò més àcida. En un entorn on el liberalisme ha arribat a tal extrem tòxic, on ja, ni rics ni pobres lluiten pel seu estatus. Amb una història on l’absurd està justificat, suposo per una clara voluntat de mofa.

Havia llegit que aquesta proposta era necessària, explosiva i amb una clau d’humor molt contundent. A mi, sincerament m’ha semblat pedant, altiva i fins i tot impertinent. Una mirada d'algú, qui segur que no passa gana, ni misèries i des d’una més aviat insultant fredor, qüestiona la postura conformista dels altres.

Fins a l’últim moment he procurat deixar-me conquistar, sorprendre'm i fins i tot he fet l'esforç de lligar l’intent de tancar la història, de manera oberta que fa a l’acabament de l’obra. Però sincerament he fracassat, he quedat indiferent i reconec que el no m’agrada és com dient moltes coses, no hi ha voluntat d’utilitzar un llenguatge planer.

En suma una opció critica, però no del meu gust. 

Voleu escoltar la cançó d'en Gianni Morandi que surt el film:

https://www.youtube.com/watch?v=otoPziWVLUc&lc=z13rh3fbkqevihwmu22kcz4pkmesxpnid04

Crítiques per tots els gustos i fitxa completa al FilmAffinity: 

https://www.filmaffinity.com/es/film520465.html

A RAINY DAY in NEW YORK. Director, Woody Allen.

ELS MEUS PERSONATGES SEMPRE TENEN UNA CRISI EMOCIONAL. ELS PERSONATGES QUE NO LA TENEN, PER MI NO SÓN INTERESSANTS, NI DIVERTITS. NO M'INTERESSA LA GENT HABITUAL, M'INTERESSA LA GENT AMB PROBLEMES, SOBRETOT EMOCIONALS.

Woody Allen. 

Paraules dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.

Direcció i guió, Woody Allen.

EUA, 2019.

Duració, 92 minuts.

SINOPSI

Una parella de dos joves universitaris, Ashleigh i Gatsby, deixen la universitat on estudien per anar a passar un cap de setmana a New York. L'excusa és que ella entrevistarà a Roland Pollard, un director de culte de cinema. Gatsby porta a terme una organització del cap de setmana molt estricte per poder-li ensenyar a Ashleigh tots els llocs que ell té mitificats, intentant per tots els mitjans que la seva mare no descobreixi que es troba a la ciutat, altrament haurà d'anar a la important festa que la seva mare fa cada any. De tota manera les coses no surten exactament com ell preveia.

Text tret de la crítica “Autoretrato neoyorquino”, escrita per Israel Paredes Badia, per a la revista Dirigido por... de l'octubre de 2019.

El director Woody Allen.

La IRONIA per en Woody Allen.

La ironia és una de les armes més poderoses del cine. Però no creu que, ja no es fa servir, o si més no, és una amenaça per la correcció política, cada vegada pitjor entesa?

Hi ha un públic que vol missatges molt clars: a què et refereixes i què és allò que defenses... però hi ha una part- més reduïda- que és més sofisticada i que no espera que deixis la ironia.

Paraules d'en Woody Allen dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.

NÚRIA opina.

En Woody Allen ha passat a ser un clàssic, sobretot per totes aquelles que ens agrada.

En Woody Allen no té pretensions, ni les necessita. Fa allò que vol i com vol, i no crec que l'interessin ni les quotes de pantalla, ni els diners recaptats. Mentre ell pugui fer les pel·lícules que vol, ja en té prou.

És un veritable artista, en el sentit més melancòlic i decadent, una espècie que ja no s'estila, en extinció, crec que és per això que li sóc fidel i m'agrada.

Té el seu estil propi, sap inventar històries i explicar-les. És per aquest motiu que, ell té el seu públic, no pretén ni vendre, ni trencar quotes, ni res de res. Pretén fer pel·lícules, si agraden bé i si no, tant li és mala sort. No crec ni que llegeixi les crítiques...

Hi ha gent que aquesta actitud li molesta i li desagrada, però a mi m'encanta la gent que es dedica a la creació i que no es ven i que passa del rotlle capitalista que si no guanyés- tant se val què- no comptes, no existeixes, no vals res. Tinc clar però que, per arribar a aquest nivell, has de tenir garantida la subsistència, ell la té.

Després de tot aquest argumentari per justificar la meva afiliació al Woody Allen, passo a dir que la pel·lícula està bé i pels que simpatitzen amb les seves històries, intel·ligents, un punt crítiques i iròniques i que fan somriure, s'ho passaran bé.

Llàstima que, en aquests moments la cartellera està farcida de propostes més creatives i estimulants. 

MARTINA opina. 

Sovint es diu que, en Woody Allen no et deixa indiferent. Segons tinc entès hi ha força gent que l’adoren i molta altra que, no el poden veure.

Tot i això, crec que jo, com a fidel fan del seu treball ho visc d’una manera menys d’extrems i senzillament, em diverteix entrar en la seva proposta anual. Sobretot, gaudint de les diverses petites històries que aprofundeixen en la vida de cada un dels personatges que, mai intervenen en va o de manera superficial.

Considero que les seves històries sempre toquen l’amor com a eix temàtic, el que tot i ser un llenguatge universal i altament explotat en les arts, està clar que en la vida interna d’aquest home és infinit i ric, en matisos. A més, afegint-hi l’art d’explicar-ho amb senzillesa, fan de l'experiència lúdica, un format que se’m presenta com a consum d’oci fresc.

En aquest relat parla de dos joves, que viuen experiències creuades a Nova York i perillosament es deixen persuadir pels misteris de les tenebroses sendes de l’amor, explorant sense pors ni tabús.

Pel meu gust, novament considero que, hem pogut gaudir d’una proposta d’humor de fàcil digestió. Crític de les classes benestants apoltronades de la societat americana, amb personatges genuïns i sofisticats, construïts amb molta profunditat i que novament m’ha fet preguntar com deu ser la ment d’aquest creador, en la vida real. M’imagino un món intern que, tal com se’ns presenta m’és estimulant i fàcil, mitjançant el joc de que de cada persona hi penja un nou relat.

Fitxa completa i crítiques:

https://www.filmaffinity.com/es/film936907.html

BLINDED BY THE LIGHT. Directora, GURINDER CHADHA.

GURINDER CHADHA PREFEREIX CENTRAR-SE EN LA CONNEXIÓ SALVADORA QUE ESTABLIM AMB LES NOSTRES FONTS D'INSPIRACIÓ DE CAPSALERA.

Paraules de Víctor Esquirol en la seva crítica per FilmaAffinity, setembre 2019.

Guió, Paul Mayeda Berger, Gurinder Chadna,Sarfraz Manzoor.

Gran Bretanya, 2019.

Duració, 118 minuts.

SINOPSI

Anglaterra 1987, durant els austers anys que Margaret Thatcher va estar al poder, Javed, un adolescent britànic d'ascendència pakistanesa, aprèn a viure i a comprendre a la seva família a través de la música de Bruce Springteen. 

Tret de FilmaAfinitty

La directora anglesa Gurinder Chadha.

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula per un públic popular, amb una estructura senzilla i amb uns valors positius i contundents.

Té tots els ingredients per agradar a un públic que busca en el cinema un entreteniment que li aporti alguna cosa i que el faci plorar, una mica i riure, també una mica... Uns personatges protagonistes joves i vells entranyables, bona música- Bruce Springsteen- i el desig per part dels joves, de llaurar-se un futur d'acord amb les seves expectatives creatives, amb il·lusió, treball i sense entrebancs del sistema i dels familiars. Una mica de crítica, per mitjà del context polític que ens presenta- Margaret Tatcher al poder. També, una mica de reflexió, arrel de com quan hi ha una crisi econòmica surten les forces enterrades de l'infern, en forma de populismes nacionalistes, El Front popular i com fomenten la confusió de la gent més afectada, senyalant un fals enemic: pobres contra pobres...

Aquesta pel·lícula ens permet fer molts paral·lelismes amb la situació actual i anar aprenent cosetes i adquirint elements de reflexió que ens encaminin cap a alguna perspectiva una mica més constructiva, sense obviar la gravetat de la situació actual.

Film per veure amb família i amics, de gustos diferents que els agrada el cinema d'entreteniment amb valors que, els permetin creure amb una part del gènere humà.

MARTINA opina.

Aquesta obra pel meu gust és molt necessària en el temps que corren. Feia temps que no plorava, reia, divagava i sentia necessitat de valorar la meravella de vida que ens ha tocat gràcies a un relat ben acotat, fet amb molt d’art i el que et sacseja sense destorbar.

Una història senzilla, real i inclús banal. Un relat que des del punt de vista de la vitalitat i inexperiència d’un adolescent és capaç de traslladar-te a una dimensió constructiva, optimista i melòdica de la realitat.

Al meu entendre sense judicis, ni perjudicis i amb un caminar molt melòdic, aquesta pel·lícula és ideal per veure amb nens, fa el relat del traspàs al món adult. Amb els seus pros i els seus contres, sense imposar una única lectura i donant una visió molt diplomàtica de tots i cada un dels conflictes que implica la societat contemporània.

Personalment he gaudit molt, sobretot per la lleugeresa del seu llenguatge, però també perquè cada vegada estic més necessitada de lectures senzilles, depurades i no demagògiques de la complexitat, o no, del paradigma actual.

Filmografia completa de Gurinder Chadha: 
https://www.elseptimoarte.net/directores/gurinder-chadha

Fitxa completa i crítiques al FilmaAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film452292.html 

Alguna altra informació interessant, com a Boss li va agradar el film?:
https://los40.com/los40/2019/09/10/los40classic/1568126253_337281.html

EL PERAL SALVAJE. Director, Nuri Bilge Ceylan.

BILGE CEYLAN, LLENÇA UNA MIRADA SOBRE LA REALITAT TURCA, ANCORADA EN UN PASSAT QUE NO SUPERA QUE, NO CONTRADIU, NI TRANSFORMA, TOT ASSIMILANT-LA AL PRESENT COM POT; PERÒ TAMBÉ UN RELAT D'ENTESA ENTRE SINAN I EL SEU PARE.

Paraules d'Israel Paredes Badia, escrites en la seva crítica “El eterno retorno” per la revista Dirigido por... Juliol-agost de 2019.

Guió, Nuri Bilge Ceylan, Akin Aksun i Ebru Ceylan.

Turquia 2018.

Duració, 188 minuts.

SINOPSI

Un aspirant a escriptor torna al seu poble natal després de graduar-se i es veu aclaparat pels problemes d'endeutament del seu pare a conseqüència de la seva addicció al joc.

SINOPSI CONCLUSIVA

Bilge Ceylan ofereix al seu jove personatge la forma de sortir de la desesperació. Literalment, introduint-lo en un pou, perquè hi treballi i furgi buscant el seu destí, perquè així entengui allò que el seu pare ve fent tota la vida. (Sobre)viure.

Paraules d'Israel Paredes Badia, escrites en la seva crítica “El eterno retorno” per la revista Dirigido por... Juliol-agost de 2019.

El director Nuri Bilge Ceylan.

NÚRIA opina.

Una molt bona pel·lícula amb un metratge llarg però absolutament necessari per explicar una història que va més enllà de la correlació d'esdeveniments del protagonista, Sinan un noi jove, mestre, que vol ser escriptor.

Una magistral crònica de la desesperança en la qual viu immersa Turquia, però també una reflexió sobre la vida, el temps, el paisatge, la feina d'escriptor, la realitat i els somnis, les relacions familiars...i moltes altres coses que segons qui la vegi hi pot veure.

Una gran pel·lícula pels que no tenen pressa.

MARTINA opina.

La Núria sovint proposa sessions de cinema d’autor, qüestió que agraeixo i que com que no dubto del seu criteri m’agrada perquè em permet entrar en més registres. Tot i que no sempre congeniem pel que fa a gustos, penso que és enriquidor que sigui així i ens permet compartir lectures diferents de cada sessió plegades.

A mi francament els relats contemplatius, desordenats i que abusen del temps, em cansen aviat.

Aquest per mi n’és un clar exemple, tot que entenc que l’experiència és a criteri d’algú altre que li agrada construir la narració d’aquesta manera i que òbviament no deixa de ser quelcom subjectiu. En tot cas, tot el que puc dir, és que al meu entendre a aquesta obra li falta haver-la acabat de polir.

Hi ha un escriptor que m’agrada molt, que a la seva autobiografia, remarca que el que més plaer li provocava de la seva professió era quan havia acabat de desenvolupar una idea i buscava entregar-la a tercers. Aquesta, a priori l’escrivia sense censura i sovint ocupant moltes pàgines, però en aquest estadi estava encara inacabada. Considerava que la seva tasca era aleshores, quan era capaç de depurar-la, fins a reduir-la prou perquè fos quelcom exquisit pels seus lectors.

Doncs aquí és on personalment, crec que aquesta pel·lícula falla. De fet explica moltes coses, tracta debats d’allò més profunds i té molt de contingut. Però en cap moment te’ls entrega de manera que pel meu gust puguis gaudir del format en el qual l’autor t’ho fa arribar.

Tracta, durant més de tres hores, del debat generacional entre un pare i un fill mitjançant un retrat a la Turquia interior. Tot i això, considero que aquesta pel·lícula amb dosis petites, té moltes converses que m’agradaria, si ja jubilada tinc temps, poder tornar a escoltar. 

El blog de Filmin és una bona opció per una bona consulta de les novetats:
https://www.filmin.es/blog/el-peral-salvaje-de-tal-padre-tal-hijo

Fitxa completa, crítiques i filmografia al Filmaffinity:
 https://www.filmaffinity.com/es/film166631.html

LITUS. Director, Dani de la Orden.

UNS DIÀLEGS QUE OSCIL·LEN ENTRE LA COMÈDIA I LA TRAGÈDIA, BEN RESOLTS PELS SEUS ACTORS I ACTRIUS PROTAGONISTES.

Paraules de Fernando Bernal, escrites en la seva crítica per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de setembre de 2019.

SINOPSI

Un grup d'amics es troben a casa d'un d'ells i antiga casa d'un que, s'havia suïcidat sis mesos abans.

En aquesta trobada el germà, els vol donar unes cartes que el mort els ha deixat per cadascun d'ells.

El director, Dani de la Orden.

NÚRIA opina.

Penso que pot ser difícil fer una pel·lícula amb un text teatral i que tingui la mateixa força que, té en un escenari on els personatges els tens davant teu i aquest sol fet, pot crear una atmosfera molt especial i arrauliment que t'arrossega amb la història. A mi em passa, que sempre sóc molt més exigent amb el cinema que amb el teatre. Per mi en el teatre, amb un bon text i una bona interpretació, ja en tinc prou... El cine ja és tota una altra cosa perquè la imatge, el so, l'espai i el temps ens poden transportar a mons molt llunyans, de la presencia física dels intèrprets que, gaudim al teatre.

Què esperava trobar en aquesta història?

Un retrat generacional d'un grup d'adult de trenta anys que, han patit la pèrdua per suïcidi d'un dels amics del grup.

Que he trobat?

Un grup de personatges, en general força immadurs que, treuen els seus drapets al sol quan se senten tocats, no pel fet en si, sinó per un hipotètic comiat del suïcida.

Estic d'acord amb alguna crítica que he llegit que diu que semblen més un grup d'adolescents que, d'adults.

Es pot anar a veure quan no hi hagi una altra opció més bona a la cartellera- cosa que passa- o si es vol donar suport al cinema espanyol que, sempre és una bona opció. 

MARTINA opina. 

Aquesta obra de teatre portada a la seva versió cinematogràfica es digereix agradablement amb un ritme de comèdia malgrat el seu contingut tràgic.

Realista, profunda i sense massa caràcter, converteix una trobada d’amics reunits per acomiadar a un dels membres de la colla qui feia poc s’havia suïcidat, amb una manifestació a favor de la vida.

Cada personatge està construït amb geni, però pel meu gust de manera superficial. Sincerament m’ha semblat un producte d’oci, d’entreteniment. Allò que li he trobat a faltar  és una voluntat d’entrar de veritat en els temes que, impliquen el relat sense convertir tot l’argument en banal.

En resum, pel meu gust, una opció de cinema sense sorpreses ni debat. Un format que bàsicament juga a triar un repartiment de joves guapos i frescos, per tal de captivar a un tipus d’audiència, la que no pretengui pensar gaire durant la trama.

Per completar la informació i veure les crítiques que ha tingut aquest film:

https://www.filmaffinity.com/es/film753066.html

LA VIRGEN DE AGOSTO. Director, JONÁS TRUEBA.

UN COMMOVEDOR ESTUDI SOBRE LA IDENTITAT FEMENINA QUE ES DESENVOLUPA EN ELS FORATS DE L'ANATOMIA MITOLÒGICA DEL MADRID ESTIUENC.

Frase d'Emilio M. Luna en el seu article, “Presente en evanescencia”, a la revista Dirigido por... Setembre de 2019.

Director, Jonás Trueba.

Guió, Itsaso Arana i Jonás Trueba.

Duració, 125 minuts.

España 2019.

SINOPSI INTERPRETADA

Primera quinzena del mes d'agost a Madrid. Eva s'instal·la al pis d'un conegut que, li deixa al barri de “La Latina”.

Eva té trenta-tres anys i es planteja la vivència 'aquests dies (temps vuit igualment rohmerià) com un parèntesi d'oportunitats per buscar un sentit a la seva vida, sense que per això la pel·lícula es contagiï d'ínfules existencialistes.

L'itinerari està pautat per unes cartel·les que ens recorden deliberadament als procediments d'Éric Rohmer.

Paraules dites per Carlos F. Heredero en el seu article, “Una epifanía laica”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, juliol-agost de 2019.

El director, Jonás Trueba.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula lluminosa i senzilla. Una pel·lícula que no pretén, però és; cosa bastant difícil en la concepció de moltes d'elles avui, on és més gran la parafernàlia que, el lloc veritable on arriben.

Retrat d'uns joves adults que, d'infants als seus progenitors ens semblava que ho tindrien fàcil i a resultat una predicció molt allunyada de la realitat actual.

Una nova versió, actualitzada, renovada i personalitzada, d'un model narratiu com és el del gal Éric Rohmer.

Una història massa elegant i subtil, per uns temps on prima la barroeria, l'estridència i la vulgaritat per veure qui fa ,més soroll.

Una de les petites, grans sorpreses d'aquest estiu.

Molt i molt recomanable.

MARTINA opina.

Aquesta obra consisteix en un personatge, que es construeix mitjançant un retrat del seu dia a dia, i durant un període on es dedica espai i temps, per conviure amb ella mateixa. Consisteix en el relat del temps de qualitat d’aquesta persona, és a dir durant unes vacances que pren i que passa a Madrid tot i ser, la seva ciutat de residència.

Els dies passen a poc a poc, entrant en tot i cada un dels detalls visuals que envolten l’entorn de la noia i donant a l’espectador ingredients per poder anar construint aquest personatge.

Francament he gaudit de com m’han acompanyat pels carrers de la ciutat, la seva gent i la història tal com caminava. Aconseguint entrar en un món particular, des de la distància. Però sense forçar cap judici, ni qüestionament cap a la protagonista.

De fet m’agrada, ja que crec que és sincera i penetra a l’interior dels qui hi intervenen, però sense necessitat de manipular els fets, perquè consideris les coses des d’un punt de vista concret.

En resum, potser una opció molt d’estiu, on aparentment no passa massa res. Però on de retruc, ens ensenya com amb tranquil·litat, om gaudeix de poder conversar amb un mateix. Avança pausadament, amb tots els detalls de cada escenari on es dóna l’acció, molt ben cuidats. 

Pel meu gust compleix amb tots els paràmetres per ser una opció suculenta, quan un està disposat a passar una bona estona.

Fitxa completa, informacions i crítiques:
https://www.filmaffinity.com/es/film789659.html 

Interessant entrevista amb el director: 
http://www.rtve.es/alacarta/videos/version-espanola/version-espanola-reconquista-coloquio/4600463/

QUIEN A HIERRO MATA. Director, PACO PLAZA.

ELS PERSONATGES ENS EMPENYEN A MIRAR-NOS ALS ULLS I A FURGAR EN EL NOSTRE INTERIOR PER FER-NOS UNA PREGUNTA FONAMENTAL: LES NOSTRES DECISIONS ENS CONSTRUEIXEN O ENS REVELEN?

Tret i traduït de les paraules del director, editades en la fitxa dels cinemes Renoir.

Guió, Juan Galiñanes i Jorge Guerricaechevarría.

España, 2019.

Duració, 107 minuts.

SINOPSI

En un poble de la costa gallega viu Mario, un home exemplar en l'àmbit familiar i professional que està esperant el seu primer fill. A la residència de gent gran, on treballa d'infermer, tothom l'aprecia. Quan arriba a la residència acabat de sortir de la presó Antonio Padín, el narco més conegut de la zona, Mario es desviu perquè se senti a la residència com si estigués a casa. Fugint dels seus fills, Kike i Toño, al comandament del negoci familiar, Padín anirà agafant més confiança en el seu infermer Mario. L'engany d'un soci i el deute amb un proveïdor colombià, portaran al fill petit Kike a la presó i al gran Toño recorrent a l'infermer

perquè intenti convèncer al seu pare per tornar a casa i pagar el deute. Però Mario té els seus plans...

Tret de la fitxa del Renoir.

El director Paco Plaza.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat molt i em sembla molt equilibrada en tots els aspectes, només n'hi ha un que no m'ha acabat de fer el pes, tot i que no voldria fer un spoiler, i aquest és que, no s'acaba bé... Jo sóc de la generació del programa doble en la sala de cinema del barri o poble. Aleshores el cinema era simplista pel que fa als seus plantejaments ideològics: un món de bons i dolents, on sempre guanyaven els, suposadament bons- tot i que amb el temps vas descobrint que això no és categòricament cert i fins i tot que moltes vegades ens han enganyat i és fals. Ara prima una certa veritat falsejada- això és un oxímoron- on moltes vegades al final i amb tinta invisible diu: potser t'hauria agradat que, acabés bé, però la realitat és més dura i crua.

Un guió ben tramat, unes actuacions magistrals, un ritme creixent que permeten a l'espectadora anar-se situant i incomodant davant d'una història de rancúnia, venjança i odi que, et va inquietant i que saps que no pot acabar bé, perquè, ningú es redimeix amb la venjança i la violència que genera.

També he trobat prou interessant la manera prou fosca i ambigua de tractar els records amb les imatges, ja que, en aquells que hi ha molt dolor i desesperació incorporats, la narració no és lineal i de sobte ens assalten un munt d'imatges inconnexes però molt significatives i doloroses que en el Mario, se li van despertant progressivament, amb la presència del cap del carter de la droga gallec, a la residència on ell treballa. Llavors és el moment on ell haurà de prendre decisions que seran crucials en la seva vida.

Un altre ingredient molt important per mi en l'art és que, des del cas particular que t'està presentant et permet anar, a reflexionar sobre qüestions universals. T'emportes l'essència del film a casa per anar-li donant voltes a qüestions com el mal, la rancúnia, el perdó, la violència, la venjança i com podem anar-los gestionant.

Pel·lícula molt recomanable per tots els que els agrada reflexionar sobre aquestes qüestions. No recomanable pels que volen anar a passar una estona per distreure's.

MARTINA opina.

D’aquesta tria només he de comentar que, un cop més, amb aquest director hem pogut gaudir veient cinema amb un llenguatge estrident que, si et deixes portar, penetra ben endins.

Procuraré explicar-ho, ja durant el passi m’he sentit una privilegiada. Un sentiment honest, com si sent una aficionada d’aquest art i podent incomodar-se en aquest relat visual, fos una experiència vital.

Ben segur que es nota que les vacances són d’agrair, que ens oxigenen i que precisament és gràcies al temps de qualitat que, hom recupera la capacitat receptiva.

Però més enllà, crec que aquesta producció, disposa de tots els ingredients per fer-ne una obra d’exquisida. Feia temps que no em submergia dins d’una obra d’aquesta manera: fins i tot sentint-me obligada a qüestionar-me els meus valors.

Però no és tan sols el relat, també els protagonistes, la banda sonora, els espais, l’atmosfera incomoda... etc.

D’una banda, amb una narració a un ritme lleuger, amb el que l’espectador pot anar descobrint les entranyes dels protagonistes. Cada un sofisticat, i no per com és en si, sinó per com està construït. Et presenta persones que són com a una caixa de pandora. Fet que es presta a endinsar-nos en els microrelats de tots i cada un dels que intervenen.

Per l’altra, el joc de la senzillesa, trobo que és molt sofisticat. Podent centrar els focus en una història de fàcil lectura que, amb molt d’art, combina el suspens amb la moral. Fins que inevitablement, et va transportant a les decisions alienes, mitjançant un debat obscur i complicat, obligat a fer-te preguntes i no podent evitar qüestionar-te com hauries actuat en el seu cas.

En suma, pel meu gust, cinema de qualitat.

Fitxa completa, informacions i crítica a filmaffinity:
 https://www.filmaffinity.com/es/film713289.html 

Aquesta pel·lícula ha agradat molt desigualment a la crítica:
https://ocio.laopinioncoruna.es/cine/criticas/quien-hierro-mata-cronica-gallega-tragica-demoledora-nws760858.html 

Una de bona de Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a28794384/quien-a-hierro-mata-critica-pelicula/