dissabte, 9 de febrer del 2019

VICE. EL VICIO del PODER. Director, Adam McKay.


ÉS UNA IMPLACABLE I VIDRIÒLICA DISSECCIÓ DE LA CLASSE POLÍTICA, DE LA REBOTIGA DEL PODER I EL SEU COSTAT MÉS FOSC, FRED I INTERESSAT. UNA PEL·LÍCULA DE PURA DENÚNCIA.
Paraules de la Beatriz Martínez, publicades a Fotogrames i posteriorment a la fitxa del Verdi.

Direcció i guió: Adam McKay.
EUA, 2018
Duració, 132 minuts.
 

SINOPSI
Una història real, sobre com Dick Cheney, un silenciós i inquisitiu buròcrata de Washington, va exercir calladament un immens poder i va acabar convertint-se en el vicepresident dels EUA, durant el mandat de George W Bush, amb conseqüències per al seu país i la resta del món que, avui encara estem pagant.
Tret de la fitxa informativa del Verdi. Traducció pròpia al català.

La fitxa del Verdi:




El director Adam McKay
NÚRIA opina.
No és el tipus de pel·lícula que m'inspirin massa per asseure'm davant de la gran pantalla, però donada la circumstància que no teníem massa cosa a veure en el nostre horari, valia la pena corre el risc de veure una pel·lícula que retratava un personatge que va ser molt important a la història dels EUA i com a conseqüència en la del món i que va passar pràcticament desconegut per tots nosaltres.
Així mateix, la crítica l'ha deixat força bé.
Doncs, l'experiment tot i no ser reeixit del tot, està bé i explica una cosa que potser ja intuíem però que aquí confirma bastament: que el president dels EUA, moltes vegades és la figura representativa d'un partit o d'una família política que, darrere té un equip que és qui manega els fils. Aquest equip que no es veu, és el que té el poder real i l'utilitza per continuar mantenint-lo.
El sistema narratiu és prou àgil i atractiu, utilitza com a mitjà de la figura d'un narrador que podria ser qualsevol de nosaltres i que per tant t'acaba enganxant amb el seu discurs...
No explica res de nou, però il·lustra molt bé allò que ja sabem: que els governs estan plens de gent inepte total, per tal d'administrar els recursos de la Terra d'una manera que, puguin millorar la vida de la major part dels habitants del planeta, aquest seria l'objectiu. Allò que fan és complicar-ho més i posar-ho cada vegada més difícil, però algun dia això començarà a canviar...

MARTINA, opina.
Un relat que, sense ser revelador, explica la vida de Dick Cheney. Un home que des de l’ombra, va exercir el rol de vicepresident durant l'època de Bush. Per tant, la d’una figura de la política americana i com va ser el seu itinerari fins a arribar a aquest càrrec de poder.
En realitat i pel meu gust, el relat vol més del que pot, perquè explica moltes coses, i sense dubte crec que hi ha un treball de recerca molt interessant i fet de manera diligent. Vull dir que, segurament en aquest sentit, es tracta d’una història critica i constructiva, que argumenta i construeix una anàlisi sobre l’ascens dels líders contemporanis. Qui amb manipulació, publicitat i desinformació, inicien una carrera on arriben, picant pedra, fins a rols amb molta responsabilitat. Un retrat de la política moderna, que exposa els buits discursos, que avui en dia imperen en molts llocs del món. Però per alguna raó, potser pel llenguatge mitjançant el qual s'expressa o perquè de vegades surto de treballar amb el cap espès, m’ha costat seguir-lo fluidament.
Intueixo que el que no ha afavorit el meu ple gaudi, o en la meva connexió al 100% amb el relat, potser té a veure amb el format híbrid i indefinit que, juga entre el drama i la comèdia. Una mescla confusa, que no m’ha acabat de convidar a seure i gaudir-ne còmodament.
Però bé i com diuen, contra gustos no hi ha res escrit. A mi personalment, tot i el que ja he comentat, m'agradarà tornar-la a veure. Reitero que crec que vaga la pena, et fa pensar, t’informa i enganxa pel seu contingut.
Per acabar en destacaria una frase que m’ha quedat gravada “donde acaba la ley empieza la tirania”.



diumenge, 3 de febrer del 2019

EL BLUES de BEALE STREET. Director Barry Jenkins.


JENKINS AÏLLA A LES SEVES CRIATURES I ACONSEGUEIX IMPREGNAR LA IMATGE D’UNA ESTRANYA CALIDESA I EMOCIÓ.
Paraules de Beatriz Martínez en la seva crítica “Distancias cortas”, per la revista Caimán, gener de 2019. 

Guió, Barry Jenkins basat en una novel·la de l’activista James Baldwin.
EUA, 2018.
Duració, 119 minuts.


SINOPSI

Anys 70, barri de Harlem de Nova York, una jove parella d’enamorats, veuen les seves expectatives espatllades, per l’acusació racista d’un policia.


INFORMACIÓ sobre l’origen i gestació del film.
El Blues de Beale Street és l’adaptació d’una novel·la de James Baldwin escrita el 1972. És una història d’amor entre dos afroamericans, la Tish i en Fonny.
Segons declaracions de Barry Jenkins la seva intenció era fer-ne una adaptació molt fidel. L’estructura del llibre no és gens lineal, l’autor entra i surt de la consciència de la protagonista, la Tish. Funciona com una sèrie de records i pensaments. I la pel·lícula també.

Editat al Time Out, 24-30 de gener. En una entrevista amb el director.

El director Barry Jenkins.
Moonligth, l'anterior film d'en Barry Jenkins que també trobareu en aquest blog:

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula té per mi tots els ingredients, perquè la consideri bona: l’ètic i l’estètic.
Pel que fa a l’ètic parla de les injustícies que la gent de color negre han patit, en aquest cas ho situa als EUA, anys 70. Segons la manera de narrar actual, mostra però no jutge, deixa que l’espectador ho faci. Encara que en aquest cas és tan flagrant i evident que, posat a ser pollós, podríem considerar aquest principi com a trampós amb bona causa.
També forma part de l’ètica, el principi de redempció que, en aquest cas ho fa a través de l’amor. I, a través d’aquest sentiment positiu, aconsegueix que ens posicionem plenament i sense condicions al costat de les víctimes, ja que s’engrandeixen i creixen als nostres ulls com a persones i directament proporcional ho fa també la injustícia.
Per tractar el tema estètic en tota la seva dimensió, no podem deixar de costat, en aquest cas i pel meu criteri en cap, la categoria de la qüestió ètica. Ja que, aquesta engrandirà o empetitirà l’estètica.
El director amb tots aquests ingredients ha buscat la bellesa de les imatges en la narració, amb uns bons i bells protagonistes que, li acaben de donar el toc de gràcia.
M’ha agradat molt, com també em va agradar el seu anterior film Moonligth.
La recomano a tothom que li agradi anar a veure una història trista, bella i carregada de raó.


MARTINA opina.

Aquesta obra dirigida per Barry Jenkins, adapta la novel·la de James Baldwin 'El blues de Beale Street', per traslladar-la al format cinematogràfic.
Es tracta d’una obra que succeeix a ritme pausat, amb un repartiment on la bellesa dels seus protagonistes és exuberant i on intencionadament ens ensenya amb molta poesia la part més íntima dels personatges del relat.
D’aquest autor, en la seva darrera creació (Moonlight) ja se’n va parlar molt, potser ja que aleshores també va ser capaç de fer un relat crític, d’estrident contingut social i novament aprofundint en la crisi d’identitat racial.
A mi personalment m’ha fet pensar, volar i fins i tot idolatrar la valentia d’uns protagonistes, que ubicats a Harlem dels anys 70, lluiten amb una dignitat fins i tot extravagant, perquè la injustícia del seu cas, no els hi robi ni una engruna del gran amor que senten l’un per l’altre.
Em va fer sentir una cosa que no ser si la visc positivament o com a retret en clau constructiva, quan presenta a tots als protagonistes com evocadors, sofisticats, Intel·ligents, oberts i plens de llum. Una perspectiva que quasi segur que buscada, que podria semblar altiva o de la que, senzillament té la voluntat de fer lluir la capacitat que desenvolupen aquells que han de lluitar i no perden la picardia davant la vida.

Premis i crítiques al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film833043.html 

divendres, 25 de gener del 2019

CARMEN y LOLA. Directora Arantxa Echevarria.


HI HA OBRES DE FICCIÓ QUE, EL SEU ASPECTE MÉS VALUÓS RESIDEIIX EN LES SEVES IMATGES QUE TENEN UNA MIRADA DOCUMENTAL.
Paraules d'en Juanma Ruiz en la seva crítica de la pel·lícula, per la revista Caimán de  setembre de 2018.
Directora i guionista, Arantxa Echevarria.
España, 1918.
Duració, 103 minuts

SINOPSI

Carmen i Lola són dues gitanes joves de diferents barris de Madrid que s'enamoren, és el seu primer amor. En un context gitano aquest tipus de relació no són massa ben acceptades i això obliga a les noies a amagar la seva relació, fins que serà descoberta.



La directora Arantxa Echevarria.


NÚRIA, opina.
No seré tan contundent com la Martina perquè no em toca ni per edat, ni per convicció.
En primer lloc m'agradaria expressar la valentia de la directora, per posar sobre la taula dos temes delicats: l'homosexualitat femenina i aquesta, dins un marc marcadament jerarquitzat, normativitzat i masclista, com és el de la cultura gitana.
Tot i que anava a veure aquesta pel·lícula bastant informada, em va sobtar el tractament del context, on per un costat hi ha un clar desig de mostrar els costums i rituals d'una cultura amb respecte i distància i per l'altre, el desenvolupament d'una trama, on el xoc amb aquest context era evident...
La directora, explica en les entrevistes que he mirat que, allò que ella volia explicar era la singularitat, puresa i innocència d'un primer amor. Crec que això ho fa molt bé i la narració de l'enamorament i la seducció, és exemplar.
La directora però, no l'encerta quan barreja coses i situa la història en el context que ho fa, barrejant una narració amb l'altra i deixant a la del context, tan superficialment i poc tractada que pot ser perillós, sobretot en un moment on el feixisme està despertant de la seva letargia i els judicis s'emeten sense cap mena d'argumentació, ni justificació, amb una contundència tan esgarrifosa que fa posar la pell de gallina. Al meu entendre és aquí on grinyola tota la pel·lícula.

MARTINA opina.
Em sap greu no poder veure res constructiu en aquest relat, el que a priori reconec que, mentre seia a la butaca de la sala fosca em va mantenir immersa en la narració. Però encara no tres dies després d’haver-la vist i criticat, mentre sopàvem, fins i tot tinc dubtes de si es tracta d’una provocació, o d’una falta greu al respecte, per pura desídia.
En tot cas, ser que si puc declarar que, m’ha semblat una mirada cap a una gent amb un to indignant, altiu i amb supèrbia. Primerament, per la simplicitat, pel meu gust pretensiosa, de jutjar a una gent amb uns barems pròpiament materials. També per la manera hermètica, de sense gens de respecte, ni cura, prioritza explicar una història d’amor veraç i fins i tot bonica i sincera, tot menystenint el respecte cap a una minoria ètnica o part de la població del nostre país.
A més, construït amb una estructura narrativa de manera extremadament lineal, a la manera de les pel·lícules de Walt Diseny, on les coses són blanques o negres o les persones bones o dolentes. I sobretot, allò que més m’inquieta, és entendre com el repartiment d’actors han acceptat participar-hi.
Sincerament entenc la llibertat d'expressió com una mostra sofisticada de principis, on el respecte ha de permetre assentar unes bases per conversar i poder acostar-nos els uns als altres, facilitant l’empatia. Per aquesta raó i en general, em molesta no poder tenir paraules cordials cap al treball creatiu d’un altre. Però en aquest cas, a mi personalment, m’ha semblat una obra molt egocèntrica i amb un discurs amb un nivell de profunditat gens interessant.


La polèmica està servida, a les feministes d'una associació gitana, no els ha agradat:



divendres, 18 de gener del 2019

ATARDECER. "Napszállta". Director, László Nemes


TANT DE BO QUE L'ESPECTADORA SE SUBMERGEIXI EN UN MÓN DESCONEGUT, ON LES PERSONES PARLIN LLENGÜES DIFERENTS I ES FORCI A ELIMINAR ALGUNES BARRERES.
Paraules de László Nemes publicades a “Notas del director” de la fitxa dels cinemes Verdi.


Guió, Lászlo Nemes i Clara Royer.
Hungria, 2018.
Duració, 144 minuts.

SINOPSI
1913 al cor d'Europa, Budapest. Després d'haver passat la seva infantesa en un orfandat, Irisz Leiter amb 20 anys torna capital hongaresa, amb l'esperança de trobar feina a l'antiga botiga de barrets dels seus pares. Però Oszkar, el nou propietari la rebutja. També haurà d'enfrontar-se al seu passat quan descobreix un germà que no sabia que existia. La seva tossuderia per trobar-lo li farà descobrir molts secrets, mentre el país es prepara per al caos de la Primera Gran Guerra.



El director, László Nemes


NÚRIA opina.
Interessant pel·lícula que m'ha submergit en l'univers de Dostoievski, si fos que li hagués de buscar una representació cinematogràfica.
És un film històric d'un moment d'aquesta on auguraven moltes coses, potser bones, potser dolentes?, per una Europa en plena convulsió política i intel·lectual.
Dissortadament la balança va acabar inclinant-se cap a la Primera guerra mundial i una guerra no aporta mai res de bo.
La pel·lícula no explica massa coses i les que explica, ho fa d'una manera parcial i confosa, és com una pel·lícula abstracta sobre uns fets concrets que fonamenta la seva expressivitat en la insinuació, el suggeriment i la confusió i al final ha de ser l'espectadora qui ha de decidir, si ha entès alguna cosa i si li ha agradat. Jo contesto que sí.
Tot i repetir l'experiment de “El hijo de Saúl”- pel que va ser molt elogiat, i en aquesta repetició, molt negativament criticat- el tema, li és adequat per fer-ho.
No sé si la recomanaria, però m'ha agradat força.

MARTINA opina.
A conseqüència que vaig arribar tard, més de 40 minuts des de l'inici de la sessió, crec que no tinc tota la informació per opinar. Tot i això, i bàsicament per no perdre el rigor en les tradicions boniques, faré una breu crònica de l’experiència.
Entrar en un relat, tot i que reitero ja en marxa, on la protagonista és el centre de la història, crec que afavoreix que l'espectador pugui submergir-se en qüestions menors i acabi arribant allà on l'autor el vol portar. I aquest és el punt que des del meu punt de vista cal destacar; explicar una cosa de manera peculiar.
A més en aquest cas, crec que és una història interessant de lluita, de cerca de la veritat i on gràcies a un cas concret l’espectador pot entrar dràsticament en les barreres de classes del començament de la primera guerra mundial.
Entenc i valoro en positiu el fet que la història giri entorn d’una casa de barrets, segurament quelcom simbòlic, un joc buscat que encaixa de primera. Igualment la protagonista està molt ben trobada, bellesa amb molta llum i qui m'ha permès en tot moment gaudir de la seva profunditat.
En conjunt un divertiment visual, mostra de cinema fet amb art i amb l’ús de tots els mitjans que aquest llenguatge permet. En suma, recomanable per una sessió de cinema de relat.

Primera Gran Guerra- Primera Guerra Mundial. Com va esclatar i altres informacions:
https://www.prensalibre.com/hemeroteca/historia-de-la-primera-guerra-mundial/

Entrevistes amb el director, László Nemes:
Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a25855484/laszlo-nemes-atardecer-entrevista/
El Periodico:
https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20190112/entrevista-laszlo-nemes-atardecer-7242395

Crítiques i altres informacions al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film259575.html

Fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/atardecer_bcn.pdf









dissabte, 12 de gener del 2019

EL VIAJE DE NISHA. Directora Iram Haq.


(...) FOU MOLT DIFÍCIL VIURE AL MIG D'AQUESTES DUES CULTURES: PER MI, AQUELL VIATGE FORÇAT VA TENIR UN FORT IMPACTE, PERÒ ENTENC QUE AVUI SÓC QUI SÓC, PERQUÈ VAIG VIURE AQUELLA EXPERIÈNCIA.
Paraules de la directora Iram Haq, dites per telefon des d'Oslo, on viu, per l'agencia EFE i publicades el 16/8/2018.
Noruega 2017.
Duració 106 minuts.

SINOPSI
Nisha és una noia de 16 anys que viu a Noruega i és d'origen pakistanès. Es comporta com qualsevol noia de la seva edat. Un dia el seu pare l'enxampa a la seva habitació amb el seu "novio" i això desencadenarà un veritable martiri per la noia i un desig punitiu per part de la família per evitar que es comporti segons els paràmetres de les noies del país d'adopció.


La directora Iram Haq.
Obra inspirada en l'autobiografia de la directora:

NÚRIA opina. 
Pel·lícula que hem anat a veure sense cap informació prèvia: volíem anar les dues meves filles i jo al Texas, cine al qual anem sovint a rescatar algun film que en el seu moment se'ns ha escapat.
D'aquesta no n'havia sentit dir res, però em semblava interessant veure com es tractava el tema, des del nord, d'una noia jove que rep l'educació pròpia del país on viu, però que els valors traspassats xoquen amb els prejudicis d'una família pakistanesa que ignora el nou lloc on viu i continua defensant els mateixos principis com si estigués vivint a Pakistan. Aquesta situació crea un xoc i pot ser interessant veure on i com s'estableix.
Ben mirat la pel·lícula planteja molts temes complexos i complicats, tot i que aquesta els desenvolupa d'una manera lineal i simple, deixant potser que sigui l'espectador qui es faci preguntes, com:
Ha amarat l'economia neoliberal salvatge, l'ànima del món, fent-la tan envejable i desitjable que, tothom vol assolir el seu trosset de pastís, costi allò que costi?
És que les famílies que emigren per millorar el seu estatus econòmic, com és el cas d'aquesta, la cultura del país on s'instal·len no els interessa gens i creuen que poden prescindir-ne, preservant la seva en l'àmbit familiar?
Les noies d'aquestes famílies que van a l'escola on s'educa en una suposada igualtat de gèneres i llibertat, com viuen el xoc amb un àmbit familiar que les limita i els nega uns drets que, les seves famílies creuen que no tenen, pel sol fet d'haver nascut dones i els determina un rol predefinit de naixença?
Com es pot compaginar i pair per una noia que ha vist un món de llibertat per ella, amb una cultura jeràrquica i masclista que li imposa la seva família, sense entrar en conflicte amb ella mateixa i amb la seva família?
Ha de renunciar a la seva família per poder ser lliure?
Aquesta pel·lícula això ens ho posa fàcil perquè el retrat de la família que fa és tan nefast que, potser sense saber-ho, ni voler-ho, la Nisha ha de marxar.
Sembla ser que ha la directora noruega, li va passar això que explica i és conscient dels perills que això implica. Malgrat tot ho ha volgut explicar, perquè això encara passa.
A partir d'aquí s'obren un munt de preguntes sobre l'àmbit econòmic, social i cultural, molt punxants i àrdues...que potser algun dia i amb molta calma, podrem anar desgranant i responent.
Al meu entendre aquesta pel·lícula, tracta un tema molt complex i espinós, amb una simplicitat que, ens pot portar en caure en dogmatismes i conclusions poc recomanables. El cor em porta sense fissures, al costat d'una noia que pateix injustament i entenc el punt de vista de la directora i estic al seu costat per reivindicar els seus drets, primer com a dona.
El tema m'ha semblat molt interessant i el tractament poc reeixit.

MARTINA opina.

Aquesta història crec que més enllà del propi relat, afronta el xoc cultural entre orient i occident, i potser sense ser neutral, però amb una visió profunda sobre la dificultat de posar-hi simbologia.
Una història que, si més no, contribueix al debat relatiu a la incongruència dels judicis que no busquen l’empatia. Ni l'anàlisi de la gestió dels conflictes, i el considero més greu, quan aquests són amb els éssers més pròxims i volguts.
Al meu entendre també planteja una àcida reflexió entorn de la família i la convivència, amb la diferència senzillament que aquesta, no és pacifica.
A mi m’ha atrapat, sacsejat un cop més en mantenir-se l’alerta en la necessitat de lluitar en contra de la violència de gènere i buscar el més enllà dels fets.
Permet un viatge entre Noruega i Pakistan i a més, et trasllada en una étapa de la vida adolescent on les persones procuren sentir-se part d’una societat que els aculli. Pel meu gust és dura, però molt recomanable.



divendres, 11 de gener del 2019

BOHEMIAN RHAPSODY. Director, Bryan Singer.

CONSTRUEIX AMB LA INESTIMABLE AJUDA DE RAMI MALEK, UN MONUMENT A QUEEN I MERCURY, CONVERTINT CADA ACTUACIÓ EN UN ESPECTACLE AUDIOVISUAL RODAT AMB DETALLISME I MUNTAT AMB ENTUSIASME.
Paraules de Tomás Fernández Valentí en la seva crítica per la revista Dirigido por... novembre de 2018.


Guió, Anthony McCarten, sobre un argument d'ell i Peter Morgan.
EUA i Regne Unit, 2018.

Duració, 134 minuts.

SINOPSI
És un biopic del grup Queen i la seva música. Centra la seva mirada en el seu líder i cantant Freddie Mercury que, es va convertir en un dels showmans més controvertits del moment.
Fa un recorregut per l'ascens de la banda i la creació dels seus temes més coneguts.
Malgrat els seus dalts i baixos la banda va funcionar sempre com una família.

Acaba amb els 20 minuts reals de l'actuació en l'escenari de l'estadi de Wembley, durant el concert benèfic de Live Aid de 1985, amb el seu líder sentenciat a mort per la sida.


INFORMACIÓ del TÍTOL.

Aquesta pel·lícula agafa el títol d'un dels temes més coneguts i originals de Queen, inclòs en el seu àlbum, “A Night at the Opera”. Aquest fou un pilar de l'èxit i popularitat de la banda:

Bryan Singer el director del film, fins que el van acomiadar i va entrar en escena Dexter Flertcher.
NÚRIA opina.
En veritat aquest film m'ha agradat i ho he passat molt bé amb la música de Queen, he descobert un grup, pel que fins ara no havia tingut gens d'interès i d'ençà que he vist la pel·lícula no paro d'escoltar.
L'actor que interpreta Fredie Mercury. Rami Malek, li dóna un toc tan singular que, crea un altre personatge que, m'atreviria a dir que supera amb força la de l'original.
La pel·lícula ve envoltada de polèmiques i de premis, curiosa paradoxa.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula biogràfica de Freddie Mercury, val la pena per veure'l actuar en pantalla gran i també per conèixer millor el fons del projecte artístic que hi havia darrere de Queen. A mi personalment m’ha fet plorar com una magdalena, tot i que penso que això probablement deu ser cosa meva, a banda que, segurament el format del relat també ajuda.
Es tracta d’una retrospectiva magnificada de la figura d’un ésser que patia la soledat del clam aliè. Un grup que van crear una família i que van tenir la sort de trobar-se en un moment de plena expansió personal, sumant forces, guanyant potència en les qualitats individuals i fent plegats una cosa molt gran.
Un relat amb un llenguatge senzill, universal i fet per atraure a tots els públics. On certament juga a buscar la salsa rosa del que explica. Treien suc als excessos i descontrol de la joventut i guanyant punts en atraure a un públic determinat. Però on tot i això, està fet amb una profunditat, que a mi personalment m’ha permès entrar en un interessant univers i endinsar-me en qüestions paral·leles a les vivències de tot un moment de la història. Una etapa on la música era un producte de consum massiu que, movia infinits diners.
Com sovint em passa, m’ha creat certa controvèrsia en el nostre context social, posant en qüestiò el retràs de l'horitzó de la nostra societat i magnificant la cultura anglosaxona. On la cultura artística i la seva capacitat de moure masses, ens ensenya com la integració social, la lluita per la llibertat d'expressió i la diversitat ja van ser una gran victòria als anys 70.

Algunes informacions sobre el polèmic comiat del director Bryan Singer:
https://elpais.com/elpais/2019/01/09/icon/1547047956_982092.html
https://elpais.com/cultura/2019/01/10/actualidad/1547076171_363324.html


dijous, 27 de desembre del 2018

YULI. Directora Icíar Bollaín.


CREC QUE EL CINE, COM LA RESTA DE LES ARTS, POT AJUDAR A REFLEXIONAR, DONAR A CONÈIXER REALITATS INJUSTES, PERÒ SOBRETOT POT COMUNICAR BELLESA, MISTERI, INQUIETUD, RÀBIA, DOLOR... I MOLTES ALTRES EMOCIONS MÉS ENLLÀ DE LA DENÚNCIA O LA CRÍTICA.
Paraules dites per Icíar Bollaín, i publicades en una entrevista de la revista de la Seminci 2018, en motiu de l'entrega de les “Espigas de Honor”.

Guíonista, Paul Laverty.
España, Cuba, Regne Unit, 2018.
Duració 115 minuts.


SINOPSI interpretativa, feta per Icíar Bollaín.
És la vida d'un cubà, la història d'un nen que no vol ballar i que acaba arribant al lloc més alt, la història del besnét d'un esclau que acaba ballant el príncep blanc per excel·lència, Romeu, en el Royal Ballet, la història de Cuba que succeeix en paral·lel a la història de Carlos, i el procés creatiu d'un artista mentre que ordena els seus records.
Paraules d'Icíar Bollaín. Editat a la fitxa del Verdi.



la directora Icíar Bollaín.
NÚRIA opina.
Els biopics de dansa sempre m'han agradat, ja que la dansa és un dels meus espectacles preferits.
En aquesta pel·lícula conflueixen molts factors perquè al final en film m'acabes agradant: la dansa, Cuba i la directora Icíar Bollaín, per la que sento una profunda admiració per allò que fa i com ho fa.
Encara que, considero que el film no és rodó, té moltes més qualitats que cap altra cosa i finalment s'acaba imposant el què és bo.
Aquesta història, el meu entendre, parla sobretot del perdó i de l'amor. El dolor que produeix el record i com aquest es transforma en perdó i més tard en expressió per mitjà del cós, per mitjà de la dansa i finalment en art. 
Aquesta és la part de la història que més m'interessa, la transformació del sentiment en expressió i en art. I com més tard, compartim en l'emoció un sentiment i es torna universal, això és l'art. Per part de l'artista, aquest acte de creació, pot ser una catarsi, reviure el dolor experimentat, per alliberar-se... això és el què experimenta Carlos Acosta, en la creació del ballet on explica la seva vida. Perdona al pare, compren les seves raons i li agraeix tot allò que ha fet per ell.
Una història molt bonica, amb un rerefons artístic, bell.

MARTINA opina.
La producció explica la biografia del ballarí Carlos Acosta, un nen que a priori no sentia delit per l’oportunitat d’estar a l’escola cubana nacional de dansa, tot i tenir un talent inherent que, el va fer arribar ben lluny. Un relat del país, que ens situa en una barriada de barraques, també una història que explica qui era aquest artista, avui i al llarg de la seva trajectòria.
Un guió amb molt de ball, que ens presenta qui va ser el primer artista de raça negra, que entre moltes altres fites, va fer el paper de Romero en el clàssic de Shakespeare interpretat a la Royal Ballet de Londres.
Una pel·lícula pel meu gust agradable, narrada amb profunditat i la que permet endinsar a l'espectador en el món de la societat cubana.
Explicada amb to de llegenda, incorpora vàries històries: la d’un artista que treballa en el seu un procés creatiu, la d’un fill d’esclaus que fent de pare s'esforça i lluita perquè els seus coneguin els seus orígens i la d’una persona que representa un mite per molts ballarins.
A mi en conjunt m’ha agradat, m’ha transmès molt mitjançant el moviment, i tot i que alguna cosa m’ha pogut semblar abordat amb massa mística i fins i tot un punt de narcisisme, crec que es tracta d’un format per tots els públics i el que porta una història que dóna per pensar. En resum, al meu entendre una opció molt equilibrada, i en especial per aquests dies de festes.