PER
LA SEVA HONESTADAT, PER LA SEVA RADICALITAT I LA SEVA VALENTIA,
AQUESTA PETITA PEL·LÍCULA QUE EL CINEASTA SEMBLA QUE S'HAGI TRET
DEL BARRET, ÉS UN REGAL PER TOTS. L'HEU D'ANAR A VEURE.
Dit
pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la
vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.
Guió,
Jonàs Trueba.
España,
2022.
Duració,
60 minuts.
SINOPSI
SÀVIAMENT INTERPRETADA
En
només seixanta condensats minuts, Jonás Trueba construeix, amb
tanta solidesa com pudor i delicadesa, un apropament respectuós al
desconcert existencial, a la inseguretat vital, als horitzons
indecisos d'unes criatures que surten del confinament (del limbe en
el qual ens va posar a tots la COVID-19) amb la sensació que les
seves identitats respectives, ja no són tan clares com abans o que
tot, de sobte, comencen a viure-ho d'una altra manera que no saben
encara com han de processar.
Dit
pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la
vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.
El director, Jonás Trueba.
CONVIDA
ALS SEUS PERSONATGES I A NOSALTRES, ELS SEUS ESPECTADORS A SORTIR DEL
LIMBE EN EL QUAL ENS HAVIA CONFINAT LA PANDÈMIA DE LA COVID-19, PER
APROPAR-NOS ALS ESPAIS OBERTS DE LA NATURALESA.
Dit
pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la
vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.
NÚRIA
opina.
Una
petita i senzilla peça mestra que, ens transporta a una reflexió
sobre la nostra fràgil existència com a humans socials i les
nostres relacions amb els entorns materials, per mitjà de dues
parelles heterosexuals adultes i joves. Un Godard intel·ligentment
actualitzat per un director que sap que és el cinema, i ens parla
amb i d'aquest.
És
ben cert que la COVID ens ha portat a valorar més la natura i a
plantejar-nos quina és la nostra relació amb l'entorn.
Un
petit-gran film que s'ho val veure-la en pantalla gran, per apreciar
tota la seva subtilitat cinematogràfica.
MARTINA opina
Reconec
que vam anar a veure aquesta opció amb certs dubtes, fonamentats en
la darrera experiència viscuda quan veien "Quien lo impide",
que fou la darrera creació d'aquest artista i que a mi, no em va
aportar res. Però era un prejudici, ja que, aquesta peça senzilla,
ben empaquetada i amb un toc personal original en l'ús de la imatge,
demostra que la màxima que, cada obra és única, encaixa
perfectament amb aquest cas.
Un
relat ben fet, tot i que aparentment no tingui especial contingut,
amb uns personatges construïts amb cura i un enfocament de cada
escena que pel meu gust et fa entrar plenament en l'immens món del
pensament de cadascun dels racons i converses triades.
Personalment,
he gaudit un cop més de la satisfacció de veure la sala plena, amb
gent de molts tipus i que optem per aquesta proposta de cinema
d'autor. Gent que en acabar, cadascú des d'on fos que l'hagués fet
aterrar la història en si, semblàvem satisfets d'haver escollit una
opció de cinema artesanal, auster i amb una clara voluntat de parlar
personalment.
No
vull entrar en un tema de major envergadura, com el de les arrels
familiars de cadascú, però sí que m’agradaria afegir, que per mi
aquest artista té ofici i independentment d'on l'hagi pogut
cultivar, crec que aquesta realitat es pot percebre en el seu sentit
narratiu i enfocament curiós en la construcció d'un relat ple
d'imatges molt evocadores.
ELENA,
INTERPRETADA PER ITSASO ARANA, PARLA DEL FILM
Es
mostra sense prendre partit, la fragilitat de les parelles i de les
decisions que prenem, perquè la vida no resulta mai com l'imaginem,
explica. El meu personatge és molt poc complaent, a diferència de
mi mateixa i d'altres rols que he interpretat. A Elena no l'importa
mostrar el seu desgrat, cosa que resulta alliberadora.
Tret
de la xerrada de Juan Pando amb Itsaso Arana i publicada a
Fotogrames. juny de 2022.
Fitxa completa, crítiques i filmografia del director a:
UNA
PEL·LÍCULA ASPRA I INTIMISTA PER A DESCONSTRUIR LA DEMAGÒGIA DE LA
GENEROSITAT OCCIDENTAL SENSE RESPOSTES FÀCILS.
Escrit
per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi,
juny de 2022.
Guió,
Nely Reguera, Eduard Solà, Valentina Viso.
España,
Grecia, 2022.
Duració,
99 minuts.
SINOPSI
INTERPRETADA
Al
centre del film hi ha una doctora jubilada que en un intent d'escapar
de la seva rutina, va de voluntària a Grècia per treballar en un
camp de refugiats amb els nens. Un cop allà, sent una constant
soledat i incomoditat i entra en conflicte tant amb el sistema i les
seves limitacions, com amb ella mateixa i les seves vacil·lacions.
Escrit
per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi,
juny de 2022.
La directora Nely Reguera
UN
FILM QUE ENS SUBMERGEIX EN LA REALITAT D'UN CAMP DE REFUGIATS REAL,
PER ENCARAR-NOS SENSE CAP AFANY DISCURSIU EN UN PANORAMA FOSC I
LLUMINÓS, EN EL QUE HI HA MISÈRIA, PERÒ TAMBÉ ESPERANÇA.
Escrit
per Beatriz Martínez, en la seva crítica a Fotogrames, juny de
2022.
NÚRIA
opina.
Aquest
film de la Nely Reguera, té dos encerts, la interpretació de la
Carmen Machi com a protagonista i dues reflexions que planteja: la
primera, entorn de la desubicació que comporta el pas de la vida
professional activa a la jubilació, per persones que estan en plena
forma professional, i la segona, pel que fa a la mala consciència
que arrosseguen els blancs occidentals amb relació a una part de la
resta del món.
Pel
que fa a la resta, malgrat l'excel·lent interpretació de la Carmen
Machi, els temps de la pel·lícula són una mica lents en
determinats moments, m'he trobat immersa en uns temps en els quals
sentia que no passava res.
És
amable, crítica i es deixa veure.
La Martina li ha tret més suc a la pel·lícula i m'agrada molt la seva reflexió, és més profunda.
MARTINA opina.
Aquesta
obra explica una història concreta, abonant el pensament crític i
recordant-nos que de moltes de les coses que passen no en sabem quasi
res. A mi personalment m’ha suggerit que em posi les piles en
conèixer millor dels conflictes bèl·lics de prop, per saber una
mica més, de les raons que trenquen la pau en entorns pròxims.
Condicionant absolutament la vida de persones d’un dia per l'altre,
sense previ avís i de manera horrible.
Sobretot
considero que aquesta peça, t’enganxa, donat que et permet seguir
un relat que passa entre gent, que per context, existeixen al nostre
imaginari col·lectiu. És a dir, que pots identificar sense massa
esforç, apostant per no fer un judici de res del que els hi passa i
mentre no s’entra en qüestionar els personatges en si que, formen
part de la història. En resum, crec que el que més puc valorar, és
l’existència d’unes persones protagonistes, construïdes amb
profunditat, intenció i amb la identitat suficient, com perquè amb
poques paraules i accions els puguem ubicar sense cap problema.
Novament,
repetiré quelcom que m’enorgulleix de la nostra afició al cinema,
en la que no ens acabem mai la cartellera i on descobrim la varietat,
riquesa i la diversitat de registres que ens permeten afirmar que
l’ecosistema creatiu en aquest sector està viu. Vull dir, que
aquesta art, crec que es troba en un estat molt saludable.
Particularment, seguir el treball d’artistes que es van
consolidant, a banda que m’agradin més o menys els seus
llenguatges o del que ens parlen, m’ajuda a sentir-me d’alguna
manera privilegiada. Ja que difícilment ens podrem acabar el cinema
de proximitat o llunyà, perquè tenim molta teca i podrem continuar
alimentant satisfactòriament aquest hobby que mare i filla
compartim.
LOCALITZACIONS
Rodada
en el camp de refugiats de Malakasa, a Grècia.
Fitxa completa, crítiques i filmografia de la directora a:
LA
PSICOPOLÍTICA NEOLIBERAL ÉS LA TÈCNICA DE DOMINACIÓ QUE
ESTABILITZA I REPRODUEIX EL SISTEMA DOMINANT PER MITJÀ D'UNA
PROGRAMACIÓ I CONTROL PSICOLÒGIC. LL'ART DE LA VIDA COM A PRAXI DE
LA LLIBERTAT HA D'ADOPTAR LA FORMA D'UNA DES-PSICOLITZACIÓ.
Paraules
de Byung-Chul Han, en el seu llibre, Psicopolítica.
Director,
George Lucas.
Guió,
George Lucas, Walter Murch.
1971,
EUA.
Duració,
88 minuts.
SINOPSI
Una
visita al futur, on l'amor és el crim màxim. THX1138, LUH3417 i
SEN5241 intenten escapar d'una societat futurista localitzada sota la
superfície de la Terra, on està prohibit el sexe, fent servir
drogues per controlar a la gent.
Tret
de Filmaffinity.
El director George Lucas, de jove.
NÚRIA
opina.
He
trobat l'enfocament de la temàtica d'aquesta pel·lícula una mica
desfasada, tot i que crec que té alguns aspectes molt i molt
interessants.
El
supòsit que la terra tal com ara la coneixem ja no existirà i
estarem sota terra, on cada individu, estarà programat
individualment per produir i prou. En aquest món s'hauran eliminat
els sentiments, ja que aquests, tal com s'ha comprovat sobradament,
són els grans distorsionadors dels humans. L'amor, al centre
d'aquest gran desgavell humà no fa res més que entorpir un possible
funcionament productiu modèlic de la societat.
Una
distopia que, en molts aspectes s'estan complint les seves
expectatives i ens dóna molt per pensar cap on va la humanitat: les
drogues legals i no legals i els seus succedanis, estan a l'ordre del
dia del consum humà, per pal·liar els danys ocasionats per l'amor i
els seus danys col·laterals. Les diferents reformes laborals que hem
anat patint fins ara, cada vegada estan més lluny de protegir a les
treballadores i cada vegada més prop de protegir la producció i
prou. L'individualisme és cada vegada més present en el tarannà
d'una societat que s'ha cregut això que, els drets individuals han
d'estar per sobre dels col·lectius i l'eslògan de la llibertat com
un bé individual i no col·lectiu.
Pel
que fa a l'enfocament visual, vist avui és gairebé naïf, està
clar, però que, cal considerar que han passat 51 anys de carrera
tècnica del cinema que no són pocs, en aquests anys han passat
moltes coses en aquest camp.
També
crec que, si no fos pel seu director que té un nom en aquest camp de
la ciència-ficció mainstream, aquest film no seria gaire
significatiu, tot i que a mi el seu format simple, minimalista i
reduccionista... m'agrada força com a relíquia històrica.
Si
l'aneu a veure, sempre amb pantalla gran al Phenomena, si es pot!
MARTINA
opina.
Aquesta
obra del 1971 crec que, només té sentit en pantalla gran, amb plena
disposició per volar en els temps passats i amb ganes de descobrir
una mica millor les entranyes d'un art tan complet com és el cinema.
Mitjançant
un relat de ciència-ficció, la història passa en una societat on
l'amor és el crim més penat i en el que els seus habitants
consumeixen drogues, principalment per evitar la temptació de
cometre pecats carnals.
Passa
a un ritme pausat en el qual de fet poc hi passa, amb cura per una
estètica austera d'un cinema fet amb unes condicions molt diferents
de les d'ara i en la que hi he trobat una clara aposta per una
construcció d'un món sofisticat i en el que es reivindica la lluita
per la llibertat de no voler ser senzills.
EN
EL SEU AVANÇ, ESCAMPA UN MUNT DE GESTOS QUE ES FIXEN EN LA MEMÒRIA
PER LA SEVA INTENSITAT, COM SI LA CÀMERA, ACTORS I EMOCIÓ
S'HAGUEREN ARRENGLERAT PER ENTRAR EN FOCUS.
Paraules
de Andrea Morán en el seu article, “La vida dos veces”, a
Caimán Cuadernos de Cine, maig 2022.
Guionista,
Alauda Ruiz de Azúa.
España,
2022.
Duració,
104 minuts.
Festival
de Malaga 2022, varis premis.
SINOPSI
Amaia
(Laia Costa), acaba de ser mare i s'adona que, no sap massa bé com
fer-ho. Quan la seva parella ha de marxar per feina unes setmanes,
ella torna a casa els seus pares, en un bonic i petit poble del país
Basc i així podrà compartir la responsabilitat de tenir cura del
seu bebè. Però allò que no sap Amaia és que pel fet de ser mare,
no deixarà de ser filla.
Tret
de Filmaffinity.
La directora, Alauda Ruiz de Azúa
NÚRIA
opina.
Aquesta
directora, amb una amplia experiència professional en el camp de la
comunicació audiovisual, quan es posa a fer el seu primer
llargmetratge de ficció ho fa amb l'elegància classicista d'alguna
que, coneix l'ofici i sap què vol dir i com.
Des
del punt de vista temàtic, el film es mou en la mateixa línia,
planteja qüestions vitals molt importants amb honestedat i sense
cridar, com aquella que res.
Com
la vida mateixa, Cinco Lobitos és un drama amb tocs d'ironia molt
ben donats que, et destensen i t'ajuden ha anar-ho paint el que t'explica a p0c a poc.
Ens
hem fet un fart de plorar, en un moment de la nostra història
especialment sensible a recordar-nos pèrdues rellevants.
Una
pel·lícula vista des de la perspectiva d'una dona jove sensible i
pragmàtica que no idealitza, ni la relació de parella, ni la
maternitat, però que aquesta última, la situa en una crisi personal
on s'haurà de replantejar i revalorar moltes coses de la seva
vida.
S'ho
val anar-la a veure.
MARTINA
opina.
Quan
pel dia de l'aniversari de la Núria, vam escollir aquesta peça, cap
de les dues no crec que fóssim del tot conscients que ens passaríem
tota la sessió plorant amb passió i llàgrima grossa. Però em
sembla que en tot cas, en acabar, vam coincidir en dir que, tot i la
fal·lera ploranera, va ser un bon pla.
Aquest
relat íntim, cuidant el que importa i aprofundint en els fets del
que comporta la mort imminent, crec que aconsegueix fer-te entrar en
un univers familiar, proper i molt ben creat.
També
reconec que personalment no tenia especial interès en què pensava
que explicaria aquest relat i que per sorpresa m'he submergit en un
viatge molt bonic.
Una
vegada més, em sento agraïda pel talent que emergeix en la nova
generació de cineastes i que considero que ens permeten gaudir d'una
grata sensació que estem dintre d'allò que passa en la història.
L'HOME
DEL NORD ÉS UN ESPECTACLE DE MASSES QUE RECREA L'ESPERIT SALVATGE I
FINS I TOT IRRACIONAL DE TEMPS PASSATS.
Alvaro
Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de
2022.
Director,
Robert Egger.
Guió,
Robert Eggers, Sjón Sigurdsson
EUA,
2022.
Duració,
137 minuts.
SINOPSI
Islàndia
S.X. un príncep nòrdic Skarsgard, té com a únic objectiu
existencial venjar la mort del seu pare.
El director, Robert Eggers.
SEGONS
OPINIÓ del DIRECTOR
(...)Pels
nòrdics les sagues són alguna cosa més que llegendes. Són relats
al·legòrics sobre aquelles persones de qui descendeixen.
Alvaro
Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de
2022.
EL
DIRECTOR DIU SOBRE LA SEVA VIOLÈNCIA
És
curiós que tots els periodistes amb els qui he parlat em comentéssiu
el brutal i sanguinolenta que és la pel·lícula.
Alvaro
Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de
2022.
NÚRIA
opina.
Una
pel·lícula que la crítica deixa bastant bé i jo no. Aquest tipus
de film trenquen el meu petit ancoratge en la mal dita i
interpretada, objectivitat. I em situen davant de la incertesa
d'haver de dir alguna cosa positiva d'un film que per la premissa que
sustenta d'entrada, una gran mostra de bestial violència, m'ha
expulsat del camp racional i m'ha situat en la no acceptació d'una
proposta que al capdavall i pel que m'explica, no s'ho mereix.
Pot
ser que la mitologia cèltica, tanmateix, com la majoria de les que
conec, tingui un rerefons molt violent... Però, la violència
convertida en ficció pot tenir moltes i diferents, representacions.
Pel
meu criteri, violència gratuïta que no cal, en uns temps on la real
i gratuïta està a l'ordre del dia.
I,
no dic res més perquè no és el lloc, ni el moment adequat...
MARTINA
opina.
Aquesta
història de vikings explica una venjança d'un fill per la mort del
seu progenitor. Personalment, reconec que si més no m'ha fet pensar
una mica. Però no amb la narrativa d'allò que conta, sinó amb la
producció en si i en la de recursos invertits en l'ús de la
violència com a llenguatge de masses.
Ben
segur que aquest tipus de cinema agrada, tot i que almenys a mi amb
la sang i fetge abundant em costa seguir res del que hi passa i
l'únic que em connecta mínimament és pel fet que procura que el
paisatge, sigui un protagonista més de tot plegat.
Com
deia, em sorprèn sobretot, perquè fer una obra així ha de costar
molts diners. Està clar que implica gent a dojo i molta inventiva en
construir escenaris i caracteritzar un munt de personatges. Tot i
això, el ritme trepidant, l'angoixa construïda intencionadament i
un constant de mort i ferits greus, en fa de l'experiència un far de
patir. Sense cap dubte, no és gens un format d'experiència
d'entreteniment, que m'agradi.
UNA
CURIOSITAT
La
bruixa Seeress, que veu el futur, l'interpreta la Björk.
Tret
de Fotogrames, abril de 2022.
EN
VERITAT QUE ÉS...
Una
superproducció de noranta milions de dòlars, en scope i amb
pretensions, a priori, molt més de masses que els seus treballs
precedents.
Escrit
per Felipe Rodríguez Torres, en la seva crítica, “Deconstruir lo
épico”, per Caimán Cuadernos de Cine, maig de 2022.
DES
DE LA HUMANITZACIÓ DELS PERSONATGES I LA PERMANENT CONNEXIÓ AMB LA
VERITAT, QUALSEVOL HISTÒRIA POT TRANSCENDIR MOLT MÉS ENLLÀ DEL SEU
ESPAI NATURAL, PER PETIT QUE SIGUI.
Escrit
per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural”
a la revista Dirigido, abril de 2022.
Guionistes,
Carla Simó i Arnau Villaró.
España,
Itàlia, 2022.
Os
d'Or al Festival de Berlín 2022.
Duració,
120 minuts.
SINOPSI
Durant
generacions la família Solé ha conreat préssecs en una gran
extensió de terreny situada en una petita localitat rural Alcarràs,
a la província de Lleida a Catalunya. Però aquest estiu, després
de vuitanta anys conreant les mateixes terres, pot ser que sigui
l'última collita.
La directora Carla Simón, després d'haver guanyat L'Os d'Or a Berlín.
UNA
GRAN CINEASTA D'AMBIENTS, JA QUE, LA SEVA HABILITAT PER CAPTAR
L'ESSÈNCIA QUE RODEJA L'ENTORN DELS SEUS PERSONATGES ADQUIREIX UNA
DIMENSIÓ DEFINITIVA, TANT PEL QUE FA ELS COMPORTAMENTS D'AQUESTS,
COM PER LA CONTEXTUALITZACIÓ NARRATIVA DE LA PEL·lLÍCULA.
Escrit
per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural”
a la revista Dirigido, abril de 2022.
GUIÓ
Escrit
per Carla Simó i el seu coguionista Arnau Vilaró- qui ja va
participar en els seus dos anteriors projectes, Estiu 1993 i Després
també- han aconseguit arrodonir un guió molt equilibrat entre la
denúncia i el posicionament a favor de la tradició, però
conscients de la realitat que envolta a la família Solé que
protagonitza el film, sempre a l'extrem d'una resignació ineludible,
víctimes propícies per ser els protagonistes del final d'uns temps
i empesos a la re-formulació de la seva forma de vida.
Escrit
per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural”
a la revista Dirigido, abril de 2022.
NÚRIA
opina.
Una
pel·lícula summament desitjada i esperada per mi que, finalment ha
arribat a la cartellera envoltada de molta pompa i plena de veus i
paraules, de la que donades les circumstàncies costa força de
parlar-ne.
Carla
Simó té la virtut dels grans, sap convertir històries petites,
humils i que podrien ser insignificants, en grans històries per
parlar del tarannà de la història i dels neguits dels humans per
fer la nostra vida digna.
A
partir d'aquest principi, cadascuna que se la miri com vulgui i en
tregui allò que pugui.
Gràcies,
Carla per aquesta preciosa pel·lícula.
MARTINA
opina.
Considero
un plaer poder gaudir d'un relat proper, delicat i
mitjançant el qual et pots submergir en un món que et fan sentir
que és conegut.
Un
retrat de família, des de l'òptica d'un entorn de vida que
comparteixen diferents generacions i de com la resistència als
canvis, inherent a les persones, faciliten les transicions
col·lectives. Una història casual, amb un significat molt clar i
que apropa una problemàtica a tota mena de persones que hi conviuen
a prop. També una narració amb un llenguatge mesurat amb cura i
prou complet perquè qualsevol persona pugui entendre tots els
elements d'un paisatge molt concret.
Crec
que el que més m'ha fet entrar en el que s'explica és la
profunditat d'uns personatges, no idealitzats i els qui treballen des
de l'autenticitat del que són. Sincerament, m'ha emocionat en molts
moments, pel significat de buscar la bellesa de les coses senzilles i
traspassar en el més enllà dels individus que en formen part.
Una
joia que, crec que pot agradar a tota classe d'audiència, una peça
autentica i un estil que, des del meu punt de vista, clarament
destaca per la seva original i manera de parlar-nos del que s'està
explicant amb molts colors.