WONKA. Director, Paul King.

QUAN VAIG AL CINEMA M'AGRADA SORTIR D'ELL AMB UNA MICA MÉS D'ESPERANÇA EN EL MÓN, DE QUAN VAIG ENTRAR. CREC QUE LA VIDA JA ESTÀ PROU PLENA DE PREOCUPACIONS.

Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

Guió, Simon Farnaby. Sobre una novel·la de Roald Dahl, “Charlie i la fàbrica de xocolata”

Regne Unit, 2023.

Duració, 112 minuts.

SINOPSI

Basada en el personatge que protagonitza “Charlie i la fàbrica de xocolata”, el llibre infantil més emblemàtic d'en Roald Dahl i un dels més venuts de tots els temps.

Wonka explica la història de com el més gran inventor, mag i xocolater del món, es va convertir en l'estimat Willy Wonka que coneixem ara, centrant-se en la seva joventut i en com va conèixer a un Oompa- Loampa, en una de les seves primeres aventures.

Tret de Filmaffinity.

El director, Paul King

RELACIÓ del Director amb el llibre de Roald Dahl.

El llibre va ser molt important per mi, quan era petit. Crec que és un dels primers grans llibres que vaig llegir. El vaig llegir tantes vegades que les pàgines es van començar a desenganxar. (...) Em semblava salvatgement divertit i molt “gamberro” i transgressor, talment com Roald Dahl, ho pot ser. Era un món al·lucinant en el qual escapar-se. I crec que és una sort poder tornar a ell, com adult.

Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

INTENCIONS del DIRECTOR

Volíem ser fidels a l'esperit de Dahl i també a les pel·lícules de Mel Stuart i Tim Burton. Wonka no serà el caramel més contemporani de l'any.

Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

NÚRIA, opina

Pel·lícula molt adient per una tarda d'entreteniment de qualitat en família.

Malgrat, les trifurques i els dolents, guanyen els bons i bondadosos i la llum i la dolçor dels bombons, s'imposa a l'autoritat corrupta i viciosa i venuda al capital, representada pel corrupte càrtel de la xocolata, com a poder econòmic i que ho pot controlar tot subornant, el poder religiós caigut en desgràcia pels seus vicis i la seva manca de qualitat moral i les forces de seguretat pertanyents al poder polític, subornades també per la seva debilitat moral. Un retrat complet sobre el mal, en la societat actual.

Sintètica i ben explicada dins la narració, la corrupció i el poder, en les seves diferents branques.

Interessant, entretinguda i divertida.

MARTINA, opina

Crec que no recordo la darrera sessió de cinema familiar abans d'aquesta i aquesta proposta confesso que em va semblar senzillament entranyable. Un relat lleuger, ple de missatges optimistes i una explicació molt ben vestida del significat del poder. Determinant clarament tots els elements que en poden formar part, en un ecosistema complex com el de la societat propietària.

Sent franca, tampoc tinc massa a comentar ni poder compartir. Com ja he dit n’he gaudit i sobretot he estat seduïda recuperant un relat de Roald Dahl, ple de màgia i amb el que molt ben acompanyada, amb tres generacions de la nostra saga familiar, vam gaudir totes tres diria que, per igual.

LUA (10 anys), opina

Aquest dimecres després de l'escola vaig anar al cinema, amb la meva àvia i la meva tieta, anàvem a veure una pel·lícula que es diu MIGRACIÓ, però vam arribar allà a les 5:45 i la pel·lícula començava a les 6:45 i vam decidir veure wonka.

Quan vam ser allà i vàrem començar a veure la pel·lícula, estàvem a una sala molt gran i estàvem soles, amb un parell de famílies i uns enamorats. A mi, em va agradar molt. Com ho explicava tot perquè un infant ho entengués, això de la competència i tal. Però, quan tu ja estaves preparada perquè s'acabés doncs tot era fantàstic i bonic com un bon final de peli, passava alguna cosa dolenta i un altre cop i un altre... També que, la pel·lícula anava de fet que el wonka volia vendre bombons en una ciutat i no li deixaven, però, el Oompa-Loampa també li creava problemes, però penso que, no tenien res a veure amb tot el que passava a la pel·lícula.

Això és el que opino d'aquesta pel·lícula de tanta fantasia que, he dit tot el text critiques, però, m'ha agradat molt.

La recomano a gent que li agradi la fantasia i a la gent de la meva edat 6-7-8-9-10-11-12-13 anys. També a gent que ve acompanyat amb la família, el pare, la mare, el tiet, els cosins... i després a la sortida, comentar-ho.

Fitxa completa i crítiques:

https://www.filmaffinity.com/es/film430111.html

Entrevista amb el director:

https://www.youtube.com/watch?v=j2xocfOw3ms&ab_channel=Prensaescenario2

LA TERCERA VERSIÓ i RELACIÓ amb les ALTRES

Encara que Roald Dahl odiava “Un mundo de fantasia”(1971), l'adaptació dirigida per Mel Stuart, pel seu exagerat sentimentalisme i va voler a Peter Sellers per Willy Wonka i no a Gene Wilder, King té un afecte especial per aquest film. King creu que, ha resistit molt bé el pas del temps. La versió de 2005 de Tim Burton amb Johnny Depp va connectar més amb el to grotesc de l'original, però hem volgut, fer-li homenatge a ambdues.

Recentment adaptat per Wes Anderson, Steven Spielberg, Robert Zemeckis i Taika Waititi preparant una serie de TV sobre Oompa-Loompas, l'univers de Dahl està poblat, segons explica King de temes atemporals i universals.

Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR. Directora, Patricia Font

EM VA ENAMORAR EL RIGOR AMB QUÈ EXERCIA LA DOCÈNCIA, EL SEU IDEALISME PER CREAR UNA SOCIETAT MÉS FORMADA I LLIURE. LA PEL·LÍCULA A MÉS A MÉS, REIVINDICA LA MEMÒRIA HISTÒRICA QUE, ÉS UNA ASSIGNATURA ENCARA NO RESOLTA.

Paraules d'Enric Auquer, parlant del seu personatge, transcrites per J. Pando en una entrevista per Fotogrames, novembre de 2023.

Guió, Albert Val d'una novel·la de Francesc Escribano.

España 2023.

Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Ariadna descobreix que el seu avi, busca des de fa temps les restes del seu pare, desaparegut durant la Guerra Civil. Decidida a ajudar-lo viatja fins a Burgos, on estan exhumant una fosa comuna, on podria estar enterrat. Durant la seva estada coneixerà la història d'Antoni Benaiges, un jove mestre de Tarragona que, abans de la guerra, va ser el mestre del seu avi. Per mitjà del seu innovador mètode pedagògic incitarà als alumnes a voler conèixer el mar i els prometrà una excursió per fer-ho.

Tret de Filmaffinity.

La directora, Patricia Font.

NÚRIA opina.

La memòria històrica és una qüestió que el cine de ficció espanyol encara no ha afrontat d'una manera transcendental (paraules de Fernando Bernal a Caimán CdC).

Fent servir les paraules d'en Fernando Bernal, em sembla molt necessari l'existència de pel·lícules com aquesta que, ens van recordant el nostre passat molt proper, però prou llunyà, com que, si no hi posem remei d'aquí a quatre dies, ja no tindrem testimonis vius que ens puguin aportar informacions molt importants i moriran tristos per no haver pogut venerar als seus morts desapareguts.

Dissortadament, el discurs repetitiu i reiteratiu fatxa, sobre oblidar i passar pàgina de la Guerra Civil Espanyola, ha calat en molts joves i adults ben pensants que creuen que, no cal remenar més la merda ja que fa pudor i és desagradable.

Aquesta és una de les principals qualitats del film, l'altra és que, és un film lluminós amb una bonica història de pedagogia compromesa i un personatge, Antonio Benaiges compromesament interpretat, valgui la redundància.

Vaga la pena veure-la.

MARTINA opina.

Aquest treball delicat entrecreua la història d’una dona del present, que busca inscriure una trajectòria, la del seu avi que s’està apagant, en una època i un territori concret. Amb aquest fil conductor, el relat ens permet endinsar-nos en un petit poble de Burgos. Ara, mentre s’executa un dels delicats processos d’exhumació de la fosses comunes, d’allà. I aleshores, quan un jove entusiasta va arribar-hi des del camp de Tarragona per fer de mestre, just abans que emergís la Guerra Civil i els militars van apagar-lo.

L’obra, teixida amb molta harmonia, ens permet viatjar a l’obscur passat d’aquell conflicte de pas, per saber més de l’artefacte bèl·lic i comprendre millor les múltiples variables que incideixen als problemes d’aquell temps i en la complexitat humana. Ho fa amb la lluminosa trajectòria d’un jove responsable i innovador, qui amb moltes ganes de viure millor, va il·luminar una escola tenebrosa, dotant al seu l’alumat d’eines de les pedagogies més modernes d’aquell temps.

Donant reconeixement al que va passar, com a força motora i així contribuint en la creació simbòlica en la construcció d’identitats i subjectivitats. I com deia el mestre Fontana, potser així, ajudant a combatre la desesperança i refundar la utopia. Perquè, com s’ha dit, en un temps com el d’ara de resignació política i sobretot de cansament, l’esperit idealista és més necessari que mai.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film808837.html

ANATOMIE d'une CHUTE. Anatomía de una caída. Directora, Justine Triet.

EL MEU INTERÉS PRINCIPAL ERA EXPLORAR EN DETALL LA COMPLEXITAT D'UNA RELACIÓ DE PARELLA. LA TRAMA ES DESPLEGA EN UN JUDICI I ABORDA ASSUMPTES QUE TENEN A VEURE AMB LA LITERATURA I LES QÜESTIONS DE GÈNERE, PERÒ AL CENTRE DE LA HISTÒRIA PALPITA LA DIFICULTAT QUE SUPOSA COMPARTIR LA VIDA AMB UNA ALTRA PERSONA.

ANATOMIA D'UNA CAIGUDA PARLA DE LA MANERA QUE LA REALITAT TENDEIX A EMMASCARAR-SE I RESULTA IMPENETRABLE.

Paraules de la directora en la seva entrevista feta per Manu Yañez a Cannes i publicada a Fotogramas, desembre de 2023.

Guió, Arthur Harari i Justine Triet.

França, 2023.

Palma d'Or al Festival de Cannes, 2023.

Duració, 151 minuts.

SINOPSI

Sandra que és escriptora, viu als Alps francesos amb el seu marit Samuel, que també és escriptor i el seu fill Daniel que, és cec.

Samuel mor en estranyes circumstàncies i la seva dona Sandra és acusada d'assassinat. El cap d'un any se celebra el judici on intentaran esbrinar la seva culpabilitat i si Samuel va ser assassinat, es va suïcidar o va ser un homicidi.

La directora, Justine Triet.

NÚRIA opina.

És una pel·lícula que està tenint força èxit de públic en un determinat sector de la població. Una història narrada intel·ligentment que et fa pensar i estar atentament a l'expectativa del que va passant a la pantalla.

La Martina va dir en sortir del cine i crec que amb molt encert que, el gènere processal o el cine de judicis, és com el western, hi cap tot i serveix per parlar de tot.

En aquest cas, el teló de fons per parlar de moltes coses és un judici a una escriptora acusada de matar al seu marit. Aquest teló de fons serveix per distanciar a l'espectadora d'una possible narració tancada, centrada en la cronologia de les imatges, paraules i sons.

Contràriament a això, aquest procediment manté a l'espectadora actina mentalment, per anar incorporant dades per mitjà del que va passant en el judici que, l'ajudaran a interpretar i discernir, per tal, de tenir la seva versió personal sobre la història que li estan explicant, d'allò que és veritat i allò que és mentida.

Tota una bona estratègia per mantenir l'escolta activa de l'espectadora que, en aquest cas i segons algunes maneres actuals d'entendre la veritat i interpretar-la, mai és absoluta i unívoca.

Però com que necessitem la llei per ser aproximativament justos, els judicis continuaran sent necessaris per regular certs comportaments socials. Això, situat dins la ficció, és un bon mitjà per fer-nos reflexionar sobre qüestions filosòfiques de la nostra societat on estem implicades com a persones que formem part d'aquesta.

Innocent o culpable?

Pel meu discerniment i entesa, dins el paràmetre de la justícia administrada a través de les lleis, culpable, encara que l'hagin declarat innocent.

Des del punt de vista humà, res és blanc o negre en una relació on els entramats d'aquesta s'escapen a la pura voluntat dels protagonistes, per múltiples factors, entre ells les càrregues convencionals i socials de la societat en la qual vivim, i dels que ens han de jutjar.

Un metratge molt llarg que no es fa notar, i per alguna cosa serà.

Amb tots els bons ingredients per un dia de cine.

MARTINA, opina.

Tot comença quan un home mor després de caure des de la finestra del pis de dalt d’un xalet al mig dels Alps francesos. Això, passa mentre els tres habitants d’aquella casa, estan cadascun fent la seva. En Daniel és una criatura d’uns deu anys, qui després d’un accident va perdre bona part de la visió i només està escolaritzat un parell de dies a la setmana. Ell és qui troba el cos del seu pare, cruixit a terra, quan surt a fer un tomb amb el seu gos pigall. Just després que la Sandra, la seva mare, acabi amb una entrevista que li haurien vingut a fer per parlar de la seva obra literària i mentre el Samuel estava treballant tot escoltant música a tot drap al pis de dalt de tot.

Quan venen les autoritats dubten que sigui un accident i s’activa una investigació per determinar si es tracta d’un homicidi, un suïcidi o un assassinat. Això en el marc d’un judici, on el tribunal analitza els personatges amb un nivell de detall extenuant, assegurant que la veritat no existeix i que la justícia només pretén buscar una explicació, que vestida d’objectivitat, pugui satisfer les pors que genera aquesta situació, o qualsevol altre, en l'imaginari col·lectiu de la França contemporània.

És un relat gèlid, on cada minut dels 180 que ocupa és significant i cada pas endavant esdevé més intrigant. Totes i cadascuna de les frases que construeixen la crònica són determinants, i tot i la irrealitat buscada del western judicial, és inevitable entrar en els dubtes existencials que poden tenir els personatges en altres instants de la seva relació quotidiana. Comprendre cada un dels moments vitals de les tres persones habitants, implica assumir que tothom a la seva manera intrínsecament es caracteritza per la seva pròpia riquesa i que els fets encara que ens hàgim inventat l'eina per poder generar seguretat, quan som humans, mai són clars i cal interpretar-los.

Sento llançar-me i posar una etiqueta abundosa, però, he de dir que per mi, és la pel·lícula de l’any. Ho dic amb la boca petita, perquè hem vist tantes i moltes coses excel·lents, però m'hi llanço alegrament perquè sincerament crec que en essència es tracta d'una peça que ens interpel·la de forma directa i sobretot, ens obliga a revisar moltes coses que, ens poden portar a no voler viure l'única vida que de moment, no oblidem, sabem que hi ha.

ALGUNES CLAUS per ENTENDRE el FINAL

A l'hora de la veritat, la cinta explora l'experiència d'un nen que arrossega un gran pes a les seves espatlles, senyala Triet. Se sent pròxim a la seva mare i confia en ella, però les circumstàncies semblen trencar la complicitat existent entre ambdós. D'alguna manera, la situació l'obliga a decidir si la seva mare és culpable o innocent de la mort del seu pare. Però ell sap que la realitat és menys simple del que assenyalen els adults.

Paraules de la directora, transcrites per Manu Yañez a Fotogramas, desembre 2023.

En l'últim tram, tant el tribunal com la mateixa pel·lícula li donen a Daniel un protagonisme clau, al convertir-lo en un testimoni determinant del judici.

La seva interpretació subjectiva d'una conversa amb el seu pare acaba decantant al tribunal. Hi ha una sentència clara i l'estabilitat torna a la llar dels Valeski Voyter.

Escrit per Eulàlia Iglésies a Caimán CdC, desembre de 2023.

Fitxa completa, filmografia directora i algunes crítiques:

https://www.filmaffinity.com/es/film108208.html

EL NOU CINEMA JUDICIAL FRANCÈS

El thriller judicial s'està convertint en una presència recurrent en el cine d'autor francès contemporani. Films com “La noia del braçalet” de Stéphane Demoustier 2019, “Saint Omer d'Alice Diop, 2022, “ Le Procés Goldman de Cédric Kahn, 2023 i “Anatomia de una caida” s'adscriuen a aquest gènere, però des d'unes coordenades molt diferents del model nord-americà. En aquest nou cine judicial francès, el mètode processal no s'aplica per arribar a la veritat o dirimir el culpable d'un fet. Pel contrari, estem davant d'un grup de pel·lícules que posen en evidència fins a quin punt és difícil o impossible clarificar la responsabilitat d'uns fets, alhora que converteix l'espai tancat dels tribunals en la caixa de ressonància on es fa ressò dels prejudicis institucionalitzats cap a la identitat de les persones que estan sent jutjades. L'assumida imparcialitat del procés judicial queda posat en dubte per plantejar què jutgem, quan estem jutjant a alguna persona.

Tots aquests films comparteixen també, la centralitat que té en ells la paraula.

Escrit per Eulàlia Iglésies, en la seva crítica per Caimán CdC, desembre de 2023,

SABEN AQUELL. Director, David Trueba.

UN REPARTIMENT SUPERLATIU I UNA ESTRUCTURA CIRCULAR EN UNA HISTÒRIA QUE SEMBLA MÉS SOMNIADA QUE VISCUDA IMPREGNADA D'UN POSIT DE MALENCONIA.

Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.

TRUEBA PRIMA PER SOBRE DE TOT LA FICCIÓ, COM SI AQUEST FOS EL MECANISME IDONI DES DEL QUAL ABORDAR LA LLEGENDA.

Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica per Caimán CdC, novembre de 2023.

Guió, David Trueba i Albert Espinosa.

España, 2023

Duració, 101 minuts.

DE QUÈ VA

Ens remet al sofriment d'un còmic que ho ha de donar tot per inocular al públic, aquest tranquil·litzant sense afectes secundaris que és el riure, sense que es noti el dolor que el corca per dins.

Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.

Recorregut per la vida de l'Eugenio des de 1967 fins a 1980 quan es va convertir a España, en una popular estrella còmica.

Escrit per Fausto Fernández en la seva entrevista a David Trueba, Fotogrames novembre de 2023.

El director, David Trueba.

PERQUÈ DAVID TRUEBA HA VOLGUT EXPLICAR AQUESTA HISTÒRIA

Quan comentava als meus amics, a productors i productores que aquesta era la història que em venia de gust explicar en cinema, d'algú que amb el seu humor feia la vida millor als altres, tots em miraven estranyats i sorpresos. He aconseguit fer un homenatge, a la figura de l'Eugenio, aquesta classe de persones meravelloses que han resultat ser la medicina de tot un país. Humoristes que han aconseguit que per uns minuts ens oblidem dels nostres problemes que ens han arrencat somriures i rialles. Professionals de l'humor que fins i tot van sacrificar la seva vida personal per fer-nos feliços.

Paraules de David Trueba, dites en la seva entrevista a Fotogrames, recollides per Fausto Fernández, novembre de 2023.

NÚRIA opina

Era una pel·lícula que em venia molt de gust veure, més pel director, del que m'agrada molt el seu cine honest i net, sense fissures, parli del que parli que, per res més. També m'agrada molt l'actor, David Verdaguer, un altre bo i sense esquerdes. Una bona parella.

Pel que fa al personatge que sabia qui era, naturalment, però que inicialment res m'estimulava a voler saber més d'ell. La visió humana i entranyable que en David Trueba fa d'ell, ha aconseguit seduir-me i enganxar-me i m'emporto una bonica imatge d'un còmic que per casualitat va arribar a aquest món i que va crear un personatge i un estil inconfusible.

També trobo molt interessant la visió històrica del moment postfranquista, on ell emergeix i el context geogràfic on situa l'acció que, t'acaba definint el moment històric.

La història d'amor amb la dona, molt bonica i molt adient a una època on les abnegades modernes, instruïdes i alliberades dones, sacrificaven una hipotètica o evident carrera, en aquest cas, per tal de contribuir a l'èxit professional del mascle i tenir cura dels fills comuns. Exemples en el meu entorn, n'hi ha a dojo.

Graciés a aquest film, que acaba essent un homenatge a l'Eugenio, he descobert a un còmic excel·lent i a un home amb les seves fragilitats, però interessantment sensible i bo.

MARTINA opina.

El film passa amb el preciós retrat biogràfic d’aquest icònic personatge, que va esdevenir un model mentre explicava acudits i representant un home de pedra. Això situant la Barcelona dels anys 70 cosa per cosa i col·locant l’entorn que va acollir l’humor com un lloc segur i popular on recollir-se en societat.

Parla de tot i sobretot del context que podria explicar que aquesta figura pugui triomfar, una persona impertèrrita i consistent, potser sent una representació d’una col·lectivitat que feia tants anys que estava conformada amb un context polític-social deprimit, que volia gaudir i acollia qualsevol proposta que facilités compartir espais amatents.

A mi em va fer plorar pels descosits, suposo que una reacció de manual davant d’una descarada manera de gestionar i assumir la vida mitjançant la broma, t’estova a l'instant. Mitjançant un caminar que va despullant la fredor de l’acció i fent-la senzillament humana, et facilita entrar al seu fons immediatament. Tot això i més amb la grandíssima transformació de David Verdaguer en aquest individu i la dolçor de la profunda, Carolina Yuste. 

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 

https://www.filmaffinity.com/es/film848364.html

Entrevistes amb David Trueba:

https://www.google.com/search?sca_esv=587340671&sxsrf=AM9HkKmifc6IfVn-Tsmk_RQae9BWgd7ITA:1701550129418&q=Entrevistes+david+trueba&tbm=vid&source=lnms&sa=X&ved=2ahUKEwjy7J-Y0PGCAxX1VKQEHVFXD1gQ0pQJegQIChAB&biw=1280&bih=559&dpr=1#fpstate=ive&vld=cid:014981d1,vid:WRBhbNIofi8,st:0

EUGENIO, EL PERSONATGE

Amb més pinta d'enterramorts que d'humorista, Eugeni Jofra i Bafalluny, Eugeni, va demostrar amb el seu peculiar estil que, hi havia vida més enllà dels acudits de gangosos i de marietes.

Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.

Eugeni Jofra Bafalluny fou humorista malgrat ell, un home que va trobar un personatge, Eugenio, darrera del qual amagar-se per poder dedicar-se allò que tenia traça per fer. Unes ulleres fumades, el gest impassible, un mínim moviment corporal...

Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica per Caimán CdC, novembre de 2023.

UN AMOR. Directora, Isabel Coixet.

LA COIXET TRANSFORMA EN IMATGES, ALLÒ QUE SARA MESA VERBALITZA EN PARAULES. SI, TANMATEIX, ES MANTÉ FIDEL A L'ORIGINAL, MOSTRA LA SEVA PETJADA EN DETERMINADES DECISIONS.

Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2023.

Guió, Isabel Coixet i Laura Ferrero, basat en una novel·la de la Sara Mesa.

España, 2023.

Duració, 128 minuts.

SINOPSI

Després de fugir de la seva estressant vida a la ciutat, Nat, de trenta anys, es refugia en un petit poble de l'España rural profunda, La Escapa.

En una casa atrotinada i amb un gos petaner, ella intenta organitzar la seva vida. Després de bregar amb l'hostilitat de l'home que li ha llogat la casa i la desconfiança dels habitants del poble, Nat es veu obligada a acceptar les propostes sexuals d'un veí, Andreas, a canvi d'alguns arranjaments que necessita.

Nat, s'enganxa a aquesta estranya i confosa relació i queda atrapada per aquesta, fins que l'obsessió i la passió que sent la qüestiona i la fa replantejar sobre qui és ella.

Una mica de Filmaffinity i l'altra mica, meva.

Isabel Coixet i Laia Costa.

NÚRIA opina.

Ostres! Ostres! Ostres!

Encara tinc a la pell l'impacte que el film m'ha provocat, en un primer moment.

Penso que estem davant d'una de les grans pel·lícules de la Coixet: força, determinació, foscor d'una situació dura i amarga i per acabar amb alliberament i llum d'una protagonista que, té un part dolorós i lent per alliberar-se del monstre depredador - que el porta a dins des de fa temps i no ho sap- i que, li està xuclant la vida.

L'ambient que sap crear la Coixet, s'acaba convertint amb una atmosfera que ho envaeix tot, el paisatge, el poble, la casa i finalment a cadascun dels personatges.

Personatges atrapats en les limitacions que ells mateixos s'han imposat per donar una determinada imatge que, no es qüestionen, ni es qüestionaran. Se'n salven les dones, especialment la protagonista, la Net que, fuig d'ella mateixa refugiant-se en un poble on descobrirà qui no és, o qui no vol ser, a través de la relació amb els pocs éssers que hi ha al poble i l'entorn, produint-li una batzegada salvatge que la fa reaccionar i que queda prou clara amb el final de la pel·lícula.

Al meu entendre els homes funcionen com a arquetips, remarcant allò negatiu d'aquests, per poder contrastar amb la situació de sorpresa i confusió que produeixen en la Net.

Metàfora d'un entorn que la tanca en una mena de pot, on l'aire que ja l'anava intoxicant des de fa temps, aquí, se li fa evident.

Tots els elements cinematogràfics que la Coixet ha seleccionat, per explicar-nos una història que ella no s'ha inventat, sinó que ha interpretat, de l'escriptora Sara Mesa, són molt encertats per donar solidesa a la història que ens explica. El que m'ha xocat inicialment i se m'ha fet fins i tot molest, ha sigut la dansa final, però crec que aquesta reacció és premeditada, ja que acabes entrant en el canvi de registre dramàtic que et proposa, per poder sortir del cine amb un somriure.

El metratge amb canvis sobtats, en funció de la situació, la llum, els sons i per donar sentit a tot plegat, unes bones interpretacions.

Aquest serà un film, com gairebé tots els de la Coixet, que tindrà grans amors i desamors, la polèmica està servida... A una dona que cada vegada trepitja amb més força i determinació, però amb una humil saviesa que, la fa entranyable.

MARTINA opina.

Aquesta proposta l'esperàvem amb ganes, des de feia temps quan ja en parlaven des dels festivals on ja s'havia presentat i en gaudir-ne, un cop més, ha crescut l'admiració cap a la seva directora.

El món que crea aquesta artista és sens dubte sofisticat, sencer i ensenyant les mentides que no cal tapar. També molt més enllà, ens mostra que el ésser humà està ple de grisor i de fet crec que la caracteritza que mai ens mostra el millor. Tot i això, amb la senzillesa amb la qual et munta el relat i amb uns personatges sempre superconsistents, no hi ha més remei que entrar al fons de la qüestió.

Vaig escoltar una entrevista on es comentava que de la novel·la se n'havia aconseguit fer-ne una versió complementària, cosa de la qual no puc opinar, però el que sí que puc dir és que penso que malgrat la cruesa i l'acidesa amb què es desmitifica l'èxode rural, com que l'actiu principal té tanta llum, és difícil no mirar-s'ho amb certa facilitat.

Més informacions a Filmaffinity: https://www.filmaffinity.com/es/film591367.html

Clara Queraltó, recomana anar-la a veure:

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/manifestacions-dretes-carrer-amor-isabel-coixet-estranyesa-novembre_1124201_102.html

Carne Cruda, entrevista a la Coixet i Sara Mesa, també intervé:

https://www.youtube.com/watch?v=Y9GAYSKldZU&ab_channel=CarneCruda

CRÍTICA de Paola Franco a Dirigido, novembre de 2023.

Un amor és una pel·lícula que hauria de trobar la seva entitat per poder fluir cap a un espai de qüestionament constant de l'assumpte tractat, però segurament també del text original. Emperò, Coixet ho converteix en un mapa dibuixat i predictible.

CODA. Los sonidos del silencio. Direcció, Siân Heder.

PER A QUI BUSQUI UNA DOSI D'OPTIMISME EN AQUEST TEMPS INCERT. 

HI HA PEL·LÍCULES QUE EL SEU ATRACTIU RAU EN LA SEVA SENZILLESA I QUE ES

GAUDEIXEN FINS EL FINAL, MALGRAT LA SEVA TRAMA SIGUI PREVISIBLE.

Escrit per Juan Pando a Fotogrames, 16/02/2022.

EUA, França, Canada, 2021.

Duració, 111minuts.

Guanyadora de tres Oscars, millor pel·lícula, millor guió adaptat i millor actor secundari, Troy Kotsur.

Guanyadora de tres premis al Festival de Sundace, Jurat, Direcció i Públic.

Amb un repartiment format majoritariament per persones sordes.

QUÈ VOL DIR CODA

L'acrònim CODA (en anglès Child of Deaf Adult), defineix una persona criada per un o més pares o tutors sords. Naveguen en la frontera entre el món dels sords i el món dels oients, servint d'enllaç entre els seus pares sords i el món dels oients.

SINOPSI

Ruby és l'única persona oient d'una família on tots són sords. Ella és una CODA- child of deaf adult. Als seus 17 anys abans d'anar a estudiar a l'institut va amb el seu pare i el seu germà a treballar al mar, pescant, a Gloucester, Massachusetts.

Li agrada cantar i s'apunta al cor i allà un entusiasta professor de música veu en ella qualitats especials i l'estimula a preparar-se per entrar a l'escola de música.

Aquesta situació l'obliga a prendre decisions on haurà d'escollir: o la seva família o els seus estudis.

L'actor Troy Kotsur ambla directora Siân Heder.

NÚRIA opina

Aquest film segons sembla és un dels menys vistos, tot i haver guanyat tres Òscars el 2021.

Potser perquè la crítica no l'ha deixat massa bé, considerant-lo un film massa evident, sentimental i bonista.

A mi m'ha encantat veure'l, sobretot en el marc que tan bé m'ha suggerit la Martina, el centre Cívic Pati Llimona, en la seva programació Pantalla Barcelona que, vaga la pena seguir en aquest o altres centres cívics. https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca/activitat/coda-los-sonidos-del-silencio

No entenc aquesta crítica que a vegades es fa des dels mitjans especialitzats a films que potser no tenen un valor particular en la utilització del llenguatge cinematogràfic, però sí que el tenen en la d'explicar una història d'una situació real dins la nostra societat, encara que minoritària, amb llum, valors i amb final feliç.

És un film que pots plorar, riure i congratular-te que el món hi hagi gent bona amb dificultats.

Parla de molts temes prou importants socialment, com perquè ens aturem un moment a pensar-hi, sense la recança que estem fent el préssec.

Es pot veure en streaming o als centres cívics.

Molt recomanable de veure i d'escoltar, també amb infants, sobretot adolescents.

MARTINA opina

Aquesta versió estatunidenca de la pel·lícula francesa La família Bélier construeix una preciosa i cautelosa història que ens ubica dins la realitat d’una unitat familiar. Un entorn, on tres dels seus quatre integrants, tenen sordesa. Traspassant el morbo, acordonant una realitat i significant la convivència un passament de moltes etapes senzillament humanes. Com poden ser: la dependència familiar, el reclam dels somnis individuals o construir-se la identitat.

Feia temps m’havien parlat d’aquesta proposta com una joia, certa i divertida, així que quan vaig saber que al cicle Barcelona Pantalla l’haurien programada, vaig agendar-ho amb la intenció de poder compartir amb la Núria una peça que, quan vaig tenir-ne referències no hauria trobat al circuit comercial.

Personalment, m’ha semblat una forma d’acostar a les persones espectadores a la realitat d’una minoria molt acollidora, mitjançant un cavalcar suggestiu i la que apte per tots els públics aposta per no tenir gens de por a idealitzar la travessa per una vida singular i no menys lliure que la dels altres.

ANTECEDENTS DEL FILM

Remake del film francès “La família Bélier” (dirigit per É. Lartigau, 2014). Després de la seva presentació al Festival de Sundace 18/02/2022, Apple va adquirir els drets de distribució per un record de 25 milions de dòlars. La pel·lícula es va estrenar als cinemes i a través del servei streaming d'Apple TV el 13 d'agost de 2021.

Fitxa completa, crítiques i altres infomacions a:

https://www.filmaffinity.com/es/film193148.html 

La comunitat de persones amb sordesa aplaudeix el film:

https://www.latimes.com/espanol/entretenimiento/articulo/2022-03-30/triunfos-de-coda-dan-felicidad-a-la-comunidad-sorda 

Fotogrames, en el seu moment amb el film: https://www.fotogramas.es/festival-de-sundance/a35403657/festival-sundance-2021-palmares-coda-ganadoras/

ORLANDO, MA BIOGRAPHIE POLITIQUE. Direcció, Paul Preciado.

EL DEBUT EN LA DIRECCIÓ DEL FILÒSOF PAUL PRECIADO, NO NOMÉS PARLA DE L'EXPERIÈNCIA TRANS, SINÓ QUE FA DE LA TRANSICIÓ FORMA.

Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023.

Guió, Paul B. Preciado.

França, 2023

Duració, 98 minuts.

Documental.

SINOPSI

El 1928, Virginia Woolf publica Orlando, novel·la que la protagonista canvia de gènere a la meitat de la trama.

Un segle després, aquest viu en 27 orlandos més.

El director, Paul Preciado.

Tothom pot tenir l'experiència trans de la transformació radical d'un mateix.

He fugit de la idea de representar la persona trans com a víctima.

Paraules de Paul Preciado, de l'entrevista feta per Violeta Kavacsics. Caimán CdC, octubre de 2023.

PRECIADO VALORANT A LA WOOLF

Allò que em fascina de la Woolf és com la seva escriptura és una lluita activa contra els seus propis defectes. Ella és misògina, és homòfoba, és racista, però la seva escriptura és una lluita contra tot això. I això em sembla fascinant perquè ella ho assumeix. La meva hipòtesi és que Woolf és una autora no binària.

Paraules de Paul Preciado, de l'entrevista realitzada per Violeta Kavacsics. Caimán CdC, octubre de 2023.

NÚRIA, opina.

Puc dir que em va fer molta il·lusió veure aquest film d'un filòsof al que admiro molt. Va ser una proposta de la Martina i una mica més i no la podem veure, ja que, miraculosament, les entrades s'havien exhaurit i gràcies a una eficient i amable taquillera que va rescatar els sobrants entre el públic assistent, vàrem tenir la possibilitat de veure-la.

El documental em va semblar per un costat molt didàctic, però per l'altre amb una proposta de guió poètic- literari, atrevida, molt potent visualment que, la converteix amb una obra digerible pel públic i atractiva.

Una bona oferta per reflexionar sobre una proposta per repensar i canviar l'estructura heteropatriarcal existent que, encara és minoritària, però que es va imposant, malgrat la forta oposició existent. Hi ha una forta necessitat de substituir el model actual per un més ajustat a la realitat actual i futura, integrador i igualitària i, per tant, més democràtica.

Gràcies, Paul Preciado!

Una bona manera d'anar repensant el món.

MARTINA opina

Per aclimatar el que vam viure a la sala de cinema el passat dimecres de Pasqua, vull remarcar l’ambient flamant del Zumzeig, on es podria percebre la molta gent entusiasmada que ens hauríem reunit. Una unió de persones encuriosides i expectants abans de gaudir d’aquest artefacte fílmic que ens vindria a parlar una mica de la vida Paul B. Preciado, una mica de l'obra de Virginia Woolf, una mica de les vides trans i molt del pensament polític que ha desenvolupat aquest personatge tan interessant.

Convé ressaltar que personalment estic molt agraïda a la meva santa mare per sempre estar al cas de què cal llegir, havent-me compartit no fa gaire el conjunt de microassajos d’aquest gran pensador “UN APARTAMENTO EN URANO, Crónicas del cruce: 625 (Narrativas hispánicas)” i el que confesso que m’ha obert un nou món. Permetent-me descobrir aquest gran filòsof contemporani, del que com més en ser, més convençuda estic que ens cal més bellesa i llum en els relats que els lectors compulsius llegim per construir-nos i seguir. I sense dubte, aquests dos ingredients, crec que també en aquesta proposta els trobem en sintonia i alhora convidant-nos a pensar en les coses importants de veritat.

Crec que cal veure aquesta obra, que entra senzillament delicada i fàcil, a més que et simplifica la comprensió de peces clau de la literatura clàssica. Quan a més t’inspira i t’equipa per sobreviure millor i amb l’alegria precisa de cada moment. Potser convertint Orlando de Virginia Wolf, en un personatge absolutament necessari de tenir en consideració i esdevenint aquest aprenentatge com una espècie d’alliberació.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions al Filmaffinity: https://www.filmaffinity.com/es/film304660.html

L'ORLANDO DE VIRGINIA WOOLF

Orlando és l'elogi de la genialitat d'una escriptora que fa un segle va saber presagiar, com ningú més, uns dels debats més definitoris de la nostra època, el que difumina els límits binaris del gènere.

Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023.

PLANTEJAMENT del DOCUMENTAL

Preciado realça un dels elements més importants de la novel·la de la Woolf: el poder transformador de la poesia. Preciado va més enllà, i amb una idea brillant, estableix un vincle entre la poesia i el trans.

Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023. 

Entrevista amb el filòsof i director del film a BETEVE :

https://www.youtube.com/watch?v=04Uibmsg0zc&t=55s&ab_channel=betev%C3%A9