PLANTEJA LA SUCCESSIÓ DESPULLADA DELS ESDEVENIMENTS, A TRAVÉS DELS ULLS DE LA POLICIA AUTONÓMICA CATALANA, ELS MOSSOS D’ESQUADRA.
Tret de la crítica de Fotogrames de Juan Pandó, setembre de 2026.
(...)PERD EL SEU ENFOCAMENT HUMANISTA, QUAN PER VANAGLORIAR A LA POLICIA, CELEBRA LA CAÇA DELS CULPABLES SENSE UN PROCÉS QUE ELS JUTGI I ELS CONDEMNI CONFORME AL DRET QUE, HAURIA DE SER L’ORGULL DE TOTA DEMOCRÀCIA.
Escrit per Ione Monje Martínez en la seva crítica per Caimán CdC, setembre de 2026.
Guió, Alberto Marini.
Duració,118minuts.
España,2026
SINOPSI
Barcelona, 17 d’agost de 2017. En una calorosa tarda d’estiu, amb els carrers plens de gent, un atemptat a les rambles de Barcelona, ho canvia tot. Mentre el caos pren forma a la ciutat, s’activa el dispositiu Cronos: un operatiu policial, que té com a objectiu capturar els responsables de l’atac, no només pel que han fet, sinó també per tot el què encara poden fer. Durant els dies seguents, les forces de seguretat lideren una operació a contrarellotge, mentre la població respon unida amb tres paraules: No tinc por.
Tret de la fitxa informativa dels cinemes Verdi.
El director, Fernando González Molina.
De la DIRECCIÓ i el GUIÓ
El director, Fernando González Molina sap l’ofici i no es limita a servir una successió de moments trepidants o de suspens màxim, Els alterna amb els conflictes personals i sentimentals dels mossos en un esforç per conciliar vida laboral i familiar.
Tret de la crítica de Fotogrames de Juan Pandó, setembre de 2026.
NÚRIA opina
Aquest és un film que parla d’esdeveniments reals, aquesta circumstància converteix la versió en alguna cosa més complexa i més compromesa. Una altra aspecte important a considerar és el llast emotiu que, aquest esdeveniment va deixar en la societat catalana i espanyola. Una producció que d’entrada tenia un repte molt important per superar.
L’opció de gènere que escullen per aquesta narració és el triller i atès que, són uns esdeveniments recents que tothom coneix, el punt de vista és el de policia autonòmica. Opció valenta i al mateix temps arriscada.quest
Si deixem de moment de costat, tota la reflexió moral que, comporta tal com es van resoldre els fets; podríem admetre que com a ficció la història enganxa i durant tot el metratge et fa estar en tensió. Circumstància que no deixa de tenir mèrit, puix que la majoria de nosaltres coneixia el desenvolupament dels fets.
També considero un mèrit del film, l’atreviment de fer memòria sobre un fets terribles que encara són molt recents i que podrien ferir sensibilitats directament o indirecta afectades.
Les actrius i actors interpreten molt bé i són creïbles.
La reflexió és molt seriosa i té a veure amb l’estat de dret en el qual vívim. Matar i assassinar, són actes devastadors per la societat on succeeixen i les persones que els executen també han de patir les conseqüències i tenir la possibilitat penedir-se i sol·licitar el perdó i tenir un judici. Cap dels terroristes que van participar directament amb l’atemptat, va tenir aquesta possibilitat.
Aquest punt final, tanca la qüestió, amb moltes incògnites que ja mai podrem esbrinar...
MARTINA opina
D'aquesta pel·lícula crec que poc puc dir-ne, més enllà que tota la gent que vam viure aquests atemptats de prop l'hem de veure, ja que al meu entendre val la pena no tenir por al que genera. Per mi ha estat una experiència física, de fet he estat amb la pell de gallina i emocionalment trasbalsada tot el trajecte. No obstant això, penso que alimenta un debat pendent i en el que he detectat que m'obria ferides que potser ni era conscient que tenia.
He sentit dir que potser un relat unitari, per part de l'equip artístic, ajudaria a saber quin missatge recull. Tot i que després de donar-hi voltes, m'atreveixo a dir que aquesta necessitat de la crítica, sembla més aviat un capritx immadur de l'audiència, que prefereix ser conduïda. Aquesta obra, quan la deslliguem de la seva autoria, per si sola per mi és un artefacte. És plausible que en cada context pot generar coses diferents, t'obliga a qüestionar -si més no- on posar el focus.
Personalment, m'inquieta on em va portar, perquè volia saber que en pensaria gent a qui respecto del meu entorn, volia poder compartir la seva mirada. Només per això ja diria que és diferent, si voleu en parlem quan l'hàgiu vista.
DESPRÉS DE AS BESTAS (2022), SEMBLAVA DIFÍCIL IMAGINAR QUE PEÑA I SOROGOYEN POGUESSIN TORNAR A PUJAR EL SEU SOSTRE NARRATIU, TAN AVIAT. MALGRAT TOT, EL SER QUERIDO ASSOLEIX UN NOU CIM AMB UNA PEL·LÍCULA QUE CONVERTEIX EL DOLOR FAMILIAR, LA REPRESENTACIÓ ARTÍSTICA I LA MATEIXA POSADA EN ESCENA EN UNA FERIDA IRRESISTIBLE.
Crítica de Ricardo Rosado, per Fotogrames, setembre de 2026
Guionistes, Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España, 2026.
Duració, 135 minuts.
SINOPSI Un famós director de cinema cita a la seva filla en un restaurant, per fer-li la proposta de ser l’actriu principal de la seva pròxima pel·lícula. Fa molts anys que han perdut el contacte i aquest serà un moment clau en les seves vides?
EL director, Rodrigo Sorogoyen
SOROGOYEN, diu
Durant un temps vaig voler treballar sobre el metacinematogràfic. Quan vaig acabar de convèncer a la Isabel ens vàrem adonar que la pel·lícula parla de la qüestió del relat i aquest és un dels temes centrals.
Entrevista de Violeta Kovacsic a Sorogoyen, Caimán Cdc, setembre 2026.
NÚRIA opina
Sempre se’n fa difícil parlar d’un film que està agradant molt i del que s’ha parlat, es parla i es parlarà molt...
Aquests film és dels que tenen moltes possibles lectures i moltes capes que pots anar desvetllant i al mateix temps com que està ben cosit, facilita que moltes persones, trobin en ell la seva identificació i emoció. I, si són persones que no els agrada emocionar-se que puguin gaudir d’una història sobre el retrobament d’una filla i un pare que no tenen pràcticament història en comú i són uns veritables desconeguts.
Jo em quedo amb una lectura i una pregunta o dues.
La lectura és, dos desconeguts amb una relació de parentiu forta, a suggeriment del dominador, el mascle petrosexoracial (segons denominació encertada de Paul B.Preciado) es troben en un restaurant, on el pare farà la proposta a la filla- que és actriu- de treballar junts en la seva pròxima pel·lícula.
Amb aquest gest generós o interessat, el pare pretén redimir-se de la culpa de tenir una filla que va abandonar i de la que mai s’ha preocupat. La filla no mostra les seves cartes, perquè no les té i està a l’expectativa de veure on la portarà l’experiència de conèixer un senyor que sembla ser que és el seu pare, que és un director famós i que li ha ofert treball. Ella, la filla pateix l’experiència amb molta dignitat i maduresa i sobretot, aguanta el seu compromís de treball, com una molt bona excusa per demostrar la seva talla ètica i moral. El pare, com a pare i com a director, es comporta de la mateixa manera i creu que sortir-se’n amb la seva i complir els seus objectius artístics que són els més importants a la seva vida, està per sobre de les persones. Em quedo amb aquesta lectura, tot i que, en tinc d’altres que també obren camins interessant...
La pregunta, pot un director de cinema, un artista, saltar-se totes les barreres ètiques i maltractar a les persones que treballen amb ell, per aconseguir els seus objectius artístics d’aconseguir el que ell considera l’excel·lència artística?L’obra com a recull de l’artista, es pot emmirallar amb alguna cosa més enllà de la veritat i la bondat, per crear bellesa?
Un gran film, que m’ha agradat molt. Bon guió, bones interpretacions i bon desplegament.
El recomano a totdona i a tothom, veure’l amb la ment oberta a fer qualsevol interpretació possible que, segur que estarà bé.
MARTINA opina
Hem inaugurat la nova temporada de cinema amb aquesta aclamada obra, un peça d’art delicada i amb moltes capes possibles a gratar. La que pel meu gust passa a ritme tranquil, distenent la bellesa dels paisatges i també la dels seus protagonistes. Trencant de forma molt original el motlle narratiu cronològic, repartint els records de forma desordenada en una història il·lustrada, mitjançat un aparent joc senzill on veure com un director i una actriu fan junts -gràcies a un equip enorme- una pel·lícula.
M’han arribat veus de la crítica, on diria que es qüestiona la forma com envelleix un model de patriarcat arcaic, en el que acceptem que els homes que fugen de la seva responsabilitat paternal sovint és eximit per una necessitat d’expansió professional. Jo no ho he llegit gens així, ans al contrari, amb independència de què parli -entre d’altres- d’una relació complicada, contaminada per un fort sentiment d’abandó. He sil·labejat, potser molt més enllà d’aquesta circumstància, que ens mostra de forma lluminosa la complexitat en les relacions humanes, profundes en conjunt.
Diria que val molt la pena, per les actuacions, però també per com entra. Nosaltres, de seguida, vam estar d’acord que era molt bonica la sensació que et deixa, la que a més s’allarga amb el pas dels dies. Potser és que acceptar la diversitat de pensament i actuació per mi és el nostre repte més feixuc i aquesta història t’ensenya amb molta dignitat com les coses - amb matisos i afrontant el conflicte- es poden viure amb menys patiment.
ALLÒ
QUE SINGULARITZA LA SEVA OBRA: EL DIÀLEG ENTRE EL PASSAT I EL
PRESENT QUE ES CONFONEN, LA RECONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA I LA
VOLUNTAT POLÍTICA.
Escrit
per Roger Salvans per Fotogrames, juny 2026.
(...)
MIRAR ENDARRERE NO NOMÉS ENS PERMET CONNECTAR AMB LES FORMES DE
RESISTÈNCIA QUE L'ART I EL PENSAMENT PODEN OFERIR ARA, SINÓ QUE
TAMBÉ ENS AJUDEN A ENTENDRE MILLOR EL PRESENT.
Escrit
per Jara Yáñez en l'editorial de Caimán CdC, juny de 2026.
Guió,
Pietro Marcello, Leticia Russo, Guido Silei.
Itàlia,
França, 2026.
Duració,
122 minuts.
SINOPSI
No
és un biopic clàssic, se centra en la darrera etapa d'Eleonora
Duse, després d'un període de retir de dotze anys, de 1917 a 1924.
Va reaparèixer als escenaris, forçada per la seva situació
econòmica.
El director, Pietro Marcello.
NÚRIA,
opina.
Tot
semblava interessant al voltant d'aquesta pel·lícula, el tema, el
plantejament, el director i fins i tot l'actriu principal Valeria
Bruni Tedeschi i la filla, Noémi Merlat, però al final se m'ha fet
llarga avorrida i un pèl faltada d'alguna cosa que m'emocionés...
una llàstima d'un film de què en tenia ganes.
De
la manera de fer del director, que és molt original, em quedo amb
aquestes meravelloses imatges d'arxiu que també incorpora al conjunt
del film i acaben fusionant-se formant part d'ell i deixant de ser
només un element il·lustratiu.
Totes
les revistes especialitzades i de les que jo me'n refio, l'han
deixat molt bé i això vol dir que qualitats en té. Però en aquest
cas, no les he sabut ni gaudir, ni apreciar.
MARTINA
opina.
Sent
clara, no tinc gaire de bo a comentar d'aquesta proposta, potser és
per la calor asfixiant d'aquests dies de juny a la ciutat, ja que,
m'ha succeït a ritme de tortuga malalta, tot i el que explica,
senzillament el com i no li he trobat el què.
El
personatge és interessant, la passió pel que fa i la seva vocació
són inapel·lables, el moment en què s'ubica la història va ser
flamant. Suposo que només per això hauria de valdre la pena
veure-la.
En
conjunt crec que vol fer-nos pensar sobre el paper del teatre, la por
que ens fa la seva extinció. També enceta el debat etern del deure
exquisit de l'art, quin lloc ha d'ocupar la cultura. Diria que
aquests són també temes que dialoguen amb la història, tot i això,
passa com una obra biogràfica pel meu gust ostentosa, fins i tot una
mica pedant.
QUI
ERA ELEONORA DUSE?
Actriu italiana de finals del
segle XIX, inici de XX. Considerada una gran actriu i innovadora de
la interpretació, apostant per una forma menys artificiosa i més
natural. Contemporània de Sarah Bernhardt amb la que va mantenir una
gran rivalitat.
Interpretà
als clàssics, Ibsen i altres, amb gran èxit.
Es
casà amb l'actor italià Teobaldo Chechi, que més tard treballà
pel govern argentí. La seva única filla Enrichetta, va ser fruit
d'aquest matrimoni. Més tard es van separar.
El
1984 es va trobar amb d'Annunzio quan ell era famós i tot seguit es
van fer interessar, la relació va durar molts anys. Fins i tot van
treball junts en algunes de les seves obres, que van tenir molt
d'èxit. Aquesta relació es va acabar el 1910, quan el polèmic
escriptor es va involucrar en afers polítics. Va ser precursor del
feixisme italià.
Llavors,
Eleonora va entrar en crisi i va abandonar l'escena durant dotze
anys.
El
1916, filma la pel·lícula Cenere (Cendres), de Febo Mari, quan
tenia quasi 60 anys, l'únic testimoni que tenim del seu art.
Reaparegué
en públic a Torí el 1921, representant “La dama del mar”,
d'Ibsen. I, reprengué una nova etapa de la seva vida artística. Va
rebutjar les ajudes que li va oferir el govern feixista i inicià una
gira per Amèrica del Nord, va morir a Pittsburg.
TANT
LUXÓS COM BUIT(...)LA PEL·LÍCULA PREN LA PITJOR DECISIÓ POSSIBLE,
ESFORÇAR-SE PER QUEDAR BÉ I NO OFENDRE A NINGÚ.
Dit
per Yago García a Cinemania, digital.
DE
VERITAT QUE ALGÚ VA PENSAR QUE TINDRÍEM UNA VISIÓ HONESTA DE
MICHAEL JACKSON PER PART DE LA SEVA FAMÍLIA.
Escrit
per Mónica Castillo a A.V.Club, digital
Direcció,
Antoine Fuqua
EUA,
2026
Duració,
127 minuts.
SINOPSI
Biografia parcial, sobre el cantant i ballarí Michael Jackson. Abarca la seva participació des dels sis anys, als anys 60, al grup familiar Jackson 5, fins el tour
final Bad World Tour, en la dècada de 1980.
El director, Antoine Fuqua
NÚRIA
opina
Aquest
film publicita i blanqueja un personatge del món de la música pop,
no sé sí fosc o si més no, misteriós.
Sense
aquesta faceta, segurament que el film seria una altra cosa, però és
difícil esperar més per un film, fet per encàrrec de la família.
Fins
i tot des del punt de vista estètic, podia haver estat més
treballada, ja que, de mitjans no els hi faltaven. Tot plegat una
mica barroer, per un film que el seu objectiu estava molt clar i no
s'havia de disculpar per res.
Sigui
allò que sigui, ho vaig passar bé veient-lo en el marc immillorable
del Phenomena, per un film espectacle.
MARTINA
opina
De
casualitat hem pogut veure aquesta proposta al Phenomena, després
d'una reforma que l'ha mantingut tancat massa temps, només puc dir
que és un goig poder disposar d'aquesta sala prop de casa. Tota
pel·lícula agafa una dimensió espacial, és impossible que
l'experiència cinematogràfica sigui ingrata.
Pel
que fa al film crec que sap perfectament on vol anar, explica la llum
d'una estrella que forma part d'un moment, ensenyant com va conviure
amb la fascinació dels altres pel seu personatge. No amaga que es
pot parlar d'altres coses, que en tot cas no ho fa en aquesta obra
biogràfica.
Confesso
que n'he gaudit, tot i que soc conscient que amb perjudicis, el seu
talent diria que és indiscutible. Crec, però que a efectes gràfics
hi ha massa imatge feta, vull dir que l'estètica és un xic
sintètica pel meu gust.
CORREDORA, ÉS EL CONTRA RELAT D'UN SUBGÈNERE D'HISTÒRIES ÈPIQUES D'ÈXIT
ESPORTIU PER MITJÀ DE MÀXIM SOFRIMENT, UNA REFUTACIÓ A AQUESTA
FORMA ULTRACAPITALISTA DE CONCEBRE EL TRIOMF COM A ÚNICA ASPIRACIÓ
I DELS RELATS TÒPICS DE SUPERACIÓ. NO HI HA CLIXÉS SUATS NI
SOLUCIONS DE FÀCILS RESULTATS QUE ACOSTUMEN A TROBAR EN AQUESTS
RELATS. TANT EN ELS ESPORTIUS, COM EN ELS DE SALUT MENTAL.
HI
HA UNA VOLUNTAT FERMA DE NO CAURE EN LLOCS COMUNS, RESOLTA AMB UNA
AUSTERITAT QUE NO PODEM FER RES MÉS QUE APLAUDIR I AGRAIR.
Àurea
Ortiz Vileta, per a Caimán CdC, maig de 2026.
ÉS
UNA OPERACIÓ SINGULAR, DENÚNCIA ELS EFECTES SECUNDARIS D'UNA
CULTURA ON L'ESFORÇ I L'EXIGÈNCIA PODEN ALTERAR LA PERCEPCIÓ DEL
MÓN I LA IDENTITAT, A LA VEGADA QUE GENERA EN L'ESPECTADORA, LA
TENSIÓ DE SABER SI COMPETIR I GUANYAR ÉS L'ÚNICA MANERA DE
SILENCIAR ELS FANTASMES DE LA BOGERIA.
Escrit
per Sergi Sánchez en la seva crítica per Fotogrames, juny 2026.
Guió,Laura
Garcia Alonso i Pol Cortecans.
España,
2026.
Duració,
96 minuts.
SINOPSI
Cris,
és una corredora d'elit que viu en un Centre d'Alt Rendiment
Esportiu.
Viu
per anar assolint els seus objectius esportius i estudia per ser
fisioterapeuta. Té un brot psicòtic que l'obliga a allunyar-se del
seu món habitual i l'obligaran a replantejar-se que fa amb la seva
vida, a partir d'aquí? La seva germana es posarà al seu costat per
ajudar-la.
La directora, Laura García Alonso
DE
LA DIRECTORA
És
el debut de la directora en llargmetratges.
LA
DIRECTORA DIU
Córrer
no és fugir, córrer és viure. És el punt on l'espectadora fa
l'exercici més gran d'empatia i pot replantejar-se la seva manera de
mirar la salut mental i els seus prejudicis.
Recollit
per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC,
juny de 2026.
LA
DIRECTORA DEFINEIX LES SEVES INTENCIONS
Volia
treballar el contrapunt a films com Whiplash (Chazelle, 2014), El
luchador (Aronofs2008) o Cisne negro (Aronofsky, 2010), els seus
personatges, sempre trien perseguir els seus somnis, mentre perden
coses pel camí. Es tracta d'una concepció molt capitalista i
meritocràtica. Preferia contraposar un altre discurs, en un moment
determinat triar per tu mateixa, encara que això impliqui renunciar
a la victòria.
Recollit
per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC,
juny de 2026.
NÚRIA
opina.
Per
un seguit de circumstàncies tècniques adverses he hagut de fer
aquest escrit tres vegades, ara ja el tindrem, esperó sedimentat,
sintetitzat i ben filtrat.
Aquest
és un film que no tenia gaires ganes de veure, perquè sabia que em
remouria coses i em causaria dolor.
La
proposta de la Martina em va empènyer a encarar-me amb els meus
propis fantasmes. Gràcies, Martina.
La
història m'ha agradat molt. El guió està molt ben escrit, barreja
l'esforç en l'esport per assolir metes molt competitives, amb les
malalties mentals que poden aflorar en qualsevol circumstància, però
que aquesta n'és una. Però, com que és un film intel·ligent,
pensat per persones sensibles i crítiques, no es queda aquí i va al
fons de la qüestió amb delicadesa, però sense pietat, el després,
que hagis patit un brot, que en fas de la teva vida? Com acceptes que
res serà igual, després d'aquest? I, com comences i continues
vivint amb això?
El
brot no deixa de ser una part molt visible i espectacularment
aterridora per l'entorn, però en el fons inofensiu. És el després
i com continuar on està la cruïlla per la persona malalta, la
família i amics.
En
la societat malalta en la qual vivim, la malaltia mental, ni es
compren, ni s'accepta, malgrat els esforços de certs col·lectius
implicats per integrar-la i visualitzar-la com una cosa més de la
nostra característica com a humans.
El
film no només té aquesta gran qualitat, sinó que explica la
història buscant el sentit de la bellesa des del codi cinematografia
i amb molta sensibilitat i respecte. La interpretació de la
protagonista, Alba Sáez una veritable troballa.
Gràcies,
Laura García
MARTINA,
opina
Aquesta
pel·lícula diria que parla de coses de les quals se'ns fa incòmode
parlar, perquè per molta gent és un horitzó ignorat, potser perquè
a moltes persones se'ls fa massa incòmode explorar el tema de la
salut mental.
Crec
que com s'aborda la història és especialment subtil, lleuger i amb
un embolcall molt gràfic del que per mi podríem anomenar un simple
regal. Perquè crec que el dolor d'un altre ésser estimat, pot ser
un patir infernal, però millor convertir-ho en un fet. En una
situació amb la qual viure una mica més ben acompanyats.
L'esport,
un escenari en el qual les quotes d'audiència i fascinació humana
són més que en res altra, considero que ens pot explicar moltes
coses. Sobretot perquè tot es porta al seu màxim exponent, ensenya
els límits delimitadament. Concretament, crec que haver-ho abordat
des d'aquest lloc m'ha ajudat a treure-li plom, sent una temàtica
que per context em remou, qüestionant-me com poder acompanyar des
d'un bon lloc.
Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
EL
DIRECTOR CARLOS PADIAL, DIU: FER UNA PEL·LÍCULA ON ELS
PROTAGONISTES S'ESTIMEN I SÓN BONA GENT EM SEMBLA UN ACTE SUBVERSIU.
Paraules,
recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a
Fotogrames, maig de 2026.
DESAFIA
LA LÒGICA DE LA SATISFACCIÓ SOTA DEMANDA I SUPOSA UNA AFIRMACIÓ DE
LLIBERTATS CREATIVES DE RECEPCIÓ IMPREVISIBLE.
Escrit
per Ignasi Franch en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2026.
ENS
DEFENSA DE LA BARBÀRIE I DEL CINISME, ABRAÇANT LA BONDAT, LA
BUFONADA I LA MALENCONIA.
Ricardo
Rosado, en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2026.
Guió,
Carlo Padial, Desirée de Fez i Carlos de Diego
Intèrprets.
Judith Martín, Berto Romero i Joaquín Reyes.
España,
2026
Duració,
95 minuts
SINOPSI
En
plena crisi vital. Thais, periodista cultural, decideix deixar el
periodisme, per dedicar-se amb el seu marit Alan a muntar un negoci:
una pizzeria temàtica dedicada al cine de Hollywood.
Roger
Salvans, per Fotogrames, maig de 2026.
El director, Carlo Padial
EL
DIRECTOR Carlo Padial, DIU:
Em
molesta que tot sigui tan fosc, aquest desassossec, tanta pedofília,
tant d'abús, tanta vendetta, tant segrest... Tot malament. Sempre
penso per què? Ja sé que estem enfadats i que vivim en un moment de
molta incertesa. Per això Pizza Movie neix amb el desig d'alguna
cosa bonica, per ingenu que sigui. I, crec que és l'amor que sentim
per l'humor que la gent ha fet que s'enganxi.
Crec
que dec ser dels pocs directors espanyols que demanen rodar amb menys
diners per tenir més llibertat.
Paraules,
recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a
Fotogrames, maig de 2026.
NÚRIA
opina
Una
petita gran pel·lícula...
Segurament
que aquest és un film que pretén poques coses i ho fa des de la
humilitat i la serietat d'una bona escriptura de guió i unes molt
bones interpretacions, amb un gust per l'humor, la ironia i l'absurd
que no et fan riure a cor què vols, però et fan gaudir d'un
somriure permanent per poder encaixar la crítica al funcionament món
actual, on allò que el salva són les persones construint xarxes i
estimant-se per poder fer realitat els somnis. Això pot semblar molt
cursi en els temps actuals on la distopia, la foscor, el lletgisme i
la violència- per no utilitzar el masclisme com a tòpic-, sembla
que s'hagin instal·lat a la cultura, per fer-nos més tristos i
desgraciats.
És
una satisfacció comprovar que hi ha persones amb carisma i
possibilitats que fan coses intel·ligents, crítiques i per a tots
els públics. També em fa sentir molt bé comprovar cada dia que hi
ha gent que creu en el compromís i l'amor i ho defensa públicament.
Gràcies,
Carlo Padial.
Petita,
gran pel·lícula. No us la perdeu.
MARTINA
opina
Aquesta
proposta fresca ens situa en un entorn de fatalisme, per construir
una vida on deixar de menysprear les petites coses.
Crec
que la parella defensa molt bé cada part, pel meu gust la idea és
mona i el guió tot i que camina tranquil té gust.
En
conjunt diria que el que diu és millor que com transpira, m'agrada
el brindis que fa a la crisi, a com ensenya que la crítica també
ens pot fer millors.
EL
FILM ABORDA AMB DELICADESA, LA TRAGÈDIA D'AQUELLS QUE HAN ESTAT
EDUCATS EN UNA IDEOLOGIA EXCLOENT, PREDICADA PER UN LÍDER
CARISMÀTIC, PERÒ HAURAN D'APRENDRE A VIURE EN DEMOCRÀCIA.
Escrit
per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
EL
DARRER FILM DE FATIH AKIN TORNA AMB LA SEVA MIRADA AL NAZISME, AQUELL
QUE ES NEGA A RECONÈIXER LES FERIDES PRODUÏDES, UN NAZISME
RANCUNIÓS I CRUEL EL GUIÓ NO ES CONFORMA A EXPLORAR LES CONSEQÜÈNCIES
DE L'ASSIMILACIÓ DE LA DOCTRINA NAZI, ADOPTA EL PUNT DE VISTA
INFANTIL PER REDESCOBRIR-LO PER MITJÀ D'UNS ULLS INNOCENTS QUE
ENCARA NO COMPRENEN LA MAGNITUD DE LA CRUELTAT DEL NAZISME.
Escrit
per Anna Jiménez Pita per Caimán CdC, maig de 2026.
SORPRÈN
QUE FATIH AKIN, UN DIRECTOR D'UN CINEMA RABIÓS, AMB TÍTOLS COM
“CONTRA LA PARED” O “SOUL KITCHEN”, HAGI FET UN DRAMA TAN
SERÈ, DIÀFAN I RECREAT EN LA BELLESA DE LA NATURALESA, SUBTIL I
MATISAT, COM AQUEST.
Escrit
per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
Guió,
Fatih Akin amb Hark Bohm, sota els records d'infantesa de Bohm.
Alemanya,2025
Duració,
93 minuts
SINOPSI
Primavera
de 1945, final de la Segona Guerra Mundial. El pare de Nanning, com a
alemany i nazi està lluitant a la guerra, ha enviat a la família a
refugiar-se fora de la ciutat de Munich a Amrum, l'illa alemanya de
referència a la família des dels seus ancestres. Nanning,
brillantment interpretat per Jasper Billerbeck, està entrant en
l'adolescència i està intentant comprendre el món adult, no ho té
fàcil.
Inspirat
en el text de Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
El director, Fatih Akin.
NÚRIA
opina
Penso
que aquesta és una pel·lícula sobre un tema horrible i antipàtic
de tractar, el nazisme, però que està de rabiosa actualitat, perquè
sembla que la follia occidental camini cap a una aversió cap
l'altre, fabricada per obtenir capteniment i submissió a les
prerrogatives del capital, cada vegada menys repartit i amb menys
responsabilitats.
Tractar
aquest tema des de la innocència, és una bona perspectiva, perquè
d'innocències n'hi ha de moltes menes, però la d'un nen que està
en un lloc i amb un context familiar, és la més pura, ja que, les
poques coses que pot triar són les que el podran definir com ésser
humà i en aquest cas, el nen té llum i decideix coses que el
determinen com a tal: viu interessat per l'entorn, naturalesa i
humans, vinculant-se amb ells en funció de les percepcions que rep
pels seus actes, així va descobrint un món d'adults molt complex,
més enllà de les aparences de la vida quotidiana. Molt bella i
interessant, aquesta faceta de reflexió ètic-moral, per mitjà dels
sentiments i percepcions d'un nen de dotze anys.
Des
del punt de vista cinematogràfic, és una posada en escena molt
bella i estètica amb una llum molt metafòrica, que esdevé el punt
de melangia i misteri necessari, per acomodar-se al tema històric
tractat.
Penso
que quan la treguin de la pantalla gran i les sales caldrà
recuperar-la, però recomano molt veure-la en pantalla gran, per
captar tota la seva bellesa plàstica.
Àmpliament
recomanable.
MARTINA
opina
La
Bellesa d'aquesta història crec que està a mostrar la natura,
ensenyant aquest indret com a mirall del qual som, sobretot del que
aprenem. Tracta de la història del nazisme un cop més, però des de
l'aïllament d'aquest ancoratge isolat, abordant amb molta poesia com
una criatura li toca néixer en un entorn de què inevitablement
forma part, que no ha escollit.
Tot
i que ens costa triar per la nostra sessió setmanal de cinema
aquesta temàtica, perquè li han donat tantes voltes que sembla que
no puguin aportar-nos més elements en els quals pensar, aquesta crec
que val la pena veure-la a la pantalla gran. Al final, sempre veus
que no hi ha repetició, suposo que mai serà suficient i la mirada
de cada individu és única.
Aquesta
diria que ho és des d'un lloc molt estètic, amb la puresa d'una veu
narrativa infantil que broda el paper d'un menut allà ficat en un
món que no comprèn, defensant amb elegància una situació que
sembla que no hi passi res, sense imposar-nos avorriment perquè va
fent.
Crítiques, informacions i filmografia del director:
UN
RETRAT ÍNTIM SOBRE EL DOL, LA MEMÒRIA I EL RACISME SISTÈMIC QUE
ACOMPANYA DURANT CINC ANYS A LES VÍCTIMES DE L’ATAC RACISTA DE
HANAU.
Sessió que forma part de la Secció Oficial - Visions de la
programació de la 29.ª edició del DocsBarcelona.
Tret
de la informació donada al Zumzeig, en el marc de festival DOCS
Barcelona 2026.
Direcció:
Marcin Wierzchowski
País:
Alemanya
Any:
2025
Durada:
132’
SINOPSI
El
film relata l’atac racista de Hanau (Alemanya) del 19 de febrer de
2020 des de la mirada de supervivents i familiars. Nou joves van ser
assassinats per no semblar “alemanys”. Durant gairebé cinc anys,
el director segueix el dol, la lluita pel reconeixement i la recerca
de pertinença dels familiars i amics de les víctimes al seu propi
país.
Tret de la informació donada pel festival i editada al Zumzeig
El director del documental, Marcin Wierzchowki
NÚRIA
opina
Versió
que no se centra ni en els esdeveniments ni amb els protagonistes
executors assassins d'aquest. No hi ha cap raó, ni justificació
moral per cometre un assassinat, però hi ha raons que ultrapassen el
concepte d'humanitat i se situen en el territori de l'animalitat
embogida... Aquest forma part d'aquest territori del mal i el mal va
més enllà de la pèrdua d'unes persones innocents que, un cop algú
als ha sostret la vida injustament, les persones estimades hauran de
gestionar el seu dol i el dolor que aquest els provoca. El documental
va d'això i ens fa una bona reflexió sobre com cada persona, cada
cultura i cada govern, assumeix les seves responsabilitats i gestiona
aquesta dolorosa situació.
Molt
encertada i sincera aquesta mirada.
Vaga
la pena buscar-lo i veure'l, ja que, aquí no es gestiona ni
promociona, la por a l'altre, ans al contrari, les excepcions poden
ser molt doloroses i tristes, però no han de ser la regla. La regla
ens fa entrar en la justificació de l'estat d'excepció permanent i
en la clausura de la democràcia, sota aquesta justificació.
Hem
d'estar atentes a que no ens donin gat per llebre.
MARTINA
opina
Aquest
documental crec que és necessari, potser la pandèmia de la COVID
ens va despistar, deixant allà aquests fets dels quals parla com a
una desgràcia més dels que -almenys jo- no en sabia prou.
A
mi personalment m'ha semblat rellevant, sensible per com en registra
el que considera i gens morbós malgrat i ensenyar-ho tot. Parla de
com aprenem de la ràbia, explica la por i ensenya els processos
d'acompanyament als familiars de les víctimes dels atacs racistes de
Hanan el 2020.
Aquesta
forma d'entrar-hi, tot fent xup-xup, seguint de prop el que el govern
va fer amb les famílies, procurant mostrar una part de la nostra
història recent, ajuda a reflexionar en com les societats
evolucionen conseqüents en cada context.
EL
DIRECTOR COLOMBIÀ SIMÓN MESA SOTO HA TRIOMFAT EN FESTIVALS AMB LA
SEVA TRAGICOMÈDIA SOBRE UN HOME PATÈTIC QUE ES CONSIDERA UN GRAN
ARTISTA MALGRAT TOT EL CONTRADIGUI. UNA FAULA LLETGISTA
PROTAGONITZADA PER UN ANTIHEROI, UBEIMAR RIOS, UN ACTOR NO
PROFESSIONAL QUE FA DEL FRACÀS UN ESPECTACLE HILARANT.
Escrit
tret de Fotogrames, març de 2026.
RECONCILIA
A L'ESPECTADOR AMB LA QUALITAT XAMÀNICA DE L'ART I DE REBOT AMB
L'EQUÍVOCA NATURALESA DE L'ÉSSER HUMÀ.
Escrit
per Pablo Vázquez, per Fotogrames, març de 2026.
EN
UN PAÍS ON NOMÉS PODEM ACCEDIR A L'ART, -DIGUES POESIA, DIGUES
CINEMA-, MOLT POQUES PERSONES, QUI EXPLICA LES HISTÒRIES DELS
ALTRES?, QUI OSTENTA LA LEGITIMITAT DE LA MIRADA.
Caimán
Cdc. Marc de 2026
Director,
Simón Mesa Soto
Guió, Simón Mesa Soto
Colòmbia,
Alemanya, Suècia, 2025
Duració,
123 minuts.
SINOPSI
Òscar
és un poeta fracassat que no vol renunciar a la seva vocació.
Envellit i alcoholitzat, troba entre els seus alumnes, una noia
Yurlady que vol convertir en la seva deixebla.
Escrit
tret de Fotogrames, març de 2026.
El director, Simón Mesa Soto
NÚRIA
opina
Estrany
film i estranya història que, potser et desagrada, com és el meu
cas, però enceta moltes preguntes per reflexionar i és una proposta
original i creativa.
Hi
ha persones que els ha agradat molt.
Vaga
la pena veure-la.
MARTINA
opina
Agraïda
que el cinema remogui les banderes d'allò que creiem, crec que amb
aquesta proposta simplement hem transitat per aquesta història fosca
i decadent, tota l'estona a l'espera que en alguna instància
arribéssim al diàleg que no ha succeït. Francament, esperava que
el relat digués, ens ensenyés la raó del qui l'explica. Declaro
però, que aquesta part a mi no m'ha significat, el silenci en aquest
sentit m'ha semblat absolut.
Pel
meu gust és una història dura, cansada, que almenys s'endú als
personatges cap a altres destins. Passa, però per un fons que no
s'explica, almenys a mi no m'ho justifica prou.
En
resum, reflexionant, em sembla que no he entès el paral·lelisme
entre la poesia, com a motor d'una persona, amb la cancel·lació
morbosa de la mateixa sucumbida en l'alcoholisme descontrolat.
SEGONS
ARISTÒTIL, EL CARÀCTER DRAMÀTIC HA DE REPRESENTAR, ENTRE ALTRES
QUALITATS, UNA LÒGICA COHERENT, DE MANERA TAL QUE, UN PERSONATGE
PODRÀ COMPORTAR-SE DE MANERA INCONSEQÜENT, SEMPRE QUE LES SEVES
ACCIONS SIGUIN CONSEQÜENTMENT INCONSEQÜENTS.
Escrit
per Miquel Jonás Zafra, en la seva crítica per Caimán CdC, març
2026.
L'ORIGINALITAT
DE JENSEM RAU EN LA SEVA HABILITAT DE COMBINAR GÈNERES I TONS, A
PRIORI, INCOMPATIBLES AMB UNA ORGANICITAT DIGNA D'ELOGI.
Escrit
per Miquel Jonás Zafra, en la seva crítica per Caimán CdC, març
2026.ENCARA
QUE ELS PERSONATGES ENS SEMBLIN MOLT ABSURDS, EN LES SEVES
MOTIVACIONS, NO SÓN RES MÉS QUE, UNA ORIGINAL MANERA DE PLASMAR EL
CAMÍ QUE SEGUEIX CADASCÚ A L'HORA D'AFRONTAR LES DIFICULTATS,
JUGANT EL TÍPIC DILEMA, ESBRINAR QUI ESTÀ MÉS BOIG EN EL MANICOMI
QUE ÉS LA VIDA.
Escrit
per Fran Chico en la seva crítica per Fotogrames, març de 2026.
Guió,
Anders Thomas Jensen
Dinamarca,
Suècia, 2025
Duració,
116 minuts
SINOPSI
Anker,
un exconvicte, busca els diners que va robar fa deu anys, abans
d'entrar a la presó. Manfred, germà d'Anker i amb un desdoblament
de personalitat, és l'únic que sap on són els diners.
L'ACTOR
DANÈS MADS MIKKELSEN POSA A PROVA LA SEVA VERSATILITAT EN EL ÚLTIMO
VIKINGO, UN CÒCTEL DE TRILER I SÀTIRA NEGRA, CARREGAT DE VIOLÈNCIA,
COR, I INCORRECCIÓ.
Escrit
per Manu Yañez, Festival de Venècia, per Fotogrames, març de 2026.
El director, Anders Thomas Jensen
NÚRIA
opina
Aquesta
és d'aquelles pel·lícules que el record et va reconciliant amb
ella i cada vegada li vas veient més encerts i qualitats. Això és
just allò que m'ha passat.
Les
imatges estan prenyades de violència evident i a vegades explicita,
però aquest no és el tema del film. Podríem pensar que, vol
mostrar una realitat que a vegades en si mateixa és violenta, però
que aquesta de cap manera vol tapar una altra realitat que queda
soterrada i que cal anar fent surar a la superfície, que és molt
més complexe i complicada i que hi ha per sota i que no veiem, ja
que, quedem tan col·lapsades per aquesta, que ja no la podem, ni
volem veure-la.
Un
film amb moltes capes i molts registres que barrejats poden
confondre'ns, però amb un valor i un qüestionament darrere
interessant i important.
Només
pels que tenen bon sentit de l'humor i poden passar de les evidències
per anar a furgar, per desvetllar altres coses.
MARTINA
opina
El caminar d'aquest film
crec que és pura fantasia, cada personatge es pot estirar, totes les
històries paral·leles són úniques. Em sembla molt brillant, com
et distreus amb cada detall, el destí arriba, quan després de tot
és només una cosa més.
Em passa que amb el
nòrdic, suposo que per distància cultural i falta de comprensió
del seu codi de sàtira, és que tot sovint em dol la seva acidesa
trista. Però aquesta història diria que trenca amb tot, ha començat
que em semblava previsible, amb delicadesa, et fa anar en la
profunditat absoluta, tant rius com plores.
Segur que no és per
tothom, hi ha escenes molt radicals, tot i això, crec que qui vulgui
gaudir d'una adaptació brutalista d'una fabula infantil, aquesta és
una proposta original i molt encertada en el temps que corren.