BOYHOOD. Momentos de una vida. Director, Richard Linklater.

El director Richard Linklater

Nacionalitat: USA
Interprets: Ellar Coltrane, Lorelei Linklater, Patricia Arquette, Ethan Hawke.
Duració: 165 minuts
Pàgina web: www.boyhood-lapelicula.es

   Aquesta és una pel·lícula que ha estat rodada al llarg de dotze anys. Es trobaven cada any els actors i l'equip de producció i durant tres dies rodaven les escenes corresponents a l'any.

   És una pel·lícula “indie”, èpica, de baix pressupost. El IFC de Nueva York els va donar un parell de milers de dòlars l'any per poder rodar en cel·luloide i pagar el mínim del Screen Actors Guild. Mai van apujar el pressupost el llarg dels dotze anys.

Després Universal la va veure a Sundace i la va agafar per vendes internacionals.

   Quan va finalitzar la pel·lícula el 2013, la va estrenar al festival de Berlín on va guanyar l'Os d'Or al millor director.

SINOPSI

Aquesta és la història d'una família de classe mitjà baixa suburbana de l'est de Texas, amb tot allò que això pot significar de referències socials i culturals. Aquesta història succeeix al llarg de dotze anys i el `protagonista principal és un nen, Mason que quan comença la història té sis anys i quan s'acaba en té divuit i entra a la Universitat. La pel·lícula flueix cap endavant d'una manera suau, imperceptiblement i constant. Passa d'un any a l'altre relaxadament enllaçant situacions gens rellevants. Ens parla del pas del temps, sense ocupar-se del transcendent, però si, del transitori que, és el més important de la història.

NÚRIA opina

   Esperava aquesta pel·lícula amb un cert neguit, ja que havia llegit massa d'ella. No m'ha decebut gens ni mica, he passat les gairebé tres hores que dura la pel·lícula absorbida per la història, tot i que, en aquesta no passa res d'extraordinari. És un recorregut de dotze anys per la història d'una família, un pare, una mare, una filla i un fill que, és més o menys el protagonista.

   El personatge del nen Mason, de la germana Samantha i del pare, són autèntics i molt ben dibuixats. Pel que fa a la mare, com que és un personatge una mica més complex, queda més desdibuixat, ja que no aconsegueix trobar un equilibri satisfactori per la seva vida sentimental, tot i que sap fer de mare i ha sabut com resoldre la seva vida professional.

  Un experiment interessant i ben reeixit que, deixa satisfet, si no, busques sensacions fortes i et deixes portar pel fluir de la vida a la pantalla.

 MARTINA opina

   En aquesta producció les dades de com s’ha desenvolupat el projecte són importants. El director americà Richard Linklater, en 39 dies de gravació, ha rodat durant el transcurs de 12 anys la història d’en Mason. Aquest és un nen que a l'inici de la pel·lícula té 6 anys i acaba tenint-ne 18.

    La peculiaritat d’aquesta creació és que tots els protagonistes que configuren l’entorn humà de la criatura en qüestió, així com ell mateix, són els mateixos actors/rius. Per tant, persones pels qui els anys també passen i òbviament pel camí, es van fent grans. 

    El projecte consisteix a oferir a l'espectador aquesta evolució dels personatges. Tanmateix, en una sola pel·lícula pots veure el pas del temps d’una família americana fictícia però amb un realisme impactant, ja que el temps passa de forma real pels que hi compareixen.

   Durant tota la narració els canvis que enriqueixen i fan créixer aquest nen, es veuen no només en com canvia físicament ell i els del seu entorn,si no, també en com evolucionen com a persones, com els hi canvia el físic i de quina manera aprenen dels seus entorns.

    Diuen que, el pas del temps és una temàtica que li interessa molt a l'autor d’aquesta obra i jo crec que ho posa en escena amb una bellesa excepcional. Potser era un dia especialment sensible per mi, però,  sincerament m’ha emocionat molt.

   Potser és senzillament que, als espectadors se’ns ofereix la possibilitat de gaudir d’un entorn complex i canviant durant un període de temps molt llarg i tot en només tres hores.            Probablement també, el fet en si  crec que és força màgic, ja que un pot veure unes mateixes persones créixer, evolucionar i canviar. Però allò que he de dir al respecte, és que a mi, m’ha semblat una obra mestra.

L'ENDEMÀ. Directora Isona Passola.

La directora Isona Passola de vermell i l'Hug Cirici, director artístic i productor, a l'esquerra.

NÚRIA opina

   Un documental ben fet que val la pena anar a veure, tot i que la gent ben informada, pot pensar que no li fa falta perquè no els dirà res de nou. Malgrat això, s'ha d'anar a veure. Ja que, el discurs narratiu està ben estructurat i darrere, hi ha moltes hores de treball per defensar un objectiu que cada vegada té més partidaris i que cada dia que passa, es fa més evident la necessitat de resoldre un conflicte que, una de les seves parts ni tan sols vol reconèixer la seva existència.

   Un guió ben estructurat, on especialistes van donant resposta a les diferents preguntes que, van plantejant dues parelles de joves que fan la funció de fil conductor i de narradors.

   Crec que té una funció didàctica evident i que com a tal, és acta per tots els públics. L'haurien de veure tots els nens i nenes de secundària de Catalunya, per tal de, poder iniciar un debat amb els que seran els dirigents d'aquest país.

   També proposo que, passin aquest documental en totes les televisions de l'Estat, per tal que tinguin altres informacions que, les que donen els dos partits estatals majoritaris.

   Tinc alguna crítica formal a algun aspecte que, no m'ha acabat de fer el pes. Però crec innecessari formular-la en aquest context, ja que no vull desvirtuar la bonança de tota la feina feta. En tot cas, en podem parlar quan ens trobem...i ho comentem.

   Vull agrair el gran treball fet, a tots els que en fet possible aquest documental.

MARTINA opina
   Aquesta pel·lícula crec que en el meu cas ha significat una dosis d'informació adient i ben plantejada, que a més m'ha interessat i resolt alguns dubtes. Experts, catalans i a favor de poder votar, de tots els àmbits que condicionen qualsevol procés de canvi nacional expliquen en què consistiria dintre del seu àmbit deixar de formar part d'Espanya.
   És potser també una qüestió d'oportunitat, on sens dubte qui més o qui menys tothom ens plantegem quina és la nostra opinió respecte d'aquest debat. Al meu entendre aquesta obra ens permet tenir una mica més d'opinió experta i diversa, cosa que mai no està de més.
  Sempre a tot se li pot criticar alguna cosa i potser en aquest cas podria dir que el paral·lelisme entre una ruptura en una relació d'amor i la manera com s'està entenent aquesta petició per part d'Espanya l'he trobada un tan "nyonya" o que no és fruit de la meva devoció.
   Pels qui els hi agradin les estrelletes, tindran ocasió de veure el molt honorable Xavier Sala, donant molt de si.
   També crec que cal felicitar als qui han dut a terme aquesta iniciativa, ja que és una mostra més que avui en dia amb un pressupost molt baix alguns dels del cine també s'han de reinventar i fer la seva feina ben feta.
   Seguim amb mèrits, ja que crec que les xifres també diuen coses, i és que és sorprenent que amb una campanya a Verkami es volien aconseguir 150.000 euros però els 8.101 mecenes finalment van sumar una quantitat total de 348.830 Euros.
   En tot cas jo no tinc gaire més a dir a part que aconsello a tothom que aprofiti per veure aquesta pel·lícula i fer-ho a la gran pantalla, ja que sempre es digereix tot molt millor.

   

LUCY. Director Luc Besson.

2014. França.

El director Luc Besson

NÚRIA opina

Ho he passat bé veient aquesta pel·lícula que, no és gran cosa, encara que el començament té pretensions i semblava prometre. Al final però, és un producte comercial més per vendre a tot el món i treure'n calés, utilitzant com a reclam a una de les estrelles més cotitzades i sexis d'ara, Scarlett Johansson.

Un thriller, un wester, una pel·lícula d'acció, qualsevol d'aquests apel·latius serviria per anomenar-la. Em quedaria més amb el wester..., per l'acció que desenvolupa la seva protagonista Lucy, fent justícia pel seu compte. La protagonista, una noia innocent de la qual abusen i la volen fer servir de mula. Una droga nova estimularà el seu potencial intel·lectual fins als extrems més insospitats. La força que li dóna aquest nou potencial, li servirà per posar les coses al seu lloc amb els mafiosos que l'han volgut utilitzar a ella i a altres. També al final, cedirà tot el seu nou potencial a l'estudi científic.

Tot això fet amb uns efectes especials bastant simplistes i barroers..., però ho he passat força bé. Crec que em surt el subconscient femení i ho passo bé veient com una dona és capaç de vèncer a tots els despietats i malvats que surten en aquesta història que, només pensen a aprofitar-se i abusar dels altres en benefici propi.

Si salvem el fet que, és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema i que té els seus defectes..., i voleu passar una estona divertida, us la recomano.

MARTINA opina

Luc Besson, en aquesta ocasió, ens presenta una obra de ficció totalment global i apta per tots els perfils d'espectadors. A mi, personalment, el cinema comercial, moralista, i vestit amb tots els tòpics no em diu gran cosa, però reconec que, en certs moments de poques llums intel·lectuals, m'entreté d'una forma més lleugera que pel·lícules més sofisticades, i el puc gaudir. És a dir, recomano que aquella gent que vulguin passar una estona entretinguda, ho facin amb aquest thriller.

És una pel·lícula que, segurament té més atractiu pels fans de Scarlette Johnson considerada en l'actualitat,com l'actriu més sexi, ja que ella en aquest cas, protagonitza una trama ben suada de pel·lícula d'acció. Una màfia coreana sense escrúpols, vol vendre una droga nova a occident i per fer-ho, utilitza persones europees que troba a una gran ciutat, crec que de la Xina, per fer de mules, en contra de la seva voluntat.

L'acció adquireix forma, quan la súper actriu que, compareix com a dona sexi però, com sempre, guapa i intel·ligent, té un vessament de la droga transportada a l'interior del seu cos. De manera que, li provoca tal viatge que, miraculosament pot augmentar la seva capacitat cerebral de l'habitual mitja del 8% al 10% del gènere humà, fins al 100%.

Amb tot aquest context entra en joc l'element ètic. Quan ella decideix entregar-se a la ciència i es posa en contacte amb el món acadèmic. Per tal que, els homes savis occidentals puguin beneficiar-se de l'efecte que li ha provocat la droga. Així també, la comunitat internacional, podrà obtenir un abans per la ciència.

La protagonista, heroica, malvada quan cal, i seductora, aconsegueix imposar-se als mafiosos, les forces institucionals i fins i tot als científics, presentant un final feliç acceptant que "la avaricia rompe el saco" i que tenir més, no ho és tot. Per tant, fins i tot, encara que no hi entrem gaire, el fons és políticament correcte.

SHIRLEY. VISIONS OF REALITY. Direcció, Gustav Deutsch

el director austríac Gustav Deutsch

Un dels meus quadres preferits d'aquest pintor, del que en vaig fer una versió que tinc a casa.

Gustav Deutsch, dissenyador de producció, guionista, director i muntador d'aquesta pel·lícula, fa una minuciosa reconstrucció tridimensional de tretze quadres d'en Hopper, aquests ordenats cronològicament, serveixen de nexe continuat per expressar el pas del temps. Aquests tretze quadres van ser pintats del 1931- Hotel Room-, el 1965- Chair Car. La protagonista és una actriu de teatre fictícia que dóna títol a la pel·lícula, Stephanie Cumming.

Els quadres s'ordenen cronològicament sempre amb el mateix dia, 28 d'agost. Menys un en el que no hi ha personatges, Sun in an Empty Room.

La radio puntualment ens informa de l'actualitat mundial i les reflexions en off de Shirley, ens parlen de la seva vida i de la seva vinculació política a través del teatre; també introdueix moltes referències culturals, Emily Dickinson, Plató, Elvis Presley, Luigi Nono...

Tret d'un artícle d'en Jaime Pena a la revista Caimán

NÚRIA opina

Està clar que, aquesta pel·lícula no ha tingut un gran èxit. A la segona o tercera setmana en cartellera ja l'han relegat en un sol cine en tota la ciutat i en un sol horari, a primera hora de la tarda.

La vaig anar a veure, perquè sentia una gran curiositat per veure l'experiment d'utilitzar els quadres d'aquest pintor que, m'agrada molt, en escenaris d'una pel·lícula.

La idea era molt original, el resultat final és que, plàsticament s'ha fet un treball molt acurat de la reproducció escenogràfica dels quadres. Però aquesta és la qualitat substancial del film, perquè en els altres aspectes, el guió no està ben pensat i la posada en escena és lenta avorrida i mancada de ritme.

Crec que només és apta, per amants d'aquest pintor i del cine que, vulguin veure un experiment interessant.

UN TOQUE DE VIOLENCIA: A TOUCH of SIN. TIAN ZHU DING. Director, Jia Zhang-Ke

el director, Jia Zhang-Ke

Mapa de les regions de Xina.

La tria que en Jia va fer de les localitzacions no és arbitrària, és un repàs per la Xina actual. La primera història se situa a Shanxi, una província minera, una àrea molt salvatge i desèrtica. La segona a Chongqing al nord-est del país, zona rodejada per un riu que té tres gorges. La tercera, a Hubei a la Xina Central, que destaca per les seves muntanyes i penya-segats, els seus paisatges apareixen sovint a les pel·lícules d'arts marcials. La quarta, a Guangdong, al sud, una zona molt organitzada i moderna, on hi ha moltes fàbriques. En certa manera “Un toque de violencia”· és un viatge, el moviment però, el generen les històries.

És el seu primer llarg de ficció després d'haver guanyat el Lleó d'Or a Venezia amb “Naturaleza muerta”. 2006 No és la primera vegada que Jia ens retrata al seu país, de fet ho ha fet en totes les seves pel·lícules, al llarg de quinze anys, a través dels seus documentals o ficcions a retratat les convulsions que el seu país ha anat patint. El pas d'una societat rural inspirada per la doctrina del “Gran Timonel”, a una societat urbana dominada pel capitalisme salvatge que, ha creat unes grans diferències entre rics i pobres(...)Radical mutació d'un país i una societat que no té marxa endarrere (...)Si fins ara els personatges de Jia eren tristos i melancòlics, ara reaccionen amb ràbia i violència davant de la injustícia manifestada (...) En tot cas aquesta violència no és un recurs per “epatar” l'espectador, sinó que és la resposta urgent a una situació insostenible(...)Aquestes quatre històries estan inspirades en fets reals que van córrer per les xarxes i van causar una gran repercussió(...)No és una pel·lícula que segueixi unes regles naturalistes de narració , això permet ritualitzar la violència, caricaturitzar-la i l'allunya del moralisme (...)

La Xina que es mostra en aquest film, és un país dominat pel desarrelament i desconcert, els seus habitants, fa temps que han perdut el contacte amb les seves famílies i altres, s'han aprofitat de la conjuntura..., el retrat és tant demolidor que no és d'estranyar que, un any després d'haver-se estrenat a Cannes no tingui data d'estrena a la Xina. Tret de l'article d'en Jaime Pena a la revista Caiman, juliol-agost.

Jia, forma part d'un grup de cineastes sorgits després de les revoltes de Tiannamen. Després de la protesta estudiantil, ells, van decidir enfocar la realitat del seu país des d'una mirada crítica.

Aquests, han tractat temes com les migracions del camp a la ciutat, la brutal desindustrialització, les formes noves de corrupció, la influència de la cultura popular occidental i el desencís de la joventut (...) Davant de les sancions de la indústria oficial feien rodatges clandestins i les seves pel·lícules circulaven pels circuits underground. Noms com, Zhang Yuan, Wang Xigoshuai i altres no tant implicats com, Zhang Yang, Emily Chang, Lou Ye, Wang Chao, Lu Chuan o Lik-Wai, el director de fotografia de Jia (...)

A mitjans de la dècada passada el govern xinès va normalitzar la situació d'alguns d'aquests cineastes que triomfaven en els mitjans internacionals, però han continuat invisibles al seu país. Jia Zhang-Ke va fer el seu primer film no clandestí el 2004, “The World”(...) Encara que la censura política s'ha relaxat, els directors de la

Sexta Generació, tenen un nou impediment l'econòmic i promoció de les pel·lícules de Holywood i les produccions comercials xineses, no deixen espai al cinema d'autor.

El fet que aquest grup de cineastes hagin pogut anar treballant, és degut sobretot a, estratègies d'aliances entre productors i fons de producció estrangers.

Vint-i-cinc anys després de Tiannamen aquest film ha d'afrontar la vella censura comunista i els inconvenients del mercat liberal. Tret d'Eulàlia Iglesias, a la revista Caiman juliol-agost 2014. 

NÚRIA opina

Aquest és un d'aquells films amb molts valors afegits i que, no se'l pot jutjar únicament pels gustos o preferències d'una.

Ens presenta un retrat de la Xina actual, per mitjà de quatre històries de quatre personatges que, bàsicament tenen un tret en comú, totes s'acaben malament, per no dir fatal, amb més que un toc de violència.

És cert que, tal com estan narrades les històries ens situen lluny del relat naturalista, de manera tal que, ens permet als espectadors prendre distància i situar la violència dins el marc del dramatisme d'una situació derivada de les conseqüències polítiques i econòmiques d'un país que ha perdut el nord i els seus habitants, s'estan perdent amb ell.

Malgrat això, la realitat no deixa de ser menys trista i dramàtica amb la situació que el seu director Jia Zhang-ke ens presenta, a gent interessada a conèixer tot allò que passa al nostre entorn... i aprendre'n a traves de l'art, que és un bon mitjà.

Quatre històries: la primera, conseqüència de la corrupció del sistema i l'impossibilitat de denúncia. La segona, conseqüència del desarrelament , l'ambició i aïllament que, porten a la bogeria de considerar l'entorn com una selva en la qual cal sobreviure com sigui. La tercera, amb components comuns de les altres dues, on una dona intenta sobreviure amb dignitat dins un sistema massa masclistes i sexista, per poder esquivar la contaminació d'aquest. Pel que fa a la quarta, ens parla d'un jovent desarrelat, desmotivat, desmoralitzat que el mateix sistema posa en competència entre ells, per lluitar per una merda.

Crec que és una pel·lícula dura i desagradable però que, s'ha de veure, està força bé. La recomano a tothom que, cregui en un cinema que pot fer alguna cosa més que distreure'ns.

MARTINA opina
Crec que aquesta pel·lícula pot ferir seriosament a molts espectadors. Ja que, fa un retrat, que tot i que considero real, d'una societat malalta i poc civilitzada.
Aquesta obra, es desenvolupa mitjançant quatre petites històries. La primera, narra sobre un entorn obrer, mancat de drets laborals i grans desigualtats socials. En una fàbrica situada en un paisatge desolador i on la pobresa i d'insalubritat és latent. Un treballador, procura mitjançant la formació en dret, de denunciar la situació de corrupció. Iniciar el procés legal però, requereix uns diners que ell no té, i trobar el suport dels companys li és molt difícil. Mentrestant, aprofita un dia que el patró de l'empresa és homenatjat amb una pomposa festa, després d'aterrar amb el seu jet privat, en presència de tots els seus súbdits, per demanar-li rendició de comptes. Aquesta acció de rebel·lia li comporta una pallissa per parts dels agents de seguretat particulars del “jefe” que el deixen inconscient a l'hospital una bona temporada. Al sortit d'allà, decideix passar comptes amb tot el que considera injust del seu entorn laboral. Mitjançant la mort, afusellada de tots els personatges que al seu entendre, causen crueltat i desigualtats al seu entorn laboral.
Per no explicar-vos tota la trama us cometo ràpidament que la segona historia ens trasllada a la vida d'una recepcionista de motel que, en defensa pròpia no té altra opció que matar a ganivetades a un client del bordell que no accepta una negativa, davant del seu desig de mantenir relacions amb ella.
En la tercera, veurem a un lladre que és rebutjat per la seva dona i fill que viuen mantinguts per diners il·lícits, al medi rural. Ella insatisfeta i convençuda de la fosca activitat del seu home, li planteja la separació. En aquesta veurem alguns retrats de la desigualtat rural i les ciutats grises de la xina industrial postcomunista.
Per acabar i potser, fins i tot, fent un petit abús de misèries alienes, veiem un jove que s'insereix al món laboral. Feina n'hi ha molta, però la buidor d'un procedir general d'uns joves que treballen massa i que amb el què guanyen consumeixen tecnologia i Internet, i viuen en regions grises i condicions infames. Aquest entorn, acaba amb les ganes de viure d'aquest noi ple de vitalitat.
Només dir que, m'ha semblat una pel·lícula molt dura i plena de realitats horribles, juntes. Totes presentades de forma molt cinematogràfica, estètica i coherent, però igualment amb massa dosis de misèries humanes.

MI OTRO JO. ANOTHER ME. Directora Isabel Coixet

la directora Isabel Coixet

SINOPSI

La Fay és una noia adolescent amb els mateixos problemes de totes les adolescents. La seva estabilitat comença a trencar-se quan el seu pare es posa malalt i de sobte comença a sentir-se perseguida i assetjada. Això la fa sospitar d'una companya rival del seu Institut...però, la seva vida amaga un secret que serà revelador...

NÚRIA opina

Aquesta és una pel·lícula d'encàrrec que ha fet la Coixet, un gènere que ella encara no havia tocat i que, déu haver estat un veritable divertiment.

La Coixet porta el cine a la sang i sap fer cine, faci allò que faci, ho sap fer bé, una altra qüestió és que t'agradi.

Podria ser una pel·lícula comercial i que, l'anessin a veure milions d'adolescents amb ganes de passar-ho bé. I espero que així sigui i que tingui molt d'èxit, perquè és un film digne i ben fet. També desitjo que la Coixet faci molts diners amb aquesta i així pugui continuar fent les pel·lícules que vulgui, explicant coses que fan posar la pell de gallina.

Aquí, no sé la raó per la que la Coixet no cau prou bé. Prova és que, en les recomanacions del Periòdico d'aquesta setmana, no surt. Quan hi ha altres recomanacions de la mateixa categoria.

La recomano a tots els que els agrada el gènere de por, però també als que no, perquè sense ser una gran pel·lícula està ben feta i fa de bon veure.

MARTINA opina

Aquesta vegada, l'artista Isabel Coixet, ens ofereix una història de terror. Està basada en la novel·la homònima de Cathy MacPhail i coproduïda amb Anglaterra.
A mi personalment em sorprèn que, per veure-la en versió original, només tinguéssim l'opció de fer-ho al cinema Balmes a les 16h. Considero que una creadora local de la seva dimensió, mereix un lloc més destacat a la cartellera de Barcelona, on a més, sovint costa trobar-hi alguna opció atractiva.
Potser, en d'altres creacions d'aquesta directora m'ha semblat intensa o molt profunda, però sempre he admirat en com, al meu entendre, se'ns presenta molt lliure, pura, senzilla i super creativa.
En tot cas comentar, com en aquesta historia d'adolescents; curteta, amb un bon càsting i ben feta, hem gaudit d'una obra de qualitat en el gènere de l'emocionant i anguniant cinema de terror.
Crec que sense gaires pretensions, ni missatges profunds, ens trobem davant d'una bona pel·lícula, on una vegada més afirmo la meva opinió en defensar, la bona qualitat actual dels creadors autòctons.
És a més, una narració bastant de manual que, jo crec que explota tots els instruments e ingredients que poden compondre una peça idònia per posar-te en tensió i gaudir d'una mala estona. Sona estrany però té sentit, sabent que quan surtis de la sala s'haurà acabat el patiment.
M'agrada el concepte de viure el cinema de terror com un entreteniment, pels romàntics per veure'l amb crispetes i amb aquesta pel·lícula, crec que hem trobat una bona opció d'aquesta idea.

VIOLETTE. Director, Martín Provost

 

       El director, Martín Provost

L'autèntica Violette Leduc

NÚRIA opina

  Violet és una dona apassionada i ferida per la vida. La creativitat de la seva escriptura es converteix en un bàlsam guaridor.

Té un do natural, el de la poesia. En ella, les paraules surgeixen com el cabdal espontani d'una font rica i clara.

Un dia descobreix un llibre de la Simon de Beavoir, li desperta una profunda admiració i la vol conèixer. Quan la troba, li entrega el seu primer llibre, Asfixia. La Beavoir el llegeix i queda corpresa per una escriptura torrencial, carregada de força i emoció, li fa algunes recomanacions per millorar i recolzarà la seva publicació.

Malgrat això, la carrera d'una dona escriptora en aquell temps, no era gens fàcil, sobretot sinó era una dona ben relacionada amb els homes intel·lectuals de l'època.

Ella, no és una intel·lectual, és una escriptora amb molt de talent, mancada de prejudicis sexuals...i la vida no és gens fàcil per ella.

Crec que és força interessant conèixer alguna cosa més d'uns personatges femenins que, en el seu moment van marcar època per ser dones d'avantguarda i van esdevenir un referent important per moltes de nosaltres.

La recomano a tothom, tant si us interessa els personatges en qüestió, com si no, ja que parla de la creació, de les seves dificultats i de les diferents maneres d'abordar-la. També parla de l'amistat i de l'amor...i de moltes altres coses de la vida.

Una bona pel·lícula que passarà sense pena ni gloria, com tantes d'altres.

MARTINA opina

Aquesta original pel·lícula ens permet conèixer profundament a Violette Leduc, una dona d'origen humil que, mitjançant l'escriptura aconsegueix fer poesia d'algunes de les grans temàtiques que afectaven la seva estabilitat emocional. Una escriptora que, no es refugiava en l’escriptura sinó que, traslladava a les paraules belles, les passions obscures i problemàtiques vitals que la turmentaven.

Quan es va conèixer amb Simone de Beauvoir, ambdues van establir un lligam molt fort, tot i ser dues persones molt diferents, gairebé oposades. Potser per la seva condició femenina que, encara les mantenia apartades de la vida social i sempre en segon terme, segurament compartien el fet d'haver de lluitar molt per poder defensar la seva llibertat com a persones. Fet que les manté unides durant tota la seva existència.

El que més m'ha agradat d'aquesta obra és, el seu transcórrer per capítols, on de forma ordenada, anem passant per diferents etapes de la vida de l'artista. Una manera d'entendre la passió exuberant d'aquest personatge que, manifestava a qualsevol qui es creués en el seu camí. Per mi, una forma elegant de permetre a l'espectador, comprendre i diferenciar els diferents autors de l’època.

En construcció...