dissabte, 10 de novembre del 2018

INFILTRADOS EN EL KKKlan. Blackkklansman. Director, Spike Lee.


EL DIRECTOR TORNA A DESTAPAR LA SEVA FURIA JUSTICIERA, POTSER ESPERONAT PER LA XENOFOBIA CREIXENT DE L'AMÈRICA DE TRUMP.
Paraules de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018.

Director, Spike Lee.
EUA, 2018.
Duració, 135 minuts.
Gran Premi del Jurat, al Festival de Cannes 2018.

SINOPSI
La història està basada en fets reals que tenen lloc que tenen lloc durant l'era Nixon a Colorado Springs, quan Ron Stallworth, policia negre, troba en la premsa un anunci del Ku Klux Klan buscant nous adeptes. Decideix trucar fent-se passar per un blans supremacista molt exaltat. Així es comença a posar en marxa l'operació policial més inversemblant de la història.
Tret de la crítica de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018. 



El director, Spike Lee.
Informació de "El nacimiento de una nación", 1915 Griffith, pel·lícula que cita explícitament el film a través d'imatges i un document imprescindible, per conèixer la història del cinema i d'Amèrica. Considerada racista pel tractament que fa del tema:
https://www.filmaffinity.com/es/film915417.html
Voleu veure "El nacimiento de una Nación"?:
https://www.youtube.com/watch?v=YisiBXOWM8Y
Filmografia al Filmaffinity de Spike Lee:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Spike%20Lee


NÚRIA opina.
Una comèdia irònica i divertida amb un rerefons crític a un racisme encara existent i potser creixent... de la societat americana.
Malgrat tot i a parer meu, força intranscendent i sense massa substància.
És la típica comèdia americana, gamberra i intel·ligent, per passar una estona i distreure't, on hi afegeix l'ingredient romàntic, d'una història d'amor per acabar-la de suavitzar i que li agradi al màxim de gent possible. Una funció del cinema gens menyspreable i força útil.
Pels que desitgin passar una estona distreta amb un rerefons crític.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula explica un factor molt significant de la història dels Estats Units, l’emergència de la divisió racial i analitza una part del seu passat. Dramàtica, amb referències i a mi, francament m’ha avorrit un xic. Si hi penso, em costa definir els motius, potser és la sensació que ho explica superficialment, amb un relat una mica naïf i on en el fons revela, com una vegada més, la complexitat de les qüestions conflictives ve donada per molts factors. I que per tant qualsevol lectura és tan sols un punt de vista.
Comentàvem amb la Núria tot sortint, que la nostra experiència amb aquesta obra, tal manera es podria comparar amb la que podria tenir un americà en veure Torrente, de Santiago Segura. Per una persona d’aquí, probablement molta part de la crítica oculta en aquesta comèdia àcida, s’ubica en un context determinat. Els seus personatges, les seves accions i inclús els escenaris i maneres on i com aquests es mouen.
Vull dir que, al meu entendre no sempre un relat és universal i crec que podria ser que, aquesta sensació de manca de ganes de mullar-se que he tingut en veure aquesta obra, estèticament molt ben assistida i amb un relat d’allò més senzill, podria venir donat a, la meva falta de referències de la cultura americana.
Recomanaria aquesta opció pels amants del cinema tradicional o d’entreteniment, on l’equilibri de les diferents disciplines artístiques, està en la bellesa de la imatge. Sense cap dubte és un relat construït a consciència i segurament apte per masses.
Per concloure, pel meu gust no és un una peça d’art, però sí una mostra de bon cinema. El relat succeeix massa a poc a poc, però té un encant en com sap retratar el conflicte. I en tot cas, una lectura que segurament aconsegueix parlar d’aquest fet real com és la divisió social, en un context diferent del nostre, i que fa que sigui interessant per l’audiència. Potser parlar d’aquest tema als Estats Units és tota una proesa, se m'escapa del tot, puntualment la magnitud de la catàstrofe sembla una etapa on se n'identifiquen els bàndols.

Sergi Sanchez a Fotogrames també ho deixa prou clar:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a24393543/infiltrados-en-el-kkklan-critica-pelicula/
A Sensacine diuen:
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-258805/sensacine/
En Javier Ocaña, al País 1 de nov. 2018, veu en aquesta pel·lícula més qualitats de les que jo he vist:

divendres, 2 de novembre del 2018

COLD WAR. Direcció, Pawel Pawlkowski

CADA VEGADA M'HE ANAT INTERESSANT MÉS PER LA MÚSICA DE LES PEL·LÍCULES...NO EN LA MÚSICA DEL CINEMA, SINÓ EN LA MÚSICA QUE ÉS UN PERSONATGE DE LA PEL·LCULA.
Paraules d'en Pawel Pawlikowski dites en una entrevista feta per en Jonathan Rommey i publicada al Sight& Sound. Vol. 28 nº 9 set, 2018 i publicada més tard, a Caimán Cuadernos de Cine, nº75, octubre de 2018.

Director, Pawel Pawlikowski.
Polonia 2018.
Duració, 88 minuts.



SINOPSI
La història succeeix entre els anys 1949 i 1964. És una història d'amor entre dues persones molt diferents i incompatibles que, malgrat els temps i les reiterades separacions no poden abandonar la seva passió amorosa i s'aniran retrobant al llarg d'aquests anys.

Al fons de tota la narració tenyit per “ la guerra freda” i la música que, va fent el seu recorregut pels diferents registres i acompanyant tota la història.
Premi al Festival de Cannes 2018, al millor director.




El director Pawel Pawlikowski.



L'anterior pel·lícula d'aquest director també la trobareu al nostre blog:
Aquesta és una gran pel·lícula, més que, una gran història.
Té tres protagonistes, la música, i un home i una dona enamorats.
La història va passant per diferents registres musicals, música popular polonesa molt seleccionada, el jazz, el rock i alguna altra que, explica moltes coses sobre el context històric en el qual es desenvolupa la narració i els personatges. És una protagonista que, és molt important per poder donar tot el sentit a aquesta narració.
La història és un clàssic de la passió amorosa que, gràcies a la separació es manté encesa sempre, podria ser el tema d’un tango.
 I, unes imatges bellíssimes, estudiades mil·limètricament en la seva composició i llum, fan d’aquest film una petita joia artística, molt bella i potser no del tot rodona, sobretot pels que esperen més acció o més informació, sobre el context històric on esdevé.
Una bona recomanació pel que els agrada anar el cinema per gaudir del anomenat setè art, l'art del temps i l’art total.

MARTINA opina.

Aquesta petita joia, plena de poesia i amb una narració visual d'allò més acurada, transcorre en 15 anys, en els que una història d'amor, evoluciona sense perdre l’essència de la seva llavor.
Diuen que és un retrat inspirat en la vida dels pares del director i guionista de l'obra, Pawel Pawlikowski, que té origen polonès. Ubicada a l’Europa dels anys 50, entre les diferents ciutats on els protagonistes van viure l'exili, dos personatges amb procedències social i edats diferents s'enamoren.
Un director musical d'èxit, a qui malgrat tenir un prestigi reconegut, el país expulsa amb la subtilesa d'apartar-lo dels registres musicals que ell considera interessants. Un home que s'enamora d'una ballarina de folklore, una ànima lliure i d'esperit rebel. Quan es troben per primera vegada ella encara és una noia molt jove, amb una profunditat misteriosa, d'origen humil i que opera sense lligams.
La parella empren una aventura en la qual han de buscar-se, procuren trobar-se i conviure amb l'espurna passional que en el seu dia va encendre la flama d'aquest lligam.
 A mi personalment m'ha agradat en tot el seu conjunt, però no tant pel que narra, sinó per com ho explica i sobretot per l'elegància imperant, amb la que aprofita tota ocasió de diàleg per sumar-hi substància. 

Filmografia completa:
https://www.google.es/search?q=pawlikowski+filmografia&oq=pawlikowski+filmografia&aqs=chrome..69i57j69i60j0.14757j1j8&sourceid=chrome&ie=UTF-8

Fitxa completa, crítique i altres informacions interessants:
https://www.filmaffinity.com/es/film172115.html

Una entrevista, prou interessant amb el director, a Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g23578094/pawel-pawlikowski-cold-war-entrevista/


dissabte, 22 de setembre del 2018

TODOS LO SABEN. Direcció, Asghar Farhadi.


EM SEDUEIX ALLÒ QUE HI HA DARRERE DE TOT AIXÒ, ALLÒ QUE ES POT PALPAR D'UN TEMPS PASSAT QUE INFLUEIX EN EL PRESENT DE FORMA DECISIVA.
Paraules d'en Carlos Losilla, en la seva crítica del film a Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2018.

Espanya, França, Itàlia 2018.
Duració, 130 minuts.


SINOPSI
Laura viatja des de Buenos Aires amb el seu fill i la seva filla, per assistir el casament de la seva germana, en un poble de Toledo. De sobte, en mig de la gresca, succeeix un tràgic esdeveniment que ho capgirarà tot. 


Penélope Cruz i el director Asghar Farhadi.

NÚRIA opina.
He tingut la sort de veure tres pel·lícules d'aquest director- dues estan comentades al blog- aquesta és la quarta i cal dir que, també m'ha agradat.
Les interpretacions les he trobat immillorables i especialment encertades les de les dues dones protagonistes, la Penélope Cruz que interpreta Laura i la Barbara Lennie que interpreta la dona de Paco, l'exnovio de la Laura.
Aquesta història té una primera lectura, per mitjà de la crònica d'un casament d'un poble rural de l'Espanya interior que, s'acaba amb tragèdia... i és en aquest sentit, que no té res d'original, ja que hem vist aquest mateix esquema repetit en altres pel·lícules originals, actuals i molt ben fetes com, Isla Mínima de l'Alberto Rodríguez. És aquesta resolució del guió que, no m'acaba de fer el pes. El desenllaç final del segrest és bastant fluix com idea, però el retrat i la reacció dels personatges implicats té una força emocional contundent.
Històries del passat que, esclaten en un moment concret, tenyint el present i determinant-lo d'una forma que, fa reflexionar. Esclaten quan es col·loquen en el moment i en el lloc precís i acaben esquitxant amb més o menys intensitat, a tot el seu entorn. Llavors, afloren tots els prejudicis àmpliament arrelats i amagats, momentàniament: de classe, comptes pendents, amors frustrats, drets sobre la terra, paternitats, enveges, gelosies, etc.
Aquest no és cinema espanyol, però si interpretat per un conjunt de les nostres millors actrius i actors d'aquests moments i veure'ls treballar junts, per mi, ha sigut un goig.
Crec que és un film que pot agradar a molta gent diferent i per diferents coses.

MARTINA opina.
Asghar Farhadi és un director iranià que, hem vist alguns films de la seva filmografia, i si hi penso, diria que m'agrada per la seva honestedat. De fet, aquesta peça crec que és especial, no només per la mirada objectiva que vol fer de la cultura espanyola, sinó també perquè al meu entendre posa a la graella, mitjançant un triler, el xoc de cultures entre una parella mixta. Una unió on ella és una “Española” apassionada i agraciada, Penélope Cruz, i ell és un conquistador i profund “Argentino”, Ricardo Darin.
Tal com procedeix la història, és pausada intencionadament, deixant a l'audiència pensar en totes les opcions, en cada una de les instàncies de la trama, i com més endins va més complicat és l'escenari del crim. A priori, un entorn rural, un poble de Toledo, on la família terratinent de la regió celebra un casament i responen a la interrupció de la festa, a causa d'un segrest.
A mi personalment m'ha agradat força, és més, li veig quasi tot favorable i per tant us en recomano l'opció.




diumenge, 16 de setembre del 2018

SIEMPRE JUNTOS. Benzinho. Director Gustavo Pizzi.


Duració, 95 minuts.
Brasil, Uruguai, Alemanya, 2018.

SINOPSI

Irene és una mestressa de casa de Rio de Janeiro que, té quatre fills i ha acollit a la seva germana i el seu fill, víctimes de maltractaments. Junt amb el seu marit formen un clan molt unit que ha d'afrontar molts problemes en el seu dia a dia.
Tret de Filmaffinity.


El director, Gustavo Pizzi.

NÚRIA opina.
Una actuació immillorable de Karine Tebles per interpretar el retrat d'una dona que va pel món amb quatre fills i un marit, venent llençols amb una furgoneta per mal guanyar-se la vida.
El personatge de la mare m'ha semblat una mica sobre actuat i exagerat, pel meu gust i amb un protagonisme massa pesant i al final acaba desfigurant una crònica de costums, d'un país on tot cau a trossos de vell i tronat o de mala qualitat, menys les cases dels molt rics que, cada vegada són més.
La veritat és que estic d'acord amb alguna opinió crítica que remarca que sembla una pel·lícula banal, però no ho és i que darrere d'un rerefons de crònica familiar s'hi amaga una anàlisi d'un país Brasil que, va cap on va...com tots els que s'han apuntat a un capitalisme salvatge que ho arrasa tot, per tal que, quatre obtinguin uns beneficis desmesurats.
Pel·lícula interessant pel que els agrada esbrinar tot allò que es pot trobar darrere d'una aparença nímia.
M'ha agradat, però.

MARTINA opina.
Suposo que aquesta obra tenia sentit que l'anéssim a veure només pel fet de fer-li honor a la nostra tradició, de mare i filla, ja que tracta d'una mare i de la família i tal. A més a més, em sembla que a la Núria li venia de gust perquè té alguns guardons i la crítica l'ha deixat molt bé. I en tot cas, tampoc no teníem altra opció en ment que, ens semblés més atractiva.
A mi personalment, m'ha semblat un retrat correcte, ben fet, ens ensenya les entranyes d'una família del Brasil de classe mitjana. Un viatge en aquest context. Un entorn, on tot gira, al voltant d'una dona forta que sosté, ferma, el pilar de la seva gent.
En tot cas sincerament no m'ha aportat res estimulant, cal dir que fins i tot m'ha avorrit, ja que me li ha faltat marxa i algun ingredient de sofisticació. Potser és massa sosa pel meu gust, mancada de sentit de l'humor amb el qual connectar, o màgia, o acidesa, o crítica. Rebem molta informació, veiem imatges constantment i aquest tipus de registre, cinema de relat, cada cop em costa més.
Potser és cosa meva, sento que hem passat una estona, però la que no podria definir com a estimulant. Seria en tot cas un temps transcorregut sense cap matís. No pretenc ser contundent contra el treball aliè, en qualsevol cas crec que sobretot la feina del repartiment està molt ben feta, i sospito que, el fet que veiem cine cada setmana, provoca en conseqüència, viure l'experiència de manera menys estrident.



divendres, 14 de setembre del 2018

LAS DISTANCIAS. Directora, Elena Trapé.


PROVOCA EMPATIA PERQUÈ PARLA D'ALGUNA COSA QUE TOTS CONEIXEM MOLT BÉ I QUE FA MAL: LA DECEPCIÓ.
Tret de la fitxa del Verdi.

Guió, Josan Hatero.
Duració, 99 minuts.
Espanya, 2018.

SINOPSI
Olivia, Eloi, Guille i Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa al seu amic Comas que, farà 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana, suren les seves contradiccions i la seva amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i les distàncies ho pot canviar tot.
Tret de la fitxa del Verdi.


La directora, Elena Trapé.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula m'ha agradat força i com més hi penso, més m'agrada. Crec que és una bona pel·lícula.
És la crònica d'una trobada entre uns amics que fa temps que no es veuen i que acaba essent una desavinença. Els esdeveniments succeeixen durant tres dies intensos per cadascun d'ells. Durant aquests, aniran xocant individualment amb la seva realitat i es posarà en evidència la ruptura d'aquesta amb els seus desitjos, somnis i il·lusions.
El retrobament, dissortadament, acaba essent un detonant per fer aflorar a la superfície, tot allò que estava ben amagat, dels protagonistes de l'encontre.
Una generació, la dels 35 anys, que va viure la seva infantesa i joventut, sense preocupacions, ni problemes i que de sobte s'han trobat amb unes expectatives retallades per tot arreu i amb un futur incert.
Un retrat ben fet, amb una ambientació estètica dels fets, per la planificació, l'angle de visió i la llum, interessant i encertada.
Vaga la pena veure-la.


MARTINA opina.
Aquesta obra és un relat actual, interessant pel seu tema, entorn la diferència entre el que un espera o desitja i el que realment són les coses. Considero a més que està posada en escena de manera austera, original i fins i tot elegant. En definitiva, té un estil que podria ser del meu gust, tot i això no n'he gaudit.

Considero que, tot i que m'agrada com et trasbalsa i t'acompanya a reflexionar per on crec que vol, a mi personalment me li ha faltat color. És a dir matisos, i també ritme, i fins i tot una mica de sentit de l'humor o acidesa per poder envestir el que pretén tractar.

Tot i això m'ha agradat veure-la i probablement, tot i que repeteixo que no l'he gaudit del tot, crec que un no perd res en escollir aquesta opció de la cartellera. I  potser és pel meu estat actual, post vacacional i perjudicada per la borratxera de la llibertat estiuenca, però crec que senzillament m'ha semblat avorrida i massa previsible, insípida i més aviat una narració hivernal per aquelles èpoques introverties, on un té temps per reflexionar introspectivament sobre els matisos de les crisis personals.


En definitiva, a diferència de la meva marona, per mi, hem començat el nou curs de cinema mareifilla, sense haver escollit la millor opció.

Entrevista a la directora Elena Trapé feta per Enric Albero i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, setembre 2018:
www.caimanediciones.es/entrevista-elena-trape-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-74/

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:
www.filmaffinity.com/es/film108072.html




diumenge, 5 d’agost del 2018

LA CÀMERA de CLAIRE. Director, Hong Sang-soo.


CLAIRE diu: L'ÚNICA MANERA DE CANVIAR LES COSES ÉS, TORNAR-HO A VEURE TOT LENTAMENT.
Dit per Claire parlant de les seves fotografies fetes amb la Polaroid.

Direcció i guió: Hong Sang-soo.
França i Corea del Sud, 2017.
Duració, 69 minuts.


SINOPSI

Durant un viatge de treball al Festival de Cannes, Manhee és acomiadada per la seva “jefa”, acusant-la de deshonesta. Claire una francesa de mitjana edat i professora, arriba amb la seva càmera Polaroid encuriosida i oberta a tot allò que passa al seu voltant i així és com, coneixerà a un seguit de personatges coreans, tots relacionats amb aquesta història.



El director, Hong Sang-soo i l'actriu Kim Min-hee.
NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula de la qual surts satisfeta del cinema, ja que et sent ben tractada intel·lectualment, anímicament i moralment.
Pur cinema, sense falsos artefactes, llevat que siguin els propis del cinema com a tal.
Un guió amb uns diàlegs rodons, unes interpretacions magistrals i una manera de rodar mil·limetrada, però que esdevé aparentment senzilla.
Tot plegat, un bé cultural que cal celebrar perquè no abunden, lleuger però profund, crític i amb una ironia tan fina que fa somriure, tota l'estona sense adonar-te'n.
La recomano a tothom que li agradi el cinema. Una estona curta, però molt bona... curt i bo, dues vegades bo.

MARTINA opina.
Una opció molt recomanable, de cinema ben fet, amb un bon repartiment, diàlegs ben lligats i una trama enginyosa i plena de sàtira.
Dues dones que es creuen, res és casualitat i des de la més mil·limetrada perspicàcia esdevé el relat de dues vides força paral·leles.
Orient i occident, l'artista i l'admirador de l'art, la feminitat natural despreocupada i la bellesa conscient i cuidada, la curiositat i la desídia.
Una constant de reflexions profundes, ben conduïdes i sense massa marge per l'error.
En definitiva, al meu entendre un bon treball pels qui agradi el bon cine.


Crítiques, fitxa tècnica completa i altres informacions del director i la seva filmografia:
https://www.filmaffinity.com/es/film982017.html

Aquí trobareu una entrevista amb Isabelle Huppert que, explica com es va fer el rodatge de la pel·lícula, on va sortir el seu vestuari en aquesta i algunes particularitats de la forma de rodar d'aquest director:
https://macguffin007.com/2018/07/11/critica-la-camara-de-claire/



divendres, 3 d’agost del 2018

LOLA PATER. Director, Nadir Moknèche.


SENSIBLE, SUBTIL I ELEGANT RELAT SOBRE LA PROGRESSIVA ACCEPTACIÓ DE L'ALTRE(...)
Philipp Engel, per Fotogrames, 9/7/2018.

Director i guió: Nadir Moknèche.
França: 2017.
Duració: 95 minuts.
SINOPSI
Zino, de 27 anys i fill d'immigrants algerins acaba de perdre la seva a París. Fill únic, la mare l'ha criat ella tota sola, des que el seu pare, en Farid va marxar fa més de vint anys. Zino s'ha cregut tot allò que la mare li explicava que, el pare els havia abandonat...
Tret de Filmaffinity.



El director, Nadir Moknèche.
NÚRIA opina.
El tema de la transsexualitat que tracta aquesta pel·lícula, és força delicat. Per això resulta difícil opinar sobre quina seria la forma més correcta de tractar-lo. Altrament però, aquesta pel·lícula encara que no sigui rodona, té els seus aspectes positius: en primer lloc, intenta normalitzar i desdramatitzar la situació, d'un xicot que busca el seu pare i es troba amb una sorpresa. El segon lloc, no ens presenta una situació marginal, sinó un ambient normal, viscut per persones que fan una opció de gènere diferent de la que, els ha tocat per naixença. En tercer lloc, ens presenta una opció feta des de l'herència d'una tradició cultural, on aquesta, no hi té cap mena de cabuda, però fora del seu context concret i tancat, les persones ho poden viure com una opció lliure. Per això és xocant i al meu entendre l'element més interessant del plantejament del film, com s'ho pren aquest fill francès, educat en els principis d'una societat oberta i tolerant, en una primera reacció espontània.
L'altra qualitat que té és l'esplèndida interpretació del personatge de Lola que fa l'actriu francesa, Fanny Ardant.
A la pel·lícula però, li falta una mica de gas, d'emoció i de plantejaments, pel meu gust, una mica més radicals. Malgrat que el tema t'obliga a posar-lo en el calaix de les pel·lícules compromeses, la realitat d'aquesta és més lleugera i banal... potser és allò que pretenia?

MARTINA opina.
Hi ha moltes coses de cultura francesa que sempre m’han despertat, des de la quietud, les profunditats del meu esperit crític. Potser forma part de les relacions de veïnatge en general, rarament d'indiferència, però en el meu interior tinc un sentiment contradictori amb el segell d’identitat del cinema francès.
Per una banda m’agrada el talent resolutiu, que penso que generalment abunda en les obres d’aquesta procedència. Que sense necessitat de fer grans embolats, crec que com a norma general, abunda el fet de saber cuidar el detall i guarnir l’estètica. Obtenint com a resultat un treball ben fet en clau de producte cultural.
Però per altra banda, hi ha una manera en la parla d’aquesta gent, que em trenca els esquemes. Potser forma part del xoc de cultures i del fet que, sovint deixen anar missatges potents, des d’un silenci que a mi personalment em sembla encobert. No ser molt bé com explicar-ho però em dóna la sensació que, les diuen però sense buscar fer soroll. Si més no, sento que la seva és una mirada diferent, que no sempre em permet llegir-la com un missatge transparent.
Deixant de banda aquesta qüestió, vam triar aquesta opció, sense gaires alternatives a la graella. La veritat perquè l’argument ens va semblar de fàcil digestió per un vespre de ple estiu. Portem unes quantes sessions aquesta temporada, amb temes que toquen les construccions humanes que surten dels patrons estàndard. En concret la temàtica de la transsexualitat, està molt a l'ordre del dia en les programacions d’aquest any.
En la sinopsi llegíem que un noi d’uns vint i més anys, després d’enterrar a la seva mare, descobriria que el seu pare era un transsexual. Això passa al Paris actual, en una família de segona generació immigrada, i amb una constel·lació força atípica.
El protagonista és guapíssim, i tot i que això no ho és tot, omple molt. La història narrada amb bon to i les relacions que pengen de la història, estan força ben encaixades.
En particular a mi m’ha sorprès, per exemple, la lleugeresa d'una escena que sembla que no tingui cap importància on, el pare del noi, sota els efectes de l'alcohol entra en un comerç a comprar whisky i uns fideus deshidratats. És a altes hores de la nit, després de pagar, li diu al botiguer: «quin xalet et deus estar construint al teu país, bandarra!». Així, sense donar-li més importància, aquesta referència pot semblar buida, però a mi personalment em dóna molt a pensar.
I del conjunt, només puc dir que n’he gaudit, amb una peça equilibrada, sense que pugui considerar-la una obra mestra.