dijous, 9 de maig del 2019

KEEPERS. El misterio de faro. Director Kristoffer Nyholm.r


UN ENIGMÀTIC THRILLER PSICOLÒGIC INSPIRAT EN UNA LLEGENDA ESCOCESA DE COMENÇAMENTS DEL S.XX.

Guió: Celyn Jones i Joe Bone.
Gran Bretanya, 2019.
Duració 101 minuts.


SINOPSI
James (Gerardb Butler) , un home dur i noble que s'entrega a la tasca de guardià del far, l'experimentat i intel·ligent Thomas (Peter Mullan) i Donald (Connor Swindells, un noi orfe, reservat i fràgil, arriben a l'illa de Flannan per reemplaçar els altres guardians del far. Després d'una forta tempesta, les coses es complicaran amb un fet sobtat. Un vaixell que s'apropa des de l'horitzó podria tenir la resposta.


ANTECEDENTS HISTÒRICS
Inspirat en l'antiga llegenda de l'illa Flannan, que explica com els tres guardians del far que es van establir en una remota illa de nord d'Escòcia per reemplaçar els anteriors guardians, van desaparèixer sense deixar rastre. Això passà el 15 de desembre de 1900, el far es va apagar inexplicablement i mai més els van trobar els guardians que el custodiaven.
El director Kristoffer Nyholm.

NÚRIA opina.
Un thriller carregat de bones expectatives que no acaba de reeixir.
És com un poti-poti carregat de bones intencions i amb algunes bones qualitats per valorar però que no acaba d'arribar a bon port, mai tan ben dit, quan la tasca és la d'un far.
No inquieta prou, no commou prou, no queda ni gens ni poc clar el desenvolupament dels esdeveniments... Des del punt de vista estètic, fa pel meu gust, un ús excessiu de la foscor en els moments d'acció que crea confusió sobre els fets i de fet, no entenc per què? Tampoc m'acaba de convèncer la reiteració excessiva en la violència explícita entre els individus de la història i l'excés de sang.
I, tot buscant elements positius del film puc dir que, la interpretació i transformació dels tres personatges protagonistes és excel·lent. El paisatge i l'ambientació de l'època també, però poc explotada.
Pels amants dels fars, les illes i el mar, pot ser una bona opció, si no en tenen cap altra a la cartellera més desitjable. 

MARTINA opina.
Un thriller que retrata un misteri, basat en fets reals i en el que cal estar pendent d’algunes claus que et permeten entreveure les hipòtesis que s’articulen paral·lelament.
A mi personalment m’ha semblat que es quedava curta, que li faltava una marxa més, per exemple podent aprofitar millor totes les característiques d’uns personatges amb moltes possibilitats i una història plena d’humanitat.
Una ubicació única, un relat obert i el misteri de la veritat donen llum verda que l’espectador s’aventuri en aquest viatge en el temps. Que retrata un escenari enigmàtic, solitari i on l’home ha volgut clavar l’ancora, posar un far i enginyar-se-les per poder facilitar la navegació.
On pel seu fons considero que no t’hauria de deixar indiferent, ensumes que no t’ensenya només una de les versions dels fets, però pel meu gust està subjecte a un caminar poc compassat. Pensant-hi crec que és el ritme el que no m’ha convençut, camina amb un control com d’abstenció, que no m’ha permès entrar en totes les versions que et planteja d’un mateix moment, segurament és cosa de gustos.



dilluns, 6 de maig del 2019

TIME TRIAL. Director Finlay Pretsell.


DAVID MILLAR SE SINCERA AMB ELL MATEIX I AMB L'ESPECTADOR, RESPECTE A LES LLUMS I OMBRES DE LA SEVA BIOGRAFIA ESPORTIVA.

Regne Unit, 2017.
Duració, 87 minuts
Seleccionada com a documental del mes de maig, per DOCS Barcelona.


SINOPSI
El final de la carrera d'un atleta és una lluita contra el temps, una cursa a contrarellotge. Per a un ciclista professional, participar és una necessitat addictiva que desafia tota lògica i crea un espectacle tant fascinant com dolorós. Time Trial (cursa a contrarellotge) ens apropa a les últimes curses de la carrera del ciclista britànic David Millar que culmina amb la darrera presa de contacte amb el Tour de França.
Tret del full informatiu d'aquest documental, editat per DOCS Barcelona.


David Millar i el director Finlay Prestell.
EL DIRECTOR
Finlay Prestell és un cineasta guardonat amb un premi BAFTA i que abans havia sigut ciclista professional. Ha dirigit sis curtmetratges premiats en festivals d'arreu del món, i també ha sigut productor de molts d'altres. Més recentment ha produït el llargmetratge Norflok (2015) per a la BBC Films La seva irrupció com a cineasta va ser el 2007 amb Standing Star, un curt metratge on documenta la seva passió pel ciclisme.
Tret del full informatiu d'aquest documental, editat per DOCS Barcelona.

NÚRIA opina.
Un ciclista que porta la passió per la bicicleta des dels 15 anys, quan es va comprar la seva primera bicicleta de carreres.
El seu somni fer el seu últim Tour de França. La seva realitat és que em va fer molts. Però, el darrer que va voler córrer, tant si com no, no va ser possible...primer decepció, però després superació i retorn a una realitat menys exigent i més amable que la que ell s'havia imposat.
Aquest documental, per mi no ha estat fàcil, he hagut d'anar-lo paint i anar-lo pensant, per anar descobrint totes les seves qualitats i concloure que, realment està molt ben fet.
Fa un tractament de la imatge, poc convencional i molt arriscada. Gairebé sempre ens trobem en el punt de vista del protagonista, en David Millar: a la carretera i com a so la seva veu en off per explicar-nos allò que pensa, a vegades fa un canvi de perspectiva, per mostrar-nos el seu esforç i patiment.
Aquesta estratègia de situar-nos en la perspectiva visual del ciclista, és un recurs estilístic per posar-nos en la seva perspectiva emocional i aquest recorregut intens per les carreteres, produeix un cert vertigen.
Retrat d'un ciclista que va estar al cim, per passar al forat fosc després d'un error de dopatge i que torna a la seva afició amb ganes de redimir-se i netejar el seu nom. Tasca difícil quan tothom et vol parlar del mateix i tu ja ho has dit tot. Però ell ho fa amb dignitat i senzillesa.
Bon documental...encara que el tema no m'interessa gaire.

MARTINA opina.
Pels amants del ciclisme entendre la fragilitat d’un esportista d’aquesta disciplina sempre és interessant. Vaja o a mi personalment, com a aficionada fervent, m’agrada veure’n les entranyes i procurar empatitzar amb el relat de la lectura dels fets d’una persona que n’és un referent. En particular crec que David Millar, amb aquest documental en el qual ens parla en primera persona, ha pogut dir-nos coses des de dintre i les que indubtablement no ens hauríem pogut plantejar.
Aquest esportista al meu entendre, no vol parlar-nos novament de l'abús en aquest esport de determinades substàncies, ni dels límits de la competició, ni del fons de quina va ser la seva errada. Si no que ens explica una nova etapa on ell aposta per la seva redempció.
Pren decisions que van més enllà de fer un treball personal, que li permetin superar els fets concrets, interpreto que l’empeny un desig que assumeix que no es podrà complir i de forma madura, accepta que un de vegades s’equivoca. Per mi, el més interessant és com és capaç de no lamentar-ho.
Crec que l’enfocament és prou objectiu per ser una forma higiènica d’entrar i veure el món d’aquest esport, que a escala professional va ser un gran show, i que avui segueix tenint força seguiment. Potser també per la brutalitat que representa. Però en tot moment, el relat pren la perspectiva de la vivència d’una cursa de manera integral, des d'un punt de vist on pots veure’n el gran treball d’equip que implica i la duresa de l’esport d'elit.
Un relat de batalla, que et transporta i sobretot una opció recomanable pels amants amateurs del pedal. Per recordar com n'és d'agraït poder viure-ho sense sofriment. 

Informació sobre el Documental del mes: 

Informació sobre la trajectòria del director i la seva filmografia:




FESTIVALSCINEBARCELONA

Amb tres setmanes hem fet un intensiu de cinema a Barcelona:
http://www.bcnfilmfest.com/ca
https://dafilmfestival.com/

diumenge, 5 de maig del 2019

VARDA by AGNÈS. Directora Agnès Varda


EN LES MEVES PEL·LÍCULES SEMPRE HE VOLGUT QUE LA GENT VEGI PROFUNDAMENT. NO VULL MOSTRAR COSES, SINÓ DONAR A LA GENT EL DESIG DE VEURE. AVarda.

Direcció, Agnès Varda.
Guió, Agnès Varda.
França 2019.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Un documental d'Agnès Varda que ens dóna llum sobre la seva experiència com a directora, donant-nos una visió personal d'allò que ella anomena “escriptura de cine”, viatjant des de la Rue Daguerre de París a Los Àngeles i Pekin.



La directora Agnès Varda.

NÚRIA opina.
Un documental entranyable per si mateix, però encara més quan fa poc la nostra protagonista, el 29 de març de 2019, es va morir. Crec que no va poder estrenar aquest documental. És la seva obra pòstuma, el seu testament, on ella, parla d'ella amb una absoluta humilitat, senzillesa i naturalitat, però també d'una forma absolutament desinteressada i lleial amb la seva obra.
Sempre he admirat a aquesta directora per la seva coherència vital- com és lògic lligada a la seva obra-, res de “postureo” o moda o cap altra de les sensaraons actuals que porta a molts artistes joves a confondre la vida amb l'obra i l'obra amb quelcom ple de buidor argumental i ètica. Exigint el seu dret a existir i a ser reconeguda com si estiguessin reclamant el seu legítim dret a viure, confonen obra i vida amb una simbiosi absurda. Potser aquesta manca de sentit té un lloc avui en aquest món que posa al cim o enterra amb molta facilitat, en funció de les demandes d'un mercat que només té ànsies de consumir, consumir i consumir...un consum sense fi on tot el fet audiovisual i té un paper predominant.
No és el cas de l'Agnés Varda una dona moderna i sempre al dia, però intel·ligent i que no es deixa enganyar fàcilment, darrere de la seva aparent espontaneïtat i candidesa hi ha un valor profètic o d'oracle, sobre el món que ens ve i com ens ve. No és casual tot el tema de les espigoladores i al del seu darrer reportatge Visages Villages que, conjuntament amb en JR, Jean René fa una crítica molt profunda sobre la imatge personal a les xarxes i la seva manca de significació real.
Agnès sempre al dia!
Gràcies Agnés Varda. Sempre tindràs el teu espai de descans en la meva ànima devoradora incansable de cinema. Un cinema compromès amb la vida i el món!
Crec que no us la podeu perdre!

MARTINA opina.
Agnés Varda és un personatge molt complet, que de seguida et desperta interès i amb la que he gaudit especialment amb algunes de les seves obres, «Rostros y lugares» y «Los espigadores y las espigadoras».
El 29 de marc del 2019 va morir, amb 94 anys, poc després d’haver-se acomiadat dels espectadors amb aquesta obra audiovisual.
Crec que és molt interessant aquest últim relat, on l’autora s’acomiada dels seus fans i ens explica coses vàries. Com a mínim ens mostra com ella ha entès el seu cinema i en destacaria la màgica manera que té de trobar els temes sobre els que investigar. Un personatge amb un món intern molt ric, el que s’interessa pel que passa al món exterior i s’hi aproxima sense pressa, observant i procurant que les imatges parlin per si soles.
Pel meu gust, una dona que juga fins al últim dels seus dies, immensament generosa, una viatgera nata que, parla sense gens de por en dir tot el que pensa, a les persones que l’envolten i que per com és ella, a mi em diverteix i m’enriqueix molt dolçament.




dissabte, 27 d’abril del 2019

DOUBLES VIES. Dobles vidas. Direcció Oliver Assayas.


FAN FALTA MOLTES PEL·LICULES QUE PARLIN DE COM SORGEIX AQUEST NOU MÓN I COM EL DIGITAL CONDICIONA LA NOSTRA MANERA D'ESTAR EN EL MÓN.
Paraules d'en Oliver Assayas dites en una entrevista, realitzada amb Whats-App entre l'Habana i Girona per Angel Quintana, 18/3/2019 i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, abril de 2019.

Guió, Oliver Assayas.
França, 2018.
Duració, 107 minuts.

UNA SINOPSI INTERPRETADA per Carlos Losilla.
Un editor escèptic i una actriu resignada, un escriptor inquiet i una jove arribista: els personatges viuen la seva vida instal·lats en el confort burgès, habiten en un univers d'aparences en el que mentir i enganyar formen part del joc. Per la qual cosa contemplen el nou món algorítmic o bé com una intimidació, com alguna cosa que posa en risc la seva estabilitat, o bé com una oportunitat per alterar les regles del joc- laboral, econòmic, però també sentimental- i trobar en aquest punt el seu marge de benefici.
Paraules de Carlos Losilla en la seva crítica, “Nuestro fuera de campo”, per la revista Caimán, abril de 2019.



El director Oliver Assayas.
REFERENTS PER LA CREACIÓ DEL FILM. Segons paraules d'Assayas.
Sempre he sentit una gran admiració per Eric Rohmer que, ha sigut un cineasta molt important per mi. En “Doubles vies” tenia al cap la seva pel·lícula “El árbol, el alcalde y la mediateca”, amb un to lleuger parla de la transformació del món(...)
En la tradició del cinema francès, els jocs amb els diàlegs provenen d'un camí que comença amb Sacha Guitry i continua amb Rohmer.
(...) amb els anys m'he convertit amb un gran admirador de Guitry, al que considero un dels grans cineastes francesos de la paraula. Tot el seu treball formal sobre allò que es pot i no es pot mostrar, m'ha marcat profundament i està en les arrels de “Doubles vies”.
Paraules d'en Oliver Assayas dites en una entrevista, realitzada amb Whats-App entre l'Habana i Girona per Angel Quintana, 18/3/2019 i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, abril de 2019.

Sacha Guitry:
https://g.co/kgs/Eyr9h1

NÚRIA opina.
Hi ha diverses raons per les quals triar una pel·lícula o una altra, jo crec que les comparteixo totes. Avui la raó que ens ha portat a anar a veure aquest film ha estat, per un costat el director i per l'altra el desig de delectar-se amb una comèdia francesa on es parla de cultura amb una llengua que m'agrada i que entenc.
Els objectius s'han vist acomplerts i la pel·lícula està bé en allò que exposa i com ho exposa. Ben triats els elements que constitueixen el conjunt: el tema, el guió, els actors, la planificació... Contingut i forma formant una unitat auditiva i visual.
Només és possible recomanar-la a les persones que els agrada el cinema on es parla molt. En aquest cas exposant qüestions de l'actualitat cultural i que, gaudeixen i no pas pateixen, la deliciosa verborrea de la burgesia francesa que, no tenen cap pudor per parlar d'allò que vulgueu, en matèria cultural, ells són els amos de la Il·lustració. I, potser aquesta s'està acabant amb l'era digital en la qual estem?

MARTINA opina.
Una narració amb un repartiment que fa un treball de primera, on els quatre protagonistes units per dues parelles constituïdes, tenen una vida social que és l’escenari superflu que se’ns presenta. Que a més, practiquen individualment una vida pròpia. Superant la formació ordinària de les relacions, mitjançant un entramat de lligams d’amics benestants, aficionats al clàssic lament de veure l’actualitat com una cosa aliena i hedonista i  tot compartint diàlegs en bucle, entorn de com han canviat els temps.
Un guió basat en una conversa picant constant, mantinguda entorn a temes profunds, com poden ser els límits entre la vida real i la ficció en el treball d’un escriptor, la lleialtat en la parella, la digitalització i la seva implicació en l'accés a la cultura o tants d’altres.
L’obra anterior d’aquest director, “Personal Shopper”, crec recordar que la vaig trobar massa densa i no em va acabar de convèncer. Potser senzillament és d’aquestes propostes de cinema per pensar una mica i que no sempre hi estàs disposat. Aquesta darrera proposta m’ha semblat molt coherent, irònica, arrenglerada amb l’estil propi de l’anterior i m’ha seduït, sobretot pel tipus de temes que posa en debat.

ALGUNES FRASES D'EN OLIVER ASSAYAS...
En l'entrevista citada en la frase inicial que, ens poden ajudar a comprendre millor la pel·lícula.
Parlant d'allò que és global i allò que és particular: Som éssers històrics determinats pels processos de transformació de la societat.
Parlant del nou món digital: Estem a punt de viure el naixement d'un nou món. El món digital és molt diferent en els valors morals, intel·lectuals i ètics. L'individu postdigital està construït a partir de reflexos, a partir d'una relació amb la història molt diferent de la que es tenia en unes altres dècades. Hem de ser molt conscients que aquesta transformació també es produeix en el camp de la política.
Parlant de la cultura: Vivim en una situació terriblement complexa. Penso que la postmodernitat és profundament antihumanista. La meva forma de pensar és més propera a una cultura humanista que a una postmoderna. No crec en la cultura com una forma concreta de gaudir del present, sinó que l'entenc com l'apropament a un cert coneixement del pensament i de l'art del passat.
Paraules d'en Oliver Assayas dites en una entrevista, realitzada amb Whats-App entre l'Habana i Girona per Angel Quintana, 18/3/2019 i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, abril de 2019.

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film923052.html

"Dias de Cine" parla de la pel·lícula amb el director:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/dobles-vidas/5144338/




dissabte, 13 d’abril del 2019

7 RAONS PER FUGIR. 7 RAZONES PARA HUIR. Directors, Gerad Quinto, Esteve Soler, David Torres.

ELS SEUS DIRECTORS POSEN UN MIRALL DEFORMANT DAVANT DE L'ESPECTADOR, INCOMODO I AGRESSIU, PERÒ NO PER AIXÒ MENYS VERAÇ I EN EL QUE TOTS ACABEM OBSERVANT LA NOSTRA PRÒPIA NATURALESA.
Paraules, traduïdes al català per NFG, d'en Joaquín Vallet Rodrigo per la revista Dirigido por, amb el títol “La comèdia humana” d'abril de 2019.

Guió, Esteve Soler.
2019, España.
Duració, 75 minuts.


SINOPSI
Set raons està estructurada en set episodis que es corresponen a uns valors que, amb més o menys credibilitat, fe i intensitat, pul·lulen pel nostre imaginari col·lectiu. Aquest són per ordre d'aparició: la família, la solidaritat, l'ordre, la propietat, el treball, el progrés i el compromís.

INFORMACIÓ sobre el GUIÓ
El guionista Esteve Soler s'ha basat en les seves obres, “Contra el progrés”, “Contra l'amor”, i “Contra la democràcia” i en un curt, “Interior, Família”, per escriure el guió d'aquest film.

Els directors, David Torras, Gerard Quinto i Esteve Soler
NÚRIA opina.
Amb aquesta pel·lícula ho he passat molt bé, he rigut força. M'ha semblat una versió actual, situada en el moment a l'estil dels contes d'en Pere Calders que va portar el teatre amb el títol d'Altaviana en Josep Lluís Botzo o, “El perquè de tot plegat” d'en Quim Monzó que el director Ventura Pons va portar al cinema el 1994 o, “Los relatos salvajes” de l'argentí Damian Szifron, el 2014. Tots ells tenen la seva empremta personal, més innocents, més pessimistes o més sarcàstics, però tots ells crítics amb el seu moment.
Provocadors, sorprenents, frescos, capaços de sacsejar consciències per treure't del territori de la comoditat que implica allò que, és políticament correcte.
Les actuacions i l'elenc d'actors són tots molt bons i encara que les històries no totes són igual de rodones, s'acaben salvant per l'acció actoral. Dues de rellevants i col·locades amb força visió estratègia, la primera “La família” i l'última “El compromís”.
Recomanable només per aquelles persones que, suporten ser qüestionades i són capaces de riure's d'elles mateixes.

MARTINA opina.
Família, solidaritat, ordre, progrés, propietat, treball i compromís són l’eix entorn en el que giren les “7 raons per fugir” que, ens explora aquesta obra original.
Lligat mitjançant un salt tangent entre una història i l’altra, s’articulen un conjunt de relats curts, cadascun defensat per un elenc d’excel·lent d'actrius i actors de casa nostra, representant quelcom que denota patologies de la societat contemporània.
Amb acidesa, estripant fort i amb un xic de gelor extrema pel meu gust, totes les narracions passen a ritme de la melodia que compassa un peça que, en conjunt és un divertiment interessant.
He de dir però que, potser per com sóc profundament fanàtica de la ironia, me li ha faltat un toc d’estridència. Potser és difícil de definir allò que li he trobat, perquè francament concloc que, m’ha agradat i sobretot perquè com més hi penso, més fons li veig. Tot i això en quan a capacitat per estimular els circuits cerebrals que em diverteixen, personalment, m'ha faltat una marxa més.




dijous, 4 d’abril del 2019

BOI. Director, Jorge M.Fontana.


(...) BRODA UN PERSONATGE MOLT D'AQUESTS TEMPS, D'APARENÇA INDOLENT I AMB EL DUBTE A LA MIRADA, TRIST HABITANT D'UN PERÍODE SOCIAL IMPLACABLE AMB ELS SOMIADORS.
Paraules d'en Javier Ocaña. Tot parlant de la interpretació que en Bernat Quintana fa de Boi, el protagonista del film. En El País. Cultura. Crítica de cine: “La indolencia de los soñadores”

Director i guionista, Jorge M.Fontana.
Música, Pablo Diaz-Reixa, “El Guincho”
España, 2019.
Duració, 111minuts.


SINOPSI

En Boi és un noi de 27 anys que comença a treballar de conductor privat. Mentre que està pendent de la decisió que pren la seva novia que, pot canviar-li la vida, haurà d'acompanyar els seus primers clients. Michel i Gordon, dos empresaris d'origen asiàtic que han vingut a Barcelona amb l'objectiu de tancar un acord molt important en 48 hores.
Tret de Filmaffinity.


Bernat Quintana amb el director Jorge M.Fontana.
NÚRIA opina.
Si tenim ganes de veure una pel·lícula fresca, imaginativa, on es barregen generes sense gens de vergonya i es busca la implicació sensorial de l'espectadora, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si teniu ganes de veure un film que potser no és rodó, però que és aquí on rau una de les seves qualitats, endavant aquesta és la vostra pel·lícula.
Si teniu ganes de descobrir el retrat d'un jove de 27 que podria ser qualsevol dels joves d'aquesta edat que corren per la nostra ciutat, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si voleu veure l'excel·lent interpretació que en Bernat Quintana fa del protagonista Boi, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si voleu descobrir una banda sonora molt interessant i particular, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si teniu ganes de veure la Barcelona d'avui, i poder-la reconèixer, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si voleu veure una òpera prima d'un director que busca un estil propi, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si voleu veure un film fet amb la dignitat de tenir un pressupost baix, aquesta és la vostra pel·lícula.
Si us voleu distreure i passar una bona estona, perdonant algunes pauses en el ritme que se us poden fer llargues, perquè en Boi passa moltes estones esperant, aquesta és la vostra pel·lícula.

MARTINA opina.
En primer lloc m’ha semblat interessant veure molta gent de teatre a la pantalla gran, en un relat de la Barcelona actual, poètic i segurament més profund del que aparentment pensava trobar-me. Francament m’ha sorprès en positiu per vàries coses, però sobretot pel que considero una aposta sincera, cap a les històries reals i vestides a mida, per conduir-te cap a un munt de possibles lectures obertes.
Si hi penso, i tractant d’explicar-ho amb poques paraules, crec que m’ha divertit, ja que, és una obra completa. Juga amb un entramat de suspens a ritme de thriller. Experimenta amb les imatges i la profunditat del so. Disposa d'un repartiment d'actors i actrius acreditat i que brilla. T’ensenya només una engruna d’uns personatges que, ubicats en un escenari concret, representen molt més i, viuen coses “in situ “que et porten a pensar en horitzons molt més ponderats que, aquell context del nucli central de la història.
En resum, en la meva opinió una mostra més de talent jove, de cine d’aquí i d’allà. Que me’l sento proper i que personalment recomano a tothom qui tingui ganes de passar una bona estona, amb allò que és el meu concepte de cinema de qualitat.


Fitxa tècnica completa i algunes crítiques interessants:

Una entrevista amb el director a Cine Maldito: