divendres, 10 de gener del 2020

UNA GRAN MUJER. DYLDA. Director, Kantemir Balagov.


UNA ESTRANYA I BELLA CALIDESA EMBOLCALLA AQUESTA HISTÒRIA SOBRE LA IMMENSA DURESA DE LA POSTGUERRA EN L'URSS.
Tret de la crítica de Eulàlia Iglesies, “Rostros femeninos de la posguerra”, d'aquesta pel·lícula, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2019.

Guió, Kantemir Balagov i Aleksandr Terekhgov.
Rússia, 2019.
Duració, 130 minuts.
Premis, 2019, Festival de Cannes. Un Certain Regard. Millor Direcció.



SINOPSI

Leningrad, la Segona Guerra Mundial s'ha acabat, la ciutat està devastada després de nou-cents dies d'assetjament nazi i els seus habitants també. El retorn a la normalitat amb aquest entorn empobrit i en runes es fa molt difícil. Els seus habitants macats físicament i moralment, continuen combatent a favor de la vida. Dues dones joves, Lya i Masha es retroben després d'haver estat juntes combatent al front rus i intenten recuperar forces per donar sentit a les seves vides.




El director, Kantemir Balagov.

ANTECEDENTS CREATIUS
“Tot allò que sabem de la guerra, ho sabem a través d'una veu masculina”(...)
“I les dones callen. Callen fins i tot aquelles que van estar al front”(...)
“Quan parlen, no diuen res d'allò que estem acostumats a llegir o sentir”(...), escriu Svetlana Aleksiévich el “La guerra no tiene rostro de mujer”, inspiració llunyana de la pel·lícula de Balagov.
Tret de la crítica de Eulàlia Iglesies, “Rostros femeninos de la posguerra”, d'aquesta pel·lícula, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2019.

NÚRIA opina.
Aquest film és impressionant i al mateix temps, amb una bellesa d'imatges molt singular que, impregna tota la textura de la pel·lícula. Crec que serà d'aquells films que perduraran en el meu record amb imatges, més que per la història o per qualsevol altre aspecte.
En qualsevol film està clar que la imatge és molt important, però en aquest, és la principal protagonista de la narració, ho explica gairebé tot per mitjà d'aquesta.
Formant part d'aquesta, el color, és un altre element molt important per la seva significació, sigui aquesta precisa- perquè té un significat simbòlic determinat-, o no, simplement per la seva presència.
Només per la profunditat i bellesa de les seves imatges crec que ja s'ho val veure-la
Mentre he estat mirant aquesta pel·lícula russa, no he pogut deixar de pensar en Dostoievski i els seus personatges tràgics i complexos. Aquesta relació, potser equivoca, em fa pensar que potser hi ha en la narrativa russa, un fil comunicant que connecta amb aquest sentit dramàtic tan intens i al mateix temps tan hermètic i tan tancat.
El cert és que el film m'ha agradat molt, tot i que, és un film que fa patir i és una mica angoixant.
Recomanable per gent que els agradi que els expliquin històries a poc a poc i a través de la imatge.

 MARTINA opina.
Aquest relat, com la gran majoria, oculta històries paral·leles a través d’uns personatges que, ens expliquen el que implica ser una dona a la guerra i en un món desigual. Dues excompanyes del front es retroben, retirades d’aquell infern, cada una amb la seva història, intentant reconduir les seves vides. Un cop més queda evidenciat que, mai s’avança sense haver de gestionar un passat.
Personalment em costen aquests relats pausats, on els personatges no parlen i quan mitjançant unes imatges molt escollides, es busca la profunditat. No obstant això, aquesta obra estèticament és preciosa i constitueix un drama que, potser reclama el respecte als temps humans de reflexió i assumpció dels traumes per sobre de la barbàrie.
En sortir, li comentava a la Núria, que en particular m’ha incomodat un fet, el relat en clau femenina. Només deixa participar a homes incapaços de gestionar emocions i en centra el nucli femení en la maternitat.
De manera que, paga la pena anar-la a veure, disposat a dedicar més de dues hores a aquesta temàtica i amb molta parsimònia. 

 Informació sobre el setge de Leningrad, considerat el més llarg de la història a una ciutat:
http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2013/01/21/el-setge-de-leningrad/

 Parlant del director i el film:
https://www.fotogramas.es/festival-de-cannes/a27491056/beanpole-critica-festival-cannes-2019/

Fitxa completa i crítiques diferents al FilmaFFinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film636414.html


Aquest 
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 21 de desembre del 2019

I MARRIED A STRANGE PERSON. Director, BILL PLYMPTON.

UNA PROPOSTA DIBUIXADA D'EROTISME GAMBERRO, MOLT ESTIMULANT.
Dibuixant, director , escriptor i productor, Bill Plympton.
EUA, 1998.
Duració, 72 minuts.


SINOPSI
Grant Boyer, un jove acabat de casar, és víctima d'una descàrrega elèctrica a conseqüència d'una errada en l'antena de la televisió. Provocada per uns ànecs en cel. Aquest fet li proporciona uns poders extraordinaris, amb els que podrà transformar persones i objectes a voluntat i materialitzar tot allò que passi per la seva ment. Tant estimat do desencadenarà un seguit de situacions inesperades que, afectaran la seva esposa, als seus sogres, al govern, a l'exèrcit i a unes corporacions que, intentaran descobrir el secret de Grant per fer-se amos del món.

Podeu veure aquí la pel·lícula completa.



El dibuixant i director Bill Plympton.
NÚRIA opina.
Roda el món i torna al Raval, tornar a la Filmoteca, a proposta de la Martina, és sempre un plaer i una aposta segura. Aquesta vegada per veure una de les propostes de cinema d'animació per adults calents que, vulguin veure un erotisme radical, molt exuberant, imaginatiu i desmarxat.
Una proposta interessant de veure pel que té de fresca, innocent i gamberra, malgrat tot...
Uns dibuixos increïblement ben fets i molt expressius.
M'ha agradat conèixer aquest excepcional dibuixant d'animació i he gaudit de la seva original pel·lícula.
Us la recomano i la podeu veure sencera online. 

MARTINA opina. 
L'animació m’agrada especialment, em transporta a un món artesanal i em permet sentir que inicio un petit itinerari, per l’imaginari d’artistes capaços de traslladar el seu món intern en imatges auto confeccionades.
Aquest llargmetratge en particular em va cridar l'atenció, ja que, no m'interessava especialment cap de les opcions en cartellera, però si he de ser sincera, li vaig suggerir a la Núria amb una confiança total cap a les propostes de la Filmoteca i a causa d’una bona promoció, ja que, al programa en feia una crònica molt atractiva. Es tracta d’un projecte amb denominació d’origen americana, amb un sentit de l’humor àcid, un relat psicodèlic i una estètica extremada.
Al final vam passar una bona estona, almenys per la part que em toca i sobretot al primer tram on estava connectada en descobrir que se’m volia explicar. No obstant a mesura que avançava la història va anar perdent estridència i també jo vaig perdre el fil. Sintèticament puc dir que m’ha entretingut, sense deixar massa rastre, ja que, la reflexió darrera de la parella en sentit abstracte, no m’ha acabat de conquistar.
Tot i això crec que val la pena apostar per sessions de cinema d’autor.


Filmoteca, informació de la seva agenda: 

Informacions i crítiques a FilmaFinity: 


Publicat per a Cap comentari:

divendres, 13 de desembre del 2019

IL TRADITORE. El Traidor. Director, Marco Bellocchio.


ENTRE EL FRESC HISTÒRIC I L'ESTUDI D'UN PERSONATGE, BELLOCHIO REALITZA UNA PEL·LÍCULA EN CLAROBSCUR DE GRAN POTÈNCIA VISUAL I DISCURSIVA.
Paraules d'Israel Paredes Badia en la seva crítica, “Un mundo de imágenes” per la revista Dirigido por... Desembre de 2019.


Guió: Marco Bellocchio. Valia Santella, Ludovica Rampoldi, Francesco Piccolo.
Duració: 145 minuts.
Itàlia, 2019.
Premis: 2019
Festival de Cannes, Secció oficial.
Festival Sevilla, Millor actor, Pierfrancesco Favino.



SINOPSI
“El traïdor” se centra en la figura de Tommaso Buscetta, famós mafiós sicilià que el la dècada dels vuitanta denuncià als principals líders de la Cosa Nostra, com Pippo Caló o Salvatore Riina (cap del clan dels Corleone). La seva denúncia va acabar amb la captura i detenció de 475 implicats en el famós macroprocés de Palerm. 

 Filmografia de Marco Bellocchio:


El director, Marco Bellocchio.
NÚRIA opina.
Una pel·lícula feta per un bon director i narrador italià, de reconeguda trajectòria,
sobre la història d'Itàlia que, alguns vàrem viure amb no prou coneixement i amb una certa sorpresa i desconnexió.
Aquest film ordena els fets a partir d'una circumstància real, la declaració obligada i forçada d'un dels capós de la Cosa Nostra, Tommaso Buscetta i el posterior judici a 475 implicats, tot això liderat pel jutge Giovanni Falcone que, en aquells temps es va convertir en una veritable estrella dels mitjans.
Una bona història per no oblidar l'existència de les clavegueres de l'Estat que, utilitza quan li convé. I posar en dubte la tan proclamada separació de poders de la democràcia...
Una bona opció pels amants de la curiositat històrica portada al cinema, ja que, veuran una bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Amb aquest thriller l'espectador pot entrar a les entranyes de la crueltat d'una trama més de corrupció, observar la gèlida fredor d'aquest negoci i analitzar-ne la trista intervenció de la justícia.
Crec que el treball del relat és exquisit, sensat i amb un estil molt particular que permet que puguis senzillament captar el fet essencial del que he definit, amb poques paraules en el paràgraf anterior.
Val a dir que pel meu gust, les històries de narcotraficants, no solen ser-me de fàcil digestió, ja que, suposo que m'enerven i busco la distància. Tot i això, en aquest cas crec que n'he pogut gaudir, ja que, es presenta amb una equilibrada combinació entre el que és previsible i el que et volen ensenyar de manera autèntica.

MAXIPROCÉS CONTRA LA MAFIA A PALERM:


Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 7 de desembre del 2019

LA HIJA DE UN LADRÓN. Opera Prima de la directora BELÉN FUNES.


“LA HIJA de un LADRÓN” ÉS UN REGAL A LES SARES QUE HI HA AL MÓN, AMB CONNOTACIONS FEMINISTES.
Paraules d'Eduard Fernández en l'entrevista feta a ell i la seva filla Greta, per en Josep Lambies i publicada al Time Out de 21-27 de novembre de 2019.


Guió, Marçal Cebrian i Belén Funes.
Premi a la Millor actriu al Festival de Donostia 2019, per Greta Fernández.
Duració, 102 minuts.
España, 2019.


SINOPSI
Sara sempre ha estat sola. Ara té 22 anys, un fill nadó i un germà en una casa d'acollida. El seu pare Manuel, reapareix a les seves vides després d'una llarga absència i sap que no farà res més que, complicar-li més la seva ja complicada vida. 
La directora Belén Funes i l'actriu Greta Fernández.
Filmografia de la directora:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Bel%C3%A9n%20Funes
Per menys d'un euro podeu veure a Filmin el seu segon curt:
I, el seu primer de 2015:

NÚRIA opina.
La directora Belén Funes ha fet una pel·lícula bella i extraordinària. Ens ensenya una vida on tot el què és aleatori, allò que no escollim, allò sobre el que no decidim, és dur i molt advers. Podríem dir que la vida, per massa gent, es converteix en una mena d'enemic contra el qual cal lluitar i trampejar com puguis per continuar vivint... 
Com a tots, la majoria de les coses importants que ens passen a la nostra vida i que ens determinaran irresistiblement, no les escollim. No escollim el lloc on naixem i la circumstància històrica, ni de qui naixem, ni la nostra herència genètica, ni el sexe. Després, potser en aquest esdevenir del viure, podrem escollir algunes petites coses que potser seran o no molt importants i transcendents en les nostres vides, però no tothom té temps, ni l'oportunitat de fer-ho, ni la força per fer-ho. Podria estar escrivint d'aquesta pel·lícula hores i hores, però no cal cansar a ningú...
Narració fonamentada en la imatge i els silencis que, en aquest cas, explica el gruix més important d'aquesta història. Això només ha estat possible, gràcies a l'excel·lent interpretació que fan tots els protagonistes d'aquesta història, però especialment la del personatge principal la Sara, de la qui Greta Fernández sap brodar amb una gran saviesa.
Belén Funes, ens explica la història d'una heroica Sara, admirable per la seva edat, que tirarà endavant la seva vida amb valentia i dignitat, sense aturar-se perquè no pot, s'ensorraria.
Descartar-la per tots els que no volen al cine a veure,  la dura realitat que tenim a un metre de casa nostra.

MARTINA opina.

Aquesta obra succeeix lentament, segurament amb la intenció de fer-te evident el context del personatge que polidament construeix i amb moltes referències expresses a qüestions particulars de la ciutat de Barcelona.
Reconec que se m’ha posat fatal, fent latent que causa l’efecte buscat i on gràcies a una feina excel·lent de l’actriu principal, Greta Fernández, empatitzes i pateixes (des de la còmoda butaca) la impotència d’una dona valenta, lluitadora i qui és capaç de mai rendir-se.
M’ha semblat molt sensible el missatge que m’ha emès, amb el relat exhaustiu de la vida d’una dona ferida i que se sent molt sola. La que tot i haver de transitar per una vida que no ha triat, ràpidament entén, que a ella aquesta, li ha mostrat la seva cara menys amable. Tot i això no s’atura, ni es planteja coses i senzillament lluita per anar endavant. 

 Una entrevista força interessant amb tots els protagonistes del film, feta en el marc del Festival de Donostia:
https://www.youtube.com/watch?v=kOoBQHcTtpg


Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 30 de novembre del 2019

VENTAJAS de VIAJAR en TREN. Direcció, Aritz Moreno. Opera prima.


LA VERSEMBLANÇA ESTÀ SOBREVALORADA.
Tret de la pàgina dels Premis Goya, on surt la informació del film.


Guió, Javier Guillón. Basat en la novel·la del mateix nom d'Antonio Orejudo
España, 2019.
Duració, 102 minuts.


SINOPSI
Una jove editora Helga Pato és abordada amb una desconcertant pregunta per un company de seient del tren on viatja:
-Li ve de gust que li expliqui la meva vida?
El company resulta ser el psiquiatre Angel Sanagustín, expert en trastorns de personalitat.
Aquest li explica a l'Helga la sòrdida i delirant història del pitjor cas clínic, amb el que mai s'ha hagut d'encarar, el de Martín Morales de Ubeda, un malalt paranoic extremadament perillós i obsessionat entre moltes altres coses, pel poder de les escombraries com a element de control.
Aquest encontre fortuït al tren, marcarà el futur de l'Helga i de tots els personatges involucrats en la trama.

El director Aritz Moreno.
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que reivindica el poder de la ficció per explicar històries inversemblants i riure's del món i d'un mateix, a través del sarcasme.
Una pel·lícula molt agosarada pel seu plantejament narratiu d'històries que, van sorgint unes dins les altres i que al final es van retrobant per donar-nos unes certes claus per la seva interpretació. Un relat salvatge i imaginatiu.
M'ha agradat molt l'òpera prima d'aquest director basc que, em pensava que era una dona i que em tenia intrigada una certa mirada masculina que jo, li he trobat al film.
Bon cinema espanyol per passar una bona estona, amb un elenc d'actors prodigiós. 

MARTINA opina. 
L'inici d’aquesta obra ja és “pel·liculer”: un espai neutral com és un tren, dos personatges compartint un viatge amb un destí indeterminat i un que li pregunta a l’altre, si vol que li expliqui la seva història... D’aleshores en endavant, mitjançant una manera de relatar força original, sofisticada i cronològicament desendreçada, tot i no ser gens caòtica, s’anirà dibuixant un relat d’intriga  que, ens portarà a entendre una mica més dels protagonistes.
Pel meu gust cinema ben fet, diferent i amb personalitat. Amb un repartiment de primera, una posada en escena cuidada i una bona dosis de sarcasme frívol, el ritme esdevé pausat, tot i l’atmosfera inquietant, de tot plegat.
Mitjançant un misteri i mirades des de tots els angles, aquest autor demostra, que té un estil seu i molt estrident. En un moment de la segona part de la història vaig perdre el fil, però va ser momentani i potser en destacaria sobretot la cerca de nous llenguatges. On parlar de la complexitat humana no esdevé necessàriament desagradable.

Una petita broma de l'autor del text:

Entrevista escrita amb el director:

Crítica a Fotogrames:

Fitxa completa, crítiques i cines on la podreu veure:




Publicat per a Cap comentari:

JOKER. Director, Todd Phillips.


ALLÒ QUE ÉS REAL, ÉS TAMBÉ L'UNIVERS GESTUAL AMB EL QUAL TREBALLA JOAQUÍN
PHOENIX PER DESENVOLUPAR LA SEVA SORPRENENT INTERPRETACIÓ, UNA REVINDICACIÓ DE L'ACTOR COM A COAUTOR DE LA POSADA EN ESCENA.
Paraules d'en Sergi Sánchez en la seva crítica “El poder y la sangre” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de l'octubre de 2019.

Guionistes, Todd Phillips i Scott Silver.
EUA- Canada, 2019.
Duració, 121 minuts.
Lleó d'Or al Festival de Venècia per la Millor pel·lícula.


SINOPSI
Arthur Fleck, viu amb la seva mare a Gotham. Li agrada ser còmic i fer riure a la gent. Però la malaltia mental que pateix, li ocasiona molts problemes i impedeix que moltes vegades la gent l'entengui.

El director Tood Phillips i l'actor Joaquín Phoenix.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula no només no m'ha agradat, sinó que, m'ha desagradat profundament. He passat dues hores patint davant d'un personatge absolutament desolat i que com ell mateix afirma, “a la meva vida, no he fet altra cosa que patir”. Com era d'esperar en aquest món fictici de conseqüències fatals, acaba convertint-se amb un ésser despietat. Aquest personatge, treu la seva ira i el seu malestar en contra altres humans- que potser no tenen massa qualitat moral- infligint la seva cruel violència justiciera, aleatòria i indiscriminada. Un malestar que, esdevé sobretot provocat per la seva desconnexió d'un món, amb el que no connecta i amb uns humans amb els quals no té cap mena d'empatia, tot plegat provocat per la seva malaltia.
Vaig sortir del cine força trasbalsada i desconcertada, però amb la sensació que m'havien enganyat que m'havien donat gat per llebre, sense que jo me n'assabentés.
A força d'anar-hi pensant he començat a descobrir els mecanismes amagats, d'un cert engany que m'han provocat confusió i desconcert, a l'hora d'entendre aquest film.
Aquest film sense la interpretació que fa d'en Joker en Joaquín Phoenix, no seria allò que és, ja que, la seva interpretació és sublim i absolutament creïble. L'autoria de la història és gairebé tota seva, malgrat que darrere hi hagi un guió que, no té gens d'importància, ja que, és força absurd.
En Joaquín Phoenix ha humanitzat un personatge que fins aquest moment, era només un personatge de ficció de còmic malvat i pervers. Li ha donat entitat humana, sents el seu patiment i la seva incomprensió del món que el rodeja i se l'empassa, un món injust i cruel que l'ignora, l'aparta i el desestima.
La trampa rau precisament en aquesta empatia i credibilitat que el personatge estableix i que com a l'espectadora t'atrapa.
En Joker no pot tenir empatia però, l'espectadora si, i així és com es produeix una trampa paradoxal i perversa.
De tota manera crec que quan un personatge d'aquesta categoria trenca la barrera de la ficció per atrapar-te amb la seva veritat, ha de ser per alguna cosa, si això no es dóna, acaba sent gratuït i innecessari, a mi no em cal.
Si he d'anar al cine, al teatre a patir amb la ficció, vull que sigui per alguna cosa i aquesta cosa és, per aprendre alguna cosa del món on visc, dels humans amb els que convisc i de mi mateixa. Si no és això, NO PAGA LA PENA.

MARTINA opina.
Suposo que inevitablement l'experiència cinematogràfica és immersiva, exposada a la pròpia subjectivitat i lligada a l’estat d'ànim propi. Per aquesta raó no puc evitar comentar, que tot i que em va sorprendre, la irritació que li va crear a la Núria aquesta obra, m’ha obligat a pensar-hi una mica més enllà. A priori, tot i inquietar-me el relat, sentia que pel meu gust havia complert amb les expectatives que en tenia i n'he gaudit, sense gaires sacsejades.
Havent-ho deixat reposar un parell dies, allò que tinc clar és que admiro el treball realitzat per Joaquin Phoenix, amb un doble joc gairebé màgic. Interpretant el món intern i també l’extern, d’una persona amb una ment que el trasbalsa i qui, pel meu gust, treballa d’una manera gens superficial. Clarament hi ha artistes, qui els papers de personatges que no estan dintre dels paràmetres, els hi encaixen de meravella i penso que per aquesta obra ell era un candidat ideal.
Tot i això, respecte al fons de l’argument, he arribat a la conclusió que trepitja tots els tòpics sense cap mena de sensibilitat i desvirtuant la metàfora profundíssima que podria incloure la figura d’un pallasso deprimit. Probablement per convertir-lo en un retrat pel gran públic. Tot i això m’agrada, pel fet que per mi quan l'audiència tenim ganes no només de veure històries de persones amb vides genials, és símptoma d’una capacitat per voler comprendre la realitat.  

 Interessant opinió de la sobrevaloració de la pel·lícula:
https://www.espinof.com/directores-y-guionistas/joker-esta-siendo-terriblemente-sobrevalorada-estas-razones

A la crítica Maria Lovera  tampoc li ha agradat la pel·lícula:
https://as.com/epik/2019/10/13/portada/1570960045_507713.html

 Fitxa completa i crítiques al FilmaFfinity:





Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 16 de novembre del 2019

L'ALTERNATIVA 2019. 26 Festival de cinema independent de Barcelona.


                           https://alternativa.cccb.org/2019/ca/

Com cada any la Martina i jo procurem assistir a alguna de les projeccions d'aquest festival, a vegades l'encertem i altres no. Però creiem que s'ho val, veure films que altrament no veurem en sala comercial
S'ACABA EL 17. NO DESAPROFITEU L'OCASIÓ D'ANAR A VEURE ALGUN FILM ¡

L'ESCRIPTOR D'UN PAÍS SENSE LLIBRERIES.
Director Marc Serena.
Espanya i Guinea Equatorial, 2019.
Duració, 82 minuts.

 

SINOPSI
Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya fa 50 anys i ara s'ha convertit en un dels països més aïllats d'Àfrica, sotmès a la dictadura de Teodoro Obiang, la més longeva del món.
Hi entrem acompanyats de l'escriptor més traduït del país, Juan Tomás Àvila Laurel, que des del 2011 viu refugiat a Sant Cugat del Vallès.
Els seus llibres ens introdueixen a un racó d'Àfrica on es troben algunes de les víctimes més invisibles del franquisme i que, encara ara, pateix les conseqüències de dos segles de dominació colonial.

El director Marc Serena.


Núria opina.
La voluntat de fer evident un problema i visualitzar-lo, sempre em sembla una tasca molt honorable, justa i necessària.
Si un cop vist, la manera de fer-ho, em convenç més o menys, aquestes són figues d'un altre paner. Però com que darrere de qualsevol d'aquests intents hi ha molt d'esforç i treball seria injust posar-se a criticar qualsevol aspecte concret que no sigui de fons.
Un film sobre una realitat conseqüència d'unes intervencions fetes despietadament, exclusivament per enriquir-se, apropiant-se d'allò que no et pertany.
Un continent devastat històricament que en paguen i paguem, les conseqüències. 

MARTINA opina. 
Ja fa 50 anys d'ençà que Guinea Equatorial es va independitzar, tot i això encara avui, els seus habitants pateixen la conseqüència d'un règim, on les persones eren agents secundaris.
Aquesta obra l'he trobada carismàtica i original des del punt de vista que es presenta amb un format molt diferent del cinema amb el qual estem acostumats. Tot i el ritme és pausat i la falta d'acció en el relat, només puc dir que en absolut m´ha molestat, podent gaudir d'una mirada d'algú qui ens endinsa al seu món i convidant-nos a viure'l, sense gens de vergonya ni intenció d'adaptar-nos en el format.
Potser m'ha pesat una mica massa, la intensitat d'un personatge contemplatiu i qui dedica molt de temps a pensar, viure conscient i reflexionar sobre les seva condició. Que a més en aquesta obra, es constitueix com el centre absolut de la narració. No obstant he gaudit de veure com un festival com aquest ha congregat a un munt de persones i omplert la sala amb propostes no convencionals.

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)