LA CÀMERA de CLAIRE. Director, Hong Sang-soo.

CLAIRE diu: L'ÚNICA MANERA DE CANVIAR LES COSES ÉS, TORNAR-HO A VEURE TOT LENTAMENT.

Dit per Claire parlant de les seves fotografies fetes amb la Polaroid.

Direcció i guió: Hong Sang-soo.

França i Corea del Sud, 2017.

Duració, 69 minuts.

SINOPSI

Durant un viatge de treball al Festival de Cannes, Manhee és acomiadada per la seva “jefa”, acusant-la de deshonesta. Claire una francesa de mitjana edat i professora, arriba amb la seva càmera Polaroid encuriosida i oberta a tot allò que passa al seu voltant i així és com, coneixerà a un seguit de personatges coreans, tots relacionats amb aquesta història.

El director, Hong Sang-soo i l'actriu Kim Min-hee.

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula de la qual surts satisfeta del cinema, ja que et sent ben tractada intel·lectualment, anímicament i moralment.

Pur cinema, sense falsos artefactes, llevat que siguin els propis del cinema com a tal.

Un guió amb uns diàlegs rodons, unes interpretacions magistrals i una manera de rodar mil·limetrada, però que esdevé aparentment senzilla.

Tot plegat, un bé cultural que cal celebrar perquè no abunden, lleuger però profund, crític i amb una ironia tan fina que fa somriure, tota l'estona sense adonar-te'n.

La recomano a tothom que li agradi el cinema. Una estona curta, però molt bona... curt i bo, dues vegades bo.

MARTINA opina.

Una opció molt recomanable, de cinema ben fet, amb un bon repartiment, diàlegs ben lligats i una trama enginyosa i plena de sàtira.

Dues dones que es creuen, res és casualitat i des de la més mil·limetrada perspicàcia esdevé el relat de dues vides força paral·leles.

Orient i occident, l'artista i l'admirador de l'art, la feminitat natural despreocupada i la bellesa conscient i cuidada, la curiositat i la desídia.

Una constant de reflexions profundes, ben conduïdes i sense massa marge per l'error.

En definitiva, al meu entendre un bon treball pels qui agradi el bon cine.

Crítiques, fitxa tècnica completa i altres informacions del director i la seva filmografia:
https://www.filmaffinity.com/es/film982017.html

Aquí trobareu una entrevista amb Isabelle Huppert que, explica com es va fer el rodatge de la pel·lícula, on va sortir el seu vestuari en aquesta i algunes particularitats de la forma de rodar d'aquest director:
https://macguffin007.com/2018/07/11/critica-la-camara-de-claire/

LOLA PATER. Director, Nadir Moknèche.

SENSIBLE, SUBTIL I ELEGANT RELAT SOBRE LA PROGRESSIVA ACCEPTACIÓ DE L'ALTRE(...)

Philipp Engel, per Fotogrames, 9/7/2018.

Director i guió: Nadir Moknèche.

França: 2017.

Duració: 95 minuts.

SINOPSI

Zino, de 27 anys i fill d'immigrants algerins acaba de perdre la seva a París. Fill únic, la mare l'ha criat ella tota sola, des que el seu pare, en Farid va marxar fa més de vint anys. Zino s'ha cregut tot allò que la mare li explicava que, el pare els havia abandonat...

Tret de Filmaffinity.

El director, Nadir Moknèche.

NÚRIA opina.

El tema de la transsexualitat que tracta aquesta pel·lícula, és força delicat. Per això resulta difícil opinar sobre quina seria la forma més correcta de tractar-lo. Altrament però, aquesta pel·lícula encara que no sigui rodona, té els seus aspectes positius: en primer lloc, intenta normalitzar i desdramatitzar la situació, d'un xicot que busca el seu pare i es troba amb una sorpresa. El segon lloc, no ens presenta una situació marginal, sinó un ambient normal, viscut per persones que fan una opció de gènere diferent de la que, els ha tocat per naixença. En tercer lloc, ens presenta una opció feta des de l'herència d'una tradició cultural, on aquesta, no hi té cap mena de cabuda, però fora del seu context concret i tancat, les persones ho poden viure com una opció lliure. Per això és xocant i al meu entendre l'element més interessant del plantejament del film, com s'ho pren aquest fill francès, educat en els principis d'una societat oberta i tolerant, en una primera reacció espontània.

L'altra qualitat que té és l'esplèndida interpretació del personatge de Lola que fa l'actriu francesa, Fanny Ardant.

A la pel·lícula però, li falta una mica de gas, d'emoció i de plantejaments, pel meu gust, una mica més radicals. Malgrat que el tema t'obliga a posar-lo en el calaix de les pel·lícules compromeses, la realitat d'aquesta és més lleugera i banal... potser és allò que pretenia?

MARTINA opina.

Hi ha moltes coses de cultura francesa que sempre m’han despertat, des de la quietud, les profunditats del meu esperit crític. Potser forma part de les relacions de veïnatge en general, rarament d'indiferència, però en el meu interior tinc un sentiment contradictori amb el segell d’identitat del cinema francès.

Per una banda m’agrada el talent resolutiu, que penso que generalment abunda en les obres d’aquesta procedència. Que sense necessitat de fer grans embolats, crec que com a norma general, abunda el fet de saber cuidar el detall i guarnir l’estètica. Obtenint com a resultat un treball ben fet en clau de producte cultural.

Però per altra banda, hi ha una manera en la parla d’aquesta gent, que em trenca els esquemes. Potser forma part del xoc de cultures i del fet que, sovint deixen anar missatges potents, des d’un silenci que a mi personalment em sembla encobert. No ser molt bé com explicar-ho però em dóna la sensació que, les diuen però sense buscar fer soroll. Si més no, sento que la seva és una mirada diferent, que no sempre em permet llegir-la com un missatge transparent.

Deixant de banda aquesta qüestió, vam triar aquesta opció, sense gaires alternatives a la graella. La veritat perquè l’argument ens va semblar de fàcil digestió per un vespre de ple estiu. Portem unes quantes sessions aquesta temporada, amb temes que toquen les construccions humanes que surten dels patrons estàndard. En concret la temàtica de la transsexualitat, està molt a l'ordre del dia en les programacions d’aquest any.

En la sinopsi llegíem que un noi d’uns vint i més anys, després d’enterrar a la seva mare, descobriria que el seu pare era un transsexual. Això passa al Paris actual, en una família de segona generació immigrada, i amb una constel·lació força atípica.

El protagonista és guapíssim, i tot i que això no ho és tot, omple molt. La història narrada amb bon to i les relacions que pengen de la història, estan força ben encaixades.

En particular a mi m’ha sorprès, per exemple, la lleugeresa d'una escena que sembla que no tingui cap importància on, el pare del noi, sota els efectes de l'alcohol entra en un comerç a comprar whisky i uns fideus deshidratats. És a altes hores de la nit, després de pagar, li diu al botiguer: «quin xalet et deus estar construint al teu país, bandarra!». Així, sense donar-li més importància, aquesta referència pot semblar buida, però a mi personalment em dóna molt a pensar.

I del conjunt, només puc dir que n’he gaudit, amb una peça equilibrada, sense que pugui considerar-la una obra mestra.

DON'T WORRY, HE WON'T GET FAR on FOOT. No te preocupes, no llegarà lejos a pie. Director, GUS VAN SANT.

POTSER LA VIDA NO TÉ TANT DE SENTIT, COM ENS PENSEM QUE TÉ.

Paraules d'en Donnie, el curiòs terapeuta, gurú dels alcoholics anonims de la pel·lícula.

Director i guió, Gus Van Sant.

Duració, 114 minuts.

EUA, 2018.

SINOPSI

Als anys 70, John Callahan quan tenia 21 anys va patir un accident de cotxe. Va quedar paralític i va començar a dibuixar com a teràpia. El film explica la seva història a partir del llibre autobiogràfic que va escriure.

Tret del Filmaffinity.

El director, Gus Van Sant.

NÚRIA opina.

És impressionant el retrat d'un personatge, Callahan que, hauria d'inspirar pena i compassió, però no, en el primer tram de la pel·lícula, allò que fa és inspirar una certa antipatia pel seu desagradable despit a la vida... Però tot plegat no és res més que una “patranya”, per mirar de tirar endavant amb unes condicions que no resulten gens fàcils. Però malgrat tot, són aquestes i no n'hi ha d'altres. Aquesta seria una de les premisses que podria defensar aquest film, també n'hi ha d'altres que, algun crític com en Quim Cases ha desenvolupat a la revista Dirigido por... que seria el del perdó, aquests és un dels múltiples camins que la pel·lícula suggereix però que no arriba a desenvolupar. Per mi aquesta és una de les mancances del film.

Un cinema ben fet i rigorós que, es mou entre un cinema d'autor fàcil de digerir i un cinema comercial amb missatge, així podrà captar un public més generalitzat i podrà guanyar algun premi.

Basat en la història real de dibuixant Callahan, magistralment interpretada per Joaquim Phoenix i escrita pel director a partir de les memòries d'aquest i ajudat per ell.

Recomanable per tothom i sobretot per aquells que no deixen de perdre l'interès, com jo, per entendre uns curiosos humans que són els americans dels EUA, procedents de tot el món i que han configurat una manera d'entendre la vida pròpia i que alguns altres ciutadans del món, han admirat i volgut copiar com a model.

MARTINA opina.

Aquesta obra penso que val molt la pena pel personatge en qüestió i per la trajectòria que explica; la de l'il·lustrador John Callahan. Un artista de qui la majoria en coneixem la seva línia estètica i inclús el seu humor. Però del que jo no en sabia massa res.

Un relat que comença amb la vida d'un noi de 21 anys, amb tendències autodestructives i al qui l'abús, el porta a seure en una cadira de rodes per la resta dels seus dies. Després d'una festa dos joves agafen un cotxe en un estat de plena inconsciència... i a partir d'aquí, podrem conèixer les entranyes d'un dels afectats per aquesta imprudència.

Crec que val la pena, així com recuperar les vinyetes d'aquest dibuixant, qui amb un estil molt naïf, sap mantenir-te amb un somriure d'orella a orella.

Fitxa completa i crítiques al Fimaffinity del film:
https://www.filmaffinity.com/es/film611232.html

Vinyeta còmica d'en John Callahan:

Foto de l'il·lustrador John Callahan:

John Callahan.

ADRIFT. "A la deriva". Director, Baltasar Komàkur.

UNA DONA JOVE I FORTA FÍSICA I MENTALMENT, HA D'EMPARAR L'HOME QUE ESTIMA AMB LES SEVES ACCIONS. A L'INREVÉS DE COM HA PASSAT TOTA LA VIDA AL CINEMA.

Paraules d'en Javier Ocaña a El País 29/6/2018, adaptades i versionades, per l'administradora del blog.

Guió: Aaron Kandell, Jordan Kandell, David Branson Smith

Duració: 96 minuts.

EUA 2018.

SINOPSI i MÉS.

S'inspira en la interpretació lliure de la història real de dos mariners experimentats, Tami Oldham i Richard Sharp que, s'embarquen en un viatge d'entrega d'un iot de 13 metres a 6.500 km de distància, des de Tahití fins a Sant Diego, el 1983. Arran que estan navegant pel Pacífic, van a parar directament a l'huracà Raymond.

Després de la tempesta, Tami es desperta i troba a Richard greument ferit i el vaixell destrossat. Sense cap esperança en ésser rescatats, Tami ha de trobar força i determinació suficient per salvar-se ella mateixa i a la persona que més ha estimat.

Tret de Vikipedia.

El director Baltasar Kormàkur.

NÚRIA opina.

Aquest és un tipus de cinema d'aventures que si no fos per la proposta de la Martina, no hauria anat a veure...

Malgrat tot, quan hi estic posada, m'agrada i m'ho passo bé, com m'ha passat en aquesta pel·lícula i en la darrera que vàrem, veure d'aquest estil, com Jacques. L'Odyssée l'octubre de 2017, i Infierno Azul, de juliol de 2016, sempre amb la mar com a protagonista de fons.

Aquesta és una història basada en fets reals i la seva protagonista real és encara viva i ha continuat navegant, aquest fet li afegeix un element d'interès i curiositat,en aquesta història.

És una bona història per passar una estona d'entreteniment al cine, admirant el mar i la valentia d'una veritable heroïna. Malgrat darrere, hi ha una història molt dramàtica de lluita per la supervivència pròpia i de la persona estimada, sobre la mort i la solitud... Penso que no va més enllà d'explicar-nos una història admirable, però que no emociona.

Imprescindible pels amants de l'aventura i la mar. 

Enllaç per veure L'Odysée: http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2017/10/

Enllaç per veure Infierno Azul: http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2016/07/

MARTINA opina

Aquesta aventura comença amb un propòsit concret, un repte complicat, en el que els seus protagonistes s’hi engresquen amb tots els pertinents dubtes. Però amb l'alegria pròpia de dos joves, amb la plena eufòria d’un amor molt intens i que els uneix per sobre de tot.

Un noi d’uns 30 anys amb certa experiència navegant i una noia de vint-i-pocs sense més que unes nocions bàsiques de mar, han de tornar l’embarcació recreativa d’una parella de jubilats americans des de Tahití fins a Sant Diego. De camí, creuant el Pacífic a vela, un huracà els interpel·la i ell queda molt malferit.

Una trama que a priori podria semblar un drama previsible, inspirada en un cas real, i que tot i en certa manera ho és, me n’ha agradat la perspectiva de la inèrcia que va agafant el relat. Una visió gens clàssica, on una dona davant de la clara evidencia de trobar-se com un gra de sorra en un desert, desesperada en la solitud de no poder trobar remei a tenir el seu estimat a punt d’anar-se’n, se les empesca per aconseguir almenys, el camí per ella poder sobreviure.

Un aventura ben explicada, pels amants del mar i de les vides apassionades. Un gènere que probablement la meva mare classificaria com a cinema d’entreteniment, ociós i amb poc marge per l’art. En qualsevol cas una opció molt recomanable pels que vulguin gaudir d’un relat trepidant, amb caràcter i que ensenya la força de l'instint de supervivència de l'ésser humà.

Els veritables protagonistes:

Tami Oldham i Richard Sharp.

FORMENTERA LADY. Director, Pau Durà.

VIURE AL MARGE DE LA CIVILITZACIÓ EN AQUEST PARADÍS, HA SIGUT TAMBÉ PER ELL UNA PRESÓ. PERQUÈ S'HA PERDUT MOLTES COSES.

Paraules de Pere Vall per Fotogramas, 22/02/2017.

Director Pau Durà.

Duració 85 minuts.

Espanya 2018.

SINOPSI

Samuel va arribar a la Formentera hippy als 70 i encara hi és. Un dia, després de molts anys rep la visita de la seva filla Anna i el seu nét Marc. Anna que està aturada des de fa temps, diu que ha hagut d'acceptar un treball a França i ha de deixar el seu fill amb l'avi Samuel que, no ho veu gaire clar.

Tret, traduït i adaptat de Filmaffinity.

L'actor Pau Durà, director del film.

NÚRIA opina.

La pel·lícula porta el mateix títol que una cançó de King Crimson i d'un llibre “Formentera Lady” d'en Jordi Cussà i Balaguer, publicat el 2015.

Pau Durà, interessant i conegut actor, realitza la seva primera òpera prima. S'estrena amb una comèdia, pel meu gust insípida que, no arriba a explicar tot allò que hauria pogut explicar amb el desenvolupament de la història.

És una història tendra sobre la responsabilitat que, un vell hippy no arriba a assumir fins a la seva vellesa. El tema està bé i podria ser encara molt més crític, però a mi no m'ha dit res. Crec que li falta una mica de gas, d'empenta... no m'ha fet riure, no m'ha fet plorar, i és massa lleugera per fer pensar.

Pel que he llegit, a alguns crítics els ha agradat, potser sóc jo que, no he sabut entrar en la sensibilitat de la pel·lícula.

MARTINA opina.

Sincerament era ben escèptica amb aquesta tria, però vaig cedir perquè poques vegades comptem amb la Maria i ella havia volgut aquesta opció. La meva intenció no és la de fer massa crítica perquè no hi ha massa a dir: una història totalment previsible, un caminar amb més ralentí que el d’una tortuga malalta i un judici obscur de quadre familiar en què està basada la narració que a mi fins i tot, m’ha fet plorar.

En suma, pel meu gust, gens recomanable per aquells que seduïts per les ganes de gaudir de la calor al Mediterrani, busquen una opció urbanita i de proximitat, que els pugui permetre gaudir-ne des de la butaca.

WESTERN. Directora, Valeska Grisebach.

JO CREC QUE SI PARLEM D'EUROPA, AQUESTA TÉ MOLTES CARES DIFERENTS. A MÉS, ENCARA QUE ES PRETENGUI QUE NO HI HA UNA FRONTERA CONCRETA ENTRE PAÏSOS, HI HA UNA LÍNIA DIVISÒRIA ENCARA MOLT MÉS CLARA, QUE ÉS L'ECONÒMICA.

Paraules de Valeska Grisebach, dites en una entrevista realitzada per telèfon per Violeta Kovacsics i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, juny 2018.

SINOPSI

Un petit grup de treballadors alemanys s'instal·len en una petita vall de Bulgària, per construir una central hidroelèctrica. Han plantat la seva bandera i la seva actitud alterna entre la provocació i l'arrogància. Aquestes actituds provocaran certs enfrontaments i conflictes amb els habitants del poble més proper.

La directora Valeska Grisebach.

Informacions de la directora:

https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Valeska%20Grisebach

NÚRIA opina. 

Esperava aquesta pel·lícula amb gran delit, per diferents raons, però sobretot perquè la directora és amiga de la Maren Ade de Tonny Erdman que, la trobo genial perquè és molt crítica amb tot i té sentit de l'humor, aspecte molt apreciable avui en dia, on és més fàcil fer un drama que, una comèdia.

La Valeska Grisebach ens ofereix un western amb tota regla, situat a la Bulgària actual, on els colons són treballadors alemanys. D'aquest punt de partida s'estableixen uns interessants vincles entre ells i la població local.

El protagonista per no ser actor és genial, exerceix una atracció magnètica amb la càmera que t'acaba encisant.

Una pel·lícula parlada amb diferents llengües, on la llengua essencial és el silenci, l'expressió i el gest.

Una representació en microcosmos d'una part de l'Europa actual, on hi ha clares dominacions i subjugacions sempre provocades pel gran senyor que és el Capital.

Crec que la humanitat podrà evolucionar veritablement quan s'alliberi d'aquesta servitud.

A mi m'ha agradat molt, perquè té els ingredients que per mi, ha de tenir un film: una història que em faci pensar i m'aporti coses noves i que visualment sigui potent.

La recomano, pels qui no els importi deixar desfilar el temps per la pantalla a poc a poc, mentre van entrant en l'ànima de la història, sense entrar en l'avorriment.

MARTINA opina.

El cinema té molts registres, estils i ingredients. I com que mare i filla ja fa anys, que ens citem davant la pantalla gran cada setmana, procurem que la nostra tria sigui variada. Tot i això, l’assiduïtat, també és una qüestió que ens condiciona cada vegada una mica més. Em refereixo al fet que inevitablement les nostres preferències i inclinació, ens evidencia la diversitat quant a aquesta expressió. Aquesta era una obra que a la Núria li feia molta il·lusió de veure, tot i que a mi, potser no em corria tant la presa.

Es tracta d'una pel·lícula reflexiva, dramàtica i reivindicativa. Que fa una fotografia a temporal al món de l'home. Entrant a un escenari on, diferents personatges molt masculinitzats caracteritzen un procés d’adaptació en un entorn desconegut. Un grup de treballadors provinents d'Alemanya va a treballar en la construcció d’una central hidroelèctrica a Bulgària i allà es relacionen amb un entorn que els hi és del tot desconegut.

A mi personalment m’ha semblat molt carismàtic el seu protagonista, Meinhard Neumann, qui ni és actor però té un físic molt característic i enigmàtic. M’ha semblat interessant la profunditat del relat, fet amb molta bellesa i amb una melodia molt ben compassada. Tot i això reconec que aquest tipus de cinema, tan abstracte, no és el meu estil predilecte. En tot cas en valoro la qualitat, la sensibilitat en el relat i un estil que sense cap dubte és del tot original.

Quan Violeta Kovacsics li pregunta a Valeska Grisebach, Què és per ella un western?

Per mi, el fet més important és la fantasia que està present en el gènere que pots sortir i separar-te de la societat. Per mi el western és el gènere de l'home salvatge. (...) volen sortir de la societat, però potser també anhelen tornar a casa.

(...)Crec que hi ha una certa ambivalència, per un costat hi ha una separació en relació als altres, però a la vegada es planteja com mirar a l'altra. Per mi la clau està entre la separació i l'apropament a l'altre. La que ens porta a una gran qüestió que per mi està present en el gènere: quina responsabilitat tenim respecte a la societat.

Paraules de Valeska Grisebach, dites en una entrevista realitzada per telèfon per Violeta Kovacsics i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, juny 2018.

A la cartellera de Barcelona a "Guia del ocio": sinopsi i altres informacions i on projecten la pel·lícula:

/www.guiadelocio.com/cine/archivo-peliculas/western/sesiones?provincia=359683

EL PERIPLE. La vella llum d'Europa. Director Mario Pons Múria.

POTSER LA SOLIDARITAT GLOBAL SIGUI UNA UTOPIA, PERÒ SI NO LLUITEM PER ELLA, LLAVORS ESTAREM PERDUTS I MEREIXEREM ESTAR PERDUTS.

Frase final del llibre, La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror. Slavoj Zizek.

Escrita, dirigida i produïda per Mario Pons Múria.

Espanya, 2018.

SINOPSI

Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per resituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la batalla de l'Ebre, la família del torrer és obligada a abandonar-lo, Alfred refà el camí de l'exili del seu pare per descobrir la part més fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de compres d'una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes a la recerca d'una llar segura per la seva família a la Unió Europea, voldria tornar a casa.

INFORMACIONS

Els fars són edificis públics de caràcter de salvament universal on els torrers tenen una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants.

A la nit, quan s'apaga la llum d'un far, potser s'alerta d'un naufragi o la imminent arribada d'una guerra.

Els periples són la “literatura nàutica primitiva” un conjunt d'observacions fetes en un viatge per mar que poden ser útils a futurs navegants. Aquests testimonis geogràfics constitueixen les actuals cartes de navegació que guien a tots els vaixells.

INFORMACIÓ. Filmoteca, maig 2018.

El darrer treball del documentalista i cantant ebrent Màrius Pons Múria és una reflexió sobre la crisi de l'individu, l'actual Europa a la vegada que mostra l'origen del franquisme sociològic a través dels drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans dels exiliats. El director de La Batalla de la memòria o La filla del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present de poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant les respostes a l'actual crisi moral que assola Europa.

El director Mario Pons Múria.

NÚRIA opina.

Aquest documental ben fet i bonic, parla d'una realitat crua, dura i no gens bonica, que és la de la guerra civil de Síria que està destruint el país i que obliga a la població a fugir en diàspora cap a altres països d'acollida que els ofereixen una vida en pau i millor. La realitat amb la qual es troben a Europa és que, els països d'acollida pràcticament no existeixen i se'ls barra el pas instal·lant-los en camps de refugiats on no tenen unes dignes condicions de vida. Llocs transitoris que es converteixen en assentaments tancats, on hi hauran d'estar més temps del

desitjable i amb un futur no massa prometedor.

El documental estableix un paral·lelisme dialogant entre aquesta situació i la dels republicans matats com a conills per les forces de la sublevació franquista mentre anaven avançant i deixant el seu pas la destrucció i devastació del territori. El Delta va ser una zona especialment castigada per la guerra civil. I durant molt de temps, es va imposar a la població traumatitzada el silenci i l'oblit impossible.

A partir d'aquí parla de la necessitat de parlar i de ser escoltat i de no oblidar, per poder tirar endavant, cosa que en aquest país no hem fet.

Entremig d'aquesta narració a dues bandes i feta amb el cor, apareixen la simbologia dels fars que il·luminen la mar durant la nit, perquè els navegants puguin fer-ho amb seguretat, siguin de la banda de la mediterrània que siguin.

La mar com mare que agermana a tots els pobles que banya.

Un documental molt actual amb valors que cal defensar.

El documental el venen amb format DVD i crec que vaga la pena comprar-lo per col·laborar que es facin aquests tipus de documentals que, reivindiquen la part positiva i solidària dels terrícoles i que tanta falta ens fa. 

MARTINA opina

Per començar volia agrair a l’autor d’aquesta obra la seva iniciativa. In situ, també vàrem poder-li-ho dir en persona, el dia del passi de la pel·lícula al cinema Zumzeig. Però com més hi penso més m’agrada el seu periple.

Personalment m’ha semblat molt interessant com està plantejat el relat, el que explica i crec que val la pena fer-ne bandera. Sobretot si això pot contribuir a fer que arribi a tots aquells que els agrada el cinema artesanal, apassionat i d’autor. Aquest, al que no sempre tens accés, més que res si no te’n donen referencies, ja que la difusió és limitada.

Mare i filla cada setmana anem al cinema, ens agrada veure tot tipus de registres i això clarament afavoreix que apostem per sales que programen amb un criteri concret. Espais que amb la seva programació ens conviden a no quedar-nos en un gènere determinat.

Avui en dia hi ha moltes maneres d’utilitzar el llenguatge audiovisual, de fet costa tenir temps per tanta oferta, ja que al final parlaríem d'un mitjà d'expressió. Però en tot cas aquest relat, més enllà, és una clara mostra que estem en un moment on, cada vegada és més possible fer cinema sense disposar de molts recursos materials.

Amb el punt de vista de tres generacions, s’endinsa en un relat que parla de les guerres, de l’exili i de l’empatia. Jo, de tot el que ens explica aquest autor, em quedo amb una reflexió; a tots ens mou allò que ens toca de prop.