Maggie
(Greta Gerwig) és una jove professora d'art, independent i moderna
que vol quedar-se prenyada, però no té parella...
La directora Rebecca Miller.
NÚRIA opina.
Una
comèdia intel·ligent i divertida per passar una estona distreta.
Potser
fa un retrat d'una part de la societat de New-York que, només li
farà gràcia a un determinat sector social, proper a les
preocupacions i “neures” del que ens presenta en el film.
Si
voleu un cinema lleuger i distret, aquí teniu la vostra pel·lícula.
MARTINA opina.
Rebecca Miller és la guionista i directora d'aquesta comèdia que, amb Greta Gerwing com a protagonista, mostra una dona independent, moderna i espontània, capaç de trencar les tradicionals pautes de gènere.
Un caràcter que, a l'inici de la narració busca un donant d'esperma per ser mare soltera. Però qui es veu sorpresa per un amor passatger que li fa canviar els plans a última hora. Una història ràpida, divertida i que, trampeja per protegir l'essència de la naturalitat i troba el codi ideal per poder trencar amb la típica comèdia romàntica. Personalment he gaudit, d'un tipus d'humor basat a treure mitjançant la ironia el que és més simpàtic de les incoherències del gènere humà. Diuen que l'estil de l'autora d'aquesta obra és molt similar al d'en Woody Allen, jo crec que no té res a veure, però en tot cas si que, fotografia una part més antropològica de les relacions socials. Per tant una producció fresca i divertida que, per mi no té massa més.
Espanya, EUA, 2016. Guió, Patrick Ness. Duració, 108 minuts.
SINOPSI
Conor
té tretze anys, cada nit té un mal son de foscor, de vent i de
crits. Això li passa d'ença que la seva mare està malalta. Però
una nit escolta una veu que el crida des del jardí. Davant de casa
seva hi ha un arbre molt vell, un teix que, s'ha transformat amb un
monstre als ulls de Conor. De la mà del monstre, cada nit emprèn
una nova aventura amb el monstre que l'ajudarà a superar les seves
pors...fins que, tingui la força suficient d'encarar-se al pitjor
malson, a la seva història, a la veritat.
Adaptació
i traducció pròpia de la sinopsi de la fitxa del Verdi. Per la fitxa completa :
El director JA. Bayona amb l'actor Lewis Macdougall.
NÚRIA, opina.
Aquesta
pel·lícula la vaig veure en unes condicions òptimes, a la sala
gran del festival de Donostia, a la gala oficial de la seva estrena,
amb presentació i Bayona i Sigourney Weaver, inclosos.
Això
ho explico perquè amb aquestes condicions, és difícil no rendir-se
a un cinema espectacle, ben fet i amb una història trista i bonica,
explicada amb sensibilitat. És un tipus de cinema per veure un
diumenge a la tarda amb tota la família a la sala fosca del cinema,
plorar tots junts i donar-se suport mútuament amb petites pressions
i passades de mocadors per evitar que les llàgrimes i els mocs
arribin en mal port i després sortir tots junts del cine tristos i
feliços de què no ens passin aquestes coses... un cinema per
elaborar emocions i deixar-se anar.
De
tota manera, ja esperava que la crítica de les revistes que a mi
m'agraden, Caimán i Dirigido por, no serien gaire condescendents amb
el film i així ha sigut.
Ja
sabia que, la qualificarien de feta amb visió comercial i per tant a
vendre a tots els públics i també que dirien que és sensiblera i
sensacionalista.
Malgrat
tot, jo la recomano a tots aquells que tinguin ganes experimentar un
viatge pel món d'un nen que busca recer en la fantasia, per
sortir-se'n.
MARTINA, opina.
Aquesta obra dirigida per Juan Antonio Bayona està basada en un llibre de l'escriptor Patrick Ness. Per veure-la cal anar-hi equipat de “kleenex” i amb ganes d'obrir-se a l'acte social de plorar en societat, a la foscor de la sala.
Sempre m'ha donat la sensació que parlar de la mort, socialment es veu de mal gust, com si fos quelcom que hom no cal que tregui del seu interior i que en tot cas, s'accepta només quan ja és un fet i la gent ha de donar-te el condol.
Evidentment que la mort generalment és trista, implica una pèrdua humana i no cal banalitzar-ne el to en el qual s'aborda, però a mi, em sembla que culturalment no ens agrada o que fins i tot la neguem. Tot i així, és quelcom que tothom viurem tard o d'hora i que per tant, no entenc aquesta aura de tabú que té.
Mitjançant la fantasia un nen trampeja els seus sentiments i procura fer front a un moment complicat de la seva vida. Viu una situació de bulling a l'escola, afronta la malaltia de la seva mare que evoluciona negativament i que acabarà matant-la, té un pare que no té temps per ell, ja que després de separar-se ha construït una nova vida en una ciutat diferent i una àvia amb qui no s'hi entén.
Tres històries del monstre que, tracten aspectes diferents i donen eines a la criatura per superar els seus turments interns i fer els seus processos per acceptar allò que, la vida li proporciona. A mi personalment m'ha agradat molt com la fantasia i la realitat treballen de la mà, per vestir aquesta tragèdia evidenciant la duresa del moment, però la necessitat de fer-li front.
Reconec però que, no ser molt bé què però que durant la tercera historia m'ha faltat quelcom. Potser un pont amb la segona, o simplement és probable que com que l'abstracció de vegades em costa, al final se m'ha fet un pèl llarg l'escenari del monstre. Malgrat que el repartiment m'ha semblat excel·lent i la narració molt bona, cap el final, no estava gaire connectada amb tot plegat.
"LA PROPERA PELL, ENCETA UN DIÀLEG ENTRE LA FRAGILITAT DE LA MENT HUMANA I LA POTÈNCIA DE TOT ALLÒ QUE D' ALGUNA FORMA O ALTRE, QUEDA ESCRIT, NO NOMÉS EN EL PAISATGE SINÓ TAMBÉ EN LA SUPERFÍCIE DE LES PERSONES, EN LA NOSTRA PELL." Anna Petrus, en la seva crítica, "Tras un nuevo reto" en la revista Dirigido por.. nº471 de novembre.
Espanya, Suïssa 2016.
Guió, Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo.
Intèrprets, Sergi López, Emma Suárez, Àlex Monner, Bruno Todeschini.
Anna
(Emma Suárez, esplèndida) ha d'afrontar l'aparició inesperada del
seu fill Gabriel (Àlex Monner, una revelació), desaparegut fa vuit
anys entre les boires de les terres muntanyoses on viu.
Tret
de la crítica d'en Carlos Losilla, “Volver nunca ha sido fácil”
a la revista, Caimán cuadernos de cine. Nº 104. Octubre de 2016.
Isa Campo i Isaki Lacuesta, directors.
NÚRIA opina
Aquesta
pel·lícula és una gran pel·lícula. Un dels grans encerts de
l'afluència a la cartellera quan arriba la tardor. Crec que en
sentirem a parlar.
Isa
Campo i Isaki Lacuesta poden estar contents i satisfets d'haver estat
capaços de crear un film rodó. Un bon guió, unes molt bones
interpretacions dels personatges principals, conseqüència d'un molt encertat càsting i unes bones eleccions, a l'hora de triar
els elements del llenguatge cinematogràfic. També una acurada banda
sonora al servei de l'ambient evolutiu de la història per tal de
crear el clímax adequat.
La
narració t'acaba captant i llançant-te dins de la història, sense
pietat.
Uns
éssers que desitgen davant de tot, tirar endavant i ser estimats.
Al
marge del fet que la història, està presentada en forma de triler,
és rodona. No és aquesta perfecció allò que m'atreu més del
cinema. Allò que més atreu és la seva capacitat de sorprendre'ns i
remoure'ns, introduir-nos en el trajecte de la història, i
evolucionar amb els personatges d'aquesta fins al final, amb tots els
dubtes, esperances i desesperances que genera la història i la vida
en si mateixa.
Cinema
en estat pur, obra mestra... art.
No
cal explicar de què va la pel·lícula, perquè la virtut de les
bones pel·lícules és que tenen diferents nivells de lectura i
diferents registres interpretatius.
Gràcies,
Isa Campo i Isaki Lacuesta per aquesta pel·lícula!!
MARTINA. opina.
Isa Campo i Isaki Lacuesta són directors i guionistes d'aquesta obra on Emma Suarez i Sergi López fan una actuació destacable.
La història m'agrada molt com està plantejada, ja que, et permet entrar al món intern de cada personatge, sense que algú extern en faci un judici i podent ser, tu mateix, qui vagi construint la narració.
Els fets passen en un poble de muntanya on el fred, la comunitat limitada i el judici popular, de tot el que hi passa és inherent.
Un nen desapareix a 10 anys, d'una situació familiar d'allò més truculenta. Vuit anys després un adolescent de 18 anys, que ha patit una amnèsia que, pot donar-se en situacions traumàtiques infantils. Sembla ser el fill que l'Anna va perdre al mateix moment que, va morir el seu marit i el pare de la criatura.
El noi arriba a un poble de muntanya acompanyat d'un assistent social francès que, va viure quelcom similar a la seva infància. Allà, troba un entorn que l'acull sota sospita i una mare que, està emocionada amb el retorn del fill que mai va acceptar haver perdut. Però, en l'ambient hi ha un dubte constant qüestionant si realment és en Gregori, el nen desaparegut. Qüestionament que també es fa el noi, al llarg de tot un procés psíquic força complicat, fins a entendre què és el que podria haver-li passat.
Des del meu punt de vista, i com darrerament no em canso de dir, una mostra més de la gran qualitat cinematogràfica de la qual disposa el nostre país. Interessant i curt video on parlen els directors i els actors, de la pel·lícula i els seus personatges: https://www.youtube.com/watch?v=Nwc-REDm79k Una entrevista als directors que explica com treballen: https://www.youtube.com/watch?v=Eup8xrL4ut4
Duració,
122 minuts. Premi Festival Donostia 2016 al millor actor, Eduard Fernández.
Sinopsi
Un
director de la Guàrdia Cívil - Lluís Roldán-, s'enriqueix a costa
dels fons reservats del govern. Un sicari alletat per les clavegueres
de l'Estat, - Francisco Paesa – implicat en tota mena de negocis
criminals, protagonitza una il·legal i tèrbola operació
governamental per capturar a Roldán, impulsada pel ministre
socialista, Juan Alberto Belloch.
Basada
en un cas real, succeït entre els anys 94 i 95.
Treta
de la crítica, “En las cloacas del estado” que, Carlos F.
Heredero fa a Caimán Cuadernos de Cine 52, setembre de 2016.
El director i coguionista Alberto Rodriguez.
NÚRIA, opina.
Cert
que, per ser el mateix director de l'excel·lent “La isla mínima”,
aquesta pel·lícula no té la mateixa qualitat, ni claredat
expositiva que aquella.
El
to narratiu, sembla que vulgui facilitar la comprensió per mitjà de
la tria d'un narrador en primera persona. Aquest paper el fa un dels
implicats, Jesús Camoes que se suposa que està inspirat en Jesús
Guimera, un aventurer que va participar en algun dels negocis bruts
de Paesa.
El
ritme es va accelerant, fins a un punt que, si no estàs una mica
assabentada de la successió dels fets, es fa difícil seguir la
narració i lligar caps.
M'ha
semblat una pel·lícula ambiciosa, però poc reeixida, tot i pel que
fa a les interpretacions, algunes com les d'en Rafael Paesa,
interpretada per en Eduard Fernández, ho és molt.
La
caracterització d'en Roldán, l'he trobat molt artificial i poc
creïble.
Penso
que, és el guió i el ritme d'aquesta pel·lícula que grinyola per
tot arreu, o potser jo no estava prou clarivident.
Sóc
conscient de l'esforç que hi ha darrere d'una pel·lícula, tant pel
que fa al treball, com econòmicament i per això, sempre busco els
aspectes positius d'un film. Aquest film, hi ha a molta gent que l'hi
ha agradat.
Sigui,
el què sigui, no m'ha acabat de fer el pes. Com a ficció, no l'he
acabat d'entendre i com a realitat explicada a través d'una ficció
no m'ha aportat res nou, ni interessant.
MARTINA, opina.
Francisco Paesa, interpretat per Eduard Fernández, fa un gran paper en aquesta narració de la trama de corrupció, extorsions i evasió fiscal que, va destapar-se amb el conegut Cas Roldan. Aquest exagent secret que va haver de deixar el país després de la operació més grossa contra ETA, torna al territori nacional i es busca la vida un cop apartat de les seves funcions i ho fa al límit i segurament quasi com una qüestió de venjança contra el govern espanyol. L'operació per la qual Luis Roldán (Carlos Santos), ex-Director General de la Guàrdia Civil, el contracte és per intentar fer desaparèixer, 1500 milions de pessetes robades de les arques públiques. La complicada trama, et fa entendre moltes més coses de les que segurament ets conscient. Perquè, amb gairebé tres hores és difícil explicar la complexitat dels fets. No obstant a mi, em va atrapar i considero que és una interessant lectura del laberint d'aliances i interessos, mitjançant aquest thriller i amb notes d'humor sarcàstic.
Premis:
Cannes 2016, Un Certain Regard, premi FIPRESCI i premi L'Avenir.
Potser, altres premis que, no he pogut acabar de determinar.
Sinopsi
Situat
al Benarés actual, segueix la trama de dues històries separades que
convergeixen en el temps.
La
primera explica la història de Devi i Piyush, companys d'estudis que
es troben en una habitació d'hotel i són interromputs durant les relacions sexuals, per la policia...
En
la segona, els protagonistes són en Deepak i la Shaalu. Ell, és un
noi de Varanasi de la comunitat Dom (una casta baixa de cremadors de
cadàvers), la família treballa en un ghat de cremació al costat
del riu Ganges, en aquest lloc es fa la crema de les pires
funeràries. Deepak estudia enginyeria civil i coneix a Shaalu que,
és d'una casta superior i comencen una relació...
Informació
treta de l'argument de la Wikipedia.
El director i coguionista Neeraj Ghaywan.
NÚRIA opina.
Aquesta
pel·lícula m'ha agradat. És una mirada tendra, lúcida i des de
dins, a l'actual societat de Benarés, amb una joventut que lluita
per conquerir la llibertat, actuant en el dia a dia, segons les seves
conviccions i unes tradicions i dinàmiques socials aclaparadores
que, o frustren les seves expectatives o les fan més difícils.
Se'm
fa molt difícil entendre, com a hores d'ara, una cosa tan aberrant i
sinistre com és el sistema de castes encara sobrevisqui en l'àmbit
real, malgrat fou abolida a l'Índia des de 1950 i consta en
l'article 17 de la seva Constitució.
Aquesta
mirada que, el director retrata cap a la llibertat que fan els joves
m'ha agradat molt, a part que he pogut tenir accés a una realitat
que, altrament no coneixeria i et fa reflexionar sobre com hi haurien
i podrien conviure les tradicions i religions, amb la llibertat de
cada persona.
Tanmateix,
de les històries que desenvolupa el film, per mi la més xocant i
completa, és la de la noia que es cita amb el seu estimat en un
hotel i aquest i allà el seu estimat es suïcida. A partir d'aquí,
ella és extorsionada psíquica i econòmicament, per la mateixa
policia. En aquesta, hi entra tot, la corrupció moral, l'extorsió
econòmica en funció d'una concepció de la dona, masclista cent per
cent: l'assetjament sexual d'un superior a la feina, el servilisme
filial amb el pare...Una societat, encara estructurada pel domini
públic de l'home i on la dona si surt d'allò que s'estableix
explícitament per aquest, té molts problemes i ho passa molt
malament.
La
visió tràgica, però al mateix temps esperançada d'aquesta
història és bonica.
Al
final, m'ha semblat una mica forçat com connecta les històries,
per tal de, tancar-les.
Òpera
prima del director Neeraj Ghaywan que, caldrà tenir en compte i
seguir.
MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula, consisteix un profund retrat de Benarés, la ciutat santa al costat del Ganges. Explica 4 històries creuades que mostren com la tradició, l'emancipació de la dona i les desigualtats de classe són temes que, posen en debat als seus habitants.
Una ciutat que se'ns presenta com a dinàmica, oberta i disposada al canvi. El seu director, Neeraj Ghaywan, ha fet el seu tribut mitjançant una coproducció francesa i reivindica que és una pel·lícula diferent del gènere de Bollywood que abunda al país.
Una obra molt completa; té molta llum, és trista i alegre, dura i tendre, real i sorprenent. Per tant una bella metàfora sobre la vida, que en aquell indret concret té una dimensió coral i en constant canvi.
Personalment, m’ha submergit en un relat que reivindica el canvi social i la capacitat de superació dels seus protagonistes. El que a més mitjançant la poètica i una commovedora essència fa un enfocament preciós sobre la vida.
Per completar la fitxa tècnica, una altra sinopsi i obtenir més informació
Espanya, 2016 Guió: Raúl Arévalo i David Pulido. Duració: 92 minuts. Thriller o triler.
Sinopsi
Madrid,
agost de 2007, Curro entra a la presó per haver participat en un
atracament en una joieria. Vuit anys després surt i tot just està
intentant refer la seva vida, quan apareix un personatge desconegut,
Jose que, el portarà a través de l'odi i la venjança, a un viatge
al passat, on hauran de remoure la merda d'aquest i tots dos hi
acabaran enfonsats.
Això no és un tràiler corrent, però és un fragment essencial per entendre aquest triler.
L'actor, director i guionista novell, Raúl Arévalo.
Núria, opina.
Aquest
film té un bon guió i una bona direcció. És cinema espanyol del
bo i millor, fa un retrat de les parts més fosques de l'ànima
humana, les de l'odi i la venjança que, no ens deixen viure fins que
l'hem perpetrada i quan ho hem fet... morim literalment, perquè la
nostra ànima queda colgada en la foscor i mai més podrem estimar,
si no ens redimim d'alguna manera.
La
construcció de la narració en forma de triler i amb un guió
immillorable, ens permet durant els primers 30 minuts, avorrir-nos i
cansar-nos d'uns personatges, bastant sòrdids i força misteriosos
i inquietar-nos, i canviar de posició a la butaca del cinema, per
deu minuts més tard, entrar en una espiral d'esdeveniments, on al
final tot queda perfectament lligat i encaixat, en un puzle complex,
però no complicat que ens deixa astorats a la butaca quan s'obre el
llum i podem fer, buf !.
Hi ha
dues coses d'aquesta pel·lícula que m'han semblat genials, el guió
i l'actuació del protagonista, Jose, interpretat per Antonio de la Torre que,
dibuixa un personatge fred i calculador que es deixa arrossegar per
una passió trossejadora. Ell, la porta com un secret, però la
seva vida, gira al voltant d'aquesta sense cap altre objectiu, durant vuit anys, brodat. Llàstima que al cinema no serveixi de res fer un bon aplaudiment
i un bravo...
Ah, per
cert, en la meva opinió i sense voler-ne desmerèixer cap, ni
desacreditar ningú, L'Enric Ros al Quèfem de 09/09/2016, afirma que en Jose està enamorat deL'Anna, la dona del Curro.. L'Anna, crec que, només
és un pretext per arribar al Curro per tal de portar a terme el seu atac de venjança, no hi ha amor, ni enamorament, ni n'hi pot haver.
MARTINA, opina.
Val a dir que aquesta obra està molt ben considerada per la crítica. Segurament per la gran feina d’un director que, ens presenta la seva primera gesta en aquest rol. Raúl Arévalo ha canviat de registre i ens mostra que no només sap actuar sinó que és capaç de dirigir de manera intrigant i original, un relat fosc i inquietant, sobre un personatge ferit i a la recerca de venjança per uns esdeveniments del seu passat.
M’agrada com el relat està fet a la inversa. Es construeix mitjançant uns personatges aparentment senzills que, es presenten força reals i que van deixant entreveure el molt més enllà de cada una de les conseqüències d’un entramat de causes que, finalment descobriràs que tenen un gran efecte a la vida del personatge principal.
Aconsegueix crear un ambient que de per si està carregat i que no podràs entendre’l del tot fins que no s’acabi la pel·lícula. És a dir una d’aquelles obres que et fan estar-ne dintre fins que arribin els títols de crèdit.
Personalment m’ha agradat la trama tot i que més enllà em sembla que busca una reflexió feixuga, profunda i obscura de determinats comportaments irracionals. Retrata una part trista i extremadament salvatge d’un home que té com a objectiu, tenir com una mena de recompensa o satisfacció les seves penes o desgràcies.
Crítiques, fitxa tècnica i altres informacions del film a pàgina de Filmaaffinity:
EUA, 2016. Guió, Woody Allen. Interprets: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Sheryl Lee. Duració, 96 minuts.
SINOPSI,
interpretada per Angel Quintana.
En
Café Society, som els anys 30 davant del somni americà que, està
omnipresent en el cor de diferents societats. A Hollywood, el glamur
tot ho disfressa, Bobby _ àlter ego de Woody Allen-, vol visitar al
seu oncle per poder abandonar la seva grisa existència de la seva
família jueva. A Los Angeles, existeix la possibilitat de conquerir
el món, però també és possible descobrir-hi el costat amarg dels
somnis.
En
mig d'aquest món sorgeix l'enlluernadora Vonnie que, és la
secretària del tiet de Bobby- genial Steve Carell-. Ella sembla
recrear els ressons d'una certa edat de la innocència del cine, però
el seu amant és un productor ambiciós que, no para de parlar de les
seves trobades amb Fred Astaire i Ginger Rogers o del contracte que
pensa tancar amb Joel McCrea. Davant d'aquest món, a la Costa Est,
operen les bandes de gàngsters que conquereixen els baixos fons i
converteixen els locals nocturns en tapadores del somni i l'aparença.
La família de Booby està marcada per la delinqüència i per una
tragèdia familiar. Els nous herois romàntics de Café Society es
mouen per mitjans intel·lectuals, entre els rituals de les famílies
jueves, al costat d'especuladors de poca monta. Volen auto imposar-se
els seus somnis, però estan condemnats al fracàs. Només la
malenconia que provoca l'absència pot avivar la flama del que és
irremeiablement perdut.
Angel
Quintana a Cuadernos Crítico de la revista Caimán Cuadernos de
Cine. Julio-Agosto de 2016. Nº 51 (102 ) Traducció meva.
El director, Woody Allen
NÚRIA opina.
Una
nova pel·lícula d'en Woody Allen com sempre i com si el temps no
passes per ell, fresca, intel·ligent i ben feta... i cada vegada més
clàssic, si entenem per clàssic un cinema ben fet que aprèn i usa
de les seves fonts, i és a temporal per l'espectador.
Sense
que arribi a ser una pel·lícula genial o una obra mestra, és una
de les seves millors pel·lícula dels darrers anys, pel meu gust.
Crec
que, el genial d'aquest director és que, arribi a fer una pel·lícula
cada any i aquesta sempre estigui bé, encara que unes siguin més
bones que altres.
A
en Woody Allen no se li acaben les idees i sempre té una nova
història per explicar-nos. Un director que, no té cap ambició per
trencar quotes de públic o guanyar premis, però si per, explicar
les històries que a ell li agraden i continuar fent cine.
Les
seves pel·lícules, sempre crítiques amb les classes socials que
ell coneix que ell tracte, amb un sentit de l'humor que és allò
que, més aprecio d'ell.
És
un film per passar una bona estona i gaudir d'una història d'època,
els anys 30, ben explicada.
MARTINA opina.
Woddy Allen, en la seva obra més pòstuma novament ens mostra, la seva predilecció per l'estil de la gent de New York. Després de tants anys seguint-li el rastre a aquest artista, crec que he entès que ell podria separar els Estats Units o fins i tot, la humanitat, en dos estils de persones: els de la ciutat que ell defensa a ultrança i vesteix sempre amb carisma, fonaments i gent cultivada, i els de l'elit fetitxista, extravagant i consumista fins a l'absurd. És a dir, els de New York i els altres. El món intern d'aquest artista m'agrada, em diverteix i sempre em pregunto, com se li deuen ocorre les històries que ens explica. En aquesta obra vaig pensar que, era un romàntic, extremadament optimista, que sense tabús, ens justificava com es podia estar enamorat, de dues persones a la vegada. A més a més, ens retrata també el món de Hollywood des de l'òptica pròpia. Mitjançant la història d'un jove jueu provinent del Bronx que, volia provar sort a la ciutat de l'èxit i la fama. Ens argumenta, perquè ell considera que és molt millor el rerefons, i fins i tot la moral dels rics New York. En definitiva, pels amants del seu cine ens trobem en el moment dolç, de la fabulosa cita anual, amb el nostre cada dia més madur, Woody Allen. En aquest link, podeu trobar la fitxa del Verdi on hi ha informació bàsica i interessant d'aquest film: http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/cafe_society_bcn.pdf
