dissabte, 27 de juliol del 2019

THE DEAD DON'T DIE. Los muertos no mueren. Director Jim Jarmusch.


UN DIVERTIMENT. AMB CLASSE, COHERÈNCIA I INTEL·LIGÈNCIA.

Paraules d'en Quim Cases en el seu article, “Zombis, katanas, pausas y música country”, per la revista Dirigido por... Juliol i agost de 2019.


Director i guió, Jim Jarmusch
Música, Sqürl.
EUA, 2019.
Duració, 105 minuts.


Cançó que dóna títol al film, composada per aquest per Sturgill Simpson:

SINOPSI

Una afable localitat de Centerville passa alguna cosa estranya. La lluna vigila permanentment sobre la línia de l'horitzó, les hores de llum solar s'estan tornant impredictibles i els animals s'estan començant a comportar d'una manera estranya. Ningú sap per què. Els informatius de la televisió són desconcertants i els científics estan preocupats. Malgrat això, ningú és capaç de predir la més gran i estranya invasió que aviat patirà Centerville: els morts, ja no són morts. S'alcen de les seves tombes i ataquen salvatgement als vius per devorar-los; i la gent del lloc que es creia que vivia una vida tranquil·la, s'hauran d'espavilar per lluitar per sobreviure.
Tret de la fitxa dels cinemes Verdi i traduït per les autores.



El director Jim Jarmusch

NÚRIA opina.
En Jim Jarmusch és un director que m'agrada molt, perquè és molt creatiu i pot canviar de registre en cada pel·lícula, sense que això destaroti el rumb de la seva trajectòria artística dins de l'anomenat cinema independentment. Tampoc té manies a l'hora de barrejar els gèneres i traspassar fronteres.
Crec que es força indiscutible que la seva amplia i densa cultura cinematogràfica li permeten tota mena de “cameos” i referències afegides en les seves pel·lícules, sense cap prejudici. També aquesta qüestió és un divertiment més, dins concretament d'aquest film, que n'està ben farcit, descobrir-los és un repte més.
Podem prendre'ns la pel·lícula com un simple divertiment i broma per passar una bona estona o bé li podem buscar un valor metafòric i simbòlic de la narració i dels personatges, també aquest pot ser un entreteniment més.
Molt recomanable per gent que li agraden tota classe de pel·lícules i històries, i coneix al director.
Bon estiu!

MARTINA opina.
Personalment m’ha semblat un divertiment per part del director, amb companyia de tota la gent que ha participat en aquesta fantasia plena d’ironia, però la que, no m’ha persuadit gaire i menys encara entusiasmat. És una proposta fresca, clarament sarcàstica i de fàcil lectura. Tot i això, crec que no té prou ritme i avança extremadament lenta, fins a fer-se fins i tot avorrida.
Amb referències constants a tots les icones del cinema de zombis, vestint una trama sense massa fons tal com és propi d’aquest registre, el relat acompanya un retrat irònic de la societat americana i d'un dels gèneres que, constitueixen tot un mite entorn de l'entreteniment, com a producte de consum massiu.
Una obra pròpia de cinema refinat, per erudits de la mofa i amants d'aquest exquisit i talentós autor, si hi penso amb una mica de profunditat, reconec que em sap greu no haver-hi trobat la porta adequada per entrar en el relat.

Més informació i crítiques:









Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 22 de juliol del 2019

RENDA BÂSICA UIVERSAL. Cop d'Ull 2019: debati'm la renda bàsica universal.


SENSE L'EXISTÈNCIA MATERIAL GARANTIDA, SENSE AUTONOMIA ECONÒMICA MÍNIMA. LA LLIBERTAT NO ÉS POSSIBLE.

Tríptic de difusió de la Xarxa Renda Bàsica. redrentabasica.org
Debat a càrrec de Sergi Raventós, doctor en Sociologia i treballador social.


EN AQUESTS links trobareu les dues propostes:
Documentals: 

1- FREE LUNCH SOCIETY. Come, come basic income. FILMIN.

2- VIURE de RENDA BÀSICA. Carles Solà. “30 minuts”. Producció TV3.
En el marc de les jornades “Cop d'Ull 2019”.  17/7/2019.

NÚRIA opina.
Una antiga amiga meva i participant de les tertúlies, fa molts dies que intenta que llegim i aprofundim amb aquest tema. Té raó i ens hi haurem de posar.
Vista aquesta petita introducció que hem fet al tema, amb la nostra assistència en aquest debat, se m'ha obert el cuc de la curiositat i d'inscriure molts interrogants que tinc sobre el món actual i el del futur, en el marc d'aquesta proposta.
Si com està vist no som capaços de canviar les estructures fonamentals del funcionament econòmic i materialista d'aquest món, i vista i analitzada d'una forma superficial, però evident, haurem d'admetre que, hem de fer alguna cosa perquè el món pugui subsistir al declivi evident i constant que està patint. La solució no és ni trumppiana, inspirada per les teories de l'individu d'Ayn Rand, amb el principi i final del fet que... “se salvin els millors i que siguin capaços”. Perquè al final, aquests i la seva descendència, no podran estalviar-se de ser arrossegats pel pes de la Terra enfurismada i la massa afamada i desolada.
Per això aquest és un debat polític que afecta les dretes, per salvar el millor possible els seus interessos, i a les esquerres, per salvar els interessos del més gran possible nombre de gent.
Per això és molt necessari posar-se ja a pensar i debatre sobre el tema i a exigir els nostres polítics que deixin de fer els indolents i gamarussos i es posin a fer feina per la gent que, els a posat on són.
Us recomano molt els dos documentals que podeu veure quan vulgueu, on line.

MARTINA opina.
Aquesta setmana la Núria va fer una proposta diferent, en el Zumzeig de Sants, podríem veure una sessió dedicada a la Renda Bàsica Universal. Aquesta ens oferiria un preàmbul, on un representant d’una entitat que es dedica a promoure aquesta idea a Catalunya, ens faria un parlament inicial. Després veuríem un tros del documental «Free lunch society» i un altre de 30’ de TV3, amb de nom «Viure de la renda bàsica». Arribat aquest punt van tallar la projecció per fer una reflexió conjunta, que a mi personalment em va avorrir i no aportar res de nou, per poder recuperar el film del primer dels passis que, havia quedat a mitges. No vull semblar altiva, pedant ni destructiva, però el debat d’esquerres on es vol solucionar la pobresa, convencent als rics, que han d’accedir a un repartiment millor del patrimoni mundial, em deprimeix.
Quant al plantejament del film, m’ha fet pensar i el recomanaria. Posa en escena l'aplicació pràctica d’aquest concepte a un país europeu, a un d’Africà i d’una versió que es fa servir a Alaska.
Per acabar volia comentar que fa uns dies estava amb un amic, que em va explicar una teoria d’aquestes que no ser fins a quin punt estan fonamentades, però que em va agradar. Penso que serveix per explicar el cicle de la riquesa en tres generacions: la primera, acumula patrimoni gràcies a l’habilitat, l’estalvi i al treball. La segona, encara entén el valor de les coses, ja que, els seus successors són molt reservats en les despeses, però viuen amb moltes mes comoditats que els hi garanteixen una estada còmoda al món gràcies al llegat familiar. I la tercera, s’ho gasta tot, tant com pot i sense miraments. Explico això, ja que crec que en els tres casos que ens ensenya el relat del documental, he entès que aquesta idea és molt diferent si l’apliques a un país o a un altre, i segurament aquesta simplista lectura del que comentava el meu amic, pot donar elements per reflexionar-hi.
I per acabar volia comentar que des de fa temps que aquest 20% de la població mundial que acumula més de 65% de la riquesa mundial, demostra que no li importa el dia de demà, ni del planeta ni dels altres habitants de la terra. Però que a diferència d’altres temps, avui dia, no crec que siguin tampoc els qui tenen el poder del coneixement. Motiu pel que fa temps que, he deixat de creure que el que cal és el diàleg i entenc que simplement calen restriccions o una estratègia menys permissiva.

Vols saber més sobre la renda bàsica?:



Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 15 de juliol del 2019

YESTERDAY. Director, Danny Boyle.


SEMPRE INTENTO FER PEL·LÍCULES QUE SIGUIN HIPNÒTIQUES QUE, T'ATRAPIN PERQUÈ T'OBLIDIS QUE EL MÓN EXISTEIX DURANT LES DUES HORES QUE ESTÀS AL CINEMA. CREC QUE EL CINE ÉS HIPNÒTIC PERQUÈ ÉS UNA IL·LUSIÓ.
Paraules d'en Danny Boyle dites en una entrevista feta per Gabriel Lerman i publicada al Magazine de la Vanguardia, 14/7/19.


Guió, Jack Barth.
Regne Unit, EUA, 2019.
Duració, 116 minuts.


SINOPSI
Ahir tothom coneixia als Beatles. Avui Jack és l'únic que recorda les seves cançons. Aquest músic que malviu en una petita localitat costanera d'Anglaterra, s'ha resignat a renunciar als seus somnis. Però, després d'una misteriosa apagada de llum mundial, es desperta en una línia alternativa del temps on els Beatles mai van existir. Llavors serà la seva oportunitat per fer-se famós i ric al ritme de les mítiques cançons del quartet de Liverpool.
Tret de la fitxa del cine Verdi, traduïda i amb algunes variacions. 

El director Danny Boyle.
NÚRIA opina.
Una pel·lícula d'entreteniment amb un guió ben fet i les cançons dels Beatles com a música conductora i leitmotiv d'aquesta producció.
Una opció estiuenca per passar una estona agradable i gaudir de la música.
Per completar l'opció han afegit una història d'amor incomprès, amb final feliç que, potser no feia falta, però ben segur que, a molta gent li agradarà i farà la pel·lícula més rentable.
Una opció de cartellera que no cal desestimar perquè està bé.

MARTINA opina.
Estic d’acord amb el que comentàvem amb la Núria tot sortint, i que és que aquesta comèdia és de fàcil digestió, narrada de manera estructurada i ideal per un vespre d’estiu, on la calor tampoc et permet massa trànsit d’idees. Cinema d’escola i fet per l’entreteniment. Tot i això, n’he tret algunes conclusions durant els dies posteriors que, m’han fet pensar que té alguna cosa més.
L’argument es construeix mitjançant un relat senzill, on en el món del protagonista tot i que ahir tothom coneixia els Beatles, quan el Jack es desperta a l’hospital després d’un desafortunat accident amb bicicleta, resulta que al seu entorn d'avui, ningú no sap qui són. D’aleshores en endavant se li obren un munt d’oportunitats que ell experimenta i juga amb tot el que això implicarà.
I doncs, he pensat en el fet que, em sembla adequat el to amb el qual reivindica el rol femení, envers un rol masculí, a qui critica de manera subtil presentar-lo com un ésser no emancipat i depenent del tot, encara passats els trenta, del vincle familiar. També m’agrada com situa un personatge descendent d'immigrants, dintre el mapa de l’Anglaterra actual, sense tabús i amb l’elegància de poder esprémer el sentit de l’humor.
En resum, no l’he trobat per morir-se de riure, però sí una obra que juga amb una dosi d'imaginació abundant, narrat amb qualitat i creant una atmosfera càlida que acompanya la intenció de fer-ne d’allò, una història amb una bona dosi de sentit de l’humor.


Entrevista amb el director:
Més informacions i crítiques: https://www.filmaffinity.com/es/film358100.html



Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 8 de juliol del 2019

CAPHARMAÜM. Directora, Nadine Labaki.

ÉS IMPOSSIBLE NO ADMIRAR AQUESTA PEL·LÍCULA, PLENA DE TRUCS, PERÒ TAMBÉ PLENA D'ENCERTS DRAMÀTICS.
Salvador Llopart, crònica del Festival de Cine de Cannes, 18/05/2018. Publicat a la Vanguardia. Cultura.

Guió, Nadine Labake, Jihad Hojeily, Michelle Kesrouani.
Duració, 126 minuts.
Líban 2018.
Festival de Cannes 2018, Premi del Jurat.

 

SINOPSI
Un nen de dotze anys Zain, denuncia als seus pares. El jutge li pregunta per què davant d'ells i li diu que, per haver-li donat la vida.

DEL TÍTOL
Significat de Cafarnaüm: Confusió, barreja desordenada.
Etimologia: Nom pres de la localitat de Galilea del mateix nom, vora el llac Tiberíades (en hebreu Kefal Nahum, "vila de la consolació"). Jesús hi residí després d'haver deixat Natzaret, i fou el centre de la seva activitat apostòlica a Galilea.
Tret de Rodamots. Cada dia un mot:  http://rodamots.cat/cafarnaum/

L'actriu i directora, Nadine Labaki.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula impacta, ja que, la història que narra ho és. Ho fa de manera tal que pretén tocar-te la fibra sensible, i en el meu cas, ho ha ben aconseguit.
Una història de misèria, pobresa, desamor, desemparo i desesperació, interpretada magníficament per un nen que t'acaba de robar el cor, com no podia ser d'altra manera.
La crítica ha estat molt controvertida amb el judici d'aquesta pel·lícula, algunes l'acusen de tramposa per jugar amb la part més sensiblera de l'espectadora i vendre-la a la mala consciència occidental...
Sigui així o no, cosa de la qual no n'estic convençuda, ni a favor, ni en contra d'aquesta afirmació, aquesta part del món que ens mostra existeix, tant si ens agrada com si no.
A mi la pel·lícula m'ha agradat, tot i que potser em sobra el plantejament radical i deixat anar com si no passés res, de la pregunta que el nen els fa als seus pares, del perquè li han donat la vida?
Pregunta molt complexa que no es pot contestar impulsivament i des d'una perspectiva individual i d'un món de benestar, encara que estigui en crisi. És aquesta, al meu entendre, la part més feble i vulnerable de la història, que la desmereix i li treu valor.
Jo li contestaria ràpidament al nen que fa la pregunta, després de veure la meravellosa persona que és.

MARTINA opina.
Aquesta obra de l'artista Libanesa Nadine Labaki és un relat estrident, provocador i amb un alt contingut polític.
Durant tot el desenvolupament de la trama, la dimensió de la tragèdia no fa res més que augmentar. No pots reposar i de la pena, passes per totes les etapes que pugui tenir la compassió.
El protagonista, un nen d'uns 10 o 11 anys, fa un treball excepcional i crec que tot i la seva duresa, aporta un punt de vista molt interessant a un debat molt actual.

Lacerant crìtica:

Crítiques variades i oposades sobre aquest film:
Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 30 de juny del 2019

Mid90s. EN LOS 90. Director, Jonah Hill.


DESPRÉS DE TOT, JONAH HILL TAMBÉ HA FILMAT UNA ELEGIA PER UNA FORMA DE VIDA, EL RETRAT DEL FINAL D'UNA ÈPOCA.
Paraules de Carlos Losilla en el seu article, “El mundo del que venimos”, parlant d'aquesta pel·lícula per la revista, Caimán Cuadernos de Cine, juny 2019.

Guionista, Jonah Hill
EUA, 2018.
Duració, 84 minuts.

SINOPSI
Stevie, un noi de 13 anys que viu a Los Angeles dels anys 90, passa l'estiu entre els problemes i exigències de la seva família i divertint-se amb un grup nou d'amics que ha conegut en una botiga de skate
Tret de Filmaffinity, adaptat i traduït per una de les autores del blog.


El director, Jonah Hill.

NÚRIA opina.
Es fa difícil ara i en els pròxims dos mesos, en els cinemes de la ciutat de Barcelona, veure allò que a unes els interessa, o estan molt poc temps en cartellera, o les projecten en horaris impossibles per la gent que treballa.
Així ens hem perdut, “La ceniza és el blanco más puro”, Jia Zhang-ke, “La ciudad oculta”, Victor Moreno, “El pan de la guerra”, Nora Twomey, i tantes altres...
Molta oferta i poques opcions de trobar obres sinceres i que expliquin coses interessants, molta supèrbia i poca veritat.
Precisament aquest film que he anat a veure sense massa interès pel tema i fent un esforç per trobar alguna cosa que ens pogués interessar en cartellera, ha resultat que, aquesta ha estat una molt bona opció.
La pel·lícula fa una interessant anàlisi dels grups d'adolescents que fan dels carrers el seu hàbitat, a través d'un noi de tretze anys i un grup skaters que serà el seu refugi i la seva iniciació a certs aspectes de la vida.
Seguint les pautes actuals de defensa de l''individualisme i d'evitar fer judicis morals, la pel·lícula que es mou dins d'aquests paràmetres, fa una aposta sincera per mostrar-nos les parts més nobles de la “pandilla” i de cadascun dels seus components sense carrincloneria, ni sentimentalismes.
Una pel·lícula, on els dos elements que component la narració, allò que es vol explicar, com s'explica, resulten perfectament equilibrats i verídics, i conformen una obra ètica i estèticament digna i de qualitat. Primera pel·lícula d'un actor que no tenia el gust de conèixer.
No em vaig fer gaires expectatives amb aquest film i després ha resultat que, com més hi penso, més m'agrada. 

MARTINA opina.
M’ha agradat, perquè és un relat que sap enfocar allò que vol explicar, centrant-se a fer una fotografia d’una dècada determinada, on a més a més i personalment, m’ha sigut molt fàcil sentir empatia. Ja que per generació, estic propera en aquells temps.
Tot i que no és un obra per pensar-hi massa, crec que aporta una visió prou amplia de la dimensió on evoca la seva panoràmica, la d'una família atípica on conviuen a la llar dos adolescents, amb una jove mare.
I sobretot, li poso bona nota a un final, que pel meu gust, està molt ben trobat que, demostra qualitat en l’ús dels recursos d’aquest art i permet que l’espectador acabi el seu trajecte sentint que ha valgut la pena entrar en les misèries dels altres.
En resum; una opció de cinema que afegeix melodia a l’hora de teixir una història, amb fantasia i un toc delicat.




Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 15 de juny del 2019

ELISA y MARCELA. Directora Isabel Coixet.


COIXET SIMPLEMENT HA FET UNA LECTURA DEL PASSAT DES DE CODIS VISUALS, MORALS, SOCIALS, SEXUALS I FINS I TOT SINTÀCTICS DEL PRESENT.
Paraules d'en Javier Ocaña, en el seu article pel País, “La mirada errònea”24/5/19. L'interessant artícle en qüestió: https://elpais.com/cultura/2019/05/22/actualidad/1558532260_304786.html

Duració, 118 minuts.
España, 2019.


SINOPSI

El 1885, Elisa i Marcela es coneixen a l'escola on una treballa i l'altra estudia. Allò que comença com una gran amistat, s'acaba com un gran amor que han de viure d'amagat. Els pares de Marcela sospiten d'aquesta relació i l'allunyen durant un temps. A la seva tornada el retrobament és màgic i decideixen viure juntes. Davant la pressió social i les xafarderies, ambdues decideixen fer un pla: Elisa deixarà el poble durant un temps per tornar convertida en Mario i poder casar-se amb Marcela a Acoruña el 1901, però no tot serà tan fàcil per un amor no reconegut socialment.
Tret de la sinopsi adaptada i publicada per Filmaffinity.




Natália de Molina, Isabel Coixet i Greta Fernández.

NÚRIA opina.
En dues setmanes, dues pel·lícules basades en vides i fets reals que no acaben de reeixir, en el seu intent de construir un relat dels fets que transpiri autenticitat.
Tothom que coneix la meva admiració i predilecció per aquesta directora, no pot acusar el meu relat d'estar tenyit per les darreres i potser desafortunades opinions públiques, d'aquesta directora.
Tota aquesta parafernàlia per justificar la meva decepció amb l'última pel·lícula de la Coixet.
El relat construït amb unes imatges molt cuidades estèticament i boniques, està centrat en la intimitat de dues dones que s'estimaven i volien viure juntes com a parella, o si més no que, la gent les deixés tranquil·les i no s'hi posessin en allò que feien a dins de casa seva.
Per no ser excessivament severa en jutjar una pel·lícula on darrere hi ha molt de treball i esforç, diré que hi ha alguna cosa que em distancia de tal forma del relat que no me'l fa creïble, i quan això passa, es perd la màgia del cinema i no vivim la història de la pel·lícula.
Potser, té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un film pensat com a telefilm per a Netflix i per ser projectat en la pantalla petita.

MARTINA opina.
Per alguna raó que no vull indagar defenso a aquesta artista quasi incondicionalment, n’espero la seva següent obra amb interès i sóc plenament conscient quan assec a la butaca del cinema a veure'n la proposta que, sortiré d’aquella sessió ferida, tocada o havent digerit sense pena ni gloria un drama. Ser que els seus relats són profunds, viatjant entre entranyes d’històries seleccionades per ser explicades i que tenen contingut molt més enllà de les coses que marxen o parlen.
Fins i tot m’irrita quan sento perjudicis sense fonament contra ella, que l’ataquen discrecionalment i francament crec que amb especialment amb aquesta cineasta hi ha masses d’aquestes vomitades de gent irritada no ser ben bé el perquè. M’atreviria a dir que perquè és dona, perquè s’ha guanyat la fama fora del circuit nacional de manera independent o perquè parla de coses que no sempre són dolces o simpàtiques.
En tot cas hi ha d’haver gustos per tot i tothom, i en la meva història d'ençà que vaig veure “La vida secreta de les paraules", reconec haver entès que el cinema era un llenguatge que necessitava. D’aleshores ençà, cap altre de les seves obres m’ha deixat aquesta mateixa petjada. M’agrada seguir el seu treball però normalment no m’atrapa.
I no puc negar que aquesta obra m’ha avorrit, se m’ha fet reiterativa per la temàtica del seu relat i m’ha semblat excessivament mesurat un ritme que avança sense ganes de viure. Dit en altres paraules; considero que és capaç d'encendre una flama necessària, fa una fotografia que immortalitza una injustícia i reclama el fet de poder sentir-nos lliures. Tot i això, pel meu gust, ho fa amb rastre arcaic i que no em sembla de debò.
Sense perjudici amb aquests i altres ingredients crea, al meu entendre, una obra artística. On cada imatge que s’enllaça és un joc estètic, creat amb imatges buscades i la cerca d’elements que parlen simbòlicament. Tinc la sensació d’haver observat aquest espectacle, sense voler formar-ne part. Vull dir que, en el meu interior no m’ha creat cap rebombori i senzillament, m’he disposat a ser, una espectadora d’aquelles que no traspua cap sentiment. 

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity: 

Publicat per a Cap comentari:

LA CORRESPONSAL. Director Mathew Heineman.


HEINEMAN NO VOLIA FER UN BIÒPIC CONVENCIONAL, PERÒ PIKE I L'OPERADOR ROBERT RICHARDSON, SEMBLEN MÉS CONVENÇUTS QUE ELL.
Paraules de Jordi Costa, “La guerra privada de Marie Colvin”, pel País Cultura, 31/5/2019. 
Un molt bon càmara: https://g.co/kgs/eVm9TV


SINOPSI
Marie Colvin reconeguda periodista pel seu treball en diferents conflictes bèl·lics. Testimoni de moltes cruels batalles actuals, sobretot dels que va succeir a l'Orient Mitjà; tenia el respecte dels seus companys de professió i dels lectors per la seva valentia i humilitat. Malgrat això en la seva vida personal era força caòtica i autodestructiva. A Sri Lanka va rebre l'impacte d'una granada que li va fer perdre un ull que, el `portava tapat en un característic pegat negre. Freqüentava les festes de l'alta societat londinenca tot i que la detestava, on bevia molt. Fins que, un dia rep un encàrrec molt perillós, anar a fer de corresponsal amb el conegut fotògraf de guerra Paul Conroy (Jamie Dornan). Junts viatgen a Síria a la ciutat d'Homs on hi ha el punt àlgid de conflicte, on aprendran el veritable cost de la guerra tan físicament, com psicològicament.
Tret del Fimaffinity, adaptat, traduït i retocat.



El jove director Mathew Heineman.

A l'esquerra l'actriu Rosamund Pike i a la dreta Marie Calvin, corresponsal.

NÚRIA opina
El valor real d'aquesta pel·lícula rau més amb la seva intencionalitat que, no pas en allò que aconsegueix transmetre't a través de la seva narració cinematogràfica. Una dona reportera de guerra que busca explicar al món, la realitat d'aquesta per mitjà del testimoni “in situ” dels seus diferents agents. Buscant les qualitats de la pel·lícula i la seva raó de voler ser, aquesta és l'única que buscant, buscant, he trobat. Així i tot, l'argumentació que la podria sostenir la trobo fluixa.
Sí que m'ha agradat molt, la interpretació de l'actriu Rosamund Pike fa de Marie Colvin, ja que, salva força la pel·lícula amb la seva autenticitat.
Una llàstima per un personatge tan interessant, tant per la seva trajectòria professional, com per la seva vida personal que, no hagi pogut tenir el seu homenatge amb una pel·lícula més regida.

MARTINA opina.
Hi ha relats biogràfics que et permeten entrar en una vida aliena, explorar els horitzons i límits d’un tercer i fins i tot viure les qüestions d’aquell, amb la fredor de comprendre'n les raons, però no, haver-ne hagut de triar les condicions. Identifico en aquesta obra molts d’aquests ingredients.
Aquest relat on periodisme, guerra, desolació i un constant patir dels altres , es constitueixen com teló de fons necessari per ubicar un personatge contemporani que crec que forma part de la història del segle XX.
En concret se centra en el relat de la vida de Marie Colvin, mitjançant un diàleg entre un rol instrumental d’informador i la vida d’una senyora que, el seu entorn li reclama deixar de fer el què fa. Una dona de 54 anys, qui era una celebrada reportera de guerra i va morir el 2012 a Síria. La història es construeix amb un relat que, s’inicia quan ella anteriorment havia perdut un ull a Sri Lanka.
A mi personalment conèixer aquesta història m’ha remogut les entranyes, sobretot per les imatges dels llocs on aquest personatge va invertir la seva vida professional, però també per la dignitat amb la qual defensa la creença del dret a viure la seva pròpia dimensió. En valoro positivament que el relat no jutja, però et dóna prou elements per fer-te’n un judici. Per mi l'equilibri necessari que mereix qui vol ser informat.
Per altra banda també m’ha generat certes controvèrsies, algunes difícils d’identificar-ne les causes, però d’altres em sembla que tenen a veure amb un tema de gènere. Si hi reflexiono, identifico a més que, no comparteixo la voluntat de posar fil a l’agulla a la profunditat de moltes tesis que, mitifiquen personatges que duen la seva vida a l'extrem. 

Crítiques variades i contraposades:












Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)