LA BODA de ROSA. Directora, Icíar Bollaín.

UNA TRAGICOMÈDIA QUE ET CALA, DES DE LA PRIMERA SEQÜÈNCIA FINS A L'ÚLTIMA, SENSE CAP ESCLETXA, PERFECTE EN TOTS ELS ÀMBITS ARTÍSTICS, PRECIOSA, DIVERTIDA, ACLAPARADORA, ABSURDA, FESTIVA I DIABÒLICAMENT ATERRIDORA I FELIÇ...

Paraules d'en Javier Ocaña, per la seva crítica del 21/08/20 per El País.

Guió, Icíar Bollaín i Alicía Luna.

España, 2020.

Duració, 90 minuts.

SINOPSI

La Rosa està a punt de fer quaranta-cinc anys i s'adona que, ella només ha viscut pels altres i decideix marxar, per poder fer realitat els seus desitjos. Però molt aviat descobreix que la seva filla, el seu pare i els seus germans tenen uns altres plans i que canviar la seva vida no és tan senzill.

Tret de Filmaffinity i traduït.

                                                          La directora, Icíar Bollaín.

El cine reivindicatiu de la Bollaín aposta amb força per la recerca de la felicitat d'una mateixa i és tot un al·legat a favor de la independència personal de l'ésser humà.

Paraules de l'Albert Galera a la seva crítica a la revista Dirigido por... de setembre de 2020.

NÚRIA opina.

A la fi hem pogut tornar a veure una pel·lícula en una sala de cinema, aquesta ha sigut la primera després de confinament i esperem que no sigui l'última i que el nostre blog, pugui recuperar la seva activitat.

Que aquesta fos la nostra primera pel·lícula, ha estat una bona elecció. En aquests temps que corren, resulta difícil trobar motius per tenir una visió del nostre l'horitzó com a conjunt social gaire optimista o esperançadora, per això resulta gairebé essencial centrar-se en les petites coses i buscar una sortida personal que ens permeti lluitar per millorar la nostra vida, dins de l'àmbit privat. Potser és un bon començament.

Aquest plantejament m'ha semblat una mica naïf, però sincer i sobretot entranyable, en tot el seu desenvolupament.

Una bona narració, un bon ritme, unes molt bones interpretacions i un bon desplegament cinematogràfic, completen un conjunt per un film que està bé anar a veure i tenir en compte.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula amb color, alegria i un relat amb contingut reivindicatiu, em sembla una sessió ideal per recuperar el nostre pas per les sales de cine.

Caminar pel film amb humor entra bé, el repartiment fa una feina excel·lent i la història passa sense més, de forma que, no hi ha ni temps per qüestionar la feina.

Sincerament no he rigut pels descosits i fins i tot crec que, podria criticar el fons d’una reivindicació on una família unida celebra la seva imperfecció, tot i això, m’ha agradat compartir el silenci i la foscor de la sala amb desconeguts.

Al final de la pel·lícula, m’ha semblat entranyable que la gent es posés a aplaudir.

La fitxa completa i algunes crítiques a Filmaffinity: 

https://www.filmaffinity.com/es/film667484.html

Una altra sinopsi, fotos del repartiment i altres informacions...

https://www.ecartelera.com/peliculas/la-boda-de-rosa/

LITTLE JOE. Directora, Jessica Hausner.

FREDA COM UN BISTURÍ AFILAT I TALLANT, BONICA EN EL SEU NÉT I CLÍNIC CROMATISME. LITTLE JOE- NOM DE LA FLOR- ÉS UNA AL·LEGORIA TANT DESCONCERTANT, COM SUGGERENT(...)

Paraules de Carlos F. Heredero, en la seva crònica de Cannes, edició digital 15/5/2019, per a Caimán Cuadernos de Cine.

Guió, Géraldine Bajard i Jessica Hausner.

Austria,2019.

Duració, 105 minuts.

Premis: 2019, Cannes, Millor actriu, Emily Beecham.

2019, Festival de Sevilla, Secció Oficial.

SINOPSI

Alice és una mare separada que té cura del seu fill Joe. Treballa amb una empresa de fabricació de plantes. És la responsable d'un projecte per desenvolupament d'una crisàlide que a part de ser molt bonica, té altres propietats, com experimentar quelcom semblant a la felicitat. Un dia saltant tots els protocols i normes de l'empresa s'emporta a casa una planta per regalar-li al seu fill i li posen el nom de “Little Joe”.

La directora, Jessica Hausner.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula molt lluminosa i amb un sistema narratiu fred i distant. Una al·legoria molt edificant pels temps que corren, encara que no fa judicis morals.

M'ha agradat força, la seva lluminositat i fredor ens transporta a un món distòpic però amb tanta llum que, ens acaba enlluernant i no ens deixa veure les ombres que hi ha darrere la llum, aquesta és la trampa de qualsevol promesa de felicitat...

La distància narrativa que estableix, amb els diferents elements creatius que utilitza, ens permet interrogar-nos i gaudir-la sense patir.

Ah, per cert¡ m'ha agradat molt el vestuari de la protagonista. 

MARTINA opina.

Gràcies al festival D'A hem optat per veure aquest film pausat, colorit i profund el que ens trasllada a un món característic. Amb un relat elegant, l’autora construeix un mon propi, pensa entorn una peça clau d’un constructor social com és la felicitat i et convida a fluir en aquesta utopia.

Personalment n’he gaudit, per la ficció aparentment real que crea, tot i que això pugui semblar contradictori. El personatge de la protagonista, trobo que construït a consciencia, no m’ha conquistat. Tot i que sí que considero que treballa amb matisos, que potser fins i tot és cultural i que únicament tinc que dir que pel meu gust, pel que representa, l’he trobat massa hermètica.

Recomano aquesta pel·lícula per qui busqui una opció de cinema amb identitat, pels qui no els hi faci res un ritme amb vivències lentes i gaudeixi d'art que busca omplir una perspectiva original d’un aspecte molt buscat per la nostra espècie.

UNA VALORACIÓ INTERESSANT de Daniel Partearroyo a Cinemania

Apart del fascinant disseny de vestuari de Tanja Hausner, germana de la directora i col·laboradora habitual, i un treball de so excel·lent, s'ha de fer especial menció a la banda sonora musical. Una successió de peces del japonès TEIJI ITO i MARKUS BINDER, bateria del grup musical austríac Attwenger, tan angulars com la composició visual dels plans i enfilades de tal manera que, contribueixen en gran manera a l'atmosfera inquietant del film.

Daniel Partearroyo a Cinemania del 18/5/2020.

La pel·lícula la podeu veure online, ja l'han tret de Filmin. No he baixat l'enllaç per la qüestió de  de les cookies que, et fan perdre el temps per rebutjar-les.
La fitxa completa, crítiques i altres informacions de Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film972843.html 

La crítica al dia de Caimán del film al Festival de Cannnes:

https://www.caimanediciones.es/cannes-2019/

MONOS. Director, Alejandro Landes.

AMB SUBTILESA, SAP CONVERTIR EL TERROR EN UNA EXPERIÈNCIA CINEMATOGRÀFICA SUBLIM I EN UN VIATGE AL·LUCINOGEN. EN MIG D'UNA GUERRA. EL RESULTAT ES HORRORÓS I AL MATEIX TEMPS BELL. SENS DUBTE UNA PARADOXA.

Andrea.G. Bermejo, per Cinemania 18/2/2020.

Guió, Alejandro Landes història i Alexis Dos Santos.

Colòmbia,2019.

Duració, 102 minuts.

SINOPSI

En mig d'un paisatge espectacular i perduts a dalt de la muntanya, un grup de vuit nois i noies, amb el sobrenom “Els Monos”, viuen aïllats. Reben entrenament paramilitar i custodien una doctora nord-americana raptada i la mantenen com a ostatge. Aquesta serà la seva missió i també, tenir cura d'una vaca anomenada, Shakira.

El director, Alejandro Landes. Aquesta és la seva tercera pel·lícula.

NÚRIA opina.

M'ha agradat força el tractament que l'Alejandro Landes fa d'una realitat que, esdevé clarament ficció en la seva abstracció. Uns nois i noies que trien en la seva inserció al món adult, la violència com a camí i com a fi. No dóna pistes, ni de la seva procedència, ni del seu passat, ni del seu reclutament, d'aquests.

Ens mostra l'extrema duresa i despistament humà del seu entrenament físic, en el que ells se sotmeten sense rebel·lar-se. Subjectes a una disciplina i a una jerarquia, amb la que només es rebel·len per despit i per assolir el poder.

Un camí que tots sabem on porta i la seva enorme possibilitat de contagi, per tots, els implicats, siguin víctimes o botxins. I, no només a aquests, sinó a tota la societat que conviu amb aquests brots i que no se'n pot desdir de la seva part de gestió i responsabilitat d'aquests.

Una bona pel·lícula per reflexionar sobre allò que passa, amb una estètica curiosa, sorprenent i molt acurada on amb un yin-yang molt ben triat, ens mostra bellesa i lletjor, innocència i maldat en els esdeveniments que mostra.

Un bon moment per contemplar, reflexionar i potser comunicar, sobre situacions que es donen en aquest nostre món. 

MARTINA opina. 

Aquesta era una proposta que havia quedat pendent, suposo que la van estrenar en una època amb molta abundància a la cartellera i ens l'havíem perdut en la foscor de la gran pantalla. Confinades, hem aprofitat per recuperar-la.

Un relat de ficció on un grup d’adolescents viuen aïllats, dalt de les muntanyes, i entrenen com a paramilitars. Un col·lectiu que, viu únicament amb l'austeritat, amb l’esperit curiós i matusser inherent de la joventut. Un ritme lent, pocs diàlegs, molta escena carnal i un clar apoderament del repartiment per omplir el contingut.

A mi personalment m’ha semblat un “tour” en imatges per un entorn complex, amb una problemàtica bèl·lica, amb contrasts difícils de posar en context i sobretot una interessant proposta per treballar amb adolescents i veure les seves millors qualitats. Una opció recomanable per públics curiosos, amb ganes de perdre’s en un món visual molt profund i on els fets no només s’expliquen, sinó que a més, es viuen.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film232725.html 

MOLT IMPORTANT per captar l'essència d'aquesta pel·lícula veure aquesta entrevista amb el director i actors, abans o després de veure-la:

https://www.youtube.com/watch?v=Lrq-016R8Bc

EL CONGRESO. Director, Ari Folman.

ÉS UNA FASCINANT DISTOPIA-LISÈRGICA DE GRAN CREATIVITAT VISUAL I CONCEPTUAL, PER LA QUE CIRCULA UN DISCURS SOBRE EL TEMPS, ALGU PASSATGE TIRANT A CURSI I SOBRADES REFLEXIONS SOBRE STAR SYSTEM, ELS PARADISOS ARTIFICIALS, EL FINAL DE LA NOSTRA ERA, ELS PERILLS DEL TOTALITARISME, ETCÈTERA.

Jordi Batlle Caminal, per la Vanguardia-cine, 29/08/2014.

Guió, Ari Folman de la novel·la de Stanislaw Lem.

Israel,2013.

Duració, 118 minuts.

Premis: https://www.filmaffinity.com/es/film401950.html

SINOPSI

Una actriu madura (Robin Wring) i sense cap contracte a la vista, rep la proposta d'una productora d'escanejar-la i digitalitzar-la, per tal de poder utilitzar la seva imatge sempre que creguin necessari. El cap dels anys de tornar a estar en pantalla amb aquesta nova modalitat, és convidada a participar en un Congrés de Futurologia que es desenvolupa en un altre món i en una altra dimensió.

Basat en la novel·la Stanislaw Lem, és una visió d'un món que es dirigeix inevitablement a la irrealitat.

El director, Ari Folman.

NÚRIA opina.

Cinema des de casa, com no?

Posada a Filmin en la col·lecció de millors pel·lícules de la dècada.

M'ha semblat una proposta interessant tant per la temàtica en si, com la forma de portar-la a terme, combinant cinema convencional amb animació, dos mons diferents vistos a la pantalla, explicant una mateixa història.

Una reflexió sobre el llenguatge i les diferents realitats que aquest pot crear.

Recomanable per totes les que els agrada descobrir possibilitats en el cine. 

MARTINA opina. 

La Núria com sempre va tenir una proposta original que, pel meu gust, connecta amb els temps estranys que pels que estem passant i planteja un relat futurista. Una actriu madura, rep una suculenta proposta de digitalitzar per sempre més el seu personatge, un contracte que li presenten com a indefinit i el que clarament canviarà el seu destí.

Aquest relat s’inicia amb un llenguatge visual convencional que, evoluciona construint un món totalment imaginari i basat amb l'animació.

Crec que se’ns presenta com a una opció suggerent, profunda i plena de debat.

Una entrevista curta amb el director Ari Folman i l'actriu protagonista Robin Wright:

https://www.youtube.com/watch?v=CSqcqhjGiDc

PROXIMA. Directora, Alice Winocour.

AMB UN REALISME DELICAT I ELEGANT, LA PEL·LÍCULA PARLA D'UN MÓN HÒSTIL PER HARMONITZAR FAMÍLIA I TREBALL, DE COM BREGAR AMB UN SENTIMENT DE CULPA ABSURD I DE COM MALGRAT ESTAR EXHAUTES PER L'EXIGÈNCIA I L'AUTOEXIGÈNCIA SOM CAPACES DE SER MARES, SI VOLEM, I ANAR A L'ESPAI.

Desirée de Fez. 13/12/2019 a Fotogrames.

Guió: Jean-Stephane Bron i Alice Winocour,

França, 2019.

Duració, 107 minuts.

Premi Especial del Jurat, Donostia 2019.

SINOPSI

Sarah és una astronauta francesa que s'entrena en l'Agència Espacial Europea a Colònia. És l'única escollida dins l'exigent programa per una missió a l'espai que durarà un any i s'anomena Pròxima. Viu sola amb la seva filla Stella de set anys.

Aquesta situació li fa experimentar i plantejar-se un seguit de qüestions, contradiccions i dubtes, sobre la seva professió i la seva maternitat.

La directora Alice Winocour

NÚRIA opina.

Aquest film ja l'havia vist a l'edició 2019 del Festival de Donostia i em va agradar.
Ara, vist des de casa, des de  Filmin.

Una dona que malgrat els seus dubtes i els seus patiments, lluita pels seus somnis i mira de resoldre el seu conflicte personal i emocional de la millor manera que sap i pot, sense renunciar a res, ni a la seva professió, ni a la seva maternitat responsable, però no prohibitiva.

Aquesta pel·lícula a part de la qüestió de rols que planteja que, encara són una realitat en la nostra societat: l'home que lluita pels seus somnis professionals pot ser un heroi i un bon pare, i la dóna que fa el mateix, ni és una heroïna, ni és una bona mare...

Això propiciat per un corrent social on hom ha emfatitzat i mitificat en gran manera el fet de ser mare i tot el paper de cura que comporta. Quan tot plegat, és més complicat i complex d'un idíl·lic paper assignat per corrents i modes i cadascú ho ha de resoldre com vulgui i pugui. El pugui, la majoria de vegades, és el que prima sobre el vulgui. Tampoc totes les dones i homes viuen la seva maternitat i paternitat de la mateixa manera i l'acord, segons el meu entendre, ha d'estar regit per la responsabilitat primer i el diàleg, segon.

MARTINA opina.

Aquest relat pretén fer un homenatge a cadascuna de les dones que han pogut participar en algun dels exigents programes de recerca, que les agències espacials internacionals, han desenvolupat al llarg de la història. Mostrant un compte en darrere fins a l'inici d'una missió, on el fet humà no deixa de ser subsidiari i es busca que, els qui hi participin senzillament siguin els millors candidats.

Aquest relat passa lleuger, de manera dispersa entre la vida personal i professional dels escollits. Fa un relat en un món desconegut, de manera bastant superficial i sense descobrir res més enllà de les qüestions personals socialment considerades.

A mi personalment no m'ha aportat res de nou, encara que m'hagi pogut entretenir i de manera agradable. Sobretot li he trobat a faltar una perspectiva una mica original, ja que vertebra el relat amb forces dels tòpics de gènere i on un cop més la protagonista és mare per sobre de tot. Qüestió que, partint de la idea que una pel·lícula no deixa de ser una ficció, podria haver-se invertit. Al meu entendre, salta a la vista que, qui se salta el confinament de l'etapa final de l'inici de la missió per poder veure la seva filla, és l'única dona dels tres participants en aquesta expedició... És a dir, un cop mes, ens presenta a una mare, lliure en essència, lluitadora i capaç de lluitar per enfrontar-se a les dificultats de la conciliació. 

Fitxa completa, critiques i filmografia de la directora, a Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film898808.html

LES MISÉRABLES. Director, Ladj Ly.

EL FET QUE, EN PLE 2019. UN CINEASTA RECORDI LA NOVEL·LA DE VÍCTOR HUGO (I NO PER CONVERTIR-LA EN UN APARATÓS MUSICAL), HA DE SER VIST PER FORÇA, AMB TANTA SIMPATIA, COM INTERÉS.

Miguel Ángel Palomo, en la seva crítica per Filmaffinity.

Guió, Ladj Ly, Giordano Gederini, Alexis Manenti.

França, 2019.

Duració, 102 minuts.

Premis: 2019- Festival de Cannes, Premi Jurat (ex-aequo)
Quatre premis Cèsar, Millor pel·lícula, Actor revelació, Muntatge i Premi del Públic.Goya, Premi a la Millor pel·lícula europea.
Moltes nominacions...

SINOPSI

Stéphane acaba d'unir-se a la Brigada de Lluita contra la Delinqüència de Montfermeil, un suburbi a l'est de París. Allà coneix als seus nous companys, Chris i Gwada, dos agents experimentats en les enormes tensions que existeixen entre els diferents grups organitzats que tenen control del barri.

Traduït i tret de Filmaffinity.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA del FILM

En la novel·la de Víctor Hugo, “Els miserables”, Montfermeil, és un lloc on el protagonista, Jean Valjean, troba per primera vegada a Cosette, la nena explotada que pren sota la seva protecció, com si fos la seva filla.

Al 2019, és un superpoblat municipi francès, en la regió de Île-de-France, a pocs quilòmetres del centre de París. Molts anys després, les persones que hi viuen són molt similars a les d'abans, les seves ferides també. I, la característica de territori suburbial, tampoc ha variat.

Semblar ser que el director, de pares de Mali, va néixer en aquest barri i hi va viure i muntar diferents activitats de creació cinematogràfica.

Informació treta de Filmaffinity i donada per Miguel Ángel Palomo.

UN INICI PER PENSAR-HI

Una onada de gent jove procedent dels diferents barris- la banlieue, també- surten al carrer a fer soroll i a mostrar la seva eufòria per la victòria de la selecció nacional francesa . Tots es senten francesos i canten entusiàsticament “La Marsellesa”. Estan tots units per la pilota i un cert sentiment de pertànyer a una pàtria que, els dista molt de reconèixer? 

Miguel Ángel Palomo al FIlmaffinity.

NÚRIA opina.

Encara, des de casa i a través de Filmaffinity.

El retrat d'una realitat que es va gestar amb la industrialització i s'ha anat configurant a través de les diferents formes que ha anat prenent el capitalisme i on cada vegada més ha anat arraconant i confinant, a la mà d'obra barata i a tots els sobrants, no necessaris i no productius en barris marginals, fora dels centres neuràlgics de les ciutats. Amb aquestes estructures territorials sense escapatòria i sense possibilitat de gaudir d'una entrada d'aire fresc que, permeti sortir d'aquestes àrees de marginació i de les seves estructures de poders interns fàctics, molt jerarquitzats i consolidats.

Aquesta pel·lícula ens parla d'això i ens parla de la gent que des de diferents bàndols viu i resolt la seva vida com pot, en aquests barris.

M'agrada molt com el director ha resolt la història i també com s'implica sense jutjar en tota la història, oferint-nos un calidoscopi de personatges, molt interessants des d'una perspectiva humana.

La recomano molt a tothom, malgrat la seva duresa.

MARTINA opina.

Hem recuperat una pel·lícula de 2019, que succeeix a la França contemporània i la que ens mostra un cop més, com la falta de cohesió, ajuda a fer que les arrels patriòtiques s’imposin com una carcassa per assumir les desavinences reals.

Aquesta proposta que ens havíem perdut quan la van exhibir a la pantalla gran, tot i tenir-li ganes. Escull el títol de l'obra de manera intencionada, remetent-nos a l’obra del poeta i escriptor francès, Víctor Hugo, que va ser publicada el 1862. Succeeix mitjançant un thriller emocional, de lluita i el que situa a l’espectador en un escenari de gran complexitat social. Permet una mirada amb patiment, sincera, la que mostra sense recrear-se la vulnerabilitat i ens posa a mercè de tothom la fredor del món.

Crec que és contundent, amb la dosi justa de tristor i que troba una via segura de fer una volta més al que implica proporcionar un sistema de justícia. Una mirada al sistema de guàrdia, com una eina de control dels conflictes, que proporcioni la possibilitat de radiografiar els problemes des d’un punt de vista complex i que ens obliga a entrar a les entranyes de la seva aparent simplicitat.

JEANNETE-L'enfance de Jeanne d'Arc. Director, Bruno Dumont.

NO SABEM SI EL CINEASTA PRETÉN PERDRE-LI EL RESPECTE AL PERSONATGE O, AL CONTRARI, UNIVERSALITZAR-LO A TRAVÉS DELS CODIS DE JOC INFANTIL, ÉS BASTANT MÉS DIFÍCIL DE DILUCIDAR QUE, LA CERTESA D'ESTAR DAVANT D'UNA PEL·LÍCULA ÚNICA, DESBORDANT D'ENERGIA LÚDICA I CARREGADA D'ESTÍMULS DE DEBAT.

Paraules de Jordi Costa per la seva crítica El País. 15/3/2018.

Guió, Bruno Dumont.

França, 2017.

Duració, 115 minuts.

SINOPSI

França, 1425. En plena guerra dels Cent Anys, la petita Jeannette que, té vuit anys, té cura del seu ramat d'ovelles, al petit poble de Domremy. Li explica a la seva amiga Hauviette que, no suporta el sofriment que els anglesos estan ocasionant als francesos. La monja Madame Gervaise intenta raonar amb la nena, però Jeanette està a punt per emprendre la lluita per la salvació de les ànimes i el regne de França. Guiada per la seva fe es convertirà en Joana d'Arc.

Traduït i tret de Filmin.

El director, Bruno Dumont.

INFORMACIÓ INTERESSANT

Va ser anomenada com la segona millor pel·lícula francesa de l'any 2017, per la prestigiosa revista de cinema Cahiers du Cinema.

Aquesta és la primera part de la història de la Joana D'Arc, basada en l'obra de Charles Peguy (Domrey), després hi ha una segona i tercera part d'aquesta obra que Dumont ha versionat en la seva pel·lícula Jeanne. Presentada al Festival de Cannes 2019 a “Un Certain Regard”.

NÚRIA opina.

Continuem amb el cinema des de casa, recuperant pel·lícules al Filmin.

Aquest és un director polèmic, amb una manca total de vergonya creativa i disposat a fer tots tipus d'experiments... De les seves pel·lícules en tinc una que em va entusiasmar entre les meves pel·lícules preferides, Camille Claudel 1915, de 2013: https://cinema-mareifilla.blogspot.com/2013/12/camille-claudel-1915.html?m=0 

i també ocurrents, originals i curioses. “Ma Loute” (La alta sociedad) de 2016 i la minisèrie el “Ptit Quínquín”, de 2014.

Em costa de no trobar alguna qualitat en una pel·lícula, encara que aquesta no hagi estat del meu gust, llevat que sigui per algun defecte de plantejament ideològic que consideri que, és una enganyifa o una estafa al raonament humà i a la seva llibertat.

Potser aquest film té algun valor afegit per estudiosos que puc intuir però, donat el poc interès que m'ha suscitat, no ho esbrinaré.

Les no qualitats que segons el meu parer té aquesta pel·lícula són: text excessivament important i farragós; musical poc atractiu, monòton i sense canvis de ritme suggerents; posada en escena molt limitada i amb una austeritat teatral pròpia d'uns pastorets.

Conclusió, si era una ironia sarcàstica, per mi, no té gens de gràcia i m'he avorrit força, com una ostra... 

MARTINA opina.

Sincerament les referencies als premis que li han donat a aquesta obra no les entenc. A mi personalment se'm fa díficl entendre'n el context, he procurat deixar que passessin els minuts esperant-ne l'evolució però us asseguro que no he lograt trobar-li l'emoció.