En Winding fa una excel·lent utilització del llenguatge cinematògrafic, sap narrar històries, captivar-te, seduir-te i el que és més greu et sap enganyar.
Per què em sento enganyada, senzillament perquè la violència generosa que traspua aquesta pel.lícula, no m'interessa i la detesto profundament, perquè aquests dos conceptes són antagònics i jo aposto només pel segon.
La violència és un fet, en els nostres temps i en el nostre món, però a mí no m'agrada gens el tractament que se'n fa d'una manera tan freda i distant, que fa esgarrifar, molt allunyat de la utilització de la violència que fa en Tarantino, que a vegades és tan exagerada que és del tot irreal, resulta ridícula i es converteix en una bufonada, i altres, l'utilitza per despertar l'imaginari col:lectiu i convertir-la en un "divertimento" d'allò més irracional, però la distància que aquest interposa entre la violència real i la imaginaria és l'exageració al límit i això crea una sana distància.
La violència en la peli d'en Winding, no té res a veure amb tot això i allò que em va molestar més, és que els moments més dramàtics de la pel·lícula, en el cine hi havia gent que s'ho passava bé i reia. Per mí això és inconcebible, que algú s'ho passi bé veien escenes tant aterridores i cruels, aquesta sola possibilitat, em provoca una franca repugnància per aquest film.
Les qualitats de la pel·lícula des de el punt de vista estètic les puc entendre i fins i tot valorar, però no m' interessen aquest tipus de propostes, no m'agrada que em portin a llocs que no vull amb emocions que no serveixen de res, la vida ja es prou complicada i a vegades hem de viure situacions doloroses i tristes, com per anar al cine a passar una estona dolenta gratuitament, no em cal, gràcies Winding, ets molt bo, però utilitza la teva creativitat en altres històries que tu pots perquè tens enginy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada