The Turin
Horse de Béla Tarr és
un d'aquests films que has d'entendre'n el seu context abans de
submergir-te en l'experiència de seguir durant tres hores el ritme
de la decadència. És una narració densa, que tracta de l'acabament de
la vida...o almenys això vaig entendre jo fins allà on vaig
arribar, ja que, tenia un mal de cap intens i l'acompanyament musical
feixuc i el permanent soroll de vent, no em varen permetre aguantar
fins al final.
És
una pel·lícula per cinèfils, d'aquells que els agraden el
monogràfics sobre conceptes una mica allunyats de les històries que,
ens serveixen per emmirallar la narració. L'atmosfera del seu
escenari és perfecte, per abocar als seus habitants a la necessitat
constant de la lluita per la supervivència. La convivència amb un
cavall malalt i els rols de la parella de protagonistes a més dels
seus hàbits, retraten una realitat de patiment constant.
He
vist la sinopsis de l'obra, on parlen de la voluntat del director de
parlar-nos sobre la mort del cine mitjançant el seu relat. Penso que la idea és romàntica, commocionant i inclús crítica, però
sincerament per mi va ser un llenguatge massa farregós per
tolerar-ho i digerir-ne el seu
missatge.
MUAKS !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada